Racó dels relats

10.8.2020

Mestral

Natxa Nacenta

Aquell vespre, passejaren fins al carrussel. La posta barrejada amb aire gelat. De tant en tant, un glop de mar els esquitxava la cara. Botonant-se l’abric, ella va demanar-li de passar per l’altra vorera.
—Jana, no puc més. La de comptabilitat s’ha tornat a equivocar i no puc fer el budget per al vuit si ho he de repassar tot. 
—Però, ho sap, el Santi? 
—Clar que ho sap. I no ha fet cap entrevista. Jo no puc perdre temps perquè aquella s’equivoqui.
La Jana es va embolcallar el coll tirant amunt la bufanda. Es va acostar al seu marit i li va buscar la mà dins la butxaca d’ell. Tenia les puntes dels dits gelades.
—Potser hauria de tornar a treballar, Hans. Cap pastilla em funciona. No em curaré mai. Potser he de fer-me’n el càrrec. Si jo treballés, tu podries buscar una altra feina. 
Ell li va prémer la mà i la va aturar sota un fanal encès. Treia baf per la boca i tremolava.
—Jana, hi ha moments. No sé com dir-ho. Dies en què em pregunto si és certa la teva depressió. No em malinterpretis. Però és que et veig bé, em fas costat i em dones ànims. Se’t veu tranquil·la.
—Hans, de veritat no t’ho creus? Em sento fatal de viure malalta, com culpable. Si fos una ferida oberta, si supurés, potser t’ho creuries. Tu i els altres. Se’m fa dur haver-me de justificar.
—Perdona, perdona —li va fer un petó al front mentre l’abraçava—. Ja no sé què em dic. He estat cruel. És que no puc més. Perdona, nina. 
—No passa res. T’entenc. Però la feina, l’hauries d’aguantar. 
—Jo, jo hauria volgut fills, Jana. Per què treballo tant? No tenim fills que ens continuïn. T’estimo. Però no puc seguir així.
—Dos fills. Vam dir que no ens ho retrauríem més. Hauríem d’haver adoptat. Però tu no vas voler. Hans, hauríem estat tan feliços. 
—Jana, perdona. No faig més que ficar la pota, avui. Però haguessis vist aquella tòtila! No sap ni on falla. El vuit és a prop, Jana. Deixem-ho tot, marxem ben lluny. No ens lliga res, aquí. 
Ella li va deixar anar la mà i va seguir caminant amb el cap cot. Ell la mirava de reüll. No volia fer-la sentir més malament.
—Hans, hi ha els meus pares, també. No els podria deixar. Són grans.
—Els teus pares, dius? 
—Sí. T’estan molt agraïts. N’estic segura. Els haurien pres el pis si no fos per tu, i ho saben. Ens necessiten.
—Aquesta és bona! Jana, als teus pares no els falto, jo: els sobra la teva germana. 
Es va fer un silenci entre ells. Converses a mitges, ajornades durant anys. Arribaven al final del passeig i la música del carrussel els va fer parlar en veu alta. El fred era cada cop més dens i els fanals perdien la continuïtat. Més enllà, les roques negres i el far.
—Hans, el carrussel. Mira com brilla. No hi ha ningú. Vols que hi pugem?
—No, no vull pujar a una il·lusió: no me’n queden. 
—Estàs així per mi? 
—No m’has entès. Ets el meu motor. Però no puc passar un dia més en aquella oficina. Tenim diners, Jana. Demanaré que em prejubilin. Anem a Barbados, acabem-hi la vida. Si més no, no hi farà tant fred com aquí.
—Els meus pares. No podem marxar.
—Els pares? Ni ens miren la cara, no ens han perdonat mai allò de la teva germana.
—No hi tornis. Calla, Hans —li va posar la mà a la boca i el va apartar del davant del carrussel—. Si no fos per ella, no ens hauríem conegut.
—Jana, te n’hauries d’haver desentès fa anys. Et fan anar avall. D’aquí la teva depressió. No ens parlen, però els diners els accepten. Fa massa que la cosa va així. Jo, a l’oficina, no aguanto més.
—És molt fosc. Anem a casa. Explica-l’hi demà, al Santi. Al vespre, en podem tornar a parlar.
El Hans es va queixar del vent i s’acostà a ella. La Jana va dir que eren bonics, aquells cavalls amb el mar de fons. Potser un altre dia, si no feia tant fred, podien pujar al carrussel. 




25.6.2020

El Sàbat

Montserrat Morera

El vicari de la parròquia de Sant Oleguer havia sentit rumors de les beates sobre uns fets estranys que s’esdevenien les nits de lluna nova a la serra Negra, prop del poble. Acaba de sortir del seminari i no en vol fer gaire cas, però està cada dia més intrigat. Finalment, decideix acostar-s’hi una nit de lluna nova. Per precaució, agafa la sitra d’aigua beneita i l’hisop del rector i, enmig de la fosca, travessa el bosc i puja cap a la muntanya.

Sota la roca del Diable, la boira cobreix una rotllana d’esperits desfermats. Tot és negre i, mirant de dalt del cim del Llop, només es pot albirar un gran núvol de fum i les espurnes d’una foguera. Dins l’aire pútrid de la fosca nuvolada vermellosa suren bruixots, conjuradors, bruixes i fetilleres de tota mena. Enmig de crits, renecs i malediccions es van saludant: Bona nit, Vell Alcavot! Com va tot, Paella Bruta? Giravoltant damunt del foc amb les escombres es posen al corrent de les noves fetilleries, conjurs i encantaments que han fet caure sobre alguns humans o els seus animals des de la darrera trobada: Jo he mort tot un ramat de porcs, estimbant-los per un barranc; Jo he tallat la mà d’un pilot mercant en plena tempesta i s’ha perdut tot el carregament del vaixell; Jo he tirat un nadó al braser... De sobte s’atura l’aldarull de crits i rialles i es fa un silenci absolut: Ha arribat el mestre! Ja pot començar el Sàbat! Al vicari, amagat sota una balma, se li ericen tots els pèls i corre a senyar-se. 

Volant amb una negra capa de vellut, folrada de seda vermella, apareix el senyor d’aquella cova. Tothom cau de genolls en veure Sa Satànica Majestat, un enorme boc negre de banyes recargolades. El Rei del Mal s’asseu en una gran roca que li fa de tron. Als seus peus, els bruixots més vells formen la cort infernal. Tothom vol sentir les seves paraules ansiosament, sobretot les bruixes més novelles, que tenen molt per aprendre. 

Com sempre, el Gran Boc els parla d’éssers que ha conegut viatjant pel món. Aquesta vegada explica admirat la bruixeria de tres velles escoceses desdentegades que van aconseguir fer caure la dinastia d’un bon rei per posar-ne un altre sense cor, en un castell enmig dels erms glaçats de les terres salvatges de Caledònia. Aquelles fetilleres es reuneixen dins un bosc espès, sempre que hi ha trons, llamps i pedregada seca. Li van ensenyar un encanteri poderós que ara vol que s’aprengui tothom qui vulgui formar part de l’aquelarre: Fair is Foul and Foul is Fair. Els ho fa repetir moltes vegades, i acaba sent un cant monòton i hipnòtic que va sonant mentre volten la foguera i beuen l’elixir de sang de criatura viva. El pobre vicari sent uns fogots que li pugen per l’entrecuix. No sap què li passa. Pensa a mullar el seu dimoni amb l’aigua santa, però finalment prefereix llençar la sitra i l’hisop i afegir-se a la rotllana. Amb la sotana negra queda camuflat enmig de la sardana infernal i pot beure de la copa embruixada.

Quan cauen tots embriagats per terra, el diable crida l’ordre final: Orgia! És el moment esperat. Una barreja de cossos enfollits que es retorcen, volen, corren, criden, reneguen, xisclen, s’abracen, s’esgarrapen i es mosseguen fins a arribar a l’èxtasi. Només la sortida del sol els farà fugir cap als seus caus, desitjosos de veure passar un nou cicle de la lluna perquè arribi el proper Sàbat. El vicari es desperta nu al costat de les brases.