Articles

Gran Enciclopèdia Catalana

Ramon Folch
El Periódico, 11.10.2015

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/gran-enciclopedia-catalana-4576502



Pau Vidal: «Accepto 'xuleta' perquè no hem trobat cap paraula alternativa en català»

Entrevista a Pau Vidal
Naciodigital.cat, 4.9.2015

http://www.naciodigital.cat/noticia/93381/pau/vidal/accepto/xuleta/perque/no/hem/trobat/cap/paraula/alternativa/catala



Se’m cau al terra (el català!)

Anna Figuera
ElSingular.cat, 27.9.2011

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2011/09/se_m_cau_al_terra_el_catala_74405.php


Carta oberta al president Mas

Carme Junyent
VilaWeb, 25.11.2014

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4221072/carta-oberta-president-mas.html


El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació

Narcís Garolera
Els Marges, 103, p. 175-182

http://blogs.uab.cat/comunicacio/files/2014/05/garolera.pdf



Ens confonen les paraules

Ramon Folch
El Periódico, 27.7.2014

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/ens-confonen-les-paraules-per-ramon-folch-3410943


‘N’hi ha que haver-hi’ més hores de castellà

Marta Rojals
Vilaweb, 17.6.2014

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4198254/nhi-haver-hores-castella.html


Base de dades de premsa de la Generalitat de Catalunya

Aplega 100.000 notícies i articles periodístics sobre la llengua catalana des de l’any 2000 fins a l’actualitat.

http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2014/40502basededadesdelallenguacatalana.jsp



APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent —estendards i cridòria—
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d’anques d’euga,
mentre el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.

Joan Vinyoli, 1914-1984


Recull del 2013

La Direcció General de Política Lingüística ha posat en línia un dossier temàtic amb les principals notícies sobre llengua del 2013. El recull inclou informació periodística dels diferents diaris, en paper i digitals, que s’editen en territoris de parla catalana.

http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Docs%20del%20Centre%20de%20Documentacio/Dossiers%20tematics/Arxius/tematic_destacats_2013.pdf



Què he dit malament?

Ramon Solsona
El Punt Avui, 6.1.2013

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/607556-que-he-dit-malament.html



Ortografia

Manuel Cuyàs
El Punt Avui, 6.1.2013

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/607549-ortografia.html



Carme Junyent: “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”

Vilaweb, 31.10.2013

http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html



Lhortografia

Quim Monzó
La Vanguardia, 29.5.2013

Dies enrere una amiga que s’ha passat anys rebent currículums de persones que busquen feina m’explicava que la majoria li arriben amb faltes d’ortografia. Exactament el mateix m’explicava, fa uns mesos, un home que es belluga pel món editorial.

Per escrit, jo només vaig demanar feina una vegada, fa exactament quaranta-quatre anys, i ho vaig fer amb una carta escrita a mà, perquè en aquella època -tenia disset anys- ni tan sols no tenia màquina d’escriure. Vaig redactar la carta en brut, vaig corregir els errors  i les repeticions i finalment la vaig reescriure en net. ¿És lògic que, ara, algú que busca feina presenti un currículum que demostra el seu desinterès per l’ortografia? Si alguna cosa tan simple ja se li’n refot, ¿com deu comportar-se amb la resta de coses? Però passa que avui dia n’hi ha molts que consideren que escriure bé és refistolat i que el que mola és escriure amb faltes, perquè així demostren la seva llibertat creativa i, per l’altra, que no són xais que es deixen dur per les vulgars normes d’una gramàtica. Ara en donem les culpes a internet i als e-mails i a les xarxes socials, perquè sovint exigeixen escriure amb rapidesa i amb paraules escurçades, però no és veritat: el problema ve de molt abans. Quan totes aquestes mandangues 2.0 encara no existien (o no eren d’ús generalitzat) sovint rebia notes dels professors del meu fill amb faltes d’ortografia. ¿Aquells professors que no sabien escriure mitja pàgina sense sis faltes eren els que havien d’ensenyar els nens a escriure bé?

¿I quan ara reps, d’una empresa o d’una administració, e-mails que fan pena? Passa fins i tot a França, un país on els concursos de dictat s’han convertit en una institució i en fan per tot l’Estat, amb una gran final a París. Tipa que els seus treballadors enviïn als clients e-mails amb faltes, l’asseguradora April ha decidit posar-hi ordre. Fa uns dies va aplegar els treballadors que té a la seu, a Lió, i els va fer una prova d’ortografia. Dues hores i mitja va durar. April és conscient que quan un client veu una falta en un e-mail perd confiança en l’empresa. Avui, que molts dels tractes amb els clients es fan per aquesta via, les faltes d’ortografia desperten recel i afecten la credibilitat de l’empresa.

Explica el diari Le Figaro que, després de les assegurances April, la següent empresa que farà passar proves d’ortografia als seus empleats serà una agència de màrqueting, Affinion International, el mes de setembre. El 2011, un estudi fet a Gran Bretanya va demostrar que en els webs de vendes on line una sola falta fa baixar les vendes a la meitat. Tot això, però, passa més enllà de les nostres fronteres. Els periodistes, els administratius i els encarregats de webs que aquí fan faltes poden estar ben tranquils, perquè, a casa nostra, la immensa majoria de ciutadans no les perceben. En alguns països aviat els posarien a netejar vàters: sense escombreta, directament amb la llengua.



*****************************************************

Una croada contra la llengua catalana?
http://www.iec.cat/activitats/butlleti/detall_opinio.asp?id_noticies=841&numero=176


*****************************************************

Visc en una casa sota l’aigua,
en aquella soledat que mai se sap
i tu, demanes paraules,
arrels que no pot parir la terra.
Que fàcil es estimar sota l’aigua,
quan l’ona ensordeix qualsevol veu que no és meva.
Mon amour, mon amour, mon amour,
com vols que em deixi estimar
si he viscut sense la pell de la lluna?
La meva revolta és el fruit encès
que temo prendre’t,
un desert que no camina.
Fins que no m’has repetit:
“Mon amour, mon amour, mon amour”,
una i cent mil cops,
ja m’estava bé habitar una casa sota el mar.
Imaginava que no era sord,
que ocupava l’espai que ocupo
i que tastava el fruit lluent dels astres.
Que fàcil es anar al teu darrera, que difícil endavant.
Que fàcil és viure dins, quan penses que vius fora.


Jaume Piquet

*****************************************************


52 milions de mots per fer el català d’ara


*****************************************************


Cap a la independència... lingüística


Marià Pou i Joan Rossinyol

Ara, 6.1.2013

“Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada”
[Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009]

Imaginem-nos l’escena. En ple agost, en un poblet de la Cerdanya, l’adult, canaller de mena, s’acosta a una criatura tota plorosa i li demana: “Què tens?” El nen, assegut al costat d’una bicicleta, li respon: “És qué m’he caigut al terra amb la bici i m’he donat al cap. I ara la bici se m’ha trencat i no puc jugar amb eia. Jopeta!” L’adult, passat el lleuger trasbals causat per aquest concentrat d’interferència lingüística —al capdavall, sap prou el pa que s’hi dóna—, continua enraonant amb el vailet com aquell qui res.

Canviem —sobtadament, però no sense motiu— de decorat. Encara ara ressona el clam per la independència que va col·lapsar Barcelona en la històrica marxa de la Diada, en què el poble va expressar amb veu alta i clara, i d’una manera civilitzada, que vol caminar tot sol, i que va tenir en l’àmbit polític els efectes que tots sabem. Aquell dia, en no pas poques pancartes vam poder llegir referències a la llengua, a la persecució a què la sotmeten determinades instàncies polítiques amb l’objectiu d’esborrar-la del mapa, com fan evident els repetits moviments del PP al País Valencià i a les Illes o, més recentment, les pretensions de l’inefable senyor Wert.

Amb tot, un dels canvis que implicarà avançar sols —si ens en sortim, esclar— serà deixar de buscar culpables a fora i mirar-nos a nosaltres mateixos, adonar-nos que hi ha coses que hem de fer d’una altra manera si no volem rematar la feina bruta que tan sin que se note el cuidado van començar uns altres ja fa tres-cents anys i que els seus hereus rematen avui dia tirant pel dret. Sense obviar que caldrà un debat sobre l’estatus de la llengua pròpia en el futur estat —un debat al qual alguns, en la recent campanya electoral, han fet treure el nas, potser de manera poc reflexionada—, ens volem centrar ara en el repte ineludible de prestigiar l’idioma, i això exigeix aconseguir unes noves fornades de parlants amb competència real i no pas purament estadística.

Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic (l’exemple inicial n’és una mostra). Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l’ensenyament de l’idioma. Els que manen han d’aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s’inhibeixin i que, com vam comprovar temps enrere en una entrevista amb alts responsables d’Ensenyament, ho donin per perdut al·legant que la demografia del país ens porta cap aquí.

Som conscients que, abans que nosaltres, aquesta llebre ja l’han aixecat, i amb molta més autoritat, persones que hi han dedicat la vida. Però creiem que en aquests moments crucials cal insistir-hi. S’ha de prestigiar i desinterferir la llengua, arraconar els mals usos i reforçar els recursos que encara són vius en l’idioma i que li permeten ser realment això, un idioma, i no pas una trista pelleringa subsidiària del castellà. I això no vol dir introduir floritures jocfloralesques ni tampoc perdre el temps combatent termes naturalitzats d’antic, com làmpara o barco, o formes com sigut, que han tingut la pega de ser estigmatitzades per un purisme a ultrança que ens ha fet més mal que una pedregada seca. Prestigiar i desinterferir la llengua significa, per exemple, un cosa tan simple com dir “No hi és” en comptes de “No està”, ja que és aquella i no pas aquesta la forma que entronca amb la nostra tradició (els pares d’en Patufet cridaven “On ets?”, i no pas “On estàs?”, i el president Tarradellas, quan va tornar de l’exili, va dir “Ja sóc aquí”, i no pas “Ja estic aquí”). Significa, també, saber —i practicar-ho— que no cal esquitxar el discurs amb recursos forans com “Estoy en ello” o “Más de lo mismo” en detriment de “Hi estic a sobre” o “Tornem-hi” (ai, els pronoms febles!).

És evident que no tothom parteix de la mateixa base pel que fa a la llengua ni té les mateixes aptituds per aprendre-la, la mateixa sensibilitat o bé el mateix interès, però s’han de posar els mitjans perquè la canalla pugui adquirir un nivell mínim imprescindible. I això ho han de pilotar els responsables polítics i culturals, però ens hi hem d’implicar tots. Cada cop que un pare —de bona fe, esclar— pregunta al fill si el menjar “està bo”, en comptes de dir-li si “és bo” (que és com el fill ho llegirà als contes infantils i ho sentirà als mestres lingüísticament competents i com el pare ho trobarà en els mitjans ben assessorats) fa mal a l’idioma. Cada cop que els mitjans, la publicitat o l’escola difonen —involuntàriament, perquè aquí tampoc hi ha mans negres— usos erronis com “A què esperes” o “Ens deixarem la pell” fan mal a l’idioma.


I mentre aquells a qui pertoca no posen fil a l’agulla, els que treballem a peu d’obra amb l’idioma, sigui a l’ensenyament o als mitjans, no podem fer res més que posar-hi pegats mentre procurem que el carro no se’ns en vagi pel pedregar. Alguns, però, no ens podem estar de pensar que, alhora que mirem d’avançar cap a la independència política, pot molt ben ser que estiguem entronitzant per sempre, i sense adonar-nos-en, l’ús generalitzat del que alguns, amb ironia, anomenen catanyol; és a dir, una rampoina bona per llençar. A parer nostre, fóra una greu incongruència.