Tu tries. Concurs de microrelats

 






Tu tries. Concurs de microrelats

El divendres 23 d’abril va tenir lloc l’entrega de premis de la primera edició del concurs de microrelats Tu tries, organitzat per l’APLEC amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua i la llibreria Llegim...? D’acord amb el veredicte del jurat, aquests van ser els guanyadors:


I si...?

1. At last..., Olga Valls (Valquiria)

2. O, Berta Creus (Quagga)

3. I si?, Natxa Nacenta (Tarongina)

Accèssit. Un pispa literat, Oriol Solà (Isidre d’Isil)


Aquell dia que ho va canviar tot

1. El desig, Dimitri Lombardo (Langbard)

2. Aquell dia que ho va canviar tot, Cristina Closa (Rita Xompi)

3. Migdia d’un dia de tardor, Montserrat (Paraules)



A continuació, reproduïm els textos guanyadors.


At last...

Valquíria

Amarada de sexe t’alces del llit sense fer soroll. At last my lonely days are over, canta Etta James dins del teu cap. I penses que potser ara sí. Et vesteixes amb presses. Sabates de taló, cabell recollit, vestit jaqueta de ratlla diplomàtica. Travesses la porta conscient que quan tornis ja no seràs la mateixa. Dos candidats per a un càrrec directiu. Has arribat fins aquí i ara no vols perdre. Llicenciada amb honors en economia. Esperes que et cridin i veus el teu rostre reflectit al mirall. Com tantes vegades t’hi vas veure. Alçada damunt d’unes puntes, subjectant-te a una barra mentre les notes d’un piano marcaven la cadència que feia del teu cos poesia. Ballar no et donarà estabilitat, assegura’t un futur, et recomanaven. Amb pas ferm camines escurçant la distància entre el tot o res. Llàstima que aquest matí dos avions impactaran de ple a l’edifici on el futur t’espera i mentre veus la ràfega del que has viscut en uns segons, penses que si no t’haguessis deslligat les betes de ras de les velles sabatilles avui ballaries la coreografia de la vida.


O

Quagga

I si em sortissin ales i marxés volant? M’esmunyiria per entre els barrots i aniria molt enllà, tan enllà com un mort passades quatre generacions. El vent té gust de suc de llimona gelat. Tombarella, salt mortal i cap amunt. Des de tan enlaire no es veu la culpa. La panxa rialleja com feia temps que no i el pit, ai, que de tan embafat de vida com està sembla que hi creixi una criatura.

M’apropo a un núvol flonjo per creuar-lo com Peter Pan, però els peus se m’han fet de plom. M’apago. Estiro els braços per aferrar-me al cotó, però ja és lluny, cada cop més lluny. Caic. Rodola que rodolaràs. El plom se m’escampa i em tinta de negre. I ja torno a ser a la cel·la fosca i el plom és culpa i el suc de llimona s’ha podrit. Les mans tornen a ser al volant i el mort jau a la carretera. Ve sovint: ho has fet tu. Quedo atrapada de nou entre allò i això. Creuen que el càstig són les parets, però la condemna més grossa és aquest cap terrible meu. Prometeu, Frankenstein i després jo.


I si?

Tarongina

L’estanc és al centre del jardí. L’aigua del capvespre, que fosqueja, és flanquejada per granotes; alguna rauca. Passo a poc a poc els dits negres per la closca de l’aigua i l’arc de Sant Martí em respon en reflexos sobre l’escot. Els peixos s’acosten. Carpes vermelles. Platejades. Una de molt fosca em mira miop i obre la boca. Una bombolla. Ara hi enfonso l’índex i espero, expectant. Ella torna i s’espanta. No fos cas que sigui un perill. S’aparta però reemergeix amb les aletes desplegades. Li ensenyo les dents, i ella em mostra la boca. Un mirall que em duplica dins l’estany. M’aparto i s’enfonsa i ara hi atanso la cara i s’apropa. Endinso el braç dret a l’estanc, i després l’altre. Moc les mans a dins de l’aigua i la carpa negra a poc a poc treu un braç ben fosc. Mentre m’hi enfonso la pell se’m fa escata i obro una brànquia i intento riure. No res. Una bombolla i una granota que des de fora, rauca. I si de veritat fos carpa? Brando la cua i fujo abans que l’aigua s’acabi de fer tan fosca com l’estranya que em mira absorta des de l’exterior.


Un pispa literat

Isidre d’Isil

El lladre, en un inesperat rampell intel·lectiu amarat d’esquitxos pleonàstics, volgué xoriçar un xoriço. Encervellat amb aquest fi, entrà al supermercat on aviat sadollà aquell deler. Volia xoriçar un xoriço... i pocs minuts després ja el duia entaforat ran de melic, camuflat sota l’anorac. Però el pillard s’engrescà i ressorgí l’avidesa. I si...? I tan aviat com ho rumiava, decidia acomplir la pruïja. Envalentit, i ja que hi estava posat, també va voler rapinyar una pinya, i després afaità una afaitadora, i poc després saquejà un sac d’arròs. I si, a més a més...? I dit i fet, perquè semblava que mai en tenia prou: va agafar una gafa d’ulleres i desvalisà una valisa on ho introduí tot plegat, fins i tot el tros de rap que va rapejar en passar per davant la peixateria, quan ja gairebé sortia.

I aquí finí la seva expedició: descartà bitllets i carteres i llaminers joiells. Marxà sense un sol duro a la butxaca, però més feliç que un gínjol! Aquell dia el rampell intel·lectiu l’havia ben trastocat... però li deixà prou lucidesa per saber aturar-se a temps: el que en cap cas volia era donar a la policia la satisfacció d’atrapar un trepa!


El desig

Langbard

Cada nit, quan la guerra ho permetia, les dues noies sortien al ras. La Clàudia es tombava sobre l’herba seca per a observar les estrelles, mentre que la Zoe es recolzava contra un arbre. La Zoe guiava la Clàudia pel firmament a la recerca de constel·lacions. Li contava la història dels seus noms i els seus mites. Però sovint, el ressò de les bombes pertorbava la tranquil·litat de l’esplai:

—Zoe! —va cridar la Clàudia—. Deixa de comptar-les, i centra’t en les estrelles.

—Ho sento, no puc evitar-ho —va dir resignada—. Saps que des d’aquell dia tot es va enfosquir per a mi.

—Ho sé, i faria el que fos per tu.

—Doncs hi ha una cosa que m’agradaria demanar-te, però m’ha fet vergonya fins ara.

—De debò? Et recordo que compartíem el mateix xumet…

—Està bé —va dir sospirant—. Quan vegis un estel fugaç, avisa’m.


Aquell dia que ho va canviar tot

Rita Xompi

El primer dia els va semblar un home simpàtic. No gaire més tard, va començar a xiuxiuejar a les orelles de les noies amb qualsevol excusa. S’hi apropava buscant la complicitat que ell mateix forçava. Fins i tot havia demanat d’amagat els números de telèfon privats d’algunes d’elles. Era sol·lícit i amable d’una manera exagerada, histriònica i falsa: «T’ajudaré sempre que vulguis perquè soc expert en gairebé tot, només m’ho has de dir». Conspirava pels racons a cor què vols. Tenia homes còmplices, els covards el temien, els pocacosa l’admiraven. I creixia farcit de fatxenderia. I es va anar inflant, com un globus. Vermell i gras. Un dia es va llevar i ja no va poder posar els peus a terra. Estava tan dilatat que ja no era un home, era una garrofa. Una butllofa a mercè de l’aire, del vent. Levitava. Flotava. No podia parar quiet enlloc, havia de desplaçar-se contínuament. De seguida va veure que no podria fer vida normal. Havia d’anar lligat a tot arreu si no volia desaparèixer cel enllà i esclatar com un pet. Finalment un dia va aparèixer fermat en un banc d’un parc, oblidat i sol, com una fal·làcia, com una enganyifa.


Migdia d’un dia de tardor

Paraules

Va arribar amb luxes, riqueses, modernitat. Va arribar amb tristesa, solitud, inquietud.
Va arribar. Per error? Atzar? Per quedar-se?
Nosaltres, una colla de joves ingenus, encuriosits, silenciosos i expectants, miràvem.
Sí. Li va agradar. I amb les seves aspres i deformades mans acaronava aquelles velles i mudes parets, plenes de records d’un temps passat i potser feliç. Somreia.
Li va agradar. I amb aquells ulls tristos i emboirats resseguia el paisatge, els arbres vermells, taronges, grocs... El paisatge dels nostres orígens, les nostres arrels. La mirada, serena.
Li va agradar. I escoltava el silenci trencat per la remor de les fulles seques i del vent, el silenci de la pau. La respiració, tranquil·la i pausada.
Li va agradar. I percebia l’olor de la terra humida, fresca, neta, olor de senzillesa i sinceritat. Les faccions, relaxades.
Nosaltres, amagats, sorpresos i estranyats, observàvem. No ho enteníem. Nosaltres volíem sortir d’aquell racó, volíem conèixer nous mons, noves maneres de fer, noves experiències...
I de cop, el seu cap va fer un lleu moviment afirmatiu. Ho havia entès, havia trobat el seu lloc.
Aquell migdia d’un dia de tardor, el seu viatge havia acabat. El nostre començava.



Bases

L’Associació Promotora de la Llengua Catalana (APLEC), amb la col·laboració de la Llibreria Llegim...?, la Biblioteca Central d’Igualada i la Plataforma per la Llengua, i amb el suport del Departament de Promoció Cultural de l’Ajuntament d’Igualada, convoca la primera edició de Tu tries. Concurs de microrelats. El concurs està adreçat a qualsevol persona de més de 18 anys.

1. CARACTERÍSTIQUES DELS MICRORELATS
— Han de tenir una extensió màxima de 200 paraules.
— Han d’estar escrits en català. 
— Han de ser obres originals i inèdites. 
— Han de tenir com a tema principal una de les dues opcions següents:
1. I si...?
2. Aquell dia que ho va canviar tot
Si s’incompleixen aquestes condicions, el relat quedarà exclòs del concurs.

2. CRITERIS DE VALORACIÓ
A l’hora de valorar els relats, el jurat tindrà en compte els criteris següents:
— L’originalitat.
— La qualitat literària.
— La correcció ortogràfica i gramatical.

3. JURAT
El jurat està format per persones vinculades al món de la llengua i la cultura catalana, coordinat per dos membres de la Junta de l’APLEC, amb veu però sense vot. Els membres del jurat, així com els seus familiars directes, no poden presentar cap relat al concurs. La decisió del jurat és inapel·lable.

4. TERMINI
El període per presentar els microrelats és de l’1 de febrer del 2021 al 31 de març del 2021. 

5. PROCEDIMENT PER CONCURSAR
— Els relats s’han d’enviar per correu electrònic a l’adreça tutriesaplec@gmail.com
— Els relats han d’estar signats amb un pseudònim per garantir la neutralitat del jurat. Es contactarà amb els participants mitjançant l’adreça electrònica utilitzada per enviar els microrelats. Els coordinadors no facilitaran aquestes dades al jurat.
— Cada participant pot enviar tan sols un microrelat.

6. PREMIS
S’estableixen tres premis per a cada opció: 
1r premi, 150 €
2n premi, 100 €.
3r premi, 50 € + val per un llibre.
L’organització es reserva el dret de declarar deserts els premis, i també de declarar algun accèssit. 
El lliurament dels premis als guanyadors es farà el 23 d’abril del 2021. 

7. ORGANITZACIÓ I PROTECCIÓ DE DADES
— Les bases del concurs de microrelats estaran publicades a http://aplecaplec.blogspot.com durant tot el procés.
— Es farà difusió pública dels relats premiats i els noms dels guanyadors al blog i a les xarxes socials de l’APLEC, i als mitjans de comunicació. Els relats que no hagin obtingut premi també seran publicats amb pseudònim.
— Tots els participants autoritzen l’APLEC perquè la seva imatge pugui ser captada durant l’acte de lliurament de premis i publicada a través de qualsevol mitjà d’informació. 
— La participació al concurs comporta l’acceptació d’aquestes bases.