CONCURS 2023
L’Associació Promotora de la Llengua Catalana (APLEC), amb la col·laboració de la Llibreria Llegim...?, Òmnium Cultural Anoia i Plataforma per la Llengua (Anoia), i amb el suport del Departament de Promoció Cultural de l’Ajuntament d’Igualada, convoca una nova edició dels concurs de microrelats de l’APLEC. El concurs està adreçat a qualsevol persona de 18 anys o més.
1. REQUISITS DELS MICRORELATS
— Han d’anar encapçalats per un títol i signats amb un pseudònim.
— Han de tenir una extensió màxima de 200 paraules.
— Han d’estar escrits en un fitxer Word.
— Han de ser textos originals i inèdits.
— Han d’estar escrits en català.
El tema dels relats ha de ser el següent: Això és cosa teva.
Si s’incompleixen aquestes condicions, el relat quedarà exclòs del concurs.
2. CRITERIS DE VALORACIÓ
A l’hora de valorar els relats, el jurat tindrà en compte els criteris següents:
— L’originalitat.
— La qualitat literària.
— La correcció ortogràfica i gramatical.
3. JURAT
El jurat està format per persones vinculades al món de la llengua i la cultura catalanes i coordinat per membres de la Junta de l’APLEC, amb veu però sense vot. Els membres del jurat, així com els seus familiars directes, no poden presentar cap relat al concurs. La decisió del jurat és inapel·lable.
4. PROCEDIMENT PER CONCURSAR
— Els relats s’han d’enviar per correu electrònic com a fitxer adjunt en format Word a l’adreça microrelats.aplec@gmail.com.
— Al cos del missatge hi ha de constar el nom real i el NIF del participant.
— Els relats han de tenir títol i han d’estar signats amb un pseudònim.
— Es contactarà amb els participants mitjançant l’adreça electrònica utilitzada per enviar els microrelats.
— Cada participant pot enviar tan sols un microrelat.
5. TERMINI
El període per presentar els microrelats és del 10 d’agost al 10 d’octubre de 2023.
6. PREMIS
S’estableixen tres premis:
— 1r premi, 150 €.
— 2n premi, 100 €.
— 3r premi, 50 € + un llibre.
L’organització es reserva el dret de declarar deserts els premis, i també de declarar algun accèssit.
L’acte de lliurament de premis es farà el dia 28 d’octubre al matí al Local de Xauxa.
7. ORGANITZACIÓ I PROTECCIÓ DE DADES
— Les bases del concurs de microrelats estaran publicades a http://aplecaplec.blogspot.com durant tot el procés.
— Es farà difusió pública dels relats premiats i els noms dels guanyadors al blog i a les xarxes socials de l’APLEC, i als mitjans de comunicació. Els relats que no hagin obtingut premi també podran ser publicats amb pseudònim.
— Tots els participants autoritzen l’APLEC perquè la seva imatge pugui ser captada durant l’acte de lliurament de premis i publicada a través de qualsevol mitjà d’informació.
— La participació al concurs comporta l’acceptació d’aquestes bases.
CONCURS 2021
L’Associació Promotora de la Llengua Catalana (APLEC), amb la col·laboració de la Llibreria Llegim...? i Plataforma per la Llengua (Anoia), i amb el suport de la Biblioteca Central d’Igualada i del Departament de Promoció Cultural de l’Ajuntament d’Igualada, convoca el IV Concurs de microrelats eròtics en català. El concurs està adreçat a qualsevol persona de 18 anys o més.
1. REQUISITS DELS MICRORELATS
— El tema principal ha de ser l’erotisme. Cal evitar, doncs, descripcions clarament obscenes.
— Han d’anar encapçalats per un títol i signats amb un pseudònim.
— Han de tenir una extensió màxima de 200 paraules.
— Han d’estar escrits en un fitxer Word.
— Han de ser obres originals i inèdites.
— Han d’estar escrits en català.
— Cada participant pot enviar tan sols un microrelat.
Si s’incompleixen aquestes condicions, el relat quedarà exclòs del concurs.
2. CRITERIS DE VALORACIÓ
A l’hora de valorar els relats, el jurat tindrà en compte els criteris següents:
— L’originalitat.
— La qualitat literària.
— La correcció ortogràfica i gramatical.
3. JURAT
El jurat està format per persones vinculades al món de la llengua i la cultura catalanes, i està coordinat per un membre de la Junta de l’APLEC, amb veu però sense vot. La decisió del jurat és inapel·lable.
4. PROCEDIMENT PER CONCURSAR
Els relats s’han d’enviar per correu electrònic a l’adreça aplecrelatserotics@gmail.com, i al cos del missatge hi ha de constar el nom real de l’autor i una adreça electrònica de contacte. Aquesta informació serà tractada en la forma i amb les limitacions que recull la Llei orgànica 15/1999, de protecció de dades de caràcter personal, i no es facilitarà al jurat.
5. TERMINI
El període per presentar els microrelats és del 10 de juliol al 30 d’agost de 2021.
6. PREMIS
— S’estableixen dos premis:
l 1r premi, una sessió per a dues persones en un establiment de salut amb tractaments, teràpies o sistemes de relaxació, utilitzant com a base principal l’aigua (spa).
l 2n premi, un llibre de literatura eròtica.
— L’organització es reserva el dret de declarar deserts els premis, i també de declarar algun accèssit.
— El lliurament dels premis als guanyadors tindrà lloc en un acte públic dintre del Mercat de Lletres 2021, el dia 25 de setembre d’enguany.
7. ORGANITZACIÓ
— Les bases del concurs de microrelats estaran publicades a http://aplecaplec.blogspot.com durant tot el procés.
— Es farà difusió pública dels relats premiats i els noms dels guanyadors al blog i a les xarxes socials de l’APLEC, i als mitjans de comunicació.
— Tots els participants autoritzen l’APLEC perquè la seva imatge pugui ser captada durant l’acte de lliurament de premis i publicada a través de qualsevol mitjà d’informació.
— La participació al concurs comporta l’acceptació d’aquestes bases.
CONCURS 2020
Segons el veredicte del jurat, format per Marisa Vila, Mercè Badal i Bernat Castells, els guanyadors d’aquesta edició són els següents:
1. «Luxúria embotellada», de Javi Fernández (pseudònim: Foso)
2. «El ruixat», de Ricard Closa (pseudònim: Dracònia)
3. «Compromís», de Rosa Maria Alcalà (pseudònim: Sir Remington)
A continuació, reproduïm tots els textos rebuts.
1r classificat
Luxúria embotellada
Foso
No demanàvem amor. Buscàvem luxúria.
Entre els tortuosos carrers i aromes del basar, arribàrem a la botiga: un forat ple de pocions i beuratges.
Pres el líquid blau que ens oferí el botiguer, vam acabar dins l’ampolla en un parpelleig. Ampla d’estómac i de coll estret, ens empresonava sota la mirada d’un ull de proporcions descomunals. D’una sacsejada, ens va fer caure l’un sobre l’altre i l'efecte de l’elixir ens activà.
Alçant-la per les cames, la vaig empènyer contra el vidre corbat. Fred, va provocar-li un panteix que m’encegà. Va adaptar l’esquena a la paret de la fiola i em va tibar dels cabells per mirar-me a la cara amb cada envestida. Divertit, el fetiller va tombar-nos i ella quedà sobre meu, regalant-me els pits en contrapicat, tersos per la postura, compassant-se amb cada sacsejada dels seus malucs. La fricció entre els sexes ens va fer suar de plaer.
Una lleugera inclinació ens va fer lliscar amb un crescendo subtil i, talment com si suréssim, vam explotar dins el clímax final, on tots els fluxos quedaren embassats amb nosaltres.
El botiguer tornà a omplir l'ampolla i, mentre ens dissolíem dins la nostra luxúria, abocà colorant blau i remenà.
2n classificat
El ruixat
Dracònia
Havia parat de ploure i ara jeien totes dues damunt el llit de la fonda. Nues, suades, encara tremoloses i amb la pell esborronada. Just després de coincidir en la cremor del moment àlgid, delit de lava, tot ardor. Cenyides en una abraçada que les havia fos, aglevades per un instant que volien etern. Havent cercat en cada plec de dermis els gemecs amagats, irreprimibles. Deixats fils de saliva per les costures, entre les cuixes, a les natges, sota els pits petits i punteguts, amarats i amb olor d’espígol. Just després d’haver-se tret la roba l’una a l’altra, atardant el gest per fer durar el neguit. Encabat d’asseure’s al llit, amb el batec a la gola d’haver corregut, furtives. Amb la complicitat de mirades tímides però intencionades. Quan ella li feu un petó a la comissura dels llavis, resseguint el perfil amb la punta de la llengua. Després que l’altra mossegués el tou de l’orella, per darrere i sense avisar, electritzant-li el clatell. Al portal de la fonda, sota les primeres gotes de pluja.
3r classificat
Compromís
Sir Remington
Finalment, havien acceptat anar junts a prendre un cafè.
Per ell, res a veure amb les ganes d’arraconar-la contra qualsevol de les parets de casa seva, posar-la a quatre potes sobre el llit o saber-la amagada sota la taula devorant amb cura i sense pietat la seva erecció més preuada.
Ella era només una amiga; una amb ganes que ell li mossegués els mugrons, empenyés amb força les seves entranyes enceses o deixés perdre la llengua per tots els racons dels seus plecs rosats.
Ambdós desitgen fondre’s, barrejar les pells, cavalcar desbocats i omplir de gemecs i suor l’estança, però estan al bar, són tan sols amics i han de desfer les ganes removent amb la cullereta el maleït cafè de cortesia…
Altres textos
Costa Brava
Kin 88
Nua, estirada a l’ombra damunt la pinassa, engoleix l’aroma de la resina i l’espígol. L’aire càlid impregna d’humitat salada el seu tors mentre el sexe frega l’aire i les tiges dolces. Aguanta la respiració un instant per compassar-la amb la pelvis que puja i baixa. Es llepa l’espatlla, les mans ressegueixen els pits, les cuixes i s’apropen al sexe. Petites mossegades de plaer acompanyen l’entrada. No se sap mirada.
Ell ha arribat d’hora. El desig li adorm la vergonya i s’atreveix a entrar en el núvol d’escalfor que ella crea. No s’ho pensa més, es treu el banyador i s’agenolla erecte. Ella nota l’aroma conegut, s’obre una mica més i l’abraça amb les cames nues. El convida a entrar en el seu regne amb fermes estrebades. Ell li prem amb força la carn tèbia i salada mentre acarona amb el seu penis la rosa entrada. Ella el vol dins seu i s’agita impacient. Ell troba la seva llengua i la xucla. Es penetren. Abraçats i molls, rodolen pendent avall. El plaer els fa invencibles, fins i tot aliens al cos. S’estavellen al mar alhora que explota, dins seu, el millor orgasme.
Deliri
Pollet de muntanya
Pollet de muntanya
Una gota de suor va caure del seu rostre al meu, no entenia bé el què deia però crec que sentia aquella escalfor igual que jo, el contacte del seu cos contra el meu. El meu pit i els seus pectorals es tocaven. Em semblava tan atractiu, tan interessant... M’agafava la mà i me l’estrenyia, semblava que m’abracés el cor, jo em desfeia. Em sentia segura amb ell. I aquella calor... sufocant... però res importava. Estava boja pels seus braços, el seu torç... el seu cos contra el meu. Desitjava que em besés, em parlava a cau d’orella, no l’entenia gaire però era molt sensual. Finalment va apropar la seva cara a la meva, el veia borrós, li vaig acostar els llavis però no hi arribava, em donava petites bufetades a la cara.
Vaig obrir els ulls amb esforç.
—Sara, sóc el doctor Gutierrez, t’has desmaiat a la muntanya. Llavors va començar la migranya.
—Està reaccionant, aviseu a la família.
Van entrar els meus pares.
—Quin ensurt! Ens han dit que t’has desmaiat.
—Això sembla...
—Li has intentat fer un petó al metge?
—No ho sé...
—Ets del que no hi ha!
El secret
Mademoiselle Polo
Ningú sospitava que ella hi havia dedicat nits senceres. Havia descobert que cada dit tenia una funció específica, i que calia aplicar la pressió i el ritme exactes per a que el sentit d’un moviment es multipliqués amb l’arribada del següent.
Dins la solitud del dormitori, les ungles sempre arranades, iniciava la pràctica amb un massatge suau i circular, per a familiaritzar el tou dels dits amb la superfície, i no s’estalviava, si la pell li ho demanava, una gota de lubricant, sabent que en un instant els dits fluirien al ritme dels seus pensaments i que, enmig de l’in crescendo de les pulsacions per minut, hi naixerien petits rampells i tremolors, fins que la satisfacció de prémer la tecla correcta regalimés damunt l’èxtasi de donar l’exercici per acabat.
Tothom a l’oficina admirava els seus dits musculats, amb una beina fibrosa que els travessava de dalt baix, recorrent el teclat amb agilitat i gràcia. Tothom es delia per esbrinar com havia assolit tal nivell de precisió i velocitat. Ningú sospitava que la pràctica nocturna disciplinada era el secret de la mecanògrafa.
Estil papallona
Anemone
Anemone
En Sergi practicava nudisme, ella topless. Abans de capbussar-se a l’aigua darrera d’ell, es va desvestir sencera. El to de les seves natges delatava la seva inexperiència conilla. A cala Estreta només hi havia un ressacós ajaçat a la sorra. Roncava. Estirada al seu costat, una ampolla de ginebra. Al tombar-se molla sobre l’estoreta després del bany, va veure que el desconegut es bellugava. Anava tot depilat i es va posar calenta. En Sergi encara nedava estil papallona.
Quan el ressacós va acabar d’untar-se amb crema tot el cos, li picà l’ullet. Ella mig incòmode el va somriure, després va tornar a l’aigua. No va advertir la seva presència fins que per l’esquena unes mans robustes li van engrapar els pits. Es va quedar sense alè. En Sergi s’apropava fent braçades lentes.
Enlloc de dissimular, se’ls acostà per ofrenar-se. Van començar a morrejar-se tots tres, sense excloure’s. Un dels dos li acaricià suaument l’entrecuix. A ulls clucs no els diferenciava excepte per l’alè d’alcohol de l’un i les punxades dels pèls púbics de l’altre. Amb el vaivé de les onades ballaren i s’entrellaçaren com les algues fins a quedar totalment integrats al medi.
La sorra ardent els engolí.
L’àtic
Llima Lila
El primer que va veure van ser els ulls. Verdosos amb esquitxades de color avellana. La pupil·la ben oberta, senyal d’excitació. Els llavis carnosos i rogencs, amb la marca de la mossegada d’abans. Els pits, a lloc. Els mugrons, pronunciats. El vestit vermell se li havia transformat en un cinturó. El voltant de les faldilles li reposava al pubis, on hi tenia una ratlla de pèl que viatjava del melic al clítoris. Les cames havien quedat d’una manera estranya, mig estirades mig doblegades, i amb els genolls cap endins. Un riuet transparent, ple de fluxos derivats del plaer, li baixava per la cama i li moria al turmell. I aleshores se li va obrir el carrer... Ell, del balcó estant, s’agafava al passamà, amb els pantalons als turmells i el gland èrtic recolzat al vidre, on s’hi havia quedat després d’extasiar. Sense adonar-se’n, en l’últim instant d’un rampell sexuat a la barana de l’àtic, ella va perdre els sentits i es va precipitar a l’abisme del plaer. Durant la caiguda no podia ser més feliç: va ser el primer (i únic, ara sí) orgasme que li va fer tocar el cel.
L’últim mos
Aneris
La Sara dormAneris
—Mossega’m —deia enretirant-se els cabells per deixar a la vista un coll temptador.
L’excitava fins al deliri que els seus amants la mosseguessin. S’estremia en sentir el tacte càlid dels llavis, la llengua humida recorrent-li la pell i les dents que se li clavaven a la carn. En aquell moment es fonia de delit.
Aquella nit, àvida de sensacions encara més intenses, se li va oferir sencera.
—Menja’m —més enllà del coll, volia que li devorés els racons més amagats.
Ell, davant del festí que li oferia el cos nu, blanc i tendre, se li va llançar al damunt, afamat. Primer els turmells, les cames ben dibuixades, i d’allà fins a la cova del plaer, penetrada molt endins. Mossegadetes juganeres que a poc a poc es convertien en mossades salvatges. El ventre, el tors sinuós, els dits delicats… Ella, extasiada per un plaer que li sacsejava l’ànima, es deixava fer mentre amb les mans recorria una esquena que, a poc a poc, es recobria d’un pèl fosc i espès. Quan el clímax se li escapava de la gola amb un gemec entretallat obrí els ulls just per veure com els ullals del llop, ensangonats, es preparaven per la queixalada final.
Ray
La Sara dorm. El Pep no. La contempla i la imagina obrint els ulls. El mira i somriu. S’estira i se li acosta insinuant. La Sara somia que desperta a la platja. Entra a poc a poc a l’aigua, amb el cos nu. El Pep somia despert. L’acaricia suaument, perfilant cada línia d’aquell camí que el transporta al paradís infinit del seu sexe. La Sara, dins l’aigua, comença a notar els peixos i les algues que l’envolten, la freguen al passar, li fan pessigolles i neden entre les seves cuixes excitant-la. El Pep, que ja ha arribat a l’Edèn, s’hi endinsa. Amb els seus dits inspecciona cada raconet i surt de tant en tant a buscar la poma celestial que es menja amb la gana sense fre del llop que ha trobat la seva lluna. La Sara, al seu somni, no pot frenar el desig de tocar-se. A punt d’arribar a l’èxtasi desperta. Obre els ulls. Mira al Pep i somriu. S’estira i se li acosta insinuant...
La trobada
Debora
Debora
Laura no coneixia el que era el plaer. Mai no havia gaudit amb el sexe. Però, aquella nit havia sortit de festa amb les amigues. De seguida, es va avorrir i va sortir de la discoteca per tornar a casa. De sobte, algú li va dir: “si vols, jo puc portar-te a casa.” Ella el va mirar i es va quedar fascinada. Era alt i fort, encara que no en excés, i els seus ulls color mel la atreien cap al desig de pecar. Va sentir com una calor envaïa tot el seu cos. Ell la mirava fixament, mentre ella s’estremia de desig. Gairebé ni va poder contestar. Només volia que el desig que la cremava es convertís en plaer. I agafant-se, tremolosa, de la seva mà es va deixar conduir fins al seu cotxe. Allà, sobre el seient va començar el seu somni. Ell amb molt de cura li va treure la roba fins deixar-la totalment despullada. Va agafar la seva mà i la va conduir al seu sexe i ella amb estupor va poder sentir aquell membre dur i fort. Ella mateixa s’ho va introduir i estremint-se de goig i plaer va aconseguir obtenir el seu primer orgasme.
Rere la mascareta
Guerau Roma
Va aparèixer en el moment més inesperat. En plena primavera, sí. I també en ple confinament. I després de tant de temps de saber-la apagada, va encendre’s la passió més roent que et puguis imaginar. La més incontenible i animal que mai havia tastat.
I en quin moment més poc oportú, vaig pensar, en que els contactes estaven més que limitats. Ben mirat, potser va ser la prohibició el que em provocava encara més desig i estremiment. Era tan forta la tremolor... Tan potents els batecs que recorrien tot el meu cos disposant-me per a l’acció... Tan intens aquell sentir... Resultava impossible deixar d’imaginar com començaria a perdre’m pel seu coll; a navegar fins els lòbuls de les seves orelles; a besar, lentament, els seus llavis, l’un darrere l’altre; a jugar amb la seva llengua, humida i tendra; a recórrer cada centímetre del seu cos; a deixar-me acariciar i a regalar-li les meves carícies; a degustar aquella pell tan fina i delicada; a compassar-me amb la seva respiració entretallada; a fondre’m i extasiar-me amb la seva mirada de complicitat... Si tu sabessis l’inevitable que és mossegar-me el llavi rere la mascareta, mentre em desespero per fer-ho realitat...
Vivaldi
Niri
La música de Vivaldi embolcallava el moment, els violins li parlaven de la primavera mentre amb els seus dos dits, índex i polze, anava fent rodonetes en aquell botonet que tant l’excitava, sentia un desfici irracional quan el mugró d’ella trempava i el notava així de ferm i dur. Sempre era la mateixa dansa, un inici suau i delicat en el que sentia quasi la respiració de cada cèl·lula epitelial d’aquella pell tan especial. El moviment era repetitiu i mecànic i sempre donava el mateix fruit: la seva sang s’accelerava fins que el cor li bullia i el seu membre s’inflava a l’entrecuix, mentre els seus dits no paraven de fer cercles en aquell ritual que el tornava boig fins al punt d’accelerar el ritme, la intensitat, el nervi i, com en un temps fora de sí, de cop apretava amb desig descontrolat recargolant el mugró i..., de sobte, un xiscle ensordidor aturà els violins d’aquella Primavera de Vivaldi, els seus dits havien premut i girat amb força el dial d’aquell transistor vell de ràdio i havia perdut la sintonia de l’emisora de música clàssica que estava escoltant.
CONCURS 2019
Segons el veredicte del jurat, format per Antoni Llena, Georgina Guixà, Darius Solé i Isabel Casas, els guanyadors d’aquesta edició són els següents:
1. «Tardes d’estiu», d’Ainhoa C. Vilardell (pseudònim: Tulunallena)
2. «Deir el Bahari», d’Eva Lozano (pseudònim: Aleph)
3. «Venus», de Javi Fernández (pseudònim: Teja)
A continuació, reproduïm tots els textos rebuts.
1r classificat
Tardes d’estiu
Tulunallena
A l’aguait d’escoltar arribar els pares a casa, la mà de l’Anna puja faldilla amunt i s’endinsa entre els malucs. Prem els petits mugrons erectes contra la paret i clava l’orella com si volgués traspassar-la. A l’altre cantó, un gemec agut fa que es mossegui el llavi. Tanca els ulls, transportant-se, imaginant-se els petons arran del coll. La seva respiració s’accelera mentre sincronitza el moviment dels malucs al so dels gemecs dels veïns.
La primera envestida a l’altre cantó, contra la paret, fa caure un llibre mentre els dits de l’Anna s’endinsen a la profunditat vibrant i humida del seu sexe. Sent un xiuxiueig seguit d’una fuetada intensa contra la pell i xucla amb avidesa dos dits molls. Instintivament, ofega un crit de plaer al dors de la mà i es mossega amb força.
Les envestides són més fortes i intenses i clava les natges a la paret, aguantant-se de puntetes amb les cames obertes, fusionant-se amb ells, mentre la mà es mou violentament excitant un clítoris apunt d’explotar.
El moment àlgid la sorprèn just quan el seu crit es barreja amb el d’ells a l’altre cantó de la paret.
Quin descobriment, els dijous tarda.
2n classificat
Deir el Bahari
Aleph
Som a Deir el Bahari. Visitem la tomba de Hatsxepsut, reina egípcia atemporalment estimada. Ella ens espera, ho sabem. Sempre hem estat tres. La nostra dualitat sap que la seva presència ens va ser arrabassada fa milers d’anys. Hi entrem. Retirem la coberta del sarcòfag i ens hi endinsem. Li traiem les benes i torna a la vida amb tot el seu esplendor. Així iniciem el ritual definitiu: ens despullem i perfilem cadascuna el cos de les altres amb l’índex dret. Molt lentament, sense deixar cap espai per retrobar, ens dirigim al centre de la nostra feminitat. Els nostres pits es freguen mentre sentim vibrar els cossos al uníson. No volem res més que entrar i sortir l’una de l’altra, no volem res més que les nostres carícies cercant el plaer d’una sola dona que esdevé la Trinitat somiada. Surt del sarcòfag un resplendor que ens cega i de sobte ja no hi som. Arriba Anubis. No hi ha ningú.
3r classificat
Venus
Teja
Va plegar les ales i no les vaig tornar a veure fins que va marxar, deixant-me jaient sobre les fulles color blau atzurita de les falgueres venusianes.
Com blava era la seva pell, la qual vestia uns músculs cisellats que esdevenien avantbraços com columnes irrompibles, o talment dits delicats que excitaven pacients les foranies del meu sexe més explícit. Les seves carícies estaven orquestrades pel meu desig, llegint-me el panteix per escriure la partitura. Gegant i ferm quan em separava les natges per tal de fer-se espai, mutà comprensiva buscant-me els ulls, lubricant-me amb una llengua feta d’aigua dolça i curiositat. Creà tentacles de cabell que lligaren les meves extremitats, condemnant-me a embogir d’anhel. D’una revolada, em girà per vèncer-me cara a cara i la cabellera reculà fins al bosc violeta del seu cap, on em vaig agafar per por de caure pel vertigen del plaer. Llavors, tot es tornà salvatgement accelerat fins que el planeta s’aturà per respecte al meu darrer gemec. Venus fou un líquid que penetrà tots els meus espais i vaig deixar anar un xiscle que viatjarà per sempre més en forma de tempesta.
Ara, la Gulliver em porta al següent destí a través de l’espai.
Altres textos
Capricis
Mar Reixac
S’estimen a ritme de saxo, escriuen una peça de jazz a la pell, cada dimecres. D’això, ja fa un any.
Ell sap com fer-la gaudir, l’acarona amb tendresa, subtilitat. Els dits cerquen els laberints de pell, li atrapa els malucs. Ella el provoca, li agrada jugar, saber que, malgrat el seu cos de dona madura, encara hi ha algú delerós de la seva pell. Fan l’amor, sense pensar en el demà. Viuen l’instant sota els llençols, només l’ara, res més. Es miren en silenci, esguard trapella. S’estimen. Durant la setmana, es trucaran, s’enviaran missatges. Voldrien el joc del desig cada capvespre, robar-se mirades. Ell és un home casat. No són amants. S’estimen i anhelen el pas del calendari, per capturar els sentits.
Carn de canó
Lotus Blau
En Raimon anava cada dia a plaça només per veure-la. Treballava de carnissera, d’aquelles amb davantal blanc de farbalans subjecte amb dos imperdibles al pit. I quin pitram! Aquelles dues mamelles que ballaven al ritme del compàs del ganivet amb la fusta. Ella li clava la mirada amb desídia, sense mirar la peça que talla, acostumada de fa temps a la destral de cuina. Se’l continua mirant, amb els pits cada vegada més abocats al llom. Ell, sense vergonya, repenja la seva botifarra al vidre, amb els ulls fixos en aquell va-i-ve de mamellam. Ella cada vegada s’excita més; i aquella botifarra, cada vegada més grossa, és a punt de rebentar l’aparador. Veu com ella és a punt... ho sap, ho nota. En Raimon, amb el membre cada vegada més dur, veu com la carnissera obra els ulls de bat a bat i xiscla. Ell, per no fer un lleig, també xiscla, però sense saber que ella ho fa de dolor, doncs amb els pits tan endavant, no havia vist que el que tallava no era llom, si no el seu mugró.
Càstig plaent
Maggie Cassidy
Aviat arribarà l’alba, però la temperatura és agradable. Ha arribat el moment tan esperat, l’hora somiada, i al millor dels escenaris possibles. Es treu les sabates, deixa que la terra li acaroni els peus mentre pren posició allà on li indica. Aquí, davant tothom?, murmura en un brot de commoció tot just continguda. L’altre no contesta, ja està jugant. Li nua la cinta als ulls amb decisió i fermesa, i això li entusiasma. A partir d’ara la imaginació guanya punts, i les sensacions es multipliquen. Sent el braç, fort, dissimulat sota la roba que obvia, quan s’acosta per lligar-li les mans al darrera, i paladeja l’olor de la suor, del poder exercit. Després percep com s’allunya, deixant-lo tremolant, i roman emocionat, extraviant-se en el desig, en un llac roent de plaer postergat. Això és el que se sent, pensa ara que està a l’altra banda, a la fi en el paper invers. Unes ganes d’udolar de goig li pugen des de la panxa en efervescència, coneixedor que l’altre està mirant-lo, que tots el miren. Endavant, fes-ho, crida. Aquell crida també, i l’escamot obre foc.
Eròtic
Ciutadà X
Un ganivet; un préssec. Pelant-lo. Les mans enllefiscades d’almívar. Mentre despullava la fruita m’he recordat de totes les pàgines què llegíem abans d’estimar-nos i de cuinar-nos a foc lent l’una a l’altra; que n’era d’ensucrada la melmelada guisada que sadollava la nostra fam! Branca de canyella, pell de llimona, pols de nou moscada, unes gotes de tarongina, vainilla... El perfum de les espècies es desprenia de la teva pell quan l’acariciava.
Em contaves d’Alícia; de la llebre; i de l’esvoranc que portava al País de les Meravelles. Jo, de la flor del castanyer i d’altres històries prohibides del Marquès de Sade...
–Aquí no hi fa olor de castanyeda florida; a castanya, potser sí... –m’insinuaves mentre baixava ensumant cap a l’octubre del teu cos nu–.
Una tardor plujosa. Uns llavis que no han deixat de xiuxiuejar paraules obscenes. Un parell de dits passant pàgines. El gust de la fruita acabada de pelar.
Estimat diari
Ramoneta
Ja saps que no t’explico mai intimitats sexuals, però avui ho necessito perquè el seu enyor em desperta el desig de fer-ho, com si escriure m’apropés a ell d’una manera misteriosa. Només confio que mai ningú llegeixi aquestes paraules.
Sí, ho confesso, el trobo molt a faltar, però el que més trobo a faltar d’ell és aquella piga tan cuca que té a la punta del seu flabiol, aquella pigueta que la mare natura tan sàviament va posar en el lloc més especial del seu cos. M’agradava jugar-hi amb la meva llengua i els meus llavis mentre ell accelerava la respiració i jo sentia la tibantor dels dos, la de la seva eina i la dels meus mugronets que es delien per apropar-se a aquell detall tan sublim tot sentint la mullena al meu entrecuix. Era la meva coseta bonica, una meravella natural que, barrejada amb la inigualable suavitat de la pell que decorava, feia que cada matí volgués saludar-la amb mil petons, tendreses, llepadetes, xucladetes fins que la fera despertava i em regava amb la seva amorosa essència.
Ara ja no hi és.
He agafat un plàtan madur, pigat per fora, però no és el mateix.
Intens per sempre
Sempre Blanca
Vam fer l’amor tota la nit, de forma lenta, assaborint les carícies, sense deixar de mirar-nos i de somriure amb els ulls.
Ens sobraven les paraules, ens besàvem els llavis suaument, els nostres cossos van respondre a aquell contacte i cada vegada es va anar intensificant més, em va anar traient la roba de forma segura amb la respiració entretallada i va començar a recórrer el meu cos amb les seves mans dures, treballades.
Em tocava cada tros de pell i després el besava, jo respirava de forma ràpida i cada vegada anava necessitant més que m’assaborís.
Em vaig estirar sense deixar de mirar-lo i de somriure, vaig acompanyar-lo a posar-se sobre meu i li vaig posar les mans a la meva cintura arquejant-me per mostrar-li que estava disposada a anar fins al final del camí amb ell.
Quan vaig sentir els seus llavis calents sobre els meus pits vaig inspirar ben fort demanant-li que continués, va intensificar-ho agafant-los amb les dues mans i portant-los a la seva boca, desitjava en aquell precís moment tenir-lo dins meu.
Tot era intens i quan em va omplir i jo vaig cedir, vaig saber que aquell plaer no s’acabaria mai. Seria per sempre.
Íntim
Espiadimonis
Àvida d’aigua i de desig, la dutxa em delecta com un preludi de l’aparellament. Sona l’intèrfon. Només abraçar-nos ens mengem els petons endarrerits. Desnuant-nos libidinosament però amb pressa, faltats l’un de l’altre, ens endinsem al llit, el nostre cau. Gaudi de somriures còmplices. Desfermem la fam dels nostres cossos.
Regalima de forma indecorosa. Deliciosos, tots els sentits en sintonia, gemegant ens obrim al nostre plaer, majúscul, intens. Se’ns apodera un magnetisme líquid, un ritual de moviment. L’instint primigeni perdura sense aturador. Esdevenim un cos indivisible agombolat per la sensualitat i amb la vista entelada de tendresa. Foguera que allarguem amb delectança i que es regira entre els llençols fins arribar al límit de la follia.
Després ens arraulim sota els llençols i ens amanyaguem sense pressa, acaronant els nostres cossos amb moixaines, assaborint aquesta lentitud d’èxtasi, parlant amb els ulls aclucats del plaer d’aquest instant tan nostre. Mig endormiscats ens abracem. Regalats un amb l’altre no acabem de separar-nos i si la son no ens atrapa, obrim la caixa de les nostres temences i dubtes, talment com si fossin els vents de Pandora i allisem el nostre món. Aquest és el nostre paradís íntim.
La propera parada
Aran
Asseguts un davant de l’altre. Ella el va mirar. Ell es va ruboritzar. I va notar que un calfred li recorria el cos. El perill es va fer evident quan, en tornar-li la mirada, ella li va sostenir fixament i va apropar el genoll fins a tocar el d’ell. Allà el va deixar, un genoll nu a tocar d’un altre, en contacte amb la seva pell. Era estiu. Ell va baixar la mirada per veure-ho, només un segon, i va resseguir cap amunt la línia de la cama fins entreveure unes calces blanques al descobert. La faldilla curta a l’alçada de l’engonal. Va deixar caure el diari damunt del pubis per amagar la seva erecció i va continuar aixecant la mirada. Ella va sentir els mugrons també erectes, els seus ulls desvestint-la. Es miraven. El tren avançava ràpid, però el temps s’havia aturat. Semblava que al vagó no hi hagués ningú. Només ells dos, mirant-se a distància, en contacte, traspassant-se guspires de desig i imaginant la propera parada.
L’olivera
Dr. Jekyll
L’olivera era morta. Tan morta com gran és ara el dolor dels amants. Quan li van veure la retorçada i majestuosa silueta al difunt, es van mirar i no van dubtar un instant en enfilar-s’hi junts. El prat es trobava situat al capdamunt d’un turó des d’on es podia veure la silueta medieval d’un poble i, rere la vall, el mar. Feia calor, però la brisa dels vespres d’estiu els acariciava la pell. La suor no va tardar en recórrer els seus cossos tal i com ho feia anys enrere la resina del vell arbre per la seva escorça. La passió es va apoderar d’ells de tal manera que les branques seques de l’arbre es varen posar a ballar en sintonia amb el moviment dels cossos.
Quan les esgarrapades es van tornar carícies i els crits paraules d’amor, els amants es van separar. Ningú va veure com a ella li queia l’essència a terra, que ràpidament es va filtrar cap a les ancianes arrels.
Encara avui, si cerqueu un turó des d’on es pugui veure el mar, hi trobareu una olivera que plora en record del dolor dels dos amants que li van tornar la vida.
Nostàlgia
Esclau de les paraules
Fa calor... La seva setinada imatge, infal·lible, activa el meu desig. Em cal, altre cop, posseir-la frenèticament, amb bogeria. Se’m presenta allà remenant el seu cos, amb aire voluptuós i mirada sensual, per incitar-me una exorbitant erecció, com el primer dia. Llengua contra llengua, engolim l’un l’alè de l’altre, avariciosos, amb luxúria. Humida i càlida, s’obre i es dóna a mi perquè em perdi dins seu i l’envaeixi amb fúria. Les seves cames entrellacen la meva esquena i, a batzegades, ens estrenyem fregant l’infinit, abandonant-nos a un balanceig feréstec, on els gemecs es confonen amb harmonia animal. Presos d’un anhel malaltís, surto d’ella, es col·loca de bocaterrosa i tot arquejant l’esquena, aixeca les natges i m’exhibeix, triomfant, la seva tòrrida gruta, a la qual m’aboco àvid, tot dient-li a cau d’orella còmplices obscenitats que li recorren el cos sencer. Les sacsejades del meu membre acceleren el frec i la mà augmenta el ritme. M’estic a punt d’escórrer, agafant els seus malucs ferms i perdent-me per sempre més en ella. I ha tornat a succeir: la meva panxa esquitxada d’un inútil semen que, de tres anys ençà, des que ella morí, no té cap destinatària... I cau una llàgrima.
Pell de taronja
Malva
Me deturat, en el camí irrefrenable de l’aigua, que sempre se m’endu els ulls a vessar d’horitzó. Ho he fet, en percebre l’ondulació aliena a la natura de l’ona, d’aquesta mar avui extremadament submisa.
Migdia de diumenge, la platja curulla de gent, la nena que plora, la iaia que renya...i vosaltres, aliens, heu anat fins el fons, potser moguts per l’únic bri de pudor, per menjar-vos la boca d’un sol glop.
-Tens fred?
Sento en Jordi que em diu...
-Calla, babau, que s’adonaran que hi sóc!
Mastego mentalment mentre busco si l’aigua em desvetlla el secret.
-Van nus?
Els pensaments es desfilen matusserament i el pessigolleig em ressegueix tota la pell. Veig com ella l’abraça arrapant-se suaument portada per la sinuosa gravetat del medi, segur que deu estar eixarrancada, amb la polla ficada. Una morbositat em va nuant la carn, tot emplenant calenta els racons del meu ventre. Ells mouen l’aigua amb ondulacions seqüenciades i suaus! Li clava una vegada, i una altra... en mig de l’aigua, glopades líquides i penis, gust de sal.
Amago el batec, em menjo la sal, deixo de mostra: pell de taronja.
Per fi
Ploma blanca
-Ja sóc a baix!
Abans de baixar va fer una ullada a la seva indumentària i va baixar l’escala de pressa.
Feia temps que volia quedar a soles amb ella.
Van sopar de pressa i després van decidir anar a un bar. Entre copes cada vegada s’aproximaven més.
La Jana va pujar discretament la seva mà per la cama de la Jess. La Jess va quedar gelada al no esperar-ho, es va disculpar i va retirar-se al lavabo.
Al veure que no tornava, la Jana va entrar als serveis. Es va acostar sense dubtar i li va fer un petó. La Jess l’hi va tornar. Les mans de la Jess agafaven fort la Jana i aquesta li apretava les natges per sota la faldilla.
-En tenia tantes ganes....
Un cop al pis de la Jana els petons cada vegada eren més humits i les mans no podien parar. Els mugrons erectes no podien amagar l’excitació que la ruboritzava i mentre els dits de la Jana penetraven la vagina de la Jess amb suavitat però fermament i la seva llengua fregava el clítoris amb força mentre els seus sucs li servien per calmar la set.
Poques paraules basten
Soc un lletraferit
Estan tan compenetrats que poques paraules basten. Després de remoure-li els ous, li agafa el mànec, dur com un roc. Comença a agitar-lo amb un moviment vigorós i rítmic, amunt i avall. Ell, curós, procura que cada vegada hi hagi més fluid en aquella meravella de cavitat. De tant en tant es miren fixament als ulls i se somriuen de manera obscena. Al principi ell no gosava. Ha estat ella que li ha demanat de ficar-l’hi els dits dins. Al poc temps de moure’ls amb destresa, ja es nota que està a punt. Aquella olor el torna boig. Treu els dits i en xarrupa la punta. Els hi ofereix. Ella, amb cara de vici, treu la llengua i li llepa el del mig i l’índex. Els ha quedat un allioli brutal!
Tant de temps
Xen
Uf, el cor em va a cent. Noto que em ressona per tot arreu. Va, tranquil, que només és un sopar. Però és que feia tant de temps que no venia cap noia, a casa... Déu meu, tant de temps... I encara no entenc què hi veu, en mi. És un tros de pa, i a més molt riallera, generosa i intel·ligent (oftalmòloga, el destí tenia ganes de jugar una mica). Per què no ha fugit corrents, com fa tanta gent quan veuen que l’altre té una discapacitat? Com és que... El timbre? Nooo! Ja és aquí? Ara sí que ja no el puc controlar, està desbocat. Respira fondo. Ves pas per pas. Obre.
Em saluda i jo no sé què balbucejo, perquè el seu perfum ja m’envaeix i començo a tremolar. Se m’acosta i m’abraça tan fort que tots els neguits s’esvaeixen. I llavors em fa el petó més dolç que he tastat mai. Déu meu, tant de temps... Em fica les mans per sota la samarreta i m’acaricia els malucs. Jo faig el mateix. I amb la punta dels dits li vaig resseguint la silueta nua fins a les espatlles. Sisplau, que el temps s’aturi.