Articles dels col·laboradors


15.5.2020

L’anàlisi lingüística i més fils per estirar del cas Jubany
Roser Giménez i Sheila Queralt

L’Helena Jubany, una jove periodista de 27 anys, va ser assassinada el desembre de 2001. Unes setmanes abans de la seva mort, algú li va deixar a la porta de casa dos escrits anònims amb una beguda i una pasta. Les diferents anàlisis cal·ligràfiques d’aquests anònims van portar dues persones a la presó el 2002. 

L’any 2017, la Roser Giménez va realitzar un estudi lingüístic com a treball de final de màster en el qual va analitzar aquests anònims des d’un punt de vista nou: la lingüística forense. No va analitzar la forma de les lletres, com fan els cal·lígrafs, sinó les estructures sintàctiques, el lèxic, la puntuació, etc. L’objectiu de l’anàlisi era comparar els textos anònims amb textos escrits per la persona sobre la qual el jutge va centrar la investigació, la Montse Careta, i determinar la probabilitat que fos l’autora dels dos conjunts. La tasca del lingüista forense consisteix a comparar les estructures i els recursos lingüístics que apareixen al text del delicte amb un conjunt de textos del possible sospitós per determinar si comparteixen autor o són d’autors diferents (Queralt, 2019: 10).

La família Careta va posar a disposició de la lingüista forense tot el material del qual disposaven: cartes, notes, relats… Una vegada seleccionat el material, es va procedir a la comparació. Es van analitzar una trentena de variables lingüístiques com, per exemple, l’apòstrof al sintagma “l’UES” (Unió Excursionista de Sabadell), que no era esperable, ja que, segons la normativa i l’ús de la llengua que fan els membres d’aquesta associació, hauria d’escriure’s “la UES”. Aquest error no apareix a cap escrit de la Montse Careta. També es van analitzar expressions, signes de puntuació, recursos morfològics, estratègies comunicatives… i, en la major part dels casos, els recursos lingüístics presents als anònims eren diferents dels dels textos de Careta. Per aquest motiu, es va poder concloure amb una alta probabilitat que la Montse Careta no era l’autora dels anònims (Giménez, 2017).

L’aparició del cas de l’assassinat de l’Helena Jubany al programa Crims a Catalunya Ràdio i a TV3 aquests últims mesos ha causat, sens dubte, un gran impacte a Catalunya (Ramon, 2020). L’assassinat de la jove de Sabadell va quedar sobresegut el 2005 i queda un any perquè prescrigui sense que s’hagi trobat qui el va dur a terme, per què ni com.

Des de fa més d’un any, un equip multidisciplinari d’investigadors professionals treballa des de l’anonimat i de forma gratuïta per poder aconseguir proves noves, fils nous dels quals poder estirar que permetin demanar la reobertura del cas. Sembla que aquest objectiu cada vegada és més a prop. En els darrers dies, la família Jubany ha creat un web per tal que tothom que pugui aportar un testimoni o una prova nous s’hi pugui posar en contacte: http://helena.jubany.cat/crim/.


Referències

— Família Jubany. (2020). El crim de l’Helena Jubany. Recuperat de http://helena.jubany.cat/crim/.

— Giménez García, Roser. (2017). A Qualitative Authorship Verification Task of Short Catalan Texts (Treball de fi de màster no publicat). Aston University, Regne Unit.

— Queralt, Sheila. (2019). Decálogo para solicitar una pericial lingüística. Ed. Pie de Página, col·lecció Tinta Roja. Madrid. ISBN 978-84-946688-5-2.

— Ramon, Júlia. (15 d’abril de 2020). El cas Jubany torna a l’opinió pública… i la família espera que als tribunals. iSabadell. Recuperat de https://www.isabadell.cat/tribunals-sabadell/el-cas-jubany-torna-a-lopinio-publica-i-la-familia-espera-que-als-tribunals/.




4.2.2020

La llengua, pedra de toc
Mar Fontana

Dissabte 18 de gener va morir el mallorquí Tomeu Amengual. A banda de pertànyer al col·lectiu Músics per la Llibertat, el qual es planta cada dijous a la plaça de Cort de Palma a favor de l’alliberament dels presos polítics catalans i del retorn dels exiliats, inicià, com a membre del col·lectiu Jubilats per Mallorca, una vaga de fam entre els mesos de març i abril de l’any 2012 per protestar contra la política lingüística de l’aleshores govern balear del PP encapçalat per l’impresentable José Ramón Bauzá.

Una llengua és la columna vertebral d’una identitat. L’enyorat filòleg Joan Solà (l’octubre d’enguany farà deu anys que ens va deixar) afirmava que «defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa». De fet, podríem dir, fins i tot, que és la mare de totes les causes. Els que patim directament les conseqüències de ser parlants d’una llengua amenaçada i minoritzada en som ben conscients.      

Malgrat els intents més o menys destralers per part d’algunes institucions ―algunes de les quals semblen del tot encaminades a voler dissoldre la llengua a cops de mall― a l’hora d’interpretar les xifres des d’una falsa òptica optimista, la realitat és que la nostra llengua està experimentant un retrocés vertiginós al llarg dels darrers anys ―tant pel que fa al nombre de parlants com pel que fa a la qualitat de la llengua. La determinació que va empènyer aquelles primeres polítiques lingüístiques just després del franquisme per assentar i desplegar l’ús del català, sobretot en aquelles persones provinents de l’Estat espanyol, sembla haver-se transformat en font de reticències a l’hora d’implementar les mateixes polítiques en les persones de la segona gran onada migratòria provinents, aquesta vegada, d’arreu del món. La diversitat mal entesa en un context hostil ens pot fer perdre, irremeiablement, l’idioma, el caràcter, l’essència. No en siguem còmplices.

Com tothom, els catalans tenim les nostres virtuts, les nostres dèries i els nostres pecats. Entre les primeres comptem amb la capacitat de renéixer de les pròpies cendres, segles i segles ho avalen, ens hi empeny la nostra «voluntat d’ésser» (tal com deia Jaume Vicens i Vives a l’hora de revelar el mòbil primari de la psicologia catalana); entre els últims, tanmateix, com també va apuntar Solà, hi trobem la manca d’autoestima. Una llengua, especialment de cara a les persones nouvingudes ―però no només― no ha de resultar atractiva, sinó que ha de ser útil, necessària. El nostre país està immers en un innegable conflicte lingüístic ―i, per tant, polític (o viceversa)― des de temps immemorials. L’«estira-i-arronsa» es remunta fins als segles XV i XVI i ha topat amb menyspreus, arrogàncies i imposicions de tota mena. «Vosotros pretendéis el empleo del catalán por eso, porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designación os tenemos que atajar». Les podria haver dit més d’un ahir mateix i en podríem haver trobat moltes altres i anar molt més enrere, però aquestes paraules en concret les va deixar anar, el 1916, el comte de Romanones, aleshores president del Consell de Ministres espanyol, en ple debat d’una proposta sobre l’ús de la llengua catalana plantejat per la Lliga Regionalista ―ja aleshores van entendre de què anava la cosa.

«[...] Si la parla és la sang de l’ànima, en bona refè que l’ànima que ens aguanta és una ànima forta i, si voleu, fins gruixuda», va escriure el vilafranquí Rodolf Llorens i Jordana a Com han estat i com som els catalans. L’ànima d’en Tomeu Amengual n’era, de forta. I la d’en Joan Solà i la de tots els parlants que, dia rere dia, es reafirmen en la defensa de la llengua pròpia de la manera més efectiva ―i revolucionària―: fent-la servir a tot arreu, a totes hores, amb tothom. Si realment exercim la nostra «voluntat d’ésser», amb el cap ben alt, podrem aconseguir que un dia no calgui que ningú hagi de sacrificar la seva salut per una cosa tan fràgil, tan digna, com una llengua. 



19.9.2019

El tracte quin era?
Jordi Badia i Pujol

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l'escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d'entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense discurs ni convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.



4.6.2019

La Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’IEC
Josep M. Mestres i Serra

 

Aquests darrers anys, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens està (mal-)acostumant a rebre anualment de part seva una o dues publicacions normatives o que hi estan relacionades enllestides durant el mateix any o l’any immediatament anterior. L’any 2018 no en fou cap excepció: va enllestir, en primer lloc, la Gramàtica essencial de la llengua catalana, en línia, que es presentà oficialment el 17 de gener d’enguany; i, en segon lloc, la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic, a cura de Joan Veny, que és el tercer i darrer volum d’aquesta sèrie de tres la publicació de la qual s’inicià l’any 1990, i que s’obrí al públic el dia 9 d’abril de 2019.

Avui, però, ens centrarem en l’objecte del IX Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana, que es va dur a terme el proppassat dia 25 de maig i que ha estat dedicat a aquesta nova gramàtica que és únicament en línia.

La Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) forma part del conjunt de gramàtiques institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i que es completarà amb la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (tardor del 2019). Es tracta d’una versió resumida i reorganitzada, simplificada expositivament i terminològica respecte a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans.

La principal aportació de la GEIEC és la incorporació al text d’elements de suport varis que faciliten la consulta. Es presenta amb un format adaptat per a la consulta en línia i té per objectiu general fer accessible a un públic ampli la descripció i la normativa gramaticals contingudes en la GIEC.

La GEIEC comprèn trenta-dos capítols (la GIEC en conté trenta-cinc) i, en extensió (nombre de caràcters), supera lleugerament el 50 % de la GIEC (més de set-centes pàgines equivalents). Les explicacions s’organitzen al voltant de quadres resum (n’hi ha 245, a més de 14 taules i 30 figures), els quals permeten anar ràpidament al contingut concret que se cerca. Cal parar atenció que al final d’alguns paràgrafs apareix una ena encerclada amb fons blau    (), la qual indica que es tracta d’una informació especialment rellevant des d’un punt de vista normatiu.

Un dels elements enriquidors d’aquesta gramàtica és l’aparat de remissions que inclou: remissions internes a altres apartats (indicades amb el signe ), remissions externes a les conjugacions verbals que figuren a l’Optimot (indicades amb una ve baixa majúscula volada V), remissions externes cap a la GIEC (indicades amb la sigla volada GIEC), remissions externes cap a la l’Ortografia de la llengua catalana (OIEC, indicades amb la sigla volada OIEC) i enllaços interns a arxius de so amb la pronúncia en els cinc dels dialectes més característics. De tot aquest aparat de remissions, de moment, però, només funcionen les remissions internes a altres apartats de la GEIEC i les conjugacions verbals de l’Optimot, per la qual cosa hem reconèixer que és un projecte inacabat.

Tanmateix, tot i que la Gramàtica essencial de la llengua catalana encara no es pot considerar una obra acabada del tot (per bé que esperem que ho podrà ser aviat), creiem que serà una bona porta d’entrada a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) quan pugui accedir al contingut d’aquesta i mostrar-lo en pantalla. En aquest sentit, també serà important que mostri els paradigmes verbals que figuren en la GIEC, en comptes de remetre a un recurs extern a l’IEC com ho és l’Optimot. Igualment, permetrà detallar aspectes ortogràfics comentats en la GEIEC quan pugui accedir a l’Ortografia catalana. I, finalment, serà especialment útil, pel que fa a la fonètica i la fonologia, quan contingui els fitxers de so que anuncia el text de la introducció de la GEIEC per a conèixer els diferents sons del català.





18.02.2019

Els exàmens de llengua a examen 

Dra. Sheila Queralt

Actualment, una de les sol·licituds més habituals que reben els lingüistes forenses, experts en aportar proves lingüístiques a judicis, és la determinació del nivell de llengua de certs exàmens oficials.
  • Quan es demana aquest tipus de pericial lingüística?

Aquests encàrrecs es produeixen quan els estudiants fan un examen de llengua (ja sigui català, castellà, anglès...) i sospiten que el nivell de llengua exigit en aquell examen era superior al que establien les bases de la convocatòria. És a dir, als estudiants se’ls exigeix un nivell superior de coneixement per poder aprovar l’examen que el que s’havia anunciat prèviament. El més habitual és atendre casos d’exàmens d’anglès en què s’estableix el nivell de competència dels estudiants segons el Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües (MCER, MECD, 2002).

  • Com analitzem els lingüistes forenses un examen de llengua?

L’anàlisi es divideix en una anàlisi qualitativa i en una anàlisi quantitativa. D’una banda, en l’anàlisi qualitativa s’estudia la complexitat de les estructures gramaticals i del vocabulari que es demana per tal que l’estudiant pugui ser capaç de superar l’examen. D’aquesta manera determinem, per exemple, si es demana el present simple, una perífrasi verbal, una paraula comú o molt tècnica. D’altra banda, en l’anàlisi quantitativa identifiquem i quantifiquem quin percentatge de preguntes correspon a cada nivell. Per fer-ho, ens ajudem d’eines informàtiques com English Vocabulary Profile per a l’anàlisi d’exàmens de llengua anglesa. Aquesta eina està recomanada per diferents estudiosos com Knight (2015:98) per comprovar que la gramàtica i el vocabulari d’aquell examen són adequats. I per què la recomanen? Perquè aquesta eina es basa en les observacions fetes a milers de redaccions d’alumnes i, per tant, els resultats que ofereix són altament fiables i els més precisos fins ara (Harrison i Barker, 2015: 4).
  • Tots els lingüistes forenses poden analitzar exàmens de llengua?

El pèrit lingüista adequat per a aquest tipus d’encàrrec és un lingüista forense expert en la llengua de l’examen i expert en la docència d’aquella llengua. Ha de ser expert en lingüística forense perquè d’aquesta manera coneixerà la metodologia d’anàlisi i les exigències en la confecció d’una prova pericial i dominarà la presentació dels resultats davant del jutge. També ha de ser expert en la llengua per ser capaç d’identificar les estructures clau. I, en darrer lloc, expert en la docència d’aquella llengua perquè podrà determinar si la llengua s’ajusta als estàndards dels diferents nivells de competència lingüística exigits.
Així, doncs, els exàmens també s’examinen!


Referències
Harrison, Julia y Barker, Fiona. (2015). English Profile Studies 5. English Profile in Practice. Cambridge: Cambridge University Press.

Knight, Ben. (2015). Applications of English Profile. En Harrison, Julia y Barker, Fiona. English Profile Studies 5. English Profile in Practice. Cambridge: Cambridge University Press.

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (MECD). (2002). Marco Común Europeo de Referencia para las Lenguas: Aprendizaje, Enseñanza, Evaluación. Recuperado de https://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/marco/cvc_mer.pdf



21.01.2019

Juguem una mica?

Albert Soler Dalmases


Ja fa uns quants anys que m’encarreguen de traduir al català un d’aquells catàlegs de joguines que es publiquen pels volts de Nadal i que els nens fullegen amb tant d’entusiasme (i que acostumen a acabar ben rebregats!). Tot i que no es tracta d’una traducció complexa, sí que hi ha uns quants detalls que penso que són interessants de comentar.

Simplificant-ho força, els noms de les joguines es poden dividir en noms comuns o merament descriptius (per exemple, Supermercat de fusta o Pàrquing amb cotxes) i noms propis o distintius (per exemple, Trivial Pursuit o Simon). El que també és molt habitual és que en el nom de la joguina s’hi combinin els dos elements, com és el cas de T-Rex electrònic o bé La casa de la Peppa Pig (no ens oblidem dels articles!).

El principal problema és la traducció dels noms propis o distintius, ja que hi entren en conflicte tres factors: el fet que els noms de les joguines siguin marques registrades; la tradició, que ens ha dut a traduir determinats noms propis però d’altres no, i la dificultat de trobar un equivalent reeixit per adaptar els jocs de paraules amb què de vegades es bategen les joguines, especialment els jocs de taula.

Com que es tracta de marques registrades, el primer instint podria ser deixar intactes les denominacions. De seguida, però, ens adonem que en general la tradició no ha respectat aquesta lògica, i que ens sobtaria molt trobar-nos noms en «versió original» com ara Lightning McQueen (en comptes de Llamp McQueen) o bé Miss Pepis Makeup Center (en lloc de Centre de bellesa de la Srta. Pepis). Ara bé: hi ha casos en què no és tan clar si s’han de traduir o no, per exemple els noms dels superherois (Iron Man o L’Home de Ferro?; Black Panther o La Pantera Negra?) o també molts noms de jocs de taula (¡No asustes a la abuela! o No espantis la iaia!?; La gallina turuleta o La gallina tanoca?). En aquest darrer cas, tal com hem comentat més amunt, la traducció es complica si les denominacions contenen rimes o altres jocs de paraules, com ara Gastón cabezón o ¡No seas bocas!.

Davant de tota aquesta casuística, què cal fer? A parer meu, el criteri principal que hauria de prevaler és el de traduir les denominacions, per tres motius: en primer lloc, ja ho hem esmentat, per tradició; en segon lloc, perquè també és el que se sol fer en altres llengües (¡No asustes a la abuela! / Não acordes a vovó! / Greedy Granny...; Gastón Cabezón / What’s in Ned’s Head / Glavonja Freddy...), i, en tercer lloc, perquè és un mecanisme més per afavorir el procés de normalització del català. És cert que hi ha denominacions completament consolidades en altres llengües (generalment en castellà o anglès: Barriguitas, Twister, Batman...), i que intentar substituir-les pels equivalents catalans molt probablement seria fer feina en va, però en la resta de casos, penso que cal apostar per la nostra llengua: no tinguem por de traduir ¿Quién es quién? per Qui és qui?, ¡No seas bocas! per No siguis bocamoll!, Boom boom balloon per Peta peta pum! o Gastón cabezón per Gastó cap de meló (o qualsevol alternativa més encertada).

En els casos més conflictius, l’ideal fora que els professionals de la traducció proposessin i triessin la millor opció per a cada cas, i aplegar les denominacions catalanes acordades en una pàgina web, seguint el model, per exemple, del Consorci per a la Normalització Lingüística, que, mitjançant el programa «I tu, jugues en català?», ha anat recollint des del 2013 l’oferta existent de jocs i joguines disponibles en català (https://www.cpnl.cat/jocs/index.html), o també de l’Ésadir, que conté reculls semblants, com ara un amb els noms de personatges de ficció que poden provocar dubtes de traducció, de grafia o de pronúncia (http://esadir.cat/Nomspropis/ficcio) i un altre amb els títols de les pel·lícules doblades o subtitulades en català (http://esadir.cat/filmoteca) (de fet, com que en molts casos els noms propis que apareixen en les denominacions de les joguines són de personatges de sèries o pel·lícules, aquesta és una de les fonts principals per solucionar els dubtes que puguin sorgir).

És un petit pas més per aconseguir que la llengua catalana recuperi terreny en un àmbit tan personal i entranyable com és el dels jocs i les joguines, i, en conseqüència, fomentar-ne l’ús i millorar-ne la competència. I no cal dir que si el bombardeig publicitari televisiu anés en la mateixa direcció, tot seria més fàcil.


28.10.2016



Ironies de la Modernitat (recomanació de lectura)

Núria León


El Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València va publicar fa poc Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme, un recull d’articles que esdevé una excel·lent contribució als diferents usos de la ironia en els dos grans moviments que, a inici del segle XX, aportaren la modernització de les nostres lletres. El volum inclou onze estudis sobre autors com Joan Maragall, Josep Carner, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Guerau de Liost, Eugeni d’Ors, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. 



De Maragall, ens en parlen Francesco Ardolino i Mònica Güell. Mentre que Ardolino tracta aquells casos maragallians en què la ironia pot passar fàcilment desapercebuda ―com, per exemple, a les poesies protagonitzades per infants o a les que malden per fer emergir una repressió de signe polític―, Güell fa un resseguiment de les notes iròniques que es poden detectar en cinc cartes dels primers anys de la correspondència amb Antoni Roura i en tres articles periodístics. 



Quant al «príncep dels poetes», és tractat per Ferran Carbó i Eberhard Geisler. Si l’estudi de Carbó se centra en les protagonistes femenines del volum Auques i ventalls i, doncs, com la dona esdevé una font constant per a la construcció estètica de la mirada irònica sobre la realitat quotidiana, el treball de Geisler apunta com la ironia carneriana és paradigmàtica del caràcter català clàssic, o sigui, el noucentista. Així, les mostres de Carner analitzades per Geisler impliquen un retorn a la unitat, l’ordre i l’harmonia ―consignes orsianes―. 



Mentre que l’article de Brad Epps aboca una mica de llum a les fronteres difuses entre la ironia, la sinceritat i l’autoconsciència en les obres de Bertrana, el de Carme Gregori se centra en Víctor Català, una autora que exemplifica clarament aquell tipus d’ironia que no apareix vinculat a la rialla còmica, sinó que s’inscriu en un món de tonalitats tràgiques i de fatalisme. Al seu torn, l’estudi de Jordi Malé ens mostra com, a les Sàtires, Guerau de Liost observa aquells homes que es pensen que són el centre de l’univers, i se’n riu pietosament, amb una crítica que no arriba mai a l’acarnissament. 



Altrament, el treball de Patrizio Rigobon intenta escatir la ironia de Xènius, que es mou entre l’espai literari i el món filosòfic, i que es focalitza, sobretot, a Oceanografia del tedi. Després que Ramon X. Rosselló ens forneixi un detallat estudi sobre les diferents ironies de situació que fa servir Àngel Guimerà a Terra baixa, el volum en qüestió es clou amb dos articles que tracten els mecanismes irònics més emprats per Santiago Rusiñol: un de Vicent Simbor en relació amb L’auca del senyor Esteve, i un de Magí Sunyer sobre El poble gris i El català de la Manxa. 



Finalment, us recomanem completar aquesta lectura amb el monogràfic La ironia en la literatura catalana de preguerra (Caplletra, núm. 60) i les actes del Congrés Internacional «La ironia en les literatures occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939» (València, març de 2016), encara en premsa.





Lletraferits, palíndroms i literatura

Jesús Lladó

Una de les paraules que m’agraden més de la nostra llengua és l’adjectiu lletraferit. Segons el DIEC, un lletraferit és un “amant de conrear les lletres”. En castellà tenen letraherido, manllevada del català, però curiosament la definició que en dóna el diccionari de la RAE és “que siente una pasión extremada por la literatura”. Ambdues difereixen força. Una cosa és conrear les lletres (segons l’accepció “consagrar temps i cura especial a una cosa”), amb aquest verb de connotació agrícola, pagesívola, i l’altra és sentir passió extremada per la literatura. De totes maneres una cosa no treu l’altra. Sigui com sigui, m’identifico plenament amb la definició del DIEC. 

Sempre m’ha agradat la literatura, però no crec que amb passió extremada. Els meus inicis en la lectura, i això ja dóna idea del meu calendari, van ser “El Patufet” i Folch i Torres (és el que hi havia a casa), després el TBO, Enid Blyton, Tintín, etc... i sempre he llegit força. Però no per això em considero lletraferit. En tot cas, si me’n sento és per la meva primerenca i permanent afició al jocs de mots, o altrament dit, enginy verbal. 

Aquesta tirada als jocs verbals em va conduir als palíndroms i és on vaig trobar l’objecte del meu conreu, el meu tros, en termes de pagès. S'ha parlat i escrit molt de la relació entre palíndroms i literatura. Els palíndroms es coneixen gràcies a l'ús que en van fer els poetes grecs i llatins clàssics. Més endavant, per aquests verals, el valencià Joan Timoneda (Sarao de amor), Gracián... En català, Rossend Serra i Pagès (a Els Jocs d’Esperit, LA VEU COMARCAL, Setmanari Catalanista de Ripoll i sa Comarca) i Joan Amades (a JOCS DE PARAULES i JOCS DE MEMÒRIA, Biblioteca de Tradicions Popular) en parlen. Però la gran revifalla es produeix entrat el s. XX amb la divulgació que en fan escriptors de l'alçada de Cortázar, Cabrera Infante, Filloy, Lancini, etc... I el punt clau, a nivell internacional, la creació del Club Palindromista Internacional i la seva revista SEMAGAMES per part de Josep M. Albaigès, un gran lletraferit. 

Però allò que a mi em fascina dels palíndroms no és pas, en principi, l'ús literari, sinó el lúdic i especulatiu. Si d'aquí en surt quelcom que es pugui considerar literatura, ja són figues d'un altre paner. En tot cas, serà resultat d'aquest principi juganer. Vull dir que el meu impuls de conreu dels palíndroms no neix d'una necessitat literària, o expressiva, sinó juganera. 

Un dels camps abonats pel cultiu dels palíndroms és l’aforisme, per la seva brevetat i contundència. Al palíndrom li va la sentència, i també el poema, però aquest demana un domini de la mètrica i quan barreges la constricció de la reversibilitat amb la mètrica és una bomba. Puc afirmar que, tot i que alguna vegada em surt gairebé sense voler, alguna vel·leïtat poètica com el següent haiku 



Arriba la llum. 
La set aviva, té sal. 
Mulla la birra? 



el gènere que m'agrada més pels palíndroms és l'aforisme. Vegem-ne alguns exemples. 



EL BON RÉS, ARA FARÀ SER NOBLE. 


EL BON EDREDÓ: PODER DE NOBLE. 


ATACA L'ESTAT, O VOTAT, SE L'ACATA. 


PER SER LÚCID I RIC, I RIDÍCUL, RES REP. 


LA VISIÓ GENERAL, O NO, LA RENEGO. I SI VAL? 


PER SER NEGRE POBRE, PER BO, PER GEN, RES REP. 


ARA, FER-TE EL BON TE NEGRE, VERGE, NET, NOBLE, ET REFARÀ.



30.9.2016


Llegiu Stefan Zweig, un gran escriptor i una bona persona

Marc Guarro

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, 1942) fou un escriptor fenomenal, amb una prosa elegant que fa lliscar suaument la lectura. Els seus textos són plens de bonhomia i tenen un interès indiscutible sigui quin sigui el tema de què tractin. Zweig fou un home de cultura que, més enllà de la seva condició de jueu i de la seva nacionalitat austríaca, va fer sempre bandera d’un europeisme convençut, a prova de bombes. Stefan Zweig se sentia tan a prop d’un nòrdic com d’un mediterrani, i tant Viena com París o Lisboa eren casa seva. L’escriptor va ser molt llegit i molt traduït en vida, i en la nostra llengua es va popularitzar ara fa uns quants anys gràcies a la iniciativa de Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, que va publicar-ne a un bon grapat de títols. Si no n’heu llegit mai cap us recomano vivament que comenceu per Moments estel·lars de la humanitat, una veritable oda a la condició humana totalment exempta d’ideologia —de vegades ens venen com a literatura veritables pamflets, no trobeu?—, feta amb un respecte sincer i una emoció viva. En els catorze relats que conformen els Moments estel·lars, Zweig exalça la capacitat de l’ésser humà, en totes les èpoques —de Ciceró a Churchill, de la creació del Messies de Händel a la descoberta del Pol Sud—, de convertir el fracàs en un motor de canvi. Si el llegiu us reconciliareu amb la nostra espècie i pensareu que el món és un lloc on, malgrat tot, val la pena de viure-hi. De Zweig també us recomano qualsevol de les seves novel·les, amb una menció especial per a Carta d’una desconeguda. Potser el títol us sona perquè Emma Vilarasau va protagonitzar-ne fa uns anys una excel·lent versió teatral que va tombar per tot Catalunya.

L’altre llibre de Zweig que us recomano són les seves memòries. El món d’ahir. Memòries d’un europeu explica el seu món de joventut, el d’abans de les dues grans guerres, quan les paraules Europa, nació i cultura encara no havien estat rebolcades pel fang i tacades amb la sang de milions d’innocents. Stefan Zweig va haver de fugir de Viena cames ajudeu-me perquè els nazis el perseguien perquè era jueu, i també perquè, d’ençà dels primers passos de Hitler a la política, el nostre escriptor es va dedicar en cos i ànima a avisar els seus compatriotes del perill que s’acostava. Però ni a Àustria primer ni a Alemanya després ningú no li va fer cas. El 1933 Hitler va esdevenir canceller alemany i va començar a executar de mica en mica el seu macabre pla davant de la vergonyosa impassibilitat dels líders del món lliure. Fins al desembarcament de Normandia, el juny de 1945, no es va començar a veure que el monstre podia ser derrotat. Dotze anys —dotze!—, en què Europa i el món van viure amb l’ai al cor. El 1942, en un moment de la guerra en què semblava que el vent bufava a favor de Hitler, Zweig no va poder més i es va suïcidar. No podia concebre de viure en un planeta governat per la barbàrie, amb els éssers humans enfrontats per races i nacionalitats i on la cultura i la germanor entre els pobles haguessin estat brutalment anorreades. En aquest sentit, El món d’ahir vindria a ser l’altra cara dels Moments estel·lars: l’optimisme convertit en desesperança, l’amor a la humanitat canviat per una tristor profunda. Els europeus d’avui estem en deute amb Stefan Zweig i amb tots els que, com ell, van lluitar per fer del nostre continent una casa amable per a tothom.


31.5.2016

La potència de l'essència
Jordi Còdol


Dimarts, 8 de març del 2016. Més enllà de recordar gairebé a mode d’agenda els principals actes de commemoració del dia de la dona, els mitjans de comunicació amb més ressò del país viuen pendents d’una notícia: quin estudi d’arquitectura serà l’encarregat de reformar el camp del Barça i quin aspecte proposa per al nou Camp Nou. Els diaris estan tranquils, La Vanguardia ha avançat una fotografia de la maqueta guanyadora a mitja tarda i a l’espera que es confirmi tenen temps per fer grafismes, esplaiar-se en descripcions i esprémer idees per parir un titular més o menys ocorrent per l’endemà. El problema el tenen televisions i sobretot ràdios; la franja (cada vegada més dilatada) de programes esportius s’apropa i tocarà parlar-ne molt, i de fet abans que arribi l’hora els comentaris sobre el tema irrompen en altres espais. I és en situacions com aquesta quan es demostra com el potencial tecnològic i la força de la imatge releguen la preuada matèria prima de la ràdio, la veu i les capacitats de qui la fa servir, en un segon terme. L’ingredient principal amb què es basen alguns locutors per definir el nou Camp Nou és en essència una fotografia “que hem penjat a les xarxes socials i podran veure tots els nostres seguidors”, i a partir d’aquí es complementa amb la descripció d’un colossal equipament que l’audiència esportiva té en ment però que amb la proposta de reforma adopta, certament, una aparença complexa. Però és que resulta que no, que la ràdio no va de mirar, ni per tant de penjar imatges, ni de fer invents amb periscopes, ni d’ensenyar les vergonyes amb una càmera col·locada en algun racó de l’estudi; o almenys no només va d’això. El més valuós del que es diu en algun lloc remot i es propaga per la cuina mentre s’escalfa la llet, fa somriure dos conductors alineats en una retenció o persisteix encara que al llit no hi quedi ningú despert és el so, amb tota la seva riquesa i amb totes les seves mancances. Potser això és pecar de romàntic. 


Per no marxar del món del futbol, que d’una banda dóna lloc a grans moments radiofònics i de l’altra semiòtics i lingüistes també hi poden sucar pa, un capítol a l’altre extrem és el del 12 d’octubre del 1996. Un jove davanter del Barça va marcar un gol antològic contra la Sociedad Deportiva Compostela. Eufòric, el mestre de la ràdio romàntica per antonomàsia va reconèixer des dels micròfons de Catalunya Ràdio “no els puc explicar aquest gol”, conscient, savi com és en Puyal, que era una de les millors descripcions que podia fer-ne. I amb l’habilitat d’anar-ho repetint mentre relatava un dibuix perfecte del lloc on Ronaldo havia lluitat i recuperat una pilota, de la cursa que va fer des de camp propi fins a l’àrea rival, de la força amb què guanyava en velocitat els contraris, dels moviments de cames amb què es va escapolir dels defenses i del xut que va segellar un gol per a la història. 



Joaquim Maria Puyal no s’havia limitat a emocionar-se davant d’un micròfon; comunicava l’emoció amb un envejable càlcul descriptiu. Hores després a “La nit dels ignorants, un oient reconeixia, ell sí, pres per l’emoció, que havia plorat veient aquell gol. Era cec.


30.5.2016

Sabem massa castellà
Jordi Badia

Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d'aragonesos. El cercle d'amistats d'en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l'educació en català. Parla en català amb la dona i amb el fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d'escriure un bloc en castellà. Alguns amics no ho entenen i ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m'entendreu tant si ho faig en català com en castellà.» Si els seus amics d'aquí entenguessin el castellà com una llengua estrangera, en Sergi potser hauria fet una altra tria. 




Cas 2: la capatassa de l'ajuntament

És molt competent. Sap menar la brigada com no ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l'Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s'hi adreça en el seu català de Casserres. Però n'hi ha dos que no l'entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S'hi esforçaran, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L'única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc. 



Cas 3: en Gonzalo i en Marc 

Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons. 



Ara escolteu en Marc (40 segons) 



Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n'hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer la consonant interdental /θ/, un so que té l'espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l'italià, ni el portuguès, ni... La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les vocals obertes, ni les eles palatals, ni les eles (que haurien d'ésser velars, com explicàvem ací)..., malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i tenir estudis, i ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l'esforç de parlar català. 



Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent

Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota. Diu que una vegada l'ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home hi féu una visita i també s'interessà per «las golfas». Fins aquí l'acudit. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l'acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n'adoneu? La meva àvia no hauria entès l'acudit perquè el mot «golfas» no l'havia sentit mai. Els de la meva generació l'entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l'acudit perquè ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l'evolució del català. Com hi ha món.


29.4.2016

La llengua catalana i els joves
Anna Tudela 

Sovint hem sentit a dir que els joves ja no parlen català, que estan molt castellanitzats. I, precisament, hi ha una gran quantitat d’estudis que se centren en els joves i la llengua catalana, perquè el seu comportament lingüístic (quines llengües parlen, què pensen de les llengües, etc.) ens pot ajudar a predir el comportament futur de la societat catalana. A més, cal tenir en compte que les generacions joves actuals (aproximadament els menors de 27 anys), al Principat, ja s’han escolaritzat exclusivament en català. Aquí analitzarem quin és el coneixement i ús del català dels joves en comparació amb la població general, per comprovar si, efectivament, els joves fan servir menys el català que la resta. 

Ja hem dit que els joves són els catalans amb més coneixement de la llengua pròpia i, de fet, gairebé el 90 % dels parlants menors de 30 anys diuen que entenen, i saben parlar, escriure i llegir en català (Idescat, 2013). Per contra, quant a la població general, mentre que també gairebé tothom entén el català, només hi ha un 60 % de persones que diuen que el saben escriure. Per tant, el coneixement dels joves és força més alt que el de la població en general. Tot i això, no són els parlants que més utilitzen el català. Les dades més recents indiquen que només hi ha al voltant d’un terç dels joves que fan servir el català habitualment, mentre que n’hi ha un 50 % que utilitzen de forma freqüent el castellà. Aquests percentatges coincideixen força amb els de la resta de la població i, per tant, no podem afirmar que l’ús del català entre els joves sigui més baix. La bona notícia és que l’ús de la llengua pròpia ha augmentat 5 punts respecte les dades anteriors, les del 2008, però la diferència amb el castellà encara és prou important i superior entre els nostres joves. 

L’altra bona notícia és que al llarg de la vida el nostre repertori lingüístic canvia. A casa, quan som petits, majoritàriament parlem només una de les dues llengües: català o castellà. A mesura que ens incorporem a la vida social, a l’escola, a la feina, etc., anem incorporant l’altra llengua. Això és el que s’anomena muda lingüística. L’accés al mercat laboral i a la universitat són dos moments en què es produeixen mudes lingüístiques dels parlants, generalment, a favor del català.

En resum, hem vist, d’una banda, que el percentatge de joves i de població general que utilitzen el català habitualment són molt similars, al voltant del 35 %. D’altra banda, el fet que només un terç dels joves catalans no utilitzin la llengua pròpia habitualment no significa que d’aquí 20 anys només un 30% dels adults parlin català sovint, ja que al llarg de la nostra vida la nostra llengua habitual pot canviar.