Racó dels relats


5.9.2021 

Tres desitjos

Lluïsa Salazar

—Em costa de creure que mai hagis sospesat trobar-me en el teu camí —es dirigeix a l’Eva amb els braços plegats.
La situació li resulta prou inversemblant a ella que es considera una escèptica en tots els àmbits. No juga a la loteria ni cerca missatges encriptats a cap dels seus somnis. Tan tranquil·la que treia la pols dels mobles i ara aquest estrany li formula una pregunta del tot inesperada.
—I vols que et respongui així? Sense pensar? Crec que un tema tan seriós és per meditar-hi amb deteniment. Dona’m temps —afegeix amb un deix d’ingenuïtat—. Per cert, quant fa que no et deixaves veure? Imagino que no soc ni de lluny la teva primera víctima. Et proposo una dutxa mentre et rento el vestit, o bé et busco algun conjunt més actual.
—Que en sou, de complicades, les dones. Amb els homes tot és més senzill —respon tapant-se la cara amb la mà dreta. Sembla ben bé una emoticona d’aquest segle, somriu l’Eva. 
Sembles tens i encarcarat. Et convindria un bon massatge. Si et quedes un parell o tres de dies conec un bon osteòpata.
A la fi accedeix a utilitzar el bany i espolsar-se la pols dels segles que duu enganxats a l’esquena. La dutxa reconfortant fins i tot el rejoveneix. Mentre es vesteix amb un nou pantaló i una samarreta, observa una zona desconeguda i tan diferent del món que va deixar enrere en acceptar aquella feina tan singular. Li resulta fins i tot impossible recordar com va anar tot plegat. 
—I com passes el temps en aquell espai tan minúscul? —l’interroga mirant de reüll el recipient d’on ha emergit un personatge tan singular. 
—No resulta tan petit com sembla. El temps i l’espai són d’allò més relatius i el meu univers és força més ampli que la teva cova —somriu maliciós i respon fent girar el cap en totes les direccions possibles d’aquell pis—. Com ha canviat la Terra de la darrera visita ençà! —afegeix mirant per la finestra.
De la cuina escapa una olor d’aquelles que obre la gana i al desconegut no li passa per alt. 
—Ja has pensat o encara necessites més temps? Puc oferir-te el que em demanis, per impossible que et pugui semblar. Tinc gana. Et permeto una estona més si em convides a menjar.
—Ets una bona cuinera —diu entre queixalada i queixalada—. Em sorprèn d’allò més la teva naturalitat. Acostumo a crear confusió entre els meus clients. Tan incrèdula, ets? Demana’m un primer desig i comprova-ho per tu mateixa.
—La teva proposta va més enllà d’un simple antull, i no vull malmetre l’ocasió.
—No hi pateixis tant, al cap i a la fi te’n quedaran dos més. Allò que somnies en acotxar-te entre els llençols o imagines cada matí en posar els peus a terra... —xiuxiueja.
—Ben mirat, m’agradaria tenir tot el temps del món i que algú altre ocupés el meu lloc en aquesta casa. 
Dit i fet! 
—M’has ben fotut! —crida el geni en aquell menjador—. Com li faré entendre a l’Enric on ha anat a fer cap l’Eva i que soc jo qui ocupa el seu lloc? I han quedat tots els plats i cassoles per rentar... Estic convençut que acabo de perdre tots els meus poders.



31.7.2021 

Insomni d’una nit d’estiu

Nicolau Poncell

Catric. Un quart de quatre de la matinada. Catric, catrac. Un quart i un minut, faig veure que no ho sento. Catric, catrac, catruc. Un quart i cinc i no passa gens d’aire. Catric, catrac, catruc i catruc. M’aixeco pensant en si esbroncar o no a qui em desperta. Que no són hores de remenar trastos! Catric, catrac. Surto al balcó, és un treballador del servei municipal de recollida però segueix sense ser hora de fer soroll. Catrac, catruc. Per què m’han de despertar a aquestes hores? Bé que treballo, jo, a la tarda, amb tota la calor, sense molestar ningú! Catruc. Dos quarts menys cinc de cinc de la matinada: s’allunya el rum-rum del motor que ha estat engegat tota lestona i ja sé que em costarà tornar a dormir.

Són les cinc i penso que hi ha coses que no haurien de ser com són. Avui és una d’aquelles nits que no vol refrescar i arriba tota la remor de motors de màquines i vehicles de tota la ciutat, que ja mai tampoc no dorm del tot. Dues noies passen xerrant. No criden però ara se sent tot: de veritat, això no hauria de ser així, no està bé... No sé pas de què parlen, però hi estic d’acord. Qui coi deu haver deixat tots aquells mobles al carrer? Catric, catrac, catruc. Potser el mateix malapersona que abans-d’ahir havia deixat un matalàs dels grossos arrepenjat als contenidors del reciclatge? Vaig haver de maleir-li els ossos perquè em va fer embrutar les mans per poder llençar els envasos que duia. Quin coi de porc deuria dormir-hi?: brut, molt brut, humit, gairebé moll tot i la calor que fa! Quin fàstic! A mi m’hauria fet vergonya deixar-lo allà, que tothom el veiés: ni que ningú em conegués. Deu ser el mateix, o la mateixa o mateixos, no ho sé, que dia sí dia no hi deixen trastos per l’estil. Sempre andròmines repugnants i inaprofitables. De vegades, en algun lloc, en veus alguna que penses: coi, això encara ho podria aprofitar! Si tinguessis lloc i sabessis per a què ho vols.

Seus a la taula del menjador cansat de donar voltes al llit i al magí, aquí sí que passa una mica d’aire! Un cuc et rosegava l’estómac, perquè havies sopat poc desganat de calor, i has assaltat la nevera. Quarts de sis de la matinada potser no són hores, però et venia de gust i has obert una llauna d’olives farcides, la bossa de cacauets i una cervesa ben freda. A poc a poc t’ho has cruspit. Catric, catrac, catruc. No t’hi fas mala sang, però no deixes de pensar-hi. Et sembla que el món està capgirat. Barrines perquè ja saps que no t’adormiràs fins que sigui massa tard, quan es faci de dia, o no dormiràs. Cap de les dues opcions no és bona, cap de les dues no t’agrada: avui volies descansar, dormir, llevar-te a una hora prudent, més aviat d’hora i aprofitar per fer uns quants encàrrecs al matí, encara a la fresca, la poca que fa. I ves! Catrac, catruc. Volies aprofitar el primer dia de vacances però no en tens cap obligació i faràs el que et sembli i com et sembli. Catruc. Tret de dormir béeezzzzzzz...


31.7.2021 

Una

M. Carme Martín

Teníem gana i teníem fred. Es feia de dia i la mama encara no havia tornat. I els homes dels peus sorollosos parlaven a crits i engegaven màquines que sonaven molt fort.

I teníem set i teníem por. I ens arraulíem tots quatre per no sentir els sorolls i fer-nos passar el fred. I la meva germana gran va ser més agosarada i se’n va anar a un racó per on s’havia escolat l’aigua de la pluja i s’havia fet un bassal a terra. I ella va arribar llepant-se els morros. I jo ho vaig provar però abans d’arribar-hi un dels homes va estar a punt de trepitjar-me amb les botes. Com que soc negra no em veien, però els tenia por. I els altres dos germans, els que havien nascut darrers amb la mama ja esgotada, no es movien, i es tornaven freds. I la germana rossa i jo els vam llepar però no es bellugaven ni obrien els ulls.

Es va pondre el sol i la mama no havia tornat. I teníem gana i teníem fred i teníem por i els blanquets no es movien i cada vegada es tornaven més freds. I la rosseta i jo els vam deixar i vam sortir fora pel forat de la porta metàl·lica per buscar un lloc més abrigat. I vam trobar un cotxe i estava calent i jo vaig poder pujar dalt de la roda i s’hi estava bé amb aquella escalforeta però la meva germana rossa no podia. Ella ho provava i tornava a caure. Teníem gana i ens afeblíem. I vam sentir les veus d’uns homes i vaig veure la lluna grossa penjada del cel. Sort que vaig saltar a temps! Els homes es van endur el cotxe. 

La meva germana i jo vam caminar pel polígon industrial fet de cases grans i fredes on treballaven els homes. I d’una nau sortia oloreta de menjar. I ens vam aplanar molt i vam passar sota la porta i vam trobar unes molles de pa i de pernil. I ens ho vam empassar. I ens vam arraulir en un racó on hi havia uns plàstics. I vam dormir. L’endemà em va despertar el terrabastall de la porta metàl·lica que s’obria. Vaig miolar i els pèls se’m van estarrufar. La meva germana ja no hi era. On havia anat? Per què m’havia deixat sola? 

Tenia por i tenia fred i tenia gana i estava sola. No em quedaven forces. No sé si es va fer de dia o de nit. De sobte em vaig adonar que una mà calenta m’agafava i m’embolicava amb alguna cosa suau i càlida com el pèl de la mama. Però no era la mama. Mai més vaig tornar a veure la mama. Aquelles mans em van ficar en un cotxe, em vam donar aigua i una mica de llet i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar era en una casa. Hi havia molt menjar i tot era calent. I les mans m’agafaven i em feien carícies. Era com haver trobat una altra mama. I a sobre un papa que jugava amb mi.

I aquests dos papis em van voler a casa seva i em van dir et diràs Miranda, com la noia d’una obra d’un senyor de nom llarg que viu en una illa i està molt sola. Però jo no estic mai sola. No tinc germans però tinc els papis i tiets i tietes i un nen que em ve a veure. 

Ja no tinc fred, menjo tant com vull, tinc aigua, juguen amb mi, em pentinen, em porten al metge quan no em trobo bé. Sé que no em deixaran mai sola.



8.6.2021 

Bon appétit

Javi Fernández

El senyor Patata odiava la senyora Moniato. Ella era més dolça, estava més bronzejada i, a sobre, hi havia èpoques en les quals la seva fama era insultant. La família del senyor Patata sempre quedava a l’ombra, per exemple, formant part d’una truita on la discussió era «ceba sí o ceba no»; mig ofegats per una salsa nerviosa que no els deixava espai per desenvolupar el seu gust per la cuina; o encara pitjor, qui els recordaria en mig d’un guisat ple de gustosa carn i sucós caldo? Però si fins i tot eren insultats per tots els infants i gairebé la majoria dels adults quan es presentaven, ferms i orgullosos, al bell mig d’un bullit de verdures.

Doncs vet aquí que aquell dia, el senyor Patata estava fet puré. A més a més, l’encant de la senyora Moniato s’estenia per tot arreu com una teranyina feta de fècula. Vinga presumir, vinga passar-li per la cara com d’esplèndida es presentaria ella tot sortint del forn. Brillant i com a estrella de l’àpat, es gallejaria entre els dolços més esperats de la nit de castanyada. Tota creguda, assegurava que amb «batata» fins i tot s’evitava el desagradable esput en pronunciar la barroera pe inicial de la seva companya de casta inferior.

Però no tota la jornada era exclusiva d’aquella festa tan nostrada. Cada cop més, aquella nit es compartia amb altres festes que arribaven d’arreu. Així doncs, el senyor Patata va pensar que si tant agradava a tothom el maleït Halloween, caldria celebrar-lo amb totes les de la llei.

Va preparar un entorn adient, amb el caliu que a ell tant li esqueia, i tramà el que seria la recepta definitiva per a aquella bleda. La festejaria, l’enganyaria i després la couria al forn mentre se la mirava a través del vidre temperat de la porta.

Unes hores abans del sopar de gala, va demanar els serveis de la greixonera de terrissa més maca de l’armari. Morta feia anys, però totalment funcional, no va negar-s’hi, és clar. A dins seu, va estendre un llit fet de ceba dolça. Va aromatitzar l’estança amb flors de pebre i va omplir-ho tot de reflexos de llum que rebotaven en cristalls de sal. Envoltada per un bosc de xampinyons i branques de llorer, la senyora Moniato no podria resistir-se a un bany d’oli i vi blanc.

L’havia citat en vint minuts, i gairebé tot estava ja preparat. Només faltava el toc de picant que tant s’agraeix en un bon àpat carnal. Es despullà de la pell i arreglà totes les impureses del seu arrodonit cos. Es va dutxar sota l’aixeta de l’aigüera i s’estirà amb tota la sensualitat que l’havia fet el més aclamat galant d’entre els tubercles del safareig. La cassola descansava ja dins del forn i, amb l’excusa d’anar a buscar unes branquetes de farigola per a la seva convidada, l’abandonaria allà dins fins a rostir-la del tot. Volia veure com se li arrugava la pell i desitjava fer-la suar com una salsitxa, ella que era tan primmirada i creguda.

Va sentir un soroll i va mirar el rellotge del forn. Encara faltaven uns minuts i una batata mai arribava a l’hora exacta, però no volia arriscar-se. Es va estirar i va inflar tots els porus per tal de marcar bé els seus atributs. «Ara no sé si m’ha dit que posi la rentadora o que engegui el forn», va sentir que deia el cònjuge més despistat de la casa. «Deu ser el forn, que ja està preparat».

El «No» del senyor Patata va quedar emmudit pel cop que va fer la porta del forn en tancar-se i el «Pip» indicant que estava engegat. La resistència elèctrica va rugir com un dels Senyors de l’Avern i va començar a escalfar aquella cova recoberta de tefló. El senyor Patata va intentar aixecar-se, però el seu pla estava massa ben pensat. Relliscava sense parar amb l’oli. «Sempre hi ha massa oli!», es va lamentar. A sota seu, la ceba va començar a cruixir i a retorçar-se com cucs sortits d’una tomba, les branquetes d’herbes van esdevenir un bosc maleït ple d’esquelets socarrimats i els xampinyons es van assecar i empetitir com caps reduïts de jívaros que, de tant en tant, esclataven i atacaven el pobre senyor Patata.

La senyora Moniato va arribar a la seva cita just en el moment en el qual el senyor Patata agonitzava. El desmai va ser inevitable per aquella batata enamorada en secret des que arribà al rebost. Sense esma, rodolà pel terra de la cuina fins al racó del rentavaixella, on justament apareixia la sabata del botxí del seu amor. «Coi, ens hem deixat això fora». Va recollir-la i, maldestre com era aquell humà, aliè a la calamitat que es coïa, la va pelar a correcuita i malament, desmembrant-la i mutilant-la sense compassió. Va obrir la porta del forn i la va llençar literalment al recipient, tot evitant una cremada, i va sortir de la cuina tancant el llum darrere seu.

Només il·luminats pel petit led de l’interior del forn, el senyor Patata mai va ser conscient que el seu pla finalment es va portar a terme. Allà dins, cremada en vida, la senyora Moniato tampoc va saber mai d’aquell propòsit cruel del senyor Patata i va morir pensant que moria per amor, com una dramàtica Julieta que no troba sentit en viure sense el seu Romeu.



29.4.2021

El llac maragda

Paula Colobrans

A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil·la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.

S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.

Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real... De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil·litat.
 

2.3.2021

Mirades

Jesús Cerezo

El Daniel intentava recrear amb la seva memòria quadriculada aquells ulls que l’havien enlluernat a l’autobús, que havien segrestat els seus fins al punt de fer que quasi es passés de parada i arribés tard a la seva primera feina. No era qüestió d’acumular faltes ara.

Primer va ser un fugaç esguard, ella d’esquerra a dreta i ell de dreta a esquerra fins al punt d’intersecció en què les trajectòries de les seves mirades es creuaren. Tots dos detingueren el gir dels seus caps durant un segon, o dos, o tres —ara semblava molt de temps però no podria precisar amb exactitud quant en va transcórrer en realitat— i a continuació i també quasi a l’uníson, tots dos dissimularen desviant els ulls cap al sostre del vehicle i cap enlloc en particular. Quina pèrdua de temps, pensava ara reclinat al sofà, si hagués aprofundit més, recordaria més coses, potser detalls de la roba, la marca dels pantalons, això hauria estat bé, o la de la camisa. Però no va poder, i és que en aquells dos o tres segons les bategades del seu cor s’acceleraren espontàniament. Calculà que uns vint segons després, o sigui, una cruïlla més enllà i un parell de batzegades per frenades brusques del conductor, captà de nou aquells cristalls imponents i obrí instantàniament els seus ulls intentant cridar l’atenció de la seva portadora. Tímid com era, no va gosar atansar-se, és clar. I a més, el bus anava atapeït de gent, eren tres quarts de nou i tothom es dirigia cap a l’escola o la feina. Aquest segon cop la trobada visual va durar tres o quatre segons, acabats en un moviment de celles que ara provava d’interpretar sense gaire èxit. Mirava de reproduir l’escena mil·limètricament i tot i ser un fisonomista natural, el destí volia que s’enfrontés amb dificultats inesperades, es lamentà. Escorcollava els ressorts de la seva memòria, escodrinyant qualsevol detall amagat com el gruix de les celles, potser alguna piga furtiva, i la inclinació dels cabells sobre el seu front. Creia tenir la imatge fresca, però, i si l’endemà anava pentinada d’una altra manera? I si portava ulleres de sol? I si anava vestida totalment diferent? Els quatre o cinc metres que els separaven aquell matí van impedir que percebés cap perfum ni cap altra sensació, perquè ell va baixar abans i ella va quedar agafada i immòbil a la barra del bus, dedicant-li, això sí, una última ullada, que ara evocava esperançat.

De sobte, li sobrevingué una fiblada en l’esperit. I si no tornava a veure aquells ulls? Es remogué al seient, inquiet. Vejam, repassem, es digué a si mateix: texans, desgastats però sense estripades, cabell castany, ulls verds marronosos, amb brillantor cristal·lina, celles perfectes en forma de vall suau, front atlètic semiocult pel serrell ondulat, jaqueta blava ajustada i camisa blanca o potser beix, bossa de mà creuada i a l’alçada dels malucs. La bossa s’esvaia ara en el seu record, quina ràbia! No suportava aquells intervals amnèsics, si s’hi hagués fixat una mica més! Esperava que l’endemà dugués almenys la mateixa jupa, potser ella també especulava una propera trobada, qui sap? En fi, desitjava, de totes totes, tenir l’oportunitat de poder adreçar-se a ella i qui sap si preguntar-li el seu nom. Faria provisió de valor aquesta nit de dilluns i esperaria que l’endemà dimarts a aquell ésser d’ulls preciosos i mirada agradable li calgués, per treball o per estudis, fer el mateix trajecte i a la mateixa hora.

Entrà ràpidament a la plana web del transport metropolità per comprovar les parades habituals del vuitanta-set, calcular horaris i sortir de casa l’endemà una mica abans. A la seva parada, el bus arribava ja molt ple i no seria gens fàcil des de fora saber si ella era a dins. Bé, tampoc no calia treure les coses de polleguera, pensà. Era ben possible que en una ciutat de dos milions d’habitants aquella dona jove passés a la llista dels múltiples desconeguts del nostre passat que durant una estona ens fan imaginar, volar, especular una història, somiar desperts, o senzillament acompanyar la nostra solitud com un mirall amb imatge virtual, qui sap si de l’altre costat també somiant, volant, imaginant, fantasiejant.

S’aixecà i decidí que es faria alguna cosa per sopar. Miraria un capítol o dos de la sèrie de moda i aniria a dormir no massa tard. De vegades, quan havia tingut problemes o donava mil voltes a un assumpte, les hores de son l’havien ajudat a trobar la solució. Un cop sopat, mirada la sèrie i ficat al llit, quan finalment la son el conduí a aquella estança tranquil·la i assossegada on la ingravidesa s’apodera de nosaltres, li aparegué l’última ombra; i és que, en això, la sort li va ser esquívola. Aquell àngel de dilluns matí, aquella dona la bellesa de la qual semblava indiscutible, tenia en comú amb quasi tot el passatge, inclús amb ell mateix, un tret que no havia volgut afrontar de bon començament i que deixava massa marge a la imaginació: la seva mascareta, model FFP2, amb forma d’enorme bec. Almenys l’endemà continuarien sent obligatòries, murmurà somnolent.



10.8.2020


Mestral

Natxa Nacenta

Aquell vespre, passejaren fins al carrussel. La posta barrejada amb aire gelat. De tant en tant, un glop de mar els esquitxava la cara. Botonant-se l’abric, ella va demanar-li de passar per l’altra vorera.
—Jana, no puc més. La de comptabilitat s’ha tornat a equivocar i no puc fer el budget per al vuit si ho he de repassar tot. 
—Però, ho sap, el Santi? 
—Clar que ho sap. I no ha fet cap entrevista. Jo no puc perdre temps perquè aquella s’equivoqui.
La Jana es va embolcallar el coll tirant amunt la bufanda. Es va acostar al seu marit i li va buscar la mà dins la butxaca d’ell. Tenia les puntes dels dits gelades.
—Potser hauria de tornar a treballar, Hans. Cap pastilla em funciona. No em curaré mai. Potser he de fer-me’n el càrrec. Si jo treballés, tu podries buscar una altra feina. 
Ell li va prémer la mà i la va aturar sota un fanal encès. Treia baf per la boca i tremolava.
—Jana, hi ha moments. No sé com dir-ho. Dies en què em pregunto si és certa la teva depressió. No em malinterpretis. Però és que et veig bé, em fas costat i em dones ànims. Se’t veu tranquil·la.
—Hans, de veritat no t’ho creus? Em sento fatal de viure malalta, com culpable. Si fos una ferida oberta, si supurés, potser t’ho creuries. Tu i els altres. Se’m fa dur haver-me de justificar.
—Perdona, perdona —li va fer un petó al front mentre l’abraçava—. Ja no sé què em dic. He estat cruel. És que no puc més. Perdona, nina. 
—No passa res. T’entenc. Però la feina, l’hauries d’aguantar. 
—Jo, jo hauria volgut fills, Jana. Per què treballo tant? No tenim fills que ens continuïn. T’estimo. Però no puc seguir així.
—Dos fills. Vam dir que no ens ho retrauríem més. Hauríem d’haver adoptat. Però tu no vas voler. Hans, hauríem estat tan feliços. 
—Jana, perdona. No faig més que ficar la pota, avui. Però haguessis vist aquella tòtila! No sap ni on falla. El vuit és a prop, Jana. Deixem-ho tot, marxem ben lluny. No ens lliga res, aquí. 
Ella li va deixar anar la mà i va seguir caminant amb el cap cot. Ell la mirava de reüll. No volia fer-la sentir més malament.
—Hans, hi ha els meus pares, també. No els podria deixar. Són grans.
—Els teus pares, dius? 
—Sí. T’estan molt agraïts. N’estic segura. Els haurien pres el pis si no fos per tu, i ho saben. Ens necessiten.
—Aquesta és bona! Jana, als teus pares no els falto, jo: els sobra la teva germana. 
Es va fer un silenci entre ells. Converses a mitges, ajornades durant anys. Arribaven al final del passeig i la música del carrussel els va fer parlar en veu alta. El fred era cada cop més dens i els fanals perdien la continuïtat. Més enllà, les roques negres i el far.
—Hans, el carrussel. Mira com brilla. No hi ha ningú. Vols que hi pugem?
—No, no vull pujar a una il·lusió: no me’n queden. 
—Estàs així per mi? 
—No m’has entès. Ets el meu motor. Però no puc passar un dia més en aquella oficina. Tenim diners, Jana. Demanaré que em prejubilin. Anem a Barbados, acabem-hi la vida. Si més no, no hi farà tant fred com aquí.
—Els meus pares. No podem marxar.
—Els pares? Ni ens miren la cara, no ens han perdonat mai allò de la teva germana.
—No hi tornis. Calla, Hans —li va posar la mà a la boca i el va apartar del davant del carrussel—. Si no fos per ella, no ens hauríem conegut.
—Jana, te n’hauries d’haver desentès fa anys. Et fan anar avall. D’aquí la teva depressió. No ens parlen, però els diners els accepten. Fa massa que la cosa va així. Jo, a l’oficina, no aguanto més.
—És molt fosc. Anem a casa. Explica-l’hi demà, al Santi. Al vespre, en podem tornar a parlar.
El Hans es va queixar del vent i s’acostà a ella. La Jana va dir que eren bonics, aquells cavalls amb el mar de fons. Potser un altre dia, si no feia tant fred, podien pujar al carrussel. 




25.6.2020

El Sàbat

Montserrat Morera

El vicari de la parròquia de Sant Oleguer havia sentit rumors de les beates sobre uns fets estranys que s’esdevenien les nits de lluna nova a la serra Negra, prop del poble. Acaba de sortir del seminari i no en vol fer gaire cas, però està cada dia més intrigat. Finalment, decideix acostar-s’hi una nit de lluna nova. Per precaució, agafa la sitra d’aigua beneita i l’hisop del rector i, enmig de la fosca, travessa el bosc i puja cap a la muntanya.

Sota la roca del Diable, la boira cobreix una rotllana d’esperits desfermats. Tot és negre i, mirant de dalt del cim del Llop, només es pot albirar un gran núvol de fum i les espurnes d’una foguera. Dins l’aire pútrid de la fosca nuvolada vermellosa suren bruixots, conjuradors, bruixes i fetilleres de tota mena. Enmig de crits, renecs i malediccions es van saludant: Bona nit, Vell Alcavot! Com va tot, Paella Bruta? Giravoltant damunt del foc amb les escombres es posen al corrent de les noves fetilleries, conjurs i encantaments que han fet caure sobre alguns humans o els seus animals des de la darrera trobada: Jo he mort tot un ramat de porcs, estimbant-los per un barranc; Jo he tallat la mà d’un pilot mercant en plena tempesta i s’ha perdut tot el carregament del vaixell; Jo he tirat un nadó al braser... De sobte s’atura l’aldarull de crits i rialles i es fa un silenci absolut: Ha arribat el mestre! Ja pot començar el Sàbat! Al vicari, amagat sota una balma, se li ericen tots els pèls i corre a senyar-se. 

Volant amb una negra capa de vellut, folrada de seda vermella, apareix el senyor d’aquella cova. Tothom cau de genolls en veure Sa Satànica Majestat, un enorme boc negre de banyes recargolades. El Rei del Mal s’asseu en una gran roca que li fa de tron. Als seus peus, els bruixots més vells formen la cort infernal. Tothom vol sentir les seves paraules ansiosament, sobretot les bruixes més novelles, que tenen molt per aprendre. 

Com sempre, el Gran Boc els parla d’éssers que ha conegut viatjant pel món. Aquesta vegada explica admirat la bruixeria de tres velles escoceses desdentegades que van aconseguir fer caure la dinastia d’un bon rei per posar-ne un altre sense cor, en un castell enmig dels erms glaçats de les terres salvatges de Caledònia. Aquelles fetilleres es reuneixen dins un bosc espès, sempre que hi ha trons, llamps i pedregada seca. Li van ensenyar un encanteri poderós que ara vol que s’aprengui tothom qui vulgui formar part de l’aquelarre: Fair is Foul and Foul is Fair. Els ho fa repetir moltes vegades, i acaba sent un cant monòton i hipnòtic que va sonant mentre volten la foguera i beuen l’elixir de sang de criatura viva. El pobre vicari sent uns fogots que li pugen per l’entrecuix. No sap què li passa. Pensa a mullar el seu dimoni amb l’aigua santa, però finalment prefereix llençar la sitra i l’hisop i afegir-se a la rotllana. Amb la sotana negra queda camuflat enmig de la sardana infernal i pot beure de la copa embruixada.

Quan cauen tots embriagats per terra, el diable crida l’ordre final: Orgia! És el moment esperat. Una barreja de cossos enfollits que es retorcen, volen, corren, criden, reneguen, xisclen, s’abracen, s’esgarrapen i es mosseguen fins a arribar a l’èxtasi. Només la sortida del sol els farà fugir cap als seus caus, desitjosos de veure passar un nou cicle de la lluna perquè arribi el proper Sàbat. El vicari es desperta nu al costat de les brases.