Articles



10.2.2024

Quinze refranys del mes de gener
Jordi Badia i Pujol

El refranyer ens dóna moltíssimes dites en què apareix el mot gener. La major part relacionen la meteorologia i l’agricultura, però també en trobem que ens parlen de l’oratge i prou, o bé dels animals, o del menjar… O de l’amor. I fins i tot de supersticions.

Per a fer aquest article, com sempre que escrivim sobre refranys, he recorregut a la immensa Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD), de Víctor Pàmies. Al cercador de la PCCD hi hem trobat 432 refranys amb el mot gener (a més d’una cinquantena amb el mot Reis, més d’un centenar que parlen de Sant Antoni, etc.). I de tots plegats n’he triat quinze. 

Pel gener tanca la porta i encén el braser

Un refrany transparent i clar. Si el gener és un mes fred, ens hem d’arraulir a la vora del foc i tenir la porta ben tancada. És un dels refranys més coneguts referits al gener i ha estat sempre ben viu a tot el país. En trobem variants com ara En gener tin encès el braser. Com que abans, a pagès, era un mes de poca activitat, se’n va escampar una altra versió: Pel gener encén el braser i ajeu-te al paller.

La neu de gener s’assenta com un cavaller

La neu del gener, a causa del fred, sol trigar molt a fondre’s, i en aquest refrany es compara amb la fermesa atribuïda als cavallers. En molts llocs, no diuen s’assenta (‘s’estableix, es posa’), sinó s’asseu, pensant més en el cavaller que no en la neu. I en alguns altres s’hi afegeix una segona part: Al febrer, fuig com un ca llebrer, és a dir, es desfà molt de pressa. És un refrany que trobem emprat a Catalunya i a Mallorca.

Lluna pel gener, l’amor primer

Aquest refrany el trobem per tot el país. És simplement una comparança entre la bellesa i la sinceritat del primer amor i la lluna del mes de gener, que diuen que és la més clara de l’any, perquè el cel és molt net. La trobem amb variants com ara D’amors, el primer; de llunes, la de gener; o bé amb un afegit: Lluna de gener i l’amor primer no tenen companyer.

Aigua de gener omple bótes i graner

Un refrany que trobem documentat de cap a cap del país, i que ens diu que la pluja de l’hivern és molt important perquè la terra tingui saó, cosa que afavorirà una bona collita, tant al camp com a la vinya. Hi ha un parell de variants interessants. La primera és amb un afegit: Aigua de gener omple bótes i graner i la pica de l’oli també, de manera que les oliveres també en surten beneficiades. La segona fa L’aigua de gener omple el graner i prenya l’oliver, amb un significat idèntic a l’anterior. De fet, a la major part d’indrets es diu “emprenya l’oliver”, però aquest emprenyar no vol pas dir ‘fer la guitza’, sinó que és un sinònim de prenyar.

Gener eixut, tot l’any put

Una dita que trobem sobretot al Principat i a Mallorca, però que no és pas desconeguda al País Valencià. És l’altra cara de l’anterior: si no plou a la primeria de l’any, malament rai. Aquest “put” hem d’entendre que vol dir ‘té males conseqüències’.

Peix de gener, carn de corder

Una dita reportada pel folclorista Joan Amades, de quan es considerava que el peix pescat el mes de gener tenia una qualitat excel·lent, comparable amb la carn de xai. Hi ha alguna variant més concreta, més específica: La rajada pel gener, millor que carn de corder.

Pollastre de gener, cada ploma val un diner

Un refrany que era molt conegut per tots els Països Catalans, també molt vinculat a la vida de pagès. Hi ha una interpretació que el lliga a la gastronomia: com que el pollastre era menja pròpia de Nadal, passat festes escassejava i s’encaria. Però la interpretació correcta sembla que és una altra: el fred del mes de gener castigava moltes llocades de pollets, de manera que se’n morien molts i cada un que se salvava era un petit tresor.

Mata el porc pel gener si vols que es conservi bé

Una dita que trobem de Catalunya Nord fins al País Valencià, amb algunes variants. És evidentment un refrany d’un altre temps, quan no hi havia neveres i la carn s’havia de conservar amb glaç, o penjada a fora quan feia molt fred, o bé salada, o bé amb oli.

Pel gener floreix l’ametller

La florida de l’ametller s’escau, generalment, entre el gener i el febrer. Per això, la principal variant d’aquest refrany és Pel febrer floreix l’ametller. Però, deixant de banda aquest detall d’adaptació, de variants en trobem moltes més. Com també refranys semblants –que ja no podem anomenar variants–, com ara Si vols conèixer el gener, mira l’ametller. O bé dites que hi relacionen la meteorologia: Les gelades de gener fan florir l’ametller.

Pel gener flors, pel maig dolors

Un refrany que fa referència a la por pel bon temps del gener, que pot fer avançar la floració de les plantes, cosa que és arriscada en cas que hi hagi glaçades més endavant. També hi ha qui l’interpreta, simplement, com un mal auguri: si un any fa bo al gener, fa mal temps al maig. En alguns indrets, hi ha la variant Pel gener, flors; pel maig, plors.

Pels Reis, bèstia és qui no ho coneix

En aquest recull, no hi podia faltar una referència al dia de Reis, una festa celebrada a tot el país llevat de la part sotmesa a la República Francesa, Catalunya Nord. Deixant de banda les dites que es refereixen a la festa, n’hi ha unes quantes que ens parlen del creixement del dia. El final d’aquest refrany, “bèstia és qui no ho coneix”, no s’acaba d’entendre si no es té en compte tota la sèrie de refranys precedents: Per Santa Llúcia, un pas de puça (13 de desembre), Per Nadal, un pas de pardal (25 de desembre), Per Sant Esteve, un pas de llebre (26 de desembre), Per Ninou, un pas de bou (1r de gener). Hi ha més refranys de Reis, estructuralment continuadors de la sèrie, com ara Per Reis, un pas de vell, Per Reis, un pas d’anyell, Per Reis, un pas de camell

Sant Antoni del porquet, de gener és el disset

Sant Antoni és el sant més popular del mes de gener. És considerat el protector de les bèsties i les feines del camp, i per això la festa en honor seu és la més important de l’hivern. Es commemora amb actes a tot el país, amb característiques diferents segons el lloc: la Santantonada, els Tres Tombs, la festa de les Barbes Blanques… El refrany és, simplement, un recordatori de la data. Té variants com ara Sant Antoni de gener, compta bé que disset té i Sant Antoni del porquet, sempre s’escau en disset.

Si Santa Agnès duu bon temps les vinyes aniran bé

Un refrany escampat pel Principat i Mallorca, sobretot. És el contrapunt dels refranys que ens parlaven dels beneficis de la pluja del mes de gener. Segons que es deia, per a la vinya no era bo l’excés d’humitat hivernal. Santa Agnès és el 21 de gener, quan ja fa un mes que ha començat l’hivern. Per això hi ha una altra dita, també molt coneguda, referida a aquest dia: Santa Agnès, una hora més.

Si el mussol canta al gener, un altre hivern ve

Alguns refranyers coincideixen a dir que el mussol canta quan el fred comença, i ho consideren un senyal infal·lible. De tota manera, hi ha qui és més escèptic, com el recol·lector de refranys Jaume Alzamora Bisbal, que explica aquesta dita amb un evident sentit de l’humor: “És una fàcil deducció. El gran historiador artanenc mossèn Llorenç Lliteres em deia, sempre en to humorístic, una cosa pareguda i és que ‘quan un gall canta en divendres, l’endemà és dissabte’.”

Si pel gener la gavina va per l’horta, fes foc i tanca la porta

Segons les creences populars, un altre indicador animal dels canvis atmosfèrics és la gavina, que diuen que si vola sobre l’horta assenyala fred. És un refrany recollit a l’Horta de València, a la Ribera, a la Marina, a la Safor, a l’Alcoià, al Baix Maestrat, al Montsià, a les Garrigues… Entre les variants més conegudes hi ha aquesta: Quan la merita va per l’horta, entra la llenya, fes foc i tanca la porta. La merita o fredeluga (o cogullada marina…) és un ocell comú a les planes agrícoles de tot el país.

(Article publicat a la secció “Ras i curt” del diari VilaWeb, el dia 6.1.2023)


7.12.2023

La llegibilitat del text i el llenguatge inclusiu
Josep M. Mestres i Serra

Poques vegades es parla de l’objectiu principal dels criteris tipogràfics i de disposició del text que hi ha al darrere de l’edició impresa de textos, que es plasma en la difusió de la informació i el coneixement d’una manera que sigui fàcilment intel·ligible per als col·lectius als quals s’adreça. Aquesta intel·ligibilitat depèn, en un grau considerable, de la llegibilitat que té el text, és a dir, de la qualitat de ser llegible, tant des del punt de vista de poder ser llegit, com de lectura fàcil i agradable, i àdhuc com de ser digne de ser llegit. Per tant, la llegibilitat és un element clau per a la difusió i l’èxit d’una publicació.

Partint de la base que, en la nostra llengua, l’aprenentatge de la lectura es fa d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i tenint en compte aquests principis, podem aconseguir que l’atenció de qui llegeix un text se centri en uns aspectes o en uns altres i que el resultat siguin textos més llegibles i estèticament més acceptables; tot plegat, sense caure en l’estridència ni en l’estirabot: l’equilibri ha de prevaler per damunt de tot si volem que el missatge sigui eficient.

Justament, un aspecte que n’hi ha que empren per a afavorir la llegibilitat i la fluïdesa del text és l’ús del masculí singular com a genèric per sistema.

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar el 20 d’octubre de 2023, el document titulat «El llenguatge inclusiu: compatibilitat dels recursos estilístics dels usos no sexistes amb la normativa lingüística» (https://sf.espais.iec.cat/files/2023/10/El-llenguatge-inclusiu.pdf ), amb la finalitat de posar límits a les propostes fetes per diferents col·lectius i particulars per a evitar el sexisme en el llenguatge i aconseguir que aquest esdevingui un llenguatge inclusiu també en relació amb el gènere (en el sentit de conjunt de diferències culturals i històriques existents entre homes i dones que no són genètiques ni biològiques, sinó construïdes socialment). Aquestes propostes socials percacen, especialment, evitar la invisibilització de la dona en el llenguatge.

D’entrada, la Secció Filològica precisa que aquest document «no inclou cap modificació normativa; tan sols pretén recordar quins són els recursos que la normativa de la llengua catalana sanciona com a adequats per a l’expressió del gènere gramatical» (introducció del document). Sí que insisteix al llarg de tot el text que el masculí és el «gènere no marcat» (masculí no marcat o masculí extensiu), amb l’afirmació que «l’ús del gènere no marcat com a genèric és plenament normatiu i no implica cap voluntat d’ocultar la presència de les dones en un determinat col·lectiu» (§ 3.2 del document); aquesta afirmació em sembla exagerada en relació amb la veritable «voluntat» de comoditat que hi pot haver al darrere. De fet, simplement, la conclusió que en podem inferir és que la dona pot ser negligida en els textos catalans amb total impunitat. D’altra banda, aquest document postula que el femení «té un ús específic i lingüísticament es considera el gènere marcat i, doncs, no pot incloure individus de gènere diferent» (femení marcat o femení intensiu; § 1 del document). En conseqüència, la Secció Filològica considera que emprar el gènere femení com a genèric no s’ajusta a la gramàtica catalana (§ 2 del document) i pot generar «expressions equívoques i confuses».

Personalment, mai no he cregut en el «gènere no marcat», perquè considero que és una convenció lingüística arbitrària com qualsevol altra, fruit d’una cultura i una societat clarament patriarcals. Per tant, una convenció com aquesta es pot substituir per una altra quan es consideri convenient o preferible i, sobretot, quan hi hagi la voluntat de fer aquesta substitució.

Tanmateix, a partir del § 3 del document de la Secció Filològica, es van desgranant diverses estratègies per a fer visibles les dones en el discurs (és curiós que, en aquest document, la Secció Filològica exemplifica en masculí plural —aquell que jo anomeno, no sense una certa recança, masculí englobador— tots els casos susceptibles de conflicte, malgrat que en el § 1 ja ha afirmat categòricament que el masculí singular és el gènere no marcat o gènere extensiu), algunes de les quals són les que ja proposen habitualment els manuals per a l’ús no sexista del llenguatge.

Sobre els comentaris de la Secció Filològica en relació amb les estratègies damunt dites, crec que cal fer les observacions següents:

1a) De la mateixa manera que si accepten que, quan es desdoblen noms modificats per un mateix adjectiu, es pot mantenir només l’adjectiu de darrere del segon nom i el podem fer concordar amb el primer element, i aleshores podem dir Els socis i sòcies implicats en l’estafa, hauríem de poder acceptar també Les sòcies i socis implicades en l’estafa, mantenint la mateixa convenció de concordar amb el primer element per a evitar que sembli que l’adjectiu només afecta el nom que el precedeix.

2a) Sobre evitar construccions com ara Els i les esportistes d’alt nivell (i suposo que també Les i els esportistes d’alt nivell), ens les podem estalviar si sabem administrar ponderadament altres opcions per a evitar el masculí sistemàtic (com ara Els esportistes i les esportistes d’alt nivell i també Les esportistes i els esportistes d’alt nivell).

3a) El document recomana de «no abusar» del desdoblament de tots els elements amb flexió de gènere (articles, adjectius, participis), «sobretot en el cas de les dobles formes abreujades (benvolguts/udes), perquè pot dificultar la lectura del text» (§ 3.1 del document). Estic d’acord a evitar-ne l’abús, atès que hi ha altres recursos que es poden alternar i combinar amb aquests i superar aquestes dificultats (vegeu el capítol X («El sexisme en el llenguatge») del Manual d’estil, https://estil.llocs.iec.cat/wp-content/uploads/sites/24/2019/02/10_Pag_385-444_p.pdf ).

4a) Sobre l’ús del tractament de vós, del pronom tothom (i suposo que també de hom) i del nom epicè infant, em semblen bé malgrat l’etimologia dels pronoms tothom i hom. Per mi, sempre serà preferible tothom a tots i totes, per bé que puc acceptar que algú s’hi trobi més còmode i ho faci servir (en qualsevol cas, crec que hem de prescindir de *totdon i de *don, perquè no tindrien cap sentit etimològic).

5a) Sobre la condemna de l’ús de -i com a terminació de gènere neutre per a fer visibles també les persones no-binàries (o persones de gènere no-binari, que són, segons el TERMCAT (https://www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/que-vol-dir-que-una-persona-no-binaria-o-que-te-una-identitat-no-binaria), les que tenen una identitat de gènere que se situa fora de la classificació tradicional home/dona, és a dir, fora de la divisió de gèneres fixada des de l’anomenat binarisme de gènere, el qual estableix una divisió dràstica entre homes i dones, fonamentada inicialment en les característiques biològiques de naixement, i assigna, més enllà de la biologia, uns rols predeterminats —de comportament, de manera de parlar, de manera de vestir i, en definitiva, de manera de viure i sentir— a cadascuna d’aquestes categories), en casos com ?ellis, ?fillis i ?totis, reconec que, ara com ara, aplicar-ho a ultrança em sembla forçar la gramàtica d’una manera que pot afectar greument la fesomia de la llengua, i que hi ha altres recursos que es poden emprar sense haver d’introduir aquesta nova terminació gramatical, perquè, tal com afirma la Secció Filològica, «contradiu el nostre sistema lingüístic» i «contravé les normes internes del català» (§ 4 del document). De moment, crec que aquestes persones poden emprar el gènere gramatical que més els abelleixi a l’hora d’escriure; però entenc llur incomoditat amb el sistema imperant fins ara, tot i que no sé com es podria fer referència a un únic col·lectiu no-binari, si es volgués distingir, atès que no són tots idèntics ni s’hi identifiquen totes les persones no-binàries.

6a) Estic d’acord amb l’afirmació que els recursos per a visibilitzar la dona en els textos catalans que accepta la Secció Filològica siguin només «tries individuals o corporatives que, com a tals, no s’haurien de prohibir», però no puc estar gens d’acord quan afirma que «ni s’haurien de fer obligatòries» (conclusió del document). Crec que sí que hi hauria d’haver una certa obligació d’evitar que l’ús exclusiu del masculí fos l’única opció de determinades tries, especialment corporatives.

7a) En el document de la Secció Filològica no s’esmenten casos d’invisibilització tan flagrants com home (per humanitat o ésser humà) ni si aquesta forma s’hauria de mantenir, ja que suposadament és «no marcada».

En conclusió, si ens mirem aquesta qüestió des del punt de vista de la llegibilitat, es tracta d’emprar recursos lingüístics que «no creïn problemes d’ambigüitat, fluïdesa o complexitat» (amb un cert marge de tolerància a l’hora d’escriure); però això no ha d’obstar perquè fem ben visibles les dones al costat dels homes (i viceversa). La mateixa Secció Filològica acaba el document reconeixent, en el paràgraf final, «que els canvis en la normativa lingüística són sovint fruit dels canvis en l’ús social» (incloent-hi —això ho dic jo— l’abolició del concepte de gènere no marcat tan aviat com sigui possible, per molt còmode que pugui ser). 


6.9.2023

La Carme i la Revista d’Igualada
Associació Revista d’Igualada

La Carme Junyent i Figueras (Masquefa, 1955 - Barcelona, 2023) ha estat una lingüista i professora de la Universitat de Barcelona, fundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), presidenta del Consell Lingüístic Assessor, autora d’un gran nombre de llibres, etc. 

Amb motiu de la seva defunció, s’han publicat molts articles sobre la seva obra i tots han glossat la seva tasca i també el seu esperit lliure i valent per defensar, amb arguments reflexionats, les seves idees a l’entorn del català, les llengües que es parlen a Catalunya i el gènere en la llengua.

Nosaltres volem parlar d’un aspecte de la seva vida que ens ha apropat molt a ella: la Revista d’Igualada

Quan l’Antoni Dalmau (1951-2022), el 1999, va fundar la segona època de la Revista d’Igualada, setanta anys després de la primera, es va proposar crear una publicació oberta amb una pluralitat ideològica i que acollís articles d’art, creació literària, pensament, història, ciències socials, etc. Per tirar-la endavant va formar un equip de vuit persones de la comarca de l’Anoia, entre les quals hi havia la Carme. Aleshores, encara no la coneixíem. Ens la va presentar com una professora de lingüística especialitzada en les llengües africanes i en les llengües amenaçades, però tal com explica la Carme en el darrer número de la Revista:

...em va sorprendre l’encàrrec que em va fer l’Antoni Dalmau per al primer número de la Revista d’Igualada. En la primera reunió, quan ens va explicar el projecte, les seccions que havia de tenir la revista i com aniria tot plegat, em va dir que jo havia d’escriure un article per al qual ell ja tenia el títol: «El català: una llengua en perill d’extinció?» Que fos el primer número d’una revista que no se sabia com aniria era un bon argument a favor d’arriscar-me a escriure’l, però tot i així jo no sabia com posar-m’hi. Era capaç de fer un diagnòstic de la meva pròpia llengua de la mateixa manera que els podia fer de les altres? La meva estratègia va ser mirar-me el català com m’hauria mirat qualsevol llengua i el que em vaig trobar va ser que jo era parlant d’una llengua amenaçada.

Per descomptat que va acceptar el projecte i va dir que aquest havia estat el seu article més llegit i reproduït, però li van penjar «l’etiqueta de la “mort del català” com també m’han penjat la del gènere». Vint anys després, la Carme va repetir l’estudi fet el 1999 i va poder confirmar, lamentablement, el seu pronòstic.

Fèiem les reunions de la Revista d’Igualada els dissabtes al matí, primer a Cal Ble i després a casa la M. Teresa Miret. Ben aviat, més que reunions, eren, sobretot, tertúlies d’amics. L’entusiasme de l’Antoni Dalmau obria qualsevol tema i de seguida tots ens hi enganxàvem, aixafant-nos els uns als altres per dir-hi la nostra. La Carme callava, asseguda a la cadira, una mà sobre l’altra, el cap una mica inclinat i un mig somriure a la cara. Ho escoltava tot en silenci. Quan semblava que el tema ja no donava més de si, llavors era el seu torn. Amb veu serena hi aportava el seu punt de vista, des d’un angle nou, diferent. Ens quedàvem un moment muts per pensar. Després, de mica en mica, ens tornàvem a engrescar.

Així ens va anar guiant pels camins de les llengües amenaçades, de la situació difícil del català, de les polèmiques sobre el desdoblament de gènere, de la inclusió lingüística i, de rebot, sobre els feminismes i els poders polítics. I així és com es va convertir en el nostre referent. Argumentava amb raons de pes allò que defensava i ens convencia. Haver compartit aquestes estones amb ella ha estat un luxe i un gran regal. 

Per altra banda, després d’aquell primer article per al número 1 de la Revista d’Igualada, la Carme n’hi va publicar quinze més, amb un to i uns temes ben diferents. El segon va ser un conte titulat «Comiat», inspirat en els nens de zones colonitzades que es veuen obligats a parlar la llengua dels nous dirigents del seu país.

Després, va publicar un article sobre l’ús del català en l’ensenyament secundari i un altre sobre la seva experiència en els clubs de lectura de les biblioteques, amb altres propostes per fomentar la lectura.

Altres vegades va donar a conèixer costums i persones de la comarca, com l’article sobre les joies de la dissenyadora Mònica Fugarolas, l’entrevista a la ginecòloga Núria Parera per parlar sobre educació sexual i la història de les bastoneres de Masquefa i les seves dificultats per formar el grup.

Els aspectes diversos de la llengua, l’especialitat de la Carme, es van veure reflectits en altres articles com el que comentava la idea popular que hi ha unes llengües més desenvolupades que altres o el que parlava de les tendències a l’hora d’escollir el nom dels nostres fills.

També ens va introduir en l’obra d’escriptors tant locals, com la Meritxell Cucurella-Jorba i les seves poesies, com africans, amb l’article sobre Ngugi wa Thiong’o, autor nascut a Kenya, però que va passar una gran part de la seva vida a l’exili. 

I, molt especialment, ens va fer adonar del problema del gènere en la llengua. La seves opinions van ser polèmiques i les va manifestar obertament a la Revista d’Igualada. El primer article sobre aquesta qüestió el va signar un grup d’alumnes que ella dirigia, el Grup d’Antropologia Lingüística de la Universitat de Barcelona, i el van titular «Per què en diem gènere quan volem dir sexe?», on afirmava:

El que hem volgut mostrar, finalment, és que l’ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i que, en canvi, la duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna un valor diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una categoria motivada és un joc massa perillós.

Sobre el gènere en la llengua, encara en va parlar en tres articles més: «Contra la dictadura lingüística», «El gènere: breu història d’un document» i «Petita història d’un malentès: el desdoblament de gènere», en el qual fa un balanç complet de la polèmica que el tema del gènere ha suscitat i planteja l’actual estat de la qüestió.

Tots aquests articles es poden consultar a www.revistaigualada.cat i ens permeten descobrir una Carme propera, amb una gran capacitat de connectar amb la gent i de fer senzills i entenedors aspectes lingüístics aparentment complicats.

L’any passat, el 2022, ran de la mort de l’Antoni Dalmau, la Revista d’Igualada va deixar de publicar-se en paper i les trobades amb la Carme es van fer més esporàdiques. Alguna reunió, algun dinar...

A finals d’aquest mes de juny, un dia va convocar a Catalunya Ràdio la Maria Enrich i la M. Teresa Miret. «És important que vingueu», va insistir. Van anar-hi i, un cop acabada la seva col·laboració setmanal al programa del matí, el darrer dia de la temporada, les va reunir en una saleta i els va dir: «M’estic morint». Serena com sempre. Lúcida, també com sempre. Va comentar que havia estat feliç amb la seva vida i la seva professió i des de feia temps s’havia plantejat totes aquelles coses que li interessaven i que encara no havia pogut fer i les anava realitzant. També els va demanar que diguessin unes paraules en el seu funeral, com un adeu de la Revista d’Igualada

Darrerament, havia comentat més d’una vegada la importància de poder-se acomiadar quan s’acosta el final i el valor de fer el dol plegats els que es queden. La Carme es va acomiadar i ara li diem adeu i ens fem companyia tots els que la vam estimar.



6.3.2023

A propòsit del llenguatge
Eduard Creus

La setmana passada vaig rellegir un antic article d’en Quim Monzó, en el qual parla de les paraules patètic i genial. En síntesi, el text ve a dir que d’uns anys ençà els qualificatius per expressar el parer sobre quelcom han quedat reduïts a dos: patètic i genial. Tant hi fa el grau descontentament o satisfacció que ens origini: si no és patètic, és genial, i viceversa. Per aquest fet, d’altres vocables com ridícul, avorrit i carrincló o idoni, fenomenal i talentós sembla que hagin estat foragitats del diccionari. 

Com a conseqüència d’aquesta lectura, vaig fer una reflexió sobre el llenguatge d’avui dia, i em van venir a la memòria diversos mots anglesos que s’empren a la parla habitual: feedback, jet lag, check-in, overbooking, hub, low cost, coaching, fashion, pendrive... Si a la llengua catalana no existissin aquestes accepcions, seria comprensible l’ús d’aquests barbarismes, i és molt probable que se n’hagués creat un neologisme. No obstant, aquest criteri no és aplicable en aquests noms perquè el català posseeix veus que signifiquen exactament el mateix. Així doncs, podem dir: retroacció, trastorn horari, autofacturació, sobrereserva, aeroport de connexió, baix cost, acompanyament creatiu, moda i llapis de memòria

Amb referència al que he exposat al paràgraf anterior, el següent punt a considerar és el  perquè de fer servir els termes forans en comptes dels de la llengua pròpia. En aquest sentit, quan he interpel·lat algunes persones, la resposta que he obtingut és que sempre ho han sentit dir així i mai s’han plantejat com es diu en català. En algun cas aïllat, m’han contestat que era per una qüestió d’elegància lingüística, dit d’una altra manera, quedava millor usar el mot estranger que la paraula catalana. Sota el meu punt de vista, és millor fer servir la llengua autòctona, ara bé, com diu la dita, “de gustos ningú n’ha escrit”. 

En un altre ordre de coses, vull abordar la qüestió del vocabulari que vam utilitzar durant els mesos en què vàrem patir les conseqüències de la covid-19. Durant aquella època, les paraules com pandèmia, confinament, toc de queda, mascareta van formar part de la vèrbola quotidiana. Així mateix, hi va haver un altre terme que va tenir molt d’auge en aquells dies, i que pel que sembla ha vingut per quedar-se: cita prèvia. Abans d’aquest període on no podies anar gairebé enlloc si no ho havies emparaulat amb antelació, en català no sol·licitàvem cita prèvia sinó que “demanàvem hora”. Tanmateix, ara sembla que ningú o molt pocs ens recordem ja d’aquest concepte, i avui, totes les hores demanades al metge, al gestor, al perruquer... han esdevingut cites prèvies

I ja per concloure, manllevo un paràgraf del llibre d’en Jordi Badia i Pujol Salvem els mots, en què diu: “la llengua ens ofereix expressions sinònimes per parlar del nostre entorn o de les accions que fem cada dia, però d’alguns d’aquests mots n’abusem i, sense voler, fem que uns altres vagin caient en desús. I quan un mot o una locució perden pistonada, tenen molts números d’extingir-se”.


3.1.2023

Català, sí. Però quin català?
Laura Vilaprinyó

Com a professora de llengua catalana, de vegades se’m fa estrany o difícil explicar alguns aspectes de la llengua. Se’m fa difícil perquè a mi ningú me’ls va haver d’ensenyar; no pas perquè fos més llesta que els joves d’ara, sinó perquè sempre els vaig sentir dir d’aquella manera i els vaig interioritzar així. Per posar un exemple, ningú em va haver de remarcar que el verb anar-se’n és doblement pronominal i que, per tant, haig de dir “Se’n van anar” en lloc de “Es van anar”.

Cada cop més em trobo que haig d’ensenyar o justificar a alumnes catalanoparlants algunes qüestions lingüístiques que abans no es plantejaven. No sé si té a veure amb la facilitat amb què actualment podem accedir a tot tipus d’informació, una informació diversa tant pel que fa a l’idioma com pel que fa a la qualitat i a la fiabilitat de la font. Potser això fa que no tinguem una idea tan clara de què és parlar amb correcció, de quan cal utilitzar un registre formal o de les característiques pròpies del registre formal.

En aquest article parlaré d’una d’aquestes qüestions que ara s’afegeixen als continguts habituals de la matèria. Allò que, per dir-ho d’alguna manera, ja venia de sèrie i que ara s’ha de treballar. No em centraré en la gramàtica o en el lèxic, sinó en una altra part de la llengua que potser de vegades oblidem però que també és característica d’un idioma: la fonètica. Em fixaré tan sols en la varietat central —que és la varietat que jo parlo i la que conec millor— i ho faré pensant sobretot en l’articulació de la vocal neutra.

És normal que per a persones que fa poc (o molt) que són a Catalunya i que no han tingut una educació en català, articular certs sons de manera correcta sigui complicat, però no ho hauria de ser per a joves que han estat criats aquí. Tampoc hauria de passar amb professionals del món de la comunicació. Pel que fa a aquest últim col·lectiu, evidentment que el nivell de lèxic i la correcció gramatical són essencials, però el que de vegades sedueix i captiva és la fonètica d’alguns periodistes o actors. En el meu cas, la dicció d’un presentador o d’un actor em pot afectar de diverses maneres. D’una banda, una dicció perfecta pot fer que em quedi embadalida i arribi a sentir admiració (i fins i tot una mena d’atracció) cap a aquella persona. Quan em passa això perdo de vista el que diu, el missatge. D’altres vegades aquesta correcció a l’hora de pronunciar simplement facilita que no hi hagi cap mot o part del discurs que se m’escapi. Per contra, si l’articulació dels sons és poc exacta o descuidada, pot ser que hi hagi paraules que no entengui. A més a més, pot passar que em despisti tant observant aquestes imprecisions que també em passi per alt el que s’està dient.

Suposo que això de fixar-se en si algú fa les esses sonores quan toca o si pronuncia el que amb vocal neutra (i no aquest que amb e tancada que sembla que està de moda) és propi de l’ofici, però és indiscutible que tothom agraeix poder entendre el que algú diu sense necessitat d’esforçar-se o deduir-ho pel context. Per això crec que exigir un bon nivell de dicció és important en l’àmbit audiovisual, i no sé fins a quin punt és així. En dubto perquè mirant per sobre el pla d’estudis de Periodisme no he vist cap assignatura que porti un títol que indiqui d’una manera clara que se centra en la fonètica.

Amb relació a l’àmbit escènic, m’agradaria parlar d’un programa que es va emetre per TV3: El llop. El programa consistia a fer un seguit de càstings per trobar l’elenc d’actors que interpretaria Terra baixa. Alguns dels actors amateurs que s’hi presentaven pronunciaven el text de Guimerà sense fer cap vocal neutra. Des del meu punt de vista, encara que una persona en el seu dia a dia no la pronunciï, a l’hora d’actuar ha de tenir cura de l’articulació dels sons i n’ha de ser conscient a l’hora de preparar-se el text, com un element més per treballar a part de la memorització o la dramatització. El cas és que, en les valoracions d’aquests participants d’El llop, el jurat poques vegades remarcava com a punt de millora la pronúncia, malgrat que els membres que el formaven tenien una dicció excel·lent.

A TV3 i en alguns anuncis d’empreses nacionals, de vegades, amb la intenció d’apropar el català als adolescents, s’opta per posar cares joves conegudes com a presentadors o protagonistes. Són joves que parlen català, sí, però quin català? Un dels aspectes que demostra la professionalitat d’un treballador i dona qualitat al programa o espot és la competència oral, el rigor a l’hora de parlar amb correcció una llengua. Si el que compta és que parli català però no com el parli llavors tenim un problema. Em fa la sensació que com que tenim complex d’inferioritat, com que hem sentit tant que el català es perd, veiem ja com una sort que algú el parli. Exigir que el parli bé ja és massa. Però en qualsevol televisió pública no ens hauria de semblar estrany que es busqui la màxima qualitat dels treballadors. Per què hauríem de trobar exagerat tenir com a requisit que la persona contractada tingui un bon nivell oral o, si més no, estigui disposada a formar-se per millorar i sen preocupi?

Així doncs, un dels inconvenients d’aquest accés immediat i fàcil a tot tipus de manifestacions de què parlava al principi és la poca qualitat que de vegades presenten. Si els referents lingüístics dels joves són presentadors o actors poc rigorosos en l’aspecte lingüístic, si els mitjans públics ofereixen models pobres en aquest sentit, llavors ensenyar català a les escoles es converteix en una tasca molt diferent.  


4.7.2022

A ca l’IEC hi ha novetats
Josep M. Mestres i Serra

A mitjan juny del 2022 s’han produït quatre novetats normatives importants a l’Institut d’Estudis Catalans: la publicació en línia, per primera vegada, de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i de la Gramàtica bàsica i d’ús (GBU), i l’actualització de les versions en línia de l’Ortografia catalana (OIEC) i de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC). D’altra banda, el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) ha afegit durant el mes de maig una altra tanda d’esmenes i afegitons a aquesta obra lexicogràfica recollida en un document d’una certa extensió (quaranta pàgines).

Tanmateix —no us espanteu—, segons el president de la Secció Filològica, Miquel Dols, els canvis introduïts en les tres gramàtiques i l’ortografia són mínims, llevat dels que han estat estrictament necessaris per a esmenar lapsus propis de cada edició. En canvi, han millorat moltíssim les vies d’accés a cadascuna d’aquestes obres amb vista a facilitar la localització d’algun tema o qüestió.

Encapçalament de la pàgina de benvinguda de la GIEC

Pel que fa a la GIEC, té, com a novetat més destacada, la conjugació detallada dels 8.756 verbs que tenen entrada al DIEC, amb un total de 482.785 formes conjugades, que inclouen les variants geogràfiques reconegudes per la normativa. També ha incorporat les novetats introduïdes en l’elaboració de la GEIEC i de la GBU, així com la bibliografia publicada l’any 2019. La cerca de mots o fragments de mot es pot fer per matèria i amb variants.

Encapçalament de la pàgina de benvinguda de la GBU

Quant a la GBU, aquesta edició en línia ha integrat els enregistraments sonors dels exemples, que fins ara només es podien consultar mitjançant un codi QR, i permet la consulta detallada de les remarques normatives i d’ús, de les quals proporciona un índex. Igualment, integra la consulta del glossari de termes gramaticals com ho feia la GEIEC i ofereix, de més a més, un índex de termes.

Encapçalament de la pàgina de benvinguda de l’OIEC

En el cas de l’OIEC, l’edició en línia present inclou i aplica totes les modificacions aprovades el 2021, i presenta un índex analític fet de cap i de nou, a l’estil del de la GIEC, i ofereix una guia bibliogràfica. També conté eines de consulta específiques per a l’índex d’exemples, que es poden filtrar per tipus, d’una banda, segons que siguin mots pertanyents al lèxic comú o bé xifres, símbols o abreviacions en general, i, de l’altra, segons que pertanyin a una classe de noms propis o bé si són sintagmes, locucions o oracions.

Un aspecte molt positiu de l’OIEC és que permet de fer consultes sobre formes fonètiques, aspecte que sovint es negligeix en molts recursos digitals per la complexitat que pot tenir l’escriptura i el reconeixement que la màquina pot fer del text.

Així doncs, des del dia 9 de juny de 2022 podem gaudir, «a un clic» de distància —segons ens diu David Ordóñez en el text de presentació publicat en el blog de l’Acadèmia Oberta als Escriptors, Traductors i Correctors—, del corpus normatiu català en conjunt. Podríem dir que, a partir d’ara, ningú no tindrà cap excusa per a desconèixer la normativa lingüística catalana que recomana l’Institut d’Estudis Catalans (ni pel cost de l’obra, ni per les dificultats per a aconseguir-la, etc.). 


La voluntat de la Secció Filològica és mantenir aquestes obres permanentment actualitzades quant al contingut, com ja es fa amb el DIEC. Bones lectures i consultes!



3.2.2022

Els possessius: un cas com un cabàs
Jordi Badia

Vosaltres comenceu el dia alçant-vos del vostre llit, posant els vostres peus a terra, entrant al vostre lavabo i rentant-vos la vostra cara? De segur que no. Però no em digueu que no és una plaga, això dels possessius. De vegades, simplement són sobrers, superflus. Si només es tracta d’eliminar-los, rai, no hi hem de patir. Però, com veurem, sovint empastifen la frase i la desnaturalitzen. Això és el català de plàstic.

Observem aquesta frase: «Han presentat la seva dimissió per forçar la sortida de Puig.» És evident que el possessiu no hi aporta res. Per tant, suprimim-lo: «la dimissió». Amb això ja haurem acabat? No la podem polir més, la frase? Em sembla que sí, perquè no em digueu que «forçar la sortida de Puig» sigui una manera de parlar natural. De fet, hem escrit «la sortida» perquè no volíem repetir «la dimissió». I si ho diguéssim amb el mot de sempre, amb el verb que toca, que és plegar? Doncs ja ho tenim: «Han presentat la dimissió per forçar Puig a plegar». I si ho volem arrodonir, «Han dimitit per forçar Puig a plegar».

Què hem fet en la frase anterior? Hem canviat «la sortida» per «plegar». Doncs això, convertir noms en verbs, serveix per a depurar les frases. És una consigna que hauríem de tenir present quan repassem els texts. Mireu: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.» No us fa mal d’ulls, això de «no es coneix el seu nombre exacte»? Com sempre, el plàstic crida el plàstic. Ací el possessiu va precedit d’aquest coneix que és tan poc savi que no sap res. Així és com ho hauríem de dir: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.» I si ho voleu encara més natural, «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap ben bé quantes».

Una altra: «La treva acordada ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor.» Tornem-hi amb la mateixa. Només cal canviar el nom pel verb que toca: «La treva acordada ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.»

Més exemples: «Un grup de representants ja ha anunciat la seva voluntat de no votar Solans.» Què ho fa que la gent normal i corrent vol fer les coses i els importants tenen voluntat de fer-les? Igual com abans, restaurem-hi el verb i veurem com el possessiu s’esbandeix tot sol: «Un grup de representants ja ha anunciat que no volia votar Solans.»

Encara més: «Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada.» Aquesta fórmula «en + possessiu + nom» és un esguerro ben gros, una construcció totalment forçada i artificiosa. Només cal que endrecem els elements de la frase i el possessiu desapareixerà: «[...] s’observa una tendència persistent a presentar la versió més simplificada del conflicte

Heus ací dos casos semblants. Primer: «Podem imaginar-nos la fi del sistema polític espanyol en el seu conjunt», és a dir, «Podem imaginar-nos la fi del conjunt del sistema polític espanyol.» Segon: «Un text impecable en la seva argumentació», és a dir, «Un text d’argumentació impecable».

I per acabar, un cas que de segur que heu sentit: «Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?»Una pregunta tan freqüent com allunyada del català de tota la vida. Això és, simplement, «Què en penseu, d’aquests fets?».

En fi, amics, no acabaríem. Quan ensopegueu amb un possessiu, doncs, assegureu-vos que sigui imprescindible i penseu bé si us sembla natural. Si és plàstic, cap al contenidor!


29.12.2021

Reflexions
Laura Vilaprinyó

Em dedico a una feina que m’obliga a consultar constantment diverses qüestions de llengua. Ensenyar català t’exigeix tenir un bon nivell i en el meu cas em prenc aquesta responsabilitat no pas com un pes, sinó com una sort. Dic que és una sort perquè l’interès per la llengua em va venir tard i sempre m’ha semblat que vaig coixa en alguns aspectes. Per això, agraeixo aquest esforç que, de mica en mica, em permet anar nodrint el coneixement que tinc del català.

Davant dels dubtes lingüístics que m’han sorgit a mi o que m’han preguntat els alumnes, si bé hi ha casos que només he hagut de consultar una vegada i ja m’han quedat gravats, d’altres els haig de mirar cada dos per tres. D’altra banda, alguns aspectes són tan estranys que de vegades, ensenyant-los, tinc la sensació d’estar transmetent una taula de fórmules en desús que els alumnes s’han d’aprendre de memòria, però que difícilment utilitzaran de manera espontània. Segurament només els serviran per omplir un buit d’un exercici. Un exemple d’això podria ser la repetició d’adverbis acabats en -ment. Podem optar per afegir el sufix a cada adverbi o només a un. En aquest cas, a diferència del castellà, l’adverbi que porta el sufix és el primer: lentament i silenciosa. Fins i tot a mi escriure-ho així se’m fa molt estrany. Segurament perquè ho he sentit i ho he llegit comptades vegades.

Ensenyant català m’adono, també, que de vegades ens cal insistir —perquè així ens ho demanen els exàmens de selectivitat o els llibres de text— en qüestions complicades de justificar i que, segons el meu parer, tampoc marquen la diferència entre un parlant competent i un que no ho és tant. Les ganes de voler donar una resposta concisa i simplificar-los la gramàtica als alumnes et fan veure que en alguns casos no hi ha respostes ben bé clares. Com que una llengua normalitzada es regeix per una gramàtica, sembla que tot hagi d’estar ben definit, però llegint-nos la nova gramàtica de l’IEC ja veiem que no és així. Tot depèn de molts factors com el grau de formalitat o les varietats dialectals. A més a més hi ha construccions que són preferibles o més recomanables que d’altres.

Un exemple amb què m’he trobat més d’un cop i que m’agradaria comentar és el plural del mot bateig. No és pas una paraula que utilitzem gaire, i encara menys en plural, però sí que apareix en exercicis per treballar la flexió de nombre. Sabem que en els noms acabats en -ig hi ha l’opció de formar el plural simplement afegint-hi -s, però també hi ha l’opció d’afegir-hi -os, i en aquest cas, el final de la forma resultant pot ser diferent: -jos/-tjos. Tanmateix, mentre que en mots semblants com estoig o safareig el DIEC facilita el plural, en el cas de bateig no és així. Per lògica, si el plural de safareig és safaretjos, el de bateig també hauria de ser batetjos, però fent la consulta al servei personalitzat d’Optimot, la seva resposta és que el plural és batejos. Si mirem pàgines web de restaurants, ho podem trobar escrit de les dues maneres: batetjos o batejos. La meva recerca no ha anat més enllà, per tant, no puc saber si la formació d’aquest plural es basa en l’etimologia, en l’estructura del mot o és purament arbitrària.

És cert que dominar aquests detalls perfecciona encara més el nostre nivell, però almenys des del meu punt de vista, tot i que són qüestions curioses que és bo conèixer, de vegades a les classes de català treuen temps al que crec que és el més valuós avui en dia: el domini del lèxic i les construccions sintàctiques pròpies. Un escrit pot ser excel·lent pel que fa a les quatre propietats del text (adequació, coherència, cohesió i correcció), però si no inclou vocabulari i expressions genuïnes del català, per mi té encara una mancança. I aquest és el problema que percebo més des de fa uns anys. 

Per últim, i aprofitant que darrerament l’ús de la llengua catalana s’ha tornat a posar sobre la taula, crec que el que s’està extingint no és només el català, sinó les ganes i l’interès per parlar i escriure bé qualsevol llengua. Potser és cert que cada cop hi ha més gent multilingüe, però em sembla que tenim un coneixement pobre d’aquestes llengües que coneixem. Les veiem com una eina i en dominem només el que és bàsic. I potser, qui sap, per un mecanisme semblant, ho veiem tot d’aquesta manera tan simple i utilitària i tenim dificultats, també, a l’hora d’aprofundir en molts altres àmbits de la vida.



3.10.2021

El vuitantè aniversari del capità Arxibald Haddock i la seva manera de parlar
Josep M. Mestres i Serra

L’any 2021 es compleixen vuitanta anys de l’aparició del personatge del capità Arxibald Haddock en la col·lecció oficial de les «Les Aventures de Tintín». Dels vint-i-quatre àlbums de què consta aquesta col·lecció, el capità apareix en setze àlbums correlatius (del novè fins al final); la primera vegada que ho feu fou a la pàgina 14 (vinyeta C1, és a dir, que està situada a la tercera fila i a la primera casella d’aquesta) de l’àlbum El cranc de les pinces d’or, publicat en la llengua original —el francès, òbviament— l’any 1941 i en català l’any 1965, i des del primer moment mostra un parlar ric i variat d’expressions col·loquials, sobretot renecs i insults, provocades pel seu caràcter irascible degut en bona part al seu alcoholisme inicial, tot i la seva bonhomia habitual, les quals sovint provoquen la hilaritat dels lectors. 

Coberta d’El cranc de les pinces d’or
(© Casterman)

Si teniu curiositat per saber quin és el primer improperi que profereix en aquest àlbum, us he de dir que no és dels que l’han fet mundialment famós; es tracta d’una repetició del que li acaba de dir en Tintín: «Maleït vaixell!» [p. 15 (D1)]; però els primers improperis que es poden declarar clarament genuïns del seu tarannà són tres que apareixen seguits: «Covards! Canalles! Bandolers!» [p. 22 (A1)], i, més endavant, podem trobar per primera vegada el renec que l’ha fet especialment cèlebre: «Llamp de llamp!» [p. 42 (C4)], que també és el que surt més vegades al llarg dels àlbums (fins a 208 vegades —o 205, si no tenim en compte l’edició apòcrifa en català de Tintín i l’Art-Alfa, deguda originalment, en francès, a Ives Rodier—). A més, sobre la base de llamp de llamp, podem trobar fins a trenta-nou estructures diferents. En són exemples «llamp de llamp de rellamp de contrarellamp» [Les joies de la Castafiore, p. 27 (C2)],«llamps i trons i pedregades» [Tintín al Tibet, p. 15 (B2)], «mal llamp del rellamp» [Hem caminat damunt la Lluna, p. 33 (D1a)] i «nyèbits de catracòlics del mal rellamp» [Objectiu: la Lluna, p. 11 (D3)].

El caràcter explosiu del nostre capità l’arriba a fer proferir una rastellera d’insults seguits inclosos en una única bafarada —que és com s’anomena, en les historietes il·lustrades, l’espai tancat, generalment per un cercle o un quadrilàter irregulars, que conté el diàleg o el pensament d’un personatge, el qual és assenyalat per un apèndix que surt del cercle o del quadrilàter. Aquestes invectives seguides arriben fins als deu insults que dicta en un telegrama adreçat al vaixell Peary des de l’Aurora, quan s’adonen que els han desviat expressament del seu rumb amb un fals missatge de socors perquè no puguin arribar primers al meteorit caigut que ha quedat surant al mar [L’estel misteriós, p. 40 (D3)]: «Això: Bandits! Renegats! Traïdors! Antipàtics! Estripats! Calçasses! Orangutans! Fantasmes! Filantròpics! Papús!». La irritació d’en Haddock és també molt virulenta en l’àlbum Tintín al país de l’or negre, en què dedica vuit improperis al doctor Müller quan segresta el petit Abdal·là enmig del desert [p. 57 (D3)]: «Bergant! Lladre de criatures! Cap de mort! Empallofat! [sic] Arracada! Estrambòtic! Facinerós! Marrà!».

Al llarg dels setze àlbums en què apareix, aquest caràcter tan volcànic i efusiu el mena de vegades a cometre incorreccions ortogràfiques o a inventar-se derivats o variants que són agramaticals, com ara Càrpats (per Carpats), cripctocèfal (per criptocèfal), cul-vermell (per culvermell), contrarrellamp (per contrarellamp), malverany (per mal averany), selva negra (per Selva Negra), set-sivelles (per setsivelles), Déu-vos-guard (per Déu vos guard), dicotònics (per dicotòmics), empantànec (per empantanec), empallofat (per empellofat), estrafalari (per estrafolari), filarmònic (per filharmònic), gasteròpod (per gasteròpode), megasteri (per megateri), menja-quilòmetres (per menjaquilòmetres), mestre tites (per mestretites), guardaroba (per guarda-roba), panxatrista (per panxatrist), papasastres (per papa-sastres), savi-tasses (per savitasses), set ciències (per setciències), sonàmbul (per somnàmbul), stop (per estop), tocason (per toca-son), patum ababoiat (per patum ababoiada), mont (per món), vitriol (per vidriol) i Yupii! (per Iupii! o Iupi!). D’altra banda, hi ha casos que són incorrectes ortogràficament a causa de la reforma ortogràfica duta a terme per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2017; per exemple, vés (del verb anar, per ves), féu (del verb fer, per feu), mal educat (per maleducat), ós (per os), bóta (per bota), fóra i sóc (del verb ser, per fora i soc, respectivament), pell roja (per pellroja), pseudo-armador (per pseudoarmador), suca-mulla (per sucamulla) i rodamón (per rodamon); però, és clar, aquests ja no es poden atribuir a descuits del traductor, que fou el magnífic i enyorat Joaquim Ventalló, que s’inventà una bona part de les adaptacions al català dels renecs francesos originals (per exemple, el famós llamp de llamp es correspon, en el francès original, unes vegades, amb mille de sabords —literalment, ‘mil portelles’, en relació amb les que s’obren als costats d’un vaixell per a deixar al descobert els canons— i, altres vegades, amb tonnerre de Brest —‘tronada de Brest’, en relació amb la tempesta que s’esdevingué en aquest municipi de la Bretanya la nit del 14 al 15 d’abril de 1718—).

Adesiara, aquests improperis són tan extrems que no es poden ni reproduir amb paraules, i aleshores són representats mitjançant signes gràfics que sovint s’entenen sense que calgui cap transcripció escrita; de fet, són bafarades en què el personatge no diu res, però se li entén gairebé tot…

Les joies de la Castafiore, p. 10 (C1)
(© Casterman)

Sigui com sigui, mai no sentim —ni llegim— cap improperi dels que es podrien titllar de malsonants o de mal gust. Si tenim en compte la formació catòlica de Georges Remi (Hergé), dibuixant i guionista de «Les Aventures de Tintín», el fet que es tracta d’unes historietes adreçades als infants i que l’autor les va començar a publicar en forma d’àlbum a partir de l’any 1930 a Bèlgica (un país clarament conservador i catòlic en aquella època), el resultat no pot ser cap altre que l’enriquiment del vocabulari renegaire amb moltes paraules i expressions que, en principi, no tenen res de pejoratives, encara que el capità Haddock les connoti d’aquesta manera: apagallums, arlequí, aventurer, climatèric, fadristern, filantròpic, filharmònic, gasteròpode, himenòpter, mandonguilla, noctàmbul, numismàtic, palimpsest, somnàmbul, tecnòcrata, vegetarià.

Això sí, el seu llenguatge particular no es limita als improperis, que és la característica més coneguda, sinó que també hi abunden les onomatopeies i altres interjeccions que són pronunciades de vegades en versions diferents i tot: ah, ai, apa, bah, atxum, blub, brr, croc, ecs, he, hi hi hi… Sense comptar les vinyetes en què es fan servir signes gràfics no transcrivibles en paraules, fa servir cent deu interjeccions diferents.

En total, en la col·lecció «Les Aventures de Tintín» hi ha més de mil cent renecs, insults, exclamacions, ordres, crits d’alarma, malediccions, amenaces, lloances, commiseracions, ridiculitzacions, ironies, signes gràfics no transcrivibles i altres expressions proferits pel nostre entranyable amic Arxibald Haddock: tot un ventall lèxic d’una gran riquesa i varietat. Que en continueu gaudint si rellegiu les seves peripècies compartides amb en Tintín i el Milú tenint en compte tot el que us acabo de dir.

(Text reduït i adaptat de l’article «El florit vocabulari del capità Arxibald Haddock», publicat per mi en el número extraordinari de la revista Jo Encara Diria Més (desembre del 2020), de l’Associació Catalana de Tintinaires, titulat Haddock fa 80 anys!!!)


2.7.2021

La lingüística forense, les anàlisis morfosintàctiques i l’art de desembullar les ambigüitats
Sheila Queralt i Roser Giménez

Cada assignatura obligatòria té la seva pregunta estrella del tipus «Però i això per què ho hem d’aprendre? De què serveix?». A les classes de llengua, aquesta pregunta que es fan molts alumnes cada any és sobre els arbres sintàctics. Què deuen respondre els docents? De què serveix saber analitzar morfosintàcticament una proposició, ja sigui una frase o una oració? Per què fan que els alumnes de secundària es barallin amb els determinants, els complements de règim verbal i companyia i que s’hagin d’aprendre noms tan estrafolaris com «oració subordinada adverbial concessiva»?

Potser no ens ho sembla quan som adolescents, però els lingüistes forenses sabem del cert que entendre i representar les relacions entre els elements lingüístics que formen les oracions, a més de ser una activitat molt divertida, pot resultar transcendental. Una de les tasques que ens encarreguen sovint és la d’esbrinar si un text pot interpretar-se de diverses maneres i, per fer-ho, més d’una vegada i més de dues el que hem de fer és una anàlisi morfosintàctica. Ara bé, no totes les ambigüitats lingüístiques són morfosintàctiques, també n’hi ha de lèxiques o de relacionades amb el context més ampli en què es parla o s’escriu (fins i tot, de vegades, el significat pot dependre tan sols d’una coma!). Però sí, gran part de les ambigüitats que ens arriben com a consultes tenen a veure amb qüestions com si un sintagma concret complementa tot el que el precedeix o només la paraula que li és immediatament anterior. Per exemple, un dels casos més sonats que ens ha arribat i en el qual un arbre morfosintàctic va resultar crucial va ser el cas de l’ambigüitat d’un conveni col·lectiu d’una empresa d’ambulàncies (Queralt, 2020: 57-58). 

Resulta que uns treballadors que havien perdut la seva feina reclamaven a l’empresa responsable que els indemnitzés, però l’empresa argumentava que un article concret del conveni laboral els excloïa del dret a rebre cap indemnització. Tot depenia de com s’interpretés una oració composta coordinada: si la locució adversativa «salvo que» s’aplicava a tot el que la precedia, voldria dir que els treballadors podrien rebre la compensació econòmica si aportaven documents que acreditessin que havien treballat per a l’empresa; però si només s’aplicava «salvo que» a l’incís que apareixia just abans d’aquesta locució, això de rebre una compensació econòmica només ho podrien fer els familiars d’aquests treballadors, però no ells. I així va ser com una anàlisi morfosintàctica va esdevenir la clau perquè una sentència judicial dictés que deu treballadors havien de rebre unes indemnitzacions que van arribar a un impressionant total d’1,8 milions d’euros.

I aquest no és un cas aïllat. La desambiguació de textos és una de les tasques més habituals que duem a terme els lingüistes forenses. No totes les consultes que rebem arriben a judici, però es tracta d’això, d’aportar informació sobre com funciona la llengua per assessorar els que han de prendre decisions tan importants com aquesta d’indemnitzar o no els treballadors perquè els jutges, directius, fiscals o qui siguin els encarregats de fer-ho puguin prendre decisions de pes amb tota la informació que els cal sobre com s’estructura la llengua. De vegades analitzem clàusules de convenis o contractes, d’altres ens toca treballar sobre sentències judicials, documents bancaris, testaments, acords de divorci o pòlisses d’assegurances… Però fins i tot les convocatòries d’examen poden resultar polèmiques! De fet, ens atreviríem a afirmar que gairebé qualsevol text, si no es redacta amb molta atenció, pot donar peu a diverses interpretacions. Aquest és un dels trets més fascinants de la llengua, la seva complexitat. Com pot ser que una mateixa proposició pugui tenir significats diferents i, tot i així, en la majoria d’ocasions tots ens entenguem sense dificultats? Sembla màgia, però en realitat és la increïble capacitat del llenguatge humà.

Per il·lustrar-la, fixem-nos en una habilitat que practiquem sense gaire esforç cada dia: llegir. De fet, llegir és una tasca molt complexa! És un procés que podem dividir en dos nivells, el micro i el macro. En el primer, hem d’identificar les lletres i els signes de puntuació, després hem de reconèixer les paraules, analitzar-les per poder entendre’n el significat i, a més de tot això, encara hem d’aplicar-hi les normes gramaticals que hem interioritzat en aprendre la llengua (Díaz i Hernández, 1999: 143). A continuació, en el nivell macro, hem d’aconseguir entendre tot el text. Per fer-ho, extraiem el significat de cada sintagma, de cada oració, de cada paràgraf… i incorporem tota aquesta informació a la resta de coneixements que ja teníem abans de llegir el text: tot el que sabem de la realitat, les opinions que tenim sobre el món, fins i tot allò que sabem que no sabem! Tot ens ajuda a trobar sentit al que estem llegint (Cuetos Vega, 1990: 43). Ho fem de forma tan automàtica que no ens n’adonem, però llegir i comprendre un text és una activitat complicada en què entren en joc molts factors: tot allò que duem nosaltres «incorporat» com a lectors i totes les característiques que té el text en qüestió (García, Martín, Luque i Santamaría, 1995: 10). Per això, com sabem els lingüistes, les anàlisis morfosintàctiques que tanta mandra fan a alguns alumnes de fet poden ajudar-nos a desembullar els nusos, és a dir, les diverses capes d’informació, de les oracions, aquestes xarxes de pescar que utilitzem per atrapar els significats que volem comunicar.


Referències bibliogràfiques

Cuetos Vega, F. (1990). Psicología de la lectura. (Diagnóstico y tratamiento). Madrid: Escuela Española.

Díaz-Barriga Arceo, F. i Hernández Rojas, G. (1999). Estrategias docentes para un aprendizaje significativo. Una interpretación constructivista. Mèxic: Mc Graw-Hill Interamericana.

García Madruga, J. A.; Martín Cordero, J. I.; Luque Vilaseca, J. L., i Santamaría Moreno, C. (1995). Comprensión y adquisición de conocimientos a partir de textos. Madrid: Siglo XXI de España.

Queralt, S. (2020). Atrapados por la lengua. 50 casos resueltos por la lingüística forense. Barcelona: Larousse.


29.4.2021

Quatre puntals al País Valencià
Mar Fontana

En l’article d’avui dirigim la mirada cap al sud, a l’altra banda de la Sénia, als nostres companys del País Valencià i a la seva tasca per revertir tants anys d’inoperància des dels ens públics pel que fa a la llengua i la cultura. Des de finals de l’any 2018, la Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d’Estudis d’Investigació ha posat en marxa una nova col·lecció, Poesia Obres Completes, en què aplega la creació dels poetes més rellevants de la literatura catalana contemporània al País Valencià. Veus poètiques de primer ordre reunides en volums d’una acurada sobrietat. 

Fins ara són quatre els poetes seleccionats per la institució pública capdavantera en la producció literària i cultural al País Valencià —sense menystenir, en cap cas, la tasca ingent de les editorials de trajectòria ben diversa—: Jaume Pérez-Montaner, Marc Granell, Josep Piera i Teresa Pascual.   

La darrera poeta publicada, ara per ara, és Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), a qui l’escriptura li permet jugar amb el temps i escrutar la quotidianitat des de l’afirmació d’un subjecte poètic femení, fixar sensacions, sentiments i desitjos esmunyedissos que, a vegades, esdevenen neguit: «L’oblit no arriba a totes les estances / i en elles, mare, vas guardar la por / creient que els teus fills mai la trobarien» (Curriculum vitae). La poeta, d’empremta profunda i reflexiva, va irrompre amb força l’any 1988 amb Flexo, al qual seguiren obres, la gran majoria guardonades, com Les hores (1988) i Arena (1992), pertanyents a una primera etapa creativa, obres més conegudes com El temps en ordre (títol homòleg al del volum, 2002) i Rebel·lió de la sal (2008) i l’últim editat fins a l’actualitat, el també guardonat Vertical (2018). 

Josep Piera (Beniopa, 1947), l’obra del qual abasta gairebé mig segle, és un autor prolífic i que ha conreat molts altres gèneres literaris, és «el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, és conscient que tot s’acaba perquè tot ha sigut abans», en paraules de la també poeta Maria Josep Escrivà, que en signa el pròleg. Piera és un clam a la vida, amb la destrucció i la desfeta incloses, és la perfecció del llenguatge i dels plaers que hi descriu. Resseguim la seva veu a través de llibres més agosarats com Presoners d’un parèntesi (1974-1975), Brutícia (1976-1978) i Mel-o-drama (1979), i a través d’altres llibres descatalogats com El somriure de l’herba (1978-1979) i En el nom de la mar (1999), i del darrer dels seus títols, El temps trobat (2013).

Marc Granell (València, 1953) és un altre gran referent de la poesia catalana al País Valencià, la poesia del qual «és l’expressió de la naturalesa més íntima del seu pensament, una natura plena d’electricitat, que es mou entre contrastos», diu Francesc Calafat, autor del pròleg que acompanya el volum. Granell és un poeta arrelat a la vida —única possessió real de què gaudim— i de la qual cal entomar-ne les decepcions, és testimoni escrit del cantó més fosc de l’existència, d’altra banda indefugible, igualment vital: «Hi tornarem a ser. / Però ja no serà ni l’ombra del que fou / després de passar / aquest tràngol injustificable» (“Tràngol”, a Corrent de fons). Alguns dels seus títols així ho manifesten: Llarg camí llarg (1977), Refugi absent (1979), Fira desolada (1991).

Jaume Pérez-Montaner (Alfàs del Pi, 1938), intèrpret, entre moltes altres facetes, de l’obra de Vicent Andrés Estellés, és el poeta de l’exili en desconcert: «Qui no ha begut la suor de les mans renegrides / mai no serà dels nostres. / Qui no ha sentit la fredor de la desfeta / no podrà dir-se humà», diu en el seu celebrat llibre de poemes L’oblit. En aquest cas, el volum també aplega un recull de poesia inèdita, la qual comparteix espai, per exemple, amb la consciència de l’arribada de temps adversos al seu primer llibre, Adveniment de l’odi (1976), la influència del paisatge americà a L’heura del desig (1985) o a Fronteres (1994) i amb la recerca de la memòria més enllà del passat irrecuperable a Màscares (1992) i La mirada ingènua (1992).

Quatre grans referents de la poesia pensada, sentida i escrita en la nostra llengua, quatre veus de la nostra literatura en terres valencianes de les quals, ara, disposem de l’obra completa.



29.3.2021

Qüestió d’autoestima
Jordi Còdol

Confesso que durant força temps vaig créixer amb una mena de “complex d’inferioritat lingüística”. No pas per viure amb una llengua maltractada, o no només, sinó per viure en la majoritària parla del català central. I, per acabar-ho d’adobar, sense cap altre idioma habitual a casa.

A l’escola aprenies a llegir sentint pronúncies molt semblants a les familiars. Al cap d’uns anys, paraules que sonaven molt més suggerents, com moix o granera, no eren més que un exercici secundari d’una “unitat didàctica”. Què devien pensar de nosaltres, els que en diuen safanòria?

Trumfo, pèlag, des de la monotonia del central igualadí, si volies sentir-te d’alguna meravellosa minoria tiraves de localismes que aprenies de parents propers. Perquè, desenganyem-nos, al país de les creïlles i els espills, reivindicar l’electra i la torreta, queda més aviat fleuma. Per sort, Tik Tok encara no existia i no podies veure confrontar paraules entre Girona i Amposta des del sofà. De fet, que amb la pròpia riquesa lingüística t’hi haguessis de topar de rebot amb una desconnexió territorial de TV3 ja explica moltes coses.

A fonètica et refregaven que encaraves àtones i tòniques tal com ho preveu la norma estàndard, només algun vegilar, algun examen de e tancada..., poca cosa. Per això, a la universitat, compartir exposició oral amb algú que sala, o una nit de dijous entre accents de la Franja, t’acabava d’enfonsar en l’avorriment. 

Ja em perdonareu l’egocentrisme. Recupero quatre records exagerats en un moment d’escepticisme per l’estat i les perspectives de la llengua, sobretot a les grans capitals dels Països Catalans. De motius no en falten. L’ús entre els joves cau, els matisos es difuminen i, llegint la professora Carme Junyent, l’extinció s’apropa. Entretant, els estats la segueixen atacant i la globalització li reserva quotes mínimes a productes i plataformes. Només sis pel·lícules finalistes als últims premis de l’Acadèmia de Cinema Català eren en català.

Alhora, la Viquipèdia ens recorda que el nostre està entre els vint idiomes més utilitzats d’una de les principals fonts de consulta mundial, a la norantena de comarques s’hi parlen 300 llengües diferents i noves veus d’orígens diversos reivindiquen el català com a eina d’identitat. Un català que també és actor en molts debats, com el comportament del llenguatge davant d’una representació injusta de les dones respecte als homes a la societat, entre d’altres.

No es tracta de caure en cofoismes ni d’agafar-se al primer trumfo que se’ns presenti. Però com que per salvar la llengua és imprescindible arremangar-se, parlar-la, potser que siguem conscients de les nostres realitats sense paternalismes, i ens deixem endur una mica més per l’autoestima. 

Perquè avui Tik Tok té més de 800 milions d’usuaris, i no cal enganxar una desconnexió territorial per interactuar amb altres accents i maneres d’entendre el món, n’hi ha prou amb parlar amb la família o saludar els veïns de l’escala. Tornant a la professora Junyent, el multilingüisme pot salvar el català, i si aquesta llengua, literària, tecnològica o de protesta com qualsevol altra, es converteix sobretot en llengua de convivència, segur que en guanyarem, d’autoestima.

Segons el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades cada dues setmanes mor una llengua. El català no és ni de bon tros l’únic idioma allunyat d’aquella lògica del got mig ple o mig buit; però, si m’ho permeteu, potser el nostre problema és que entre complexos i frustracions ens estem oblidant d’omplir-lo.


2.3.2021


Una moneda té dues cares
Jordi Badia i Pujol


Que el català és una llengua minoritzada ja ho sabíem. Però durant anys no ens va semblar greu, ens pensàvem que resistiria. Ara els estudis i les estatístiques ens adverteixen que el català perd parlants, que cada vegada som més pocs que el tenim de primera llengua. I això sembla que, finalment, ha fet obrir els ulls a molta gent.

Hi podem fer res? Potser, per començar, tenir present que el problema té dues cares: la quantitativa i la qualitativa.

Preocupar-se perquè el català no perdi usuaris és essencial. Sembla que la diagnosi és clara: els qui saben parlar català, que hi tenen prou destresa per a comunicar-s’hi, no ho fan sempre, no aprofiten totes les avinenteses per a mantenir la llengua viva. Hi ha qui no el parla al carrer, hi ha qui no en fa ús a la feina, hi ha qui hi renuncia a l’institut... És una actitud vital, conscient o inconscient, voluntària o involuntària, que implica dimitir de llengua: “Sé castellà, l’altre no parla català –o no el parla amb fluïdesa, o no sé si el parla, però per si de cas...–, doncs no em costa gens d’adaptar-m’hi perquè tots dos parlem la mateixa llengua. Així evito un distanciament innecessari.”

I al costat d’aquesta actitud social, ningú no fa res (o ningú no hi reïx) per crear una oferta atractiva de llengua en el lleure i en la cultura. Ens caldria més cinema, més presència a internet, més entreteniment, més programació interessant també als mitjans convencionals…

Probablement, heu sentit parlar d’El futur del català depèn de tu, el llibre de Carme Junyent a partir de converses amb Bel Zaballa. Us recomano que el llegiu i, en acabat, de segur que estareu convençuts que cal actuar urgentment –i sabreu com cal fer-ho– per eixamplar la base de la llengua.

Molt bé, però, com dèiem, el problema té dues cares. El català pot desaparèixer perquè la gent deixi de parlar-lo, però també es pot extingir perquè s’assembli cada vegada més al castellà fins a convertir-se en un castellà amb un “accent” diferent. Com ja li passa de fa anys al gallec. Alguns ho anomenem pèrdua de qualitat lingüística. I el català en perd a marxes forçades.

Avui la interferència del castellà ja és aclaparadora en l’ús que en fa molta fent, fins al punt que segons qui barreja català i castellà d’una manera que a la primeria semblava ridícula i ara ja és ben natural. Però hi ha més.

Els mitjans de comunicació en català han liquidat les singularitats dialectals bo i imposant el català de Barcelona (per un seguit, més castellanitzat que no el de la resta del país). I encara més.

Perdem cabassos de mots i expressions que deien els pares i avis, que nosaltres vam mamar i que ja no emprem ni, per tant, transmetem. Ja no parlem de la setmana entrant, sinó de la pròxima setmana; ja no reneguem, sinó que diem paraulotes; les coses ja no es fan malbé, sinó que sempre es destrossen… I això no s’acaba aquí.

Perdem precisió. Qui sap diferenciar, avui, entre trencar, esbotzar, clivellar, esquerdar, escantonar, escantellar i escrostonar? Qui sap amb quin nom és més adient cadascun d’aquests verbs? En voleu més?

Passa, també, que entre dos mots sinònims, triem –d’una manera com més va més evident– aquell que s’assembla al castellà i bandegem l’altre, que sovint és el que es deia fins fa uns quants decennis. Pensem quant de temps fa que no diem estimar-se més (preferir), atrotinat (deteriorat), haver de menester (necessitar), péixer (donar menjar), girar cua (fer mitja volta)...

Passen aquestes coses i moltes més. I no ens n’adonem. O ens n’adonem i ens acluquem d’ulls. Fins i tot s’acluquen d’ulls alguns dels qui treballen encomiablement per combatre el primer problema, els qui malden perquè el català no perdi parlants. O, encara pitjor, de vegades hi intervenen per dir que això de la qualitat –de la pèrdua d’essència, de genuïnitat– és un problema menor. O bé, encara pitjor, per dir que ens hi hem de resignar, que no podem impedir l’evolució de la llengua. (Parèntesi: efectivament, les llengües segueixen aquesta evolució: naixement, creixement, decadència i mort. Volen dir això?)

Hi ha molts llocs on es pot treballar a favor de la qualitat de la llengua: en una aula, en un programa de ràdio, a les xarxes socials... I també hi ha mètodes diversos: difondre models sòlidament genuïns, explicar lliçons, raonar i justificar l’origen forà d’un mot o expressió. I fins i tot, si hom ho considera oportú, fer correccions a gent que ho vulgui i ho demani. Si tot això parteix d’un interès per la llengua, si serveix per a cridar l’atenció, no hauria d’ésser considerat dolent, ni encara menys perillós. Perquè altrament confondrem un aliat amb un enemic. El qui vol ajudar, educadament, a parlar o escriure millor no pot ésser considerat enemic de la llengua.

Si de debò creiem que la llengua també ens pot desaparèixer pel deteriorament intern, i no tan sols per la manca de parlants, hem de fer pinya. Els militants del català no podem pensar que la salvació de la llengua és una moneda d’una sola cara. Si ens escarrassem, contra corrent, a parlar sempre en català, però deixem que se’ns esborrin mots i estructures, no ens en sortirem. De la mateixa manera que no ens sortirem si vetllem per la genuïnitat, però abandonem el català quan davant hi tenim algú que –encara– no el parla.

No actuem com si el català fos una moneda d’una sola cara.



2.3.2021

El “Llibre dels fets” dins de la literatura catalana
Eduard Creus

El “Llibre dels feyts” o “Crònica de Jaume I el Conqueridor” és un dels textos catalans antics que més atenció ha suscitat en el decurs de la història de les lletres catalanes, ja des de la seva redacció inicial. L’interès de la cort reial catalana per aquest text venerable, que corroboren diversos documents cancellerescos, es reflecteix també en la traducció manuscrita.

Juntament amb Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós, el Llibre dels fets forma part del que es coneix com les quatre grans cròniques amb què s’inicia la literatura catalana escrita. 


Autoria i característiques de l’obra

L’autor del Llibre dels fets va ser el mateix rei Jaume I. No obstant això, cal tenir en compte que els llibres que signen els reis medievals no els escriuen amb la seva pròpia mà. Per tant, el rei no en fou el redactor material, sinó que probablement el va dictar a algun col·laborador i devia controlar el procés de redacció.

L’obra està redactada en primera persona majestàtica (nos), tot i que a vegades al monarca se li escapa la utilització del –“jo” –, cosa que constitueix una prova més de l’autoria del rei. La presentació autobiogràfica d’aquesta crònica representa una novetat dins del conjunt de la historiografia medieval europea.

Tot i així, el Llibre dels fets constitueix un text que es troba a mig camí entre les memòries i l’autobiografia, i on Jaume I pretén destacar el seu paper com a rei, com a cavaller i com a heroi del seu propi relat. 

Hi ha hagut historiadors catalans que han defensat l’existència de restes de cançons de gesta prosificades en algunes parts de la crònica jaumina. Tanmateix, aquesta teoria va quedar del tot descartada, entre altres raons perquè aquest obra no és un text pròpiament èpic, ni s’hi observen restes de versificació i de rima que defensarien aquella teoria.

És important també destacar, com una de les característiques d’aquest llibre, el sentiment religiós profund que es fa palès en tota l’obra, amb la intensa devoció a la Mare de Déu que professava el rei Jaume.


Els manuscrits que conformen l’obra

Tot i que la redacció d’aquesta crònica cal situar-la cap a les darreries del segle XIII, el manuscrit més antic conservat del Llibre dels fets és de 1343. L’obra, però, no va ser divulgada més enllà de l’àmbit familiar fins que Jaume II, net del rei Jaume, va encarregar la traducció del text original al llatí al dominic Fra Pere Marsili. Un altre dels manuscrits que cal destacar és la còpia que encarregà el rei Pere el Cerimoniós a Joan de Barbastre i que estigué enllestida l’any 1380. 


L’oralitat al Llibre dels fets

L’oralitat té un paper molt destacat en gran part de la literatura medieval, perquè una gran part de la població no sabia llegir i, a més, aquest “saber llegir” s’entenia en molts casos com saber llegir en llatí. Com a conseqüència d’això, l’expressió oral influïa sobre la sintaxi i l’organització dels textos escrits. A més, “llegir” a l’edat mitjana no era un acte individual i silenciós com l’entenem avui en dia; més aviat significava un procés pel qual algú llegia en veu alta, i uns altres l’escoltaven.

Hi ha determinats trets estilístics que venen marcats per la importància de l’oralitat. Sintàcticament, en molts casos es perd el fil del discurs. Altres vegades el narrador canvia d’estil directe a indirecte en mig d’un període perquè ja no recorda com l’ha començat. O si hi ha personatges que parlen llengües diferents, el narrador també canvia d’idioma. Des del punt de vista lingüístic, a la crònica de Jaume I hi ha diversos personatges que s’expressen en la seva pròpia llengua: aragonès, castellà, francès o àrab, a més d’alguna citació en llatí. Lèxicament, cal destacar la gran quantitat d’aragonesismes que hi apareixen.


Estructura i composició

Pel que fa a la data de composició del Llibre dels fets, s’ha considerat, a partir de les aportacions de Nicolau d’Olwer, que la crònica del rei Jaume s’elabora en dues etapes:

— La primera, redactada a Xàtiva el 1244, comprendria els capítols 2-327. S’hi narra el naixement i la infantesa del monarca, l’estada al castell de Montsó, els conflictes amb la noblesa aragonesa i les conquestes de Mallorca i de València.

— La segona, redactada a Barcelona cap al 1274 abastaria els capítols 328-543. Aquí, s’hi relaten els conflictes amb Alfons de Castella, les revoltes nobiliàries a Aragó, les rebel·lions dels musulmans valencians, la conquesta de Múrcia i també l’assistència de Jaume I al Concili de Lió. 

Pel que fa al pròleg, hi ha autors actuals que defensen que és també obra del rei Jaume.


Conclusió

Després del que hem vist en els paràgrafs anteriors, podem afirmar que el Llibre dels fets de Jaume I, juntament amb les aportacions d’una altra extraordinària figura com va ser Ramon Llull, es configuren com els autèntics iniciadors de la literatura feta en llengua catalana. Una literatura que va assolir, un parell de segles després, el seu màxim punt d’esplendor.


Bibliografia

BRUGUERA, Jordi. Llibre dels fets del rei Jaume. Vol. 1: Estudi filològic i lingüístic i vocabulari integral. Barcelona: Barcino, 1991.

MACHIRANT, Francesc. Llibre dels fets. Alzira: Bromera, 2008.



23.9.2020

Els deu seminaris sobre coses que cal saber de la llengua catalana
Josep M. Mestres i Serra



  







Enguany s’ha dut a terme el X Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana, que ha tingut com a tema lingüístic la presentació crítica de la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana i, com a cas teoricopràctic, les funcions i els usos generals del gerundi.

Amb el X Seminari s’ha clos, doncs, el cicle de seminaris anuals sobre coses que cal saber de la llengua catalana que vaig iniciar l’any 2011 a l’empara d’Òmnium Cultural d’Igualada i, a partir del 2013, sota els auspicis de l’APLEC, i gràcies a l’entusiasme d’Albert Soler i Dalmases, membre de la Junta Directiva d’aquesta entitat i veritable impulsor i facilitador d’aquestes activitats de divulgació científica. La crònica de cadascun d’aquests seminaris es pot consultar a l’espai web de correcció Critèria, de l’Institut d’Estudis Catalans (cada imatge del quadre de sobre conté l’enllaç corresponent). Cal remarcar que, des de l’any 2014, la sala d’actes de la Biblioteca Central d’Igualada ha estat el marc elegant i incomparable per a aquests seminaris, a les directores de la qual (actualment, Montse Lobato Just) agraeixo de tot cor l’acolliment que sempre ens han brindat.

La idea de dur a terme aquest cicle de seminaris va partir de la constatació que l’igualadí Emili Vallès i Vidal fou el primer cap dels serveis de correcció de l’Institut d’Estudis Catalans (1913-1916) i que hi feu una gran tasca lingüística. Una altra igualadina, Rosalina Poch i Ferrer, fou la primera dona correctora que figura en les nòmines de l’IEC (1932-1936). En correspondència amb aquesta doble dedicació, com a cap actual del Servei de Correcció Lingüística de l’IEC, he volgut retornar-los, d’alguna manera, el gest i la dedicació creant aquests seminaris.

Reprenent el que havia exposat l’any 2018 en aquest mateix blog, l’any 2019 vaig dedicar el IX Seminari a la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), que és una reducció del 50 % en línia respecte a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i conté un glossari amb 568 termes definits i exemplificats, i enguany el tema central ha estat la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU), que és una reducció de fins al 60 % en paper respecte a la GIEC, amb la qual cosa s’ha tancat la trilogia de gramàtiques normatives de l’IEC iniciada el 2016. La Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana ha estat concebuda perquè els usuaris amb coneixements gramaticals generals hi puguin fer consultes per a resoldre dubtes en l’ús. A més, conté un índex de termes amb 492 entrades que remeten a l’epígraf corresponent.

La primera cosa que cal dir de la GBU és que no es tracta d’una gramàtica escolar, sinó d’una gramàtica de referència i consulta. Parteix de la GEIEC (perquè hi ha un lligam material estret entre totes dues obres) i es basa en els registres formals de tots o la majoria de parlars. Els principis que n’han regit la redacció, en relació amb les altres dues gramàtiques, són: la simplificació informativa, la simplificació expositiva (amb elements gràfics de suport: «el text acompanya l’exemple»), la simplificació terminològica, la simplificació de les marques (incloent-hi les valoracions normatives), l’ús de la lletra menuda per a la informació complementària i la il·lustració profusa (quadres, exemples…) de tots els temes.

Aquest any 2020, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens ha ofert encara tres novetats relacionades amb aquestes tres gramàtiques, que tenen un alt interès per als usuaris: 

1a) L’obertura al públic de la Bibliografia en línia de la GIEC, que és un repertori bibliogràfic de 3.500 entrades i fonts representatives de la producció bibliogràfica sobre gramàtica catalana des de l’inici del segle XX fins a l’any 2016, data de publicació de la GIEC. Es tracta d’un complement documental de la gramàtica normativa que serveix per a contextualitzar l’obra en el marc d’aquests estudis, però no s’ha de confondre amb la llista d’obres que s’han fet servir realment per a redactar la gramàtica.

2a) L’afegitó dels fitxers sonors de pronunciació normativa que mancaven en la GEIEC quan es va publicar (s’hi veia el símbol d’enllaç, però no funcionava). Des del juny de 2020 hom pot escoltar com sonen diverses llistes de mots en les quatre grans varietats geolectals de la llengua catalana.

3a) El 15 de juliol de 2020 s’ha obert en línia al públic el Glossari de termes gramaticals (GTG), que és un recull de set-cents articles corresponents a termes gramaticals dels camps de la fonètica, la morfologia i la sintaxi, elaborat a partir del glossari que conté la GEIEC, per bé que ha estat revisat i ampliat respecte d’aquest —de fet, conté dues-centes entrades més que el glossari de la GEIEC—, amb la finalitat d’unificar la terminologia gramatical actual d’acord amb les tres noves gramàtiques normatives. Tot i que ha estat dirigida per la membre de la Secció Filològica M. Josep Cuenca, aquesta obra ja no es considera estrictament normativa, per bé que estem convençuts que serà un gran ajut per a la comprensió de la terminologia gramatical que apareix en les tres obres.

Durant les dues hores que va durar el seminari, a més de presentar els trets principals de la GBU, s’hi va abordar un altre dels temes més discutits des del punt de vista sintàctic des de fa molts anys: les funcions i els usos generals del gerundi. Una vegada exposats els trets més rellevants de les construccions en què intervenen les formes d’aquest mode verbal, es feu èmfasi en els gerundis inacceptables segons les noves gramàtiques i, especialment, en les «novetats» normatives, que no són gaires (aneu a l’enllaç del seminari d’aquest any). Per acabar, es va repartir un full amb quaranta casos de gerundi als assistents, que van comentar amb l’ajut del solucionari.

En acabant, vam celebrar els deu anys d’aquest cicle de seminaris amb les intervencions d’Albert Soler, membre de la Junta Directiva de l’APLEC i antic corrector del Servei de Correcció Lingüística de l’IEC els anys 2002-2008; Montse Lobato, directora de la Biblioteca Central d’Igualada, i jo mateix, que vaig resumir els deu anys de seminaris i vaig agrair la col·laboració de tothom que ha fet possible la celebració, any rere any, de cada edició. Atesa la impossibilitat de dur a terme un piscolabis amb els assistents per culpa de la COVID-19, els vam lliurar un petit obsequi commemoratiu i ens vam fer la fotografia de família d’aquest darrer Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana.


Els participants i els assistents al X Seminari 
sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana 
(Igualada, 19 de setembre de 2020)
[Fotografia: Daniel Río]




15.5.2020

L’anàlisi lingüística i més fils per estirar del cas Jubany
Roser Giménez i Sheila Queralt

L’Helena Jubany, una jove periodista de 27 anys, va ser assassinada el desembre de 2001. Unes setmanes abans de la seva mort, algú li va deixar a la porta de casa dos escrits anònims amb una beguda i una pasta. Les diferents anàlisis cal·ligràfiques d’aquests anònims van portar dues persones a la presó el 2002. 

L’any 2017, la Roser Giménez va realitzar un estudi lingüístic com a treball de final de màster en el qual va analitzar aquests anònims des d’un punt de vista nou: la lingüística forense. No va analitzar la forma de les lletres, com fan els cal·lígrafs, sinó les estructures sintàctiques, el lèxic, la puntuació, etc. L’objectiu de l’anàlisi era comparar els textos anònims amb textos escrits per la persona sobre la qual el jutge va centrar la investigació, la Montse Careta, i determinar la probabilitat que fos l’autora dels dos conjunts. La tasca del lingüista forense consisteix a comparar les estructures i els recursos lingüístics que apareixen al text del delicte amb un conjunt de textos del possible sospitós per determinar si comparteixen autor o són d’autors diferents (Queralt, 2019: 10).

La família Careta va posar a disposició de la lingüista forense tot el material del qual disposaven: cartes, notes, relats… Una vegada seleccionat el material, es va procedir a la comparació. Es van analitzar una trentena de variables lingüístiques com, per exemple, l’apòstrof al sintagma “l’UES” (Unió Excursionista de Sabadell), que no era esperable, ja que, segons la normativa i l’ús de la llengua que fan els membres d’aquesta associació, hauria d’escriure’s “la UES”. Aquest error no apareix a cap escrit de la Montse Careta. També es van analitzar expressions, signes de puntuació, recursos morfològics, estratègies comunicatives… i, en la major part dels casos, els recursos lingüístics presents als anònims eren diferents dels dels textos de Careta. Per aquest motiu, es va poder concloure amb una alta probabilitat que la Montse Careta no era l’autora dels anònims (Giménez, 2017).

L’aparició del cas de l’assassinat de l’Helena Jubany al programa Crims a Catalunya Ràdio i a TV3 aquests últims mesos ha causat, sens dubte, un gran impacte a Catalunya (Ramon, 2020). L’assassinat de la jove de Sabadell va quedar sobresegut el 2005 i queda un any perquè prescrigui sense que s’hagi trobat qui el va dur a terme, per què ni com.

Des de fa més d’un any, un equip multidisciplinari d’investigadors professionals treballa des de l’anonimat i de forma gratuïta per poder aconseguir proves noves, fils nous dels quals poder estirar que permetin demanar la reobertura del cas. Sembla que aquest objectiu cada vegada és més a prop. En els darrers dies, la família Jubany ha creat un web per tal que tothom que pugui aportar un testimoni o una prova nous s’hi pugui posar en contacte: http://helena.jubany.cat/crim/.


Referències

— Família Jubany. (2020). El crim de l’Helena Jubany. Recuperat de http://helena.jubany.cat/crim/.

— Giménez García, Roser. (2017). A Qualitative Authorship Verification Task of Short Catalan Texts (Treball de fi de màster no publicat). Aston University, Regne Unit.

— Queralt, Sheila. (2019). Decálogo para solicitar una pericial lingüística. Ed. Pie de Página, col·lecció Tinta Roja. Madrid. ISBN 978-84-946688-5-2.

— Ramon, Júlia. (15 d’abril de 2020). El cas Jubany torna a l’opinió pública… i la família espera que als tribunals. iSabadell. Recuperat de https://www.isabadell.cat/tribunals-sabadell/el-cas-jubany-torna-a-lopinio-publica-i-la-familia-espera-que-als-tribunals/.




4.2.2020

La llengua, pedra de toc
Mar Fontana

Dissabte 18 de gener va morir el mallorquí Tomeu Amengual. A banda de pertànyer al col·lectiu Músics per la Llibertat, el qual es planta cada dijous a la plaça de Cort de Palma a favor de l’alliberament dels presos polítics catalans i del retorn dels exiliats, inicià, com a membre del col·lectiu Jubilats per Mallorca, una vaga de fam entre els mesos de març i abril de l’any 2012 per protestar contra la política lingüística de l’aleshores govern balear del PP encapçalat per l’impresentable José Ramón Bauzá.

Una llengua és la columna vertebral d’una identitat. L’enyorat filòleg Joan Solà (l’octubre d’enguany farà deu anys que ens va deixar) afirmava que «defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa». De fet, podríem dir, fins i tot, que és la mare de totes les causes. Els que patim directament les conseqüències de ser parlants d’una llengua amenaçada i minoritzada en som ben conscients.      

Malgrat els intents més o menys destralers per part d’algunes institucions ―algunes de les quals semblen del tot encaminades a voler dissoldre la llengua a cops de mall― a l’hora d’interpretar les xifres des d’una falsa òptica optimista, la realitat és que la nostra llengua està experimentant un retrocés vertiginós al llarg dels darrers anys ―tant pel que fa al nombre de parlants com pel que fa a la qualitat de la llengua. La determinació que va empènyer aquelles primeres polítiques lingüístiques just després del franquisme per assentar i desplegar l’ús del català, sobretot en aquelles persones provinents de l’Estat espanyol, sembla haver-se transformat en font de reticències a l’hora d’implementar les mateixes polítiques en les persones de la segona gran onada migratòria provinents, aquesta vegada, d’arreu del món. La diversitat mal entesa en un context hostil ens pot fer perdre, irremeiablement, l’idioma, el caràcter, l’essència. No en siguem còmplices.

Com tothom, els catalans tenim les nostres virtuts, les nostres dèries i els nostres pecats. Entre les primeres comptem amb la capacitat de renéixer de les pròpies cendres, segles i segles ho avalen, ens hi empeny la nostra «voluntat d’ésser» (tal com deia Jaume Vicens i Vives a l’hora de revelar el mòbil primari de la psicologia catalana); entre els últims, tanmateix, com també va apuntar Solà, hi trobem la manca d’autoestima. Una llengua, especialment de cara a les persones nouvingudes ―però no només― no ha de resultar atractiva, sinó que ha de ser útil, necessària. El nostre país està immers en un innegable conflicte lingüístic ―i, per tant, polític (o viceversa)― des de temps immemorials. L’«estira-i-arronsa» es remunta fins als segles XV i XVI i ha topat amb menyspreus, arrogàncies i imposicions de tota mena. «Vosotros pretendéis el empleo del catalán por eso, porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designación os tenemos que atajar». Les podria haver dit més d’un ahir mateix i en podríem haver trobat moltes altres i anar molt més enrere, però aquestes paraules en concret les va deixar anar, el 1916, el comte de Romanones, aleshores president del Consell de Ministres espanyol, en ple debat d’una proposta sobre l’ús de la llengua catalana plantejat per la Lliga Regionalista ―ja aleshores van entendre de què anava la cosa.

«[...] Si la parla és la sang de l’ànima, en bona refè que l’ànima que ens aguanta és una ànima forta i, si voleu, fins gruixuda», va escriure el vilafranquí Rodolf Llorens i Jordana a Com han estat i com som els catalans. L’ànima d’en Tomeu Amengual n’era, de forta. I la d’en Joan Solà i la de tots els parlants que, dia rere dia, es reafirmen en la defensa de la llengua pròpia de la manera més efectiva ―i revolucionària―: fent-la servir a tot arreu, a totes hores, amb tothom. Si realment exercim la nostra «voluntat d’ésser», amb el cap ben alt, podrem aconseguir que un dia no calgui que ningú hagi de sacrificar la seva salut per una cosa tan fràgil, tan digna, com una llengua. 



19.9.2019

El tracte quin era?
Jordi Badia i Pujol

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l'escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d'entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense discurs ni convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.



4.6.2019

La Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’IEC
Josep M. Mestres i Serra

 

Aquests darrers anys, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens està (mal-)acostumant a rebre anualment de part seva una o dues publicacions normatives o que hi estan relacionades enllestides durant el mateix any o l’any immediatament anterior. L’any 2018 no en fou cap excepció: va enllestir, en primer lloc, la Gramàtica essencial de la llengua catalana, en línia, que es presentà oficialment el 17 de gener d’enguany; i, en segon lloc, la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic, a cura de Joan Veny, que és el tercer i darrer volum d’aquesta sèrie de tres la publicació de la qual s’inicià l’any 1990, i que s’obrí al públic el dia 9 d’abril de 2019.

Avui, però, ens centrarem en l’objecte del IX Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana, que es va dur a terme el proppassat dia 25 de maig i que ha estat dedicat a aquesta nova gramàtica que és únicament en línia.

La Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) forma part del conjunt de gramàtiques institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i que es completarà amb la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (tardor del 2019). Es tracta d’una versió resumida i reorganitzada, simplificada expositivament i terminològica respecte a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans.

La principal aportació de la GEIEC és la incorporació al text d’elements de suport varis que faciliten la consulta. Es presenta amb un format adaptat per a la consulta en línia i té per objectiu general fer accessible a un públic ampli la descripció i la normativa gramaticals contingudes en la GIEC.

La GEIEC comprèn trenta-dos capítols (la GIEC en conté trenta-cinc) i, en extensió (nombre de caràcters), supera lleugerament el 50 % de la GIEC (més de set-centes pàgines equivalents). Les explicacions s’organitzen al voltant de quadres resum (n’hi ha 245, a més de 14 taules i 30 figures), els quals permeten anar ràpidament al contingut concret que se cerca. Cal parar atenció que al final d’alguns paràgrafs apareix una ena encerclada amb fons blau    (), la qual indica que es tracta d’una informació especialment rellevant des d’un punt de vista normatiu.

Un dels elements enriquidors d’aquesta gramàtica és l’aparat de remissions que inclou: remissions internes a altres apartats (indicades amb el signe ), remissions externes a les conjugacions verbals que figuren a l’Optimot (indicades amb una ve baixa majúscula volada V), remissions externes cap a la GIEC (indicades amb la sigla volada GIEC), remissions externes cap a la l’Ortografia de la llengua catalana (OIEC, indicades amb la sigla volada OIEC) i enllaços interns a arxius de so amb la pronúncia en els cinc dels dialectes més característics. De tot aquest aparat de remissions, de moment, però, només funcionen les remissions internes a altres apartats de la GEIEC i les conjugacions verbals de l’Optimot, per la qual cosa hem reconèixer que és un projecte inacabat.

Tanmateix, tot i que la Gramàtica essencial de la llengua catalana encara no es pot considerar una obra acabada del tot (per bé que esperem que ho podrà ser aviat), creiem que serà una bona porta d’entrada a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) quan pugui accedir al contingut d’aquesta i mostrar-lo en pantalla. En aquest sentit, també serà important que mostri els paradigmes verbals que figuren en la GIEC, en comptes de remetre a un recurs extern a l’IEC com ho és l’Optimot. Igualment, permetrà detallar aspectes ortogràfics comentats en la GEIEC quan pugui accedir a l’Ortografia catalana. I, finalment, serà especialment útil, pel que fa a la fonètica i la fonologia, quan contingui els fitxers de so que anuncia el text de la introducció de la GEIEC per a conèixer els diferents sons del català.





18.02.2019

Els exàmens de llengua a examen 

Dra. Sheila Queralt

Actualment, una de les sol·licituds més habituals que reben els lingüistes forenses, experts en aportar proves lingüístiques a judicis, és la determinació del nivell de llengua de certs exàmens oficials.
  • Quan es demana aquest tipus de pericial lingüística?

Aquests encàrrecs es produeixen quan els estudiants fan un examen de llengua (ja sigui català, castellà, anglès...) i sospiten que el nivell de llengua exigit en aquell examen era superior al que establien les bases de la convocatòria. És a dir, als estudiants se’ls exigeix un nivell superior de coneixement per poder aprovar l’examen que el que s’havia anunciat prèviament. El més habitual és atendre casos d’exàmens d’anglès en què s’estableix el nivell de competència dels estudiants segons el Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües (MCER, MECD, 2002).

  • Com analitzem els lingüistes forenses un examen de llengua?

L’anàlisi es divideix en una anàlisi qualitativa i en una anàlisi quantitativa. D’una banda, en l’anàlisi qualitativa s’estudia la complexitat de les estructures gramaticals i del vocabulari que es demana per tal que l’estudiant pugui ser capaç de superar l’examen. D’aquesta manera determinem, per exemple, si es demana el present simple, una perífrasi verbal, una paraula comú o molt tècnica. D’altra banda, en l’anàlisi quantitativa identifiquem i quantifiquem quin percentatge de preguntes correspon a cada nivell. Per fer-ho, ens ajudem d’eines informàtiques com English Vocabulary Profile per a l’anàlisi d’exàmens de llengua anglesa. Aquesta eina està recomanada per diferents estudiosos com Knight (2015:98) per comprovar que la gramàtica i el vocabulari d’aquell examen són adequats. I per què la recomanen? Perquè aquesta eina es basa en les observacions fetes a milers de redaccions d’alumnes i, per tant, els resultats que ofereix són altament fiables i els més precisos fins ara (Harrison i Barker, 2015: 4).
  • Tots els lingüistes forenses poden analitzar exàmens de llengua?

El pèrit lingüista adequat per a aquest tipus d’encàrrec és un lingüista forense expert en la llengua de l’examen i expert en la docència d’aquella llengua. Ha de ser expert en lingüística forense perquè d’aquesta manera coneixerà la metodologia d’anàlisi i les exigències en la confecció d’una prova pericial i dominarà la presentació dels resultats davant del jutge. També ha de ser expert en la llengua per ser capaç d’identificar les estructures clau. I, en darrer lloc, expert en la docència d’aquella llengua perquè podrà determinar si la llengua s’ajusta als estàndards dels diferents nivells de competència lingüística exigits.
Així, doncs, els exàmens també s’examinen!


Referències
Harrison, Julia y Barker, Fiona. (2015). English Profile Studies 5. English Profile in Practice. Cambridge: Cambridge University Press.

Knight, Ben. (2015). Applications of English Profile. En Harrison, Julia y Barker, Fiona. English Profile Studies 5. English Profile in Practice. Cambridge: Cambridge University Press.

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (MECD). (2002). Marco Común Europeo de Referencia para las Lenguas: Aprendizaje, Enseñanza, Evaluación. Recuperado de https://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/marco/cvc_mer.pdf



21.01.2019

Juguem una mica?

Albert Soler Dalmases


Ja fa uns quants anys que m’encarreguen de traduir al català un d’aquells catàlegs de joguines que es publiquen pels volts de Nadal i que els nens fullegen amb tant d’entusiasme (i que acostumen a acabar ben rebregats!). Tot i que no es tracta d’una traducció complexa, sí que hi ha uns quants detalls que penso que són interessants de comentar.

Simplificant-ho força, els noms de les joguines es poden dividir en noms comuns o merament descriptius (per exemple, Supermercat de fusta o Pàrquing amb cotxes) i noms propis o distintius (per exemple, Trivial Pursuit o Simon). El que també és molt habitual és que en el nom de la joguina s’hi combinin els dos elements, com és el cas de T-Rex electrònic o bé La casa de la Peppa Pig (no ens oblidem dels articles!).

El principal problema és la traducció dels noms propis o distintius, ja que hi entren en conflicte tres factors: el fet que els noms de les joguines siguin marques registrades; la tradició, que ens ha dut a traduir determinats noms propis però d’altres no, i la dificultat de trobar un equivalent reeixit per adaptar els jocs de paraules amb què de vegades es bategen les joguines, especialment els jocs de taula.

Com que es tracta de marques registrades, el primer instint podria ser deixar intactes les denominacions. De seguida, però, ens adonem que en general la tradició no ha respectat aquesta lògica, i que ens sobtaria molt trobar-nos noms en «versió original» com ara Lightning McQueen (en comptes de Llamp McQueen) o bé Miss Pepis Makeup Center (en lloc de Centre de bellesa de la Srta. Pepis). Ara bé: hi ha casos en què no és tan clar si s’han de traduir o no, per exemple els noms dels superherois (Iron Man o L’Home de Ferro?; Black Panther o La Pantera Negra?) o també molts noms de jocs de taula (¡No asustes a la abuela! o No espantis la iaia!?; La gallina turuleta o La gallina tanoca?). En aquest darrer cas, tal com hem comentat més amunt, la traducció es complica si les denominacions contenen rimes o altres jocs de paraules, com ara Gastón cabezón o ¡No seas bocas!.

Davant de tota aquesta casuística, què cal fer? A parer meu, el criteri principal que hauria de prevaler és el de traduir les denominacions, per tres motius: en primer lloc, ja ho hem esmentat, per tradició; en segon lloc, perquè també és el que se sol fer en altres llengües (¡No asustes a la abuela! / Não acordes a vovó! / Greedy Granny...; Gastón Cabezón / What’s in Ned’s Head / Glavonja Freddy...), i, en tercer lloc, perquè és un mecanisme més per afavorir el procés de normalització del català. És cert que hi ha denominacions completament consolidades en altres llengües (generalment en castellà o anglès: Barriguitas, Twister, Batman...), i que intentar substituir-les pels equivalents catalans molt probablement seria fer feina en va, però en la resta de casos, penso que cal apostar per la nostra llengua: no tinguem por de traduir ¿Quién es quién? per Qui és qui?, ¡No seas bocas! per No siguis bocamoll!, Boom boom balloon per Peta peta pum! o Gastón cabezón per Gastó cap de meló (o qualsevol alternativa més encertada).

En els casos més conflictius, l’ideal fora que els professionals de la traducció proposessin i triessin la millor opció per a cada cas, i aplegar les denominacions catalanes acordades en una pàgina web, seguint el model, per exemple, del Consorci per a la Normalització Lingüística, que, mitjançant el programa «I tu, jugues en català?», ha anat recollint des del 2013 l’oferta existent de jocs i joguines disponibles en català (https://www.cpnl.cat/jocs/index.html), o també de l’Ésadir, que conté reculls semblants, com ara un amb els noms de personatges de ficció que poden provocar dubtes de traducció, de grafia o de pronúncia (http://esadir.cat/Nomspropis/ficcio) i un altre amb els títols de les pel·lícules doblades o subtitulades en català (http://esadir.cat/filmoteca) (de fet, com que en molts casos els noms propis que apareixen en les denominacions de les joguines són de personatges de sèries o pel·lícules, aquesta és una de les fonts principals per solucionar els dubtes que puguin sorgir).

És un petit pas més per aconseguir que la llengua catalana recuperi terreny en un àmbit tan personal i entranyable com és el dels jocs i les joguines, i, en conseqüència, fomentar-ne l’ús i millorar-ne la competència. I no cal dir que si el bombardeig publicitari televisiu anés en la mateixa direcció, tot seria més fàcil.



30.5.2018

Les novetats normatives de l’any 2016: la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC

Josep M. Mestres i Serra


Si recordeu el meu article de l’any passat publicat en aquest mateix web, deia que l’any 2016 l’APLEC, fent-se ressò de la transcendència de les obres normatives que havien d’aparèixer entre el 2016 (Gramàtica de la llengua catalana) i el 2017 (Ortografia catalana), va començar a programar, el mateix any 2016, diverses activitats amb vista al coneixement i la difusió de la nova normativa lingüística, que han continuat durant els anys 2017 i 2018. Per descomptat, el Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana que imparteixo cada any se n’havia de fer ressò, i per això l’any 2017 vaig dedicar la setena edició del seminari a presentar l’Ortografia catalana i a explicar tots els canvis ortogràfics que s’han produït, els quals han tingut conseqüències en l’escriptura de tothom, que ja s’hi ha anat adaptant.

Enguany li ha tocat el torn a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) que, per bé que va sortir publicada a la tardor del 2016, ha requerit una lectura pausada que s’ha allargat bastant en el temps, atesa l’extensió de l’obra (1.439 pàgines, amb molts quadres i gràfics i abundantíssims exemples). Cal advertir que la terminologia gramatical emprada en la GIEC és molt variada i barreja termes tradicionals i termes provinents de la lingüística més recent, la qual cosa pot dificultar la comprensió d’alguns passatges. Aquest fet i la complexitat del discurs mateix de l’exposició dels fets gramaticals fan concloure que no es tracta de cap gramàtica per a aprenents, malgrat les expectatives que inicialment havia despertat en aquest sentit.

Tanmateix, la mateixa Secció Filològica, conscient d’aquestes dificultats, ha anunciat que ben aviat la GIEC es veurà acompanyada de dues altres obres, més assequibles: la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), que només es podrà consultar en línia, i la Gramàtica bàsica i d’ús (GBU), que serà publicada en paper i en línia. En el quadre de sota podem veure, resumida, la informació comparativa de les tres obres facilitada durant una de les presentacions fetes a l’Institut d’Estudis Catalans.

 


Durant les dues hores que va durar el VIII Seminari, vaig presentar els trets de la nova gramàtica més rellevants i interessants per als usuaris en general, i, a continuació, vaig abordar un dels temes més discutits des del punt de vista normatiu des de fa molts anys: l’ús de les preposicions per i per a. Per a poder abordar aquest tema i fer-lo assimilable per als assistents, vaig preparar i repartir un full a doble cara amb els trets que crec que ha de complir un complement perquè pugui ser introduït per la preposició per a.

Sense entrar en detalls que ara allargarien massa l’exposició, sembla que, per a poder anteposar la preposició per a a un sintagma nominal, a un sintagma adverbial o a un altre sintagma preposicional, cal que es compleixi un requisit o factor dels tres següents: 1) que l’adjunt (abans en dèiem, en general, complement circumstancial) indiqui límit, destinació o finalitat, o bé l’àmbit d’adequació a una expectativa; 2) que es tracti d’un cas de règim verbal que el DIEC prescriu amb per a; 3) que es tracti d’una de les construccions que la mateixa gramàtica permet que siguin precedides per ambdues preposicions.

En el cas que l’adjunt sigui una oració d’infinitiu, per a poder-hi anteposar la preposició per a, cal que es compleixin dos dels sis requisits o factors següents: 1) que l’adjunt indiqui límit, destinació o finalitat, o bé l’àmbit d’adequació a una expectativa; o també que expressi un valor concessiu no ponderatiu (aquest primer requisit és imprescindible); 2) que es tracti d’un cas de règim verbal que el DIEC prescriu amb per a; 3) que el verb de l’oració principal sigui un dels que pertanyen a diverses llistes que comenta la gramàtica; 4) que l’oració d’infinitiu estigui en un context no agentiu (és a dir, que el verb de l’oració principal no expressi una acció voluntària atribuïda a un subjecte agent), o bé que depengui d’un adjectiu en general —especialment, dels acabats en -ble i en -or— o d’un participi; 5) que el subjecte explícit o implícit de l’oració d’infinitiu no sigui correferent amb el subjecte de l’oració principal; 6) que es tracti d’una de les construccions que la mateixa gramàtica permet que siguin precedides per ambdues preposicions.

Si voleu entendre què són tots aquests requisits o factors i on en parla la gramàtica, podeu visitar l’entrada 9.2.8 de l’espai web Critèria http://criteria.espais.iec.cat/2018/05/29/9-2-8-viii-seminari-les-novetats-normatives-de-lany-2016-ii-la-gramatica-de-la-llengua-catalana-de-liec-2018, que recull la crònica detallada d’aquest VIII Seminari.



22.6.2017

Les novetats normatives de l’any 2016: l’Ortografia catalana de l’IEC

Josep M. Mestres i Serra


L’any passat va ser un any carregat de novetats normatives des del punt de vista lingüístic: la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografia catalana, juntament amb l’adequació del Diccionari de la llengua catalana a la nova normativa ortogràfica adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

La Gramàtica de la llengua catalana fou aprovada pel Ple de l’IEC el dia 24 d’octubre de 2016 i va sortir publicada en paper el dia 23 de novembre de 2016; es va exhaurir amb tanta rapidesa que se’n va haver de fer una reimpressió el 16 de febrer de 2017. Hom ha previst que es pugui consultar en línia des del web de l’IEC (segurament, en forma de base de dades) tan aviat com serà possible.

Pel que fa a l’Ortografia catalana, fou aprovada també el dia 24 d’octubre de 2016 i es va penjar provisionalment l’endemà, 25 d’octubre, perquè tothom hi pogués tenir accés immediatament. El dia 8 de maig de 2017 es va penjar al versió definitiva del text i es va poder començar a adquirir la versió en paper a partir del proppassat 7 de juny de 2017. La Secció Filològica de l’IEC va considerar que calia aplegar en una sola obra l’ortografia fundacional, amb les rectificacions que hi va fer el mateix Pompeu Fabra, les introduïdes després de la seva mort i els acords ortogràfics presos per aquesta Secció d’ençà del 1984; també va dur a terme la revisió d’alguns aspectes ortogràfics puntuals que havien estat objecte de qüestionament, i finalment, hi va recollir aspectes ortogràfics que no havien estat codificats en una obra normativa de l’IEC fins ara.

D’altra banda, a partir del dia 6 d’abril de 2017 es va poder consultar el Diccionari de la llengua catalana en línia adequat a la nova normativa ortogràfica. A més d’incorporar-hi els canvis ortogràfics, s’hi han afegit quaranta-sis termes nous i s’hi han fet més de dues-centes altres modificacions, les quals afecten parts diverses de l’article de diccionari (la informació morfològica, la categoria gramatical, la definició, els exemples, etc.). Tots aquests canvis es poden consultar separadament en els documents que hi ha a ladreça 

L’APLEC, fent-se ressò de la transcendència d’aquestes publicacions, va començar a programar, el mateix any 2016, diverses activitats amb vista al coneixement i la difusió de la nova normativa lingüística, que han continuat durant el 2017. Com no podia ésser d’una altra manera, l’anual Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana s’hi ha referit: enguany l’hem dedicat a l’Ortografia catalana i l’any 2018 el dedicarem a la Gramàtica de la llengua catalana.

Durant les tres hores que va durar el seminari sobre la nova ortografia es van descabdellar els canvis ortogràfics més rellevants d’aquesta normativa, especialmentels relatius a la grafia dels mots derivats per prefixació, a la grafia dels mots compostos, a la grafia de les locucions i dels sintagmes lliures, a alguns canvis en l’ús de l’accentuació, a l’ús de la dièresi, a l’ús de l’apòstrof i a les contraccions. 

Per a l’exposició i el seguiment de tots aquests punts es va fer servir un resum elaborat per Laia Campamà i Josep M. Mestres, del Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que podeu consultar en línia i fins i tot baixar-vos des de l’adreça http://criteria.espais.iec.cat/files/2017/05/VII-Sem-Igualada-Novetats-de-l-Ortografia-cat-20170513.pdf. La gràcia d’aquest resum és que té una estructura pensada per a la docència i per a l’aprenentatge d’aquesta nova ortografia, amb una llista ordenada de les regles que afecten cada fenomen determinat i, a continuació, un recull de totes les excepcions que hi tenen relació.



28.10.2016

Ironies de la Modernitat (recomanació de lectura)

Núria León


El Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València va publicar fa poc Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme, un recull d’articles que esdevé una excel·lent contribució als diferents usos de la ironia en els dos grans moviments que, a inici del segle XX, aportaren la modernització de les nostres lletres. El volum inclou onze estudis sobre autors com Joan Maragall, Josep Carner, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Guerau de Liost, Eugeni d’Ors, Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. 

De Maragall, ens en parlen Francesco Ardolino i Mònica Güell. Mentre que Ardolino tracta aquells casos maragallians en què la ironia pot passar fàcilment desapercebuda ―com, per exemple, a les poesies protagonitzades per infants o a les que malden per fer emergir una repressió de signe polític―, Güell fa un resseguiment de les notes iròniques que es poden detectar en cinc cartes dels primers anys de la correspondència amb Antoni Roura i en tres articles periodístics. 

Quant al «príncep dels poetes», és tractat per Ferran Carbó i Eberhard Geisler. Si l’estudi de Carbó se centra en les protagonistes femenines del volum Auques i ventalls i, doncs, com la dona esdevé una font constant per a la construcció estètica de la mirada irònica sobre la realitat quotidiana, el treball de Geisler apunta com la ironia carneriana és paradigmàtica del caràcter català clàssic, o sigui, el noucentista. Així, les mostres de Carner analitzades per Geisler impliquen un retorn a la unitat, l’ordre i l’harmonia ―consignes orsianes―. 

Mentre que l’article de Brad Epps aboca una mica de llum a les fronteres difuses entre la ironia, la sinceritat i l’autoconsciència en les obres de Bertrana, el de Carme Gregori se centra en Víctor Català, una autora que exemplifica clarament aquell tipus d’ironia que no apareix vinculat a la rialla còmica, sinó que s’inscriu en un món de tonalitats tràgiques i de fatalisme. Al seu torn, l’estudi de Jordi Malé ens mostra com, a les Sàtires, Guerau de Liost observa aquells homes que es pensen que són el centre de l’univers, i se’n riu pietosament, amb una crítica que no arriba mai a l’acarnissament. 

Altrament, el treball de Patrizio Rigobon intenta escatir la ironia de Xènius, que es mou entre l’espai literari i el món filosòfic, i que es focalitza, sobretot, a Oceanografia del tedi. Després que Ramon X. Rosselló ens forneixi un detallat estudi sobre les diferents ironies de situació que fa servir Àngel Guimerà a Terra baixa, el volum en qüestió es clou amb dos articles que tracten els mecanismes irònics més emprats per Santiago Rusiñol: un de Vicent Simbor en relació amb L’auca del senyor Esteve, i un de Magí Sunyer sobre El poble gris i El català de la Manxa. 

Finalment, us recomanem completar aquesta lectura amb el monogràfic La ironia en la literatura catalana de preguerra (Caplletra, núm. 60) i les actes del Congrés Internacional «La ironia en les literatures occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939» (València, març de 2016), encara en premsa.



Lletraferits, palíndroms i literatura

Jesús Lladó

Una de les paraules que m’agraden més de la nostra llengua és l’adjectiu lletraferit. Segons el DIEC, un lletraferit és un “amant de conrear les lletres”. En castellà tenen letraherido, manllevada del català, però curiosament la definició que en dóna el diccionari de la RAE és “que siente una pasión extremada por la literatura”. Ambdues difereixen força. Una cosa és conrear les lletres (segons l’accepció “consagrar temps i cura especial a una cosa”), amb aquest verb de connotació agrícola, pagesívola, i l’altra és sentir passió extremada per la literatura. De totes maneres una cosa no treu l’altra. Sigui com sigui, m’identifico plenament amb la definició del DIEC. 

Sempre m’ha agradat la literatura, però no crec que amb passió extremada. Els meus inicis en la lectura, i això ja dóna idea del meu calendari, van ser “El Patufet” i Folch i Torres (és el que hi havia a casa), després el TBO, Enid Blyton, Tintín, etc... i sempre he llegit força. Però no per això em considero lletraferit. En tot cas, si me’n sento és per la meva primerenca i permanent afició al jocs de mots, o altrament dit, enginy verbal. 

Aquesta tirada als jocs verbals em va conduir als palíndroms i és on vaig trobar l’objecte del meu conreu, el meu tros, en termes de pagès. S'ha parlat i escrit molt de la relació entre palíndroms i literatura. Els palíndroms es coneixen gràcies a l'ús que en van fer els poetes grecs i llatins clàssics. Més endavant, per aquests verals, el valencià Joan Timoneda (Sarao de amor), Gracián... En català, Rossend Serra i Pagès (a Els Jocs d’Esperit, LA VEU COMARCAL, Setmanari Catalanista de Ripoll i sa Comarca) i Joan Amades (a JOCS DE PARAULES i JOCS DE MEMÒRIA, Biblioteca de Tradicions Popular) en parlen. Però la gran revifalla es produeix entrat el s. XX amb la divulgació que en fan escriptors de l'alçada de Cortázar, Cabrera Infante, Filloy, Lancini, etc... I el punt clau, a nivell internacional, la creació del Club Palindromista Internacional i la seva revista SEMAGAMES per part de Josep M. Albaigès, un gran lletraferit. 

Però allò que a mi em fascina dels palíndroms no és pas, en principi, l'ús literari, sinó el lúdic i especulatiu. Si d'aquí en surt quelcom que es pugui considerar literatura, ja són figues d'un altre paner. En tot cas, serà resultat d'aquest principi juganer. Vull dir que el meu impuls de conreu dels palíndroms no neix d'una necessitat literària, o expressiva, sinó juganera. 

Un dels camps abonats pel cultiu dels palíndroms és l’aforisme, per la seva brevetat i contundència. Al palíndrom li va la sentència, i també el poema, però aquest demana un domini de la mètrica i quan barreges la constricció de la reversibilitat amb la mètrica és una bomba. Puc afirmar que, tot i que alguna vegada em surt gairebé sense voler, alguna vel·leïtat poètica com el següent haiku 



Arriba la llum. 
La set aviva, té sal. 
Mulla la birra? 



el gènere que m'agrada més pels palíndroms és l'aforisme. Vegem-ne alguns exemples. 



EL BON RÉS, ARA FARÀ SER NOBLE. 


EL BON EDREDÓ: PODER DE NOBLE. 


ATACA L'ESTAT, O VOTAT, SE L'ACATA. 


PER SER LÚCID I RIC, I RIDÍCUL, RES REP. 


LA VISIÓ GENERAL, O NO, LA RENEGO. I SI VAL? 


PER SER NEGRE POBRE, PER BO, PER GEN, RES REP. 


ARA, FER-TE EL BON TE NEGRE, VERGE, NET, NOBLE, ET REFARÀ.



30.9.2016

Llegiu Stefan Zweig, un gran escriptor i una bona persona

Marc Guarro

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, 1942) fou un escriptor fenomenal, amb una prosa elegant que fa lliscar suaument la lectura. Els seus textos són plens de bonhomia i tenen un interès indiscutible sigui quin sigui el tema de què tractin. Zweig fou un home de cultura que, més enllà de la seva condició de jueu i de la seva nacionalitat austríaca, va fer sempre bandera d’un europeisme convençut, a prova de bombes. Stefan Zweig se sentia tan a prop d’un nòrdic com d’un mediterrani, i tant Viena com París o Lisboa eren casa seva. L’escriptor va ser molt llegit i molt traduït en vida, i en la nostra llengua es va popularitzar ara fa uns quants anys gràcies a la iniciativa de Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, que va publicar-ne a un bon grapat de títols. Si no n’heu llegit mai cap us recomano vivament que comenceu per Moments estel·lars de la humanitat, una veritable oda a la condició humana totalment exempta d’ideologia —de vegades ens venen com a literatura veritables pamflets, no trobeu?—, feta amb un respecte sincer i una emoció viva. En els catorze relats que conformen els Moments estel·lars, Zweig exalça la capacitat de l’ésser humà, en totes les èpoques —de Ciceró a Churchill, de la creació del Messies de Händel a la descoberta del Pol Sud—, de convertir el fracàs en un motor de canvi. Si el llegiu us reconciliareu amb la nostra espècie i pensareu que el món és un lloc on, malgrat tot, val la pena de viure-hi. De Zweig també us recomano qualsevol de les seves novel·les, amb una menció especial per a Carta d’una desconeguda. Potser el títol us sona perquè Emma Vilarasau va protagonitzar-ne fa uns anys una excel·lent versió teatral que va tombar per tot Catalunya.

L’altre llibre de Zweig que us recomano són les seves memòries. El món d’ahir. Memòries d’un europeu explica el seu món de joventut, el d’abans de les dues grans guerres, quan les paraules Europa, nació i cultura encara no havien estat rebolcades pel fang i tacades amb la sang de milions d’innocents. Stefan Zweig va haver de fugir de Viena cames ajudeu-me perquè els nazis el perseguien perquè era jueu, i també perquè, d’ençà dels primers passos de Hitler a la política, el nostre escriptor es va dedicar en cos i ànima a avisar els seus compatriotes del perill que s’acostava. Però ni a Àustria primer ni a Alemanya després ningú no li va fer cas. El 1933 Hitler va esdevenir canceller alemany i va començar a executar de mica en mica el seu macabre pla davant de la vergonyosa impassibilitat dels líders del món lliure. Fins al desembarcament de Normandia, el juny de 1945, no es va començar a veure que el monstre podia ser derrotat. Dotze anys —dotze!—, en què Europa i el món van viure amb l’ai al cor. El 1942, en un moment de la guerra en què semblava que el vent bufava a favor de Hitler, Zweig no va poder més i es va suïcidar. No podia concebre de viure en un planeta governat per la barbàrie, amb els éssers humans enfrontats per races i nacionalitats i on la cultura i la germanor entre els pobles haguessin estat brutalment anorreades. En aquest sentit, El món d’ahir vindria a ser l’altra cara dels Moments estel·lars: l’optimisme convertit en desesperança, l’amor a la humanitat canviat per una tristor profunda. Els europeus d’avui estem en deute amb Stefan Zweig i amb tots els que, com ell, van lluitar per fer del nostre continent una casa amable per a tothom.


31.5.2016

La potència de l'essència

Jordi Còdol


Dimarts, 8 de març del 2016. Més enllà de recordar gairebé a mode d’agenda els principals actes de commemoració del dia de la dona, els mitjans de comunicació amb més ressò del país viuen pendents d’una notícia: quin estudi d’arquitectura serà l’encarregat de reformar el camp del Barça i quin aspecte proposa per al nou Camp Nou. Els diaris estan tranquils, La Vanguardia ha avançat una fotografia de la maqueta guanyadora a mitja tarda i a l’espera que es confirmi tenen temps per fer grafismes, esplaiar-se en descripcions i esprémer idees per parir un titular més o menys ocorrent per l’endemà. El problema el tenen televisions i sobretot ràdios; la franja (cada vegada més dilatada) de programes esportius s’apropa i tocarà parlar-ne molt, i de fet abans que arribi l’hora els comentaris sobre el tema irrompen en altres espais. I és en situacions com aquesta quan es demostra com el potencial tecnològic i la força de la imatge releguen la preuada matèria prima de la ràdio, la veu i les capacitats de qui la fa servir, en un segon terme. L’ingredient principal amb què es basen alguns locutors per definir el nou Camp Nou és en essència una fotografia “que hem penjat a les xarxes socials i podran veure tots els nostres seguidors”, i a partir d’aquí es complementa amb la descripció d’un colossal equipament que l’audiència esportiva té en ment però que amb la proposta de reforma adopta, certament, una aparença complexa. Però és que resulta que no, que la ràdio no va de mirar, ni per tant de penjar imatges, ni de fer invents amb periscopes, ni d’ensenyar les vergonyes amb una càmera col·locada en algun racó de l’estudi; o almenys no només va d’això. El més valuós del que es diu en algun lloc remot i es propaga per la cuina mentre s’escalfa la llet, fa somriure dos conductors alineats en una retenció o persisteix encara que al llit no hi quedi ningú despert és el so, amb tota la seva riquesa i amb totes les seves mancances. Potser això és pecar de romàntic. 

Per no marxar del món del futbol, que d’una banda dóna lloc a grans moments radiofònics i de l’altra semiòtics i lingüistes també hi poden sucar pa, un capítol a l’altre extrem és el del 12 d’octubre del 1996. Un jove davanter del Barça va marcar un gol antològic contra la Sociedad Deportiva Compostela. Eufòric, el mestre de la ràdio romàntica per antonomàsia va reconèixer des dels micròfons de Catalunya Ràdio “no els puc explicar aquest gol”, conscient, savi com és en Puyal, que era una de les millors descripcions que podia fer-ne. I amb l’habilitat d’anar-ho repetint mentre relatava un dibuix perfecte del lloc on Ronaldo havia lluitat i recuperat una pilota, de la cursa que va fer des de camp propi fins a l’àrea rival, de la força amb què guanyava en velocitat els contraris, dels moviments de cames amb què es va escapolir dels defenses i del xut que va segellar un gol per a la història. 

Joaquim Maria Puyal no s’havia limitat a emocionar-se davant d’un micròfon; comunicava l’emoció amb un envejable càlcul descriptiu. Hores després a “La nit dels ignorants, un oient reconeixia, ell sí, pres per l’emoció, que havia plorat veient aquell gol. Era cec.


30.5.2016

Sabem massa castellà

Jordi Badia


Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi

Té trenta anys i és independentista, fill d'aragonesos. El cercle d'amistats d'en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l'educació en català. Parla en català amb la dona i amb el fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d'escriure un bloc en castellà. Alguns amics no ho entenen i ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m'entendreu tant si ho faig en català com en castellà.» Si els seus amics d'aquí entenguessin el castellà com una llengua estrangera, en Sergi potser hauria fet una altra tria. 


Cas 2: la capatassa de l'ajuntament

És molt competent. Sap menar la brigada com no ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l'Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s'hi adreça en el seu català de Casserres. Però n'hi ha dos que no l'entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S'hi esforçaran, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L'única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc. 


Cas 3: en Gonzalo i en Marc 

Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons. 

Ara escolteu en Marc (40 segons) 

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n'hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer la consonant interdental /θ/, un so que té l'espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l'italià, ni el portuguès, ni... La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les vocals obertes, ni les eles palatals, ni les eles (que haurien d'ésser velars, com explicàvem ací)..., malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i tenir estudis, i ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l'esforç de parlar català. 


Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent

Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota. Diu que una vegada l'ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home hi féu una visita i també s'interessà per «las golfas». Fins aquí l'acudit. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l'acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n'adoneu? La meva àvia no hauria entès l'acudit perquè el mot «golfas» no l'havia sentit mai. Els de la meva generació l'entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l'acudit perquè ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l'evolució del català. Com hi ha món.


24.5.2016

El Diccionari de sinònims d’Albert Jané

Josep M. Mestres i Serra




Els qui seguiu aquest blog de l’APLEC deveu recordar que el dia 21 de maig proppassat vam presentar, a la seu de la Biblioteca Central d’Igualada, la tercera edició —en línia— del Diccionari de sinònims d’Albert Jané (DSIN). Permeteu-me que us en faci cinc cèntims.

Aquesta edició del Diccionari de sinònims és el fruit d’una iniciativa que tingué la vicepresidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Mariàngela Vilallonga, amb la finalitat de posar en el web de l’IEC un diccionari de sinònims de qualitat que fos d’accés lliure.

El punt de partida de l’obra ha estat el text en paper de la segona edició, publicada per l’editorial Barcanova l’any 1995, que contenia un total de 26.500 articles; la primera edició havia estat publicada per l’editorial Aedos l’any 1972, amb una extensió similar i un contingut gairebé idèntic. Per les èpoques en què foren realitzades les dues edicions, no se n’han conservat fitxers informàtics de cap classe.

Aquesta edició disposa essencialment de les mateixes informacions de què constaven les dues primeres edicions en paper: cada article del diccionari consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una o diverses llistes de sinònims, disposades per accepcions (els diferents sentits o significats de l’entrada); hi afegeix, emperò, altres informacions, com ara la categoria lexicogramatical, adscripció que ha portat a crear homògrafs de les entrades que funcionen amb categories diferents.

Amb vista a aquesta tercera edició, ha calgut dur a terme un conjunt de treballs que han permès traslladar les dades del mer paper a una aplicació informàtica flexible que facilités les consultes per Internet: s’han escanejat totes les pàgines de la segona edició del diccionari, les quals han estat sotmeses posteriorment a un reconeixedor òptic de caràcters (OCR), operació que ha fet possible passar el que només era una imatge a un fitxer de text més o menys estructurat. El pas següent ha estat comprovar que el text escanejat es corresponia totalment amb l’original de la segona edició i, a continuació, s’han pres decisions de caire estructural i de disposició del text amb el vistiplau de l’autor fins a obtenir el diccionari que podem consultar actualment (http://sinonims.iec.cat). Només cal dir que, dels dos camps inicials que tenia cada registre de la base de dades inicial, l’actual consta de vint-i-un camps diferents (incloent-hi el número de registre), nou dels quals són de treball i el contingut llur no és visible.

En el moment d’ésser oberta al públic en línia (desembre del 2015), la present edició conté 33.025 formes diferents aplegades en 27.542 articles, amb un total de 34.377 accepcions (sentits) diferents; els articles tenen entre una i tretze accepcions (vegeu, per ex., passar), i un 18 % dels articles contenen més d’una accepció. D’altra banda, hi ha 1.475 lemes que tenen homògrafs, amb un total de 3.144 formes amb homografia; els homògrafs varien d’un a cinc, a més del lema principal (vegeu, per ex., coral).

Us recomano que el consulteu sovint i que en tragueu el màxim profit: és a dir, gaudiu-ne.



29.4.2016

La llengua catalana i els joves

Anna Tudela 


Sovint hem sentit a dir que els joves ja no parlen català, que estan molt castellanitzats. I, precisament, hi ha una gran quantitat d’estudis que se centren en els joves i la llengua catalana, perquè el seu comportament lingüístic (quines llengües parlen, què pensen de les llengües, etc.) ens pot ajudar a predir el comportament futur de la societat catalana. A més, cal tenir en compte que les generacions joves actuals (aproximadament els menors de 27 anys), al Principat, ja s’han escolaritzat exclusivament en català. Aquí analitzarem quin és el coneixement i ús del català dels joves en comparació amb la població general, per comprovar si, efectivament, els joves fan servir menys el català que la resta. 

Ja hem dit que els joves són els catalans amb més coneixement de la llengua pròpia i, de fet, gairebé el 90 % dels parlants menors de 30 anys diuen que entenen, i saben parlar, escriure i llegir en català (Idescat, 2013). Per contra, quant a la població general, mentre que també gairebé tothom entén el català, només hi ha un 60 % de persones que diuen que el saben escriure. Per tant, el coneixement dels joves és força més alt que el de la població en general. Tot i això, no són els parlants que més utilitzen el català. Les dades més recents indiquen que només hi ha al voltant d’un terç dels joves que fan servir el català habitualment, mentre que n’hi ha un 50 % que utilitzen de forma freqüent el castellà. Aquests percentatges coincideixen força amb els de la resta de la població i, per tant, no podem afirmar que l’ús del català entre els joves sigui més baix. La bona notícia és que l’ús de la llengua pròpia ha augmentat 5 punts respecte les dades anteriors, les del 2008, però la diferència amb el castellà encara és prou important i superior entre els nostres joves. 

L’altra bona notícia és que al llarg de la vida el nostre repertori lingüístic canvia. A casa, quan som petits, majoritàriament parlem només una de les dues llengües: català o castellà. A mesura que ens incorporem a la vida social, a l’escola, a la feina, etc., anem incorporant l’altra llengua. Això és el que s’anomena muda lingüística. L’accés al mercat laboral i a la universitat són dos moments en què es produeixen mudes lingüístiques dels parlants, generalment, a favor del català.

En resum, hem vist, d’una banda, que el percentatge de joves i de població general que utilitzen el català habitualment són molt similars, al voltant del 35 %. D’altra banda, el fet que només un terç dels joves catalans no utilitzin la llengua pròpia habitualment no significa que d’aquí 20 anys només un 30% dels adults parlin català sovint, ja que al llarg de la nostra vida la nostra llengua habitual pot canviar.



17.7.2015

Obres i altres recursos lingüístics en línia per a resoldre dubtes lingüístics

Josep M. Mestres i Serra
Marta Llobet


Afortunadament, en aquests moments disposem d’un gavadal d’obres (en paper i en línia) que ens poden ajudar a resoldre els dubtes lingüístics que es plantegen durant la redacció, la traducció o la revisió d’un text escrit. Tot i això, sovint no sabem quina obra hem de triar per a resoldre un problema gramatical o lèxic concret ni quines garanties de qualitat ens ofereix l’obra de consulta a la qual hàgim pogut accedir.

D’altra banda, la rapidesa de la consulta per Internet no es pot comparar amb les dificultats creixents que hi ha per a accedir a les obres en paper, ja que les llibreries s’estimen més de no tenir llibres en estoc i poden trigar a disposar l’obra que ens interessa; d’aquesta manera, no és possible fullejar les obres abans de comprar-les —sobretot si ja fa un cert temps que han sortit publicades—, i l’únic recurs que ens queda és encarregar-la o bé anar a una biblioteca a consultar-la (si és que en tenen una edició recent). Hem de reconèixer que, de mica en mica, ens anem refiant més del que podem consultar en línia i anem negligint, també de mica en mica, les obres que només existeixen en paper. Personalment, som del parer que les obres de consulta han d’estar a l’abast del ratolí del nostre ordinador, i és responsabilitat de les nostres institucions, de les editorials i dels autors que això sigui possible ben aviat.

Amb aquestes dues idees al cap —oferir unes orientacions per a consultar amb aprofitament la bibliografia de consulta i que aquesta estigui en línia— vam organitzar i dur a terme, el passat 6 de juny de 2015, el V Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana, amb el títol «Obres i recursos en línia per a resoldre tots els nostres dubtes lingüístics» a la Biblioteca Central d’Igualada, que va tenir una assistència reduïda però molt interessada en els recursos existents a Internet i en la manera de treure’n el màxim rendiment.

La primera recomanació és que hem de consultar les obres per ordre de qualitat lingüística: en primer lloc, hem de consultar sempre les obres normatives, és a dir, les que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) designa com a tals; en segon lloc, hem de consultar les obres publicades pel TERMCAT i pel projecte de Terminologia de Ciència i Tecnologia (CiT) de l’IEC, i, en tercer lloc, hem de consultar les obres publicades per autors reconeguts en el món de la correcció o la traducció de textos o per entitats de prestigi com ara Enciclopèdia Catalana o la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

La segona recomanació és que, si no es tracta d’una obra normativa, hem de contrastar el que hem trobat en una obra amb el que trobem en alguna altra obra de prestigi d’uns altres autors o d’una altra editorial o institució reconegudes. Si en trobem dues que coincideixen en la mateixa solució, podem pensar que potser hem trobat la solució més adequada al problema amb què hem ensopegat. 

La tercera recomanació és repassar la llista de bibliografia de consulta que l’espai web Critèria, a cura del Servei de Correcció Lingüística i del Servei Editorial de l’IEC, publicarà a partir d’aquesta tardor, la qual qualifica visualment cadascuna de les obres recollides (a base de «semàfors» verds), que són totes les que existeixen en línia en aquests moments per a la llengua catalana, per tal d’orientar-nos sobre les millors; aquesta llista es va mantenint actualitzada permanentment a partir de les informacions sobre novetats bibliogràfiques de què tenen notícia aquests dos serveis.

Tanmateix, davant una obra concreta, podem optar també per aplicar el barem que els professors Mireia Trias i Josep M. Mestres han bastit per avaluar les aspirants a obres de referència general, que són les més recomanables de totes a l’hora d’intentar resoldre dubtes lingüístics; aquest barem ha estat publicat recentment en un article de la Revista de Llengua i Dret que porta per títol «Qualitat i fiabilitat de les obres de referència general per a la correcció de textos» (núm. 63, juny 2015).

Així doncs, malgrat el contingut prou discutible d’alguns dels innombrables recursos en línia de què disposem, veiem que la Internet ens ofereix mitjans de qualitat que ens poden ajudar a confeccionar còmodament una biblioteca personal amb un aprofitament màxim dels recursos; només els hem de saber triar. El suport únic en paper de les obres, per bé que encara és present en la consulta diària dels nostres dubtes lingüístics, pot fer que aquestes esdevinguin gairebé inabastables. La disposició, juntament amb l’accessibilitat de la informació, són factors essencials en la selecció natural de la bibliografia de consulta, pel que fa a la llengua catalana i també a d’altres àmbits d’interès.

Certament, els recursos lingüístics actuals en línia com més va són més potents i ens poden facilitar bastant la feina. No hem d’oblidar, però, que el nostre coneixement de la llengua i la prudència a l’hora d’optar per una solució o per una altra seran els més bons aliats que podem tenir per a reeixir en la redacció, la traducció i la revisió de textos.



3.9.2014

La bibliografia de consulta

Josep M. Mestres i Serra


En aquest món globalitzat i de la informació, com més va més difícil és saber qui té raó o a qui podem fer cas en res. I també tenim aquesta sensació quan parlem de traduir, redactar o corregir textos en la nostra llengua; fins i tot els professionals tenen dubtes a l’hora de triar el mot o l’expressió més adequats en un context determinat.

Moltes persones es pensen que el que llegeixen o senten en els mitjans de comunicació és correcte pel fet que ho escriuen o ho emeten; simplement perquè se suposa que aquestes empreses tenen correctors i assessors lingüístics que vetllen per la qualitat dels textos que fan públics. I és obvi que això no és cert: malgrat llur esforç meritori i innegable, hi trobem reflectits des de criteris d’estil desencertats o poc documentats, fins a simples badades dels correctors i assessors (ben humanes i comprensibles). Això fa que molts usuaris de la llengua no sàpiguen a què atenir-se quan volen escriure correctament. D’altra banda, la proliferació d’obres que ens aconsellen d’escriure d’una manera o d’una altra accentua aquesta desorientació. Com podem destriar el gra de la palla lingüístics?: per un costat, personalment potser no som experts en lingüística i, per l’altre, potser tampoc no dominem el llenguatge dels àmbits d’especialitat. De qui o de què ens podem refiar?

Pel que fa al vessant lingüístic, tenim sortosament l’Institut d’Estudis Catalans, que l’any 1995 va treure la primera edició del diccionari normatiu actual i pròximament (esperem que abans del 2016) publicarà la primera gramàtica normativa de la nostra llengua després de la de Pompeu Fabra publicada l’any 1918. Pel que fa al vessant científic, hi ha diversos organismes internacionals (com ara l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures i la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) que tenen la comesa de fixar les magnituds, les unitats i els símbols que s’han d’utilitzar en llurs disciplines a tot el món perquè el coneixement pugui circular sense confusions ni entrebancs. Tanmateix —com us podeu imaginar—, ni la llengua ni l’escriptura cientificotècnica estan totalment descrites en les obres normatives d’aquestes institucions i organismes. Així doncs, com podem reconèixer les altres obres que ens poden orientar amb coneixement i bon criteri a l’hora d’escriure i corregir?

El proppassat 31 de maig vaig exposar a la Biblioteca Central d’Igualada la lliçó «Quan he de resoldre un dubte, quina obra podem consultar amb garanties?» dins el IV Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana, preparada amb la col·laboració de la professora Mireia Trias i Freixa, en la qual vaig proposar els vint-i-un criteris —agrupats en set blocs— que hem aïllat i que creiem que defineixen les obres de referència general per a la traducció, la redacció i la correcció de textos. Són els que segueixen: a) aspectes relacionats estretament amb el contingut de l’obra (1. La completesa i l’exhaustivitat; 2. El caràcter general; 3. La comparació de sistemes lingüístics; 4. La bibliografia consultada; 5. L’accés al contingut de l’obra —índexs o cerca avançada—; 6. La il·lustració del text; 7. La informació mínima en les llistes de mots i expressions; 8. La claredat de la disposició; 9. La qualitat tipogràfica); b) l’extensió o l’abast (10. L’extensió; 11. La metacerca o cerca múltiple i el nombre de volums); c) l’autoria i l’editorial (12. El prestigi de l’autoria; 13. L’autoria múltiple o col·lectiva; 14. El prestigi de l’editorial); d) l’actualitat de l’edició (15. L’actualitat de l’edició més recent; 16. El nombre d’edicions); e) la difusió i l’ús real (17. La presència en els catàlegs de les biblioteques més importants; 18. L’antiguitat de la primera edició, quan n’hi ha més d’una); f) la competència amb altres obres coetànies (19. La competència amb altres obres que hi ha al mercat), i g) l’accessibilitat de l’obra (20. La facilitat de consulta o adquisició; 21. La multiplicitat de suports).

Per no estendre’m excessivament detallant cada tret, us remeto a l’article sobre aquesta qüestió que hem sotmès al Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret, de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, perquè el publiqui tan aviat com sigui possible. Així que sortirà publicat, el blog de l’APLEC se’n farà ressò puntualment.

Deixeu-me dir, però, abans d’acabar que hem comprovat que el compliment de la major part d’aquests trets ens ha permès configurar un conjunt d’obres de consulta que ens poden ser realment útils per a escriure correctament en català.