13.11.2022
Una rondalla de Tossa
Montserrat Morera
Un estiu vaig viure un mes a Tossa de Mar, ben sol, llegint i passejant entre les ruïnes del passat medieval d’aquest bell indret. Pensava molt, i escoltava molt també. Les rondalles sempre m’han interessat i, un vespre, fent un cremat amb gent de la vila, en vaig escoltar una que mai no he vist escrita enlloc:
«Fa segles, els que es llançaven a la mar per guanyar-se o perdre-hi la vida tenien unes supersticions molt arrelades. I entre elles, la por a les bruixes era ben real. Aquí sabreu l’aventura d’un bon home, i com va desfer-se’n d’un parell.
»Un pescador ja gran veia que la seva dona es comportava cada dia de manera més sospitosa; parlava amb el gat i recitava oracions incomprensibles. No podia provar res, però tampoc no s’hi amoïnava gaire, ja que passava molt de temps a la mar. Fins que, una nit, va sentir que entrava una estranya vella a casa quan ell ja era al llit. Va sentir que parlaven amb la dona d’anar a pescar i que sortien sense fer soroll.
»Pensant que li agafarien la barca, es va vestir d’una revolada i les va seguir fins a la costa. Quan les va atrapar, els va demanar què pensaven fer a aquelles hores. La dona li va respondre que anaven a pescar, però que no els calia la barca ni la seva ajuda i que, si les deixava salpar, li portarien peix per a tota la setmana. Només li varen posar una condició: mentre fossin a l’aigua no havia de dir el nom de Déu. Molt espantat, va comprendre que eren bruixes i va veure com es transformaven en dues grans rates, saltaven dins un sedàs tarat i rovellat i es feien a la mar.
»Com els gossos pastors quan recollien les ovelles, anaven dibuixant cercles i cercles i van fer arribar un munt de peixos a la platja. Mentre l’home els posava en un cabàs li van dir: “En tens prou?” I ell va respondre: “I tant!” Però van tornar a salpar, i aquesta vegada van tornar amb centenars de peixos saltant a la sorra. Ell va cridar: “Ja n’hi ha massa!” Però elles estaven engrescades i van tornar a sortir. Quan va veure que s’allunyaven va tenir por que no deixarien ni un sol peix a l’aigua i els va cridar: “Per l’amor de Déu, atureu-vos!” Quan van sentir aquest nom, amb un llamp i un fort esclat, el sedàs es va enfonsar amb les dues rates, i de la seva dona no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.»
Un estiu vaig viure un mes a Tossa de Mar, ben sol, llegint i passejant entre les ruïnes del passat medieval d’aquest bell indret. Pensava molt, i escoltava molt també. Les rondalles sempre m’han interessat i, un vespre, fent un cremat amb gent de la vila, en vaig escoltar una que mai no he vist escrita enlloc:
«Fa segles, els que es llançaven a la mar per guanyar-se o perdre-hi la vida tenien unes supersticions molt arrelades. I entre elles, la por a les bruixes era ben real. Aquí sabreu l’aventura d’un bon home, i com va desfer-se’n d’un parell.
»Un pescador ja gran veia que la seva dona es comportava cada dia de manera més sospitosa; parlava amb el gat i recitava oracions incomprensibles. No podia provar res, però tampoc no s’hi amoïnava gaire, ja que passava molt de temps a la mar. Fins que, una nit, va sentir que entrava una estranya vella a casa quan ell ja era al llit. Va sentir que parlaven amb la dona d’anar a pescar i que sortien sense fer soroll.
»Pensant que li agafarien la barca, es va vestir d’una revolada i les va seguir fins a la costa. Quan les va atrapar, els va demanar què pensaven fer a aquelles hores. La dona li va respondre que anaven a pescar, però que no els calia la barca ni la seva ajuda i que, si les deixava salpar, li portarien peix per a tota la setmana. Només li varen posar una condició: mentre fossin a l’aigua no havia de dir el nom de Déu. Molt espantat, va comprendre que eren bruixes i va veure com es transformaven en dues grans rates, saltaven dins un sedàs tarat i rovellat i es feien a la mar.
»Com els gossos pastors quan recollien les ovelles, anaven dibuixant cercles i cercles i van fer arribar un munt de peixos a la platja. Mentre l’home els posava en un cabàs li van dir: “En tens prou?” I ell va respondre: “I tant!” Però van tornar a salpar, i aquesta vegada van tornar amb centenars de peixos saltant a la sorra. Ell va cridar: “Ja n’hi ha massa!” Però elles estaven engrescades i van tornar a sortir. Quan va veure que s’allunyaven va tenir por que no deixarien ni un sol peix a l’aigua i els va cridar: “Per l’amor de Déu, atureu-vos!” Quan van sentir aquest nom, amb un llamp i un fort esclat, el sedàs es va enfonsar amb les dues rates, i de la seva dona no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.»
5.9.2022
Arnada
Ita Molins
Els esbarzers m’entren per les espardenyes mig esquinçades. Segueixo corrent. No és moment de parar. Estic desorientada, tot el bosc sembla igual, m’ofega la vista.
Ulls d’esglai, de feredat, d’humitat captiva que remenen per trobar quelcom que desconec.
Avisto un rierol que llueix com acabat d’estrenar. M’hi apropo magnetitzada per la seva lluïssor i asseguda a la llera recupero l’alè perdut.
Em desnuo i deixo que l’aigua freda em pessigollegi els dits dels peus. Tot es torna més afable.
Amb cura, m’endinso a la zona més profunda, xipollejo, suro mentre el sol m’inunda. Sento la pau de quan una es reconeix part íntegra de la natura.
Un, dos, tres segons… i ho torno a recordar. Tinc por. Tinc càncer.
Els esbarzers m’entren per les espardenyes mig esquinçades. Segueixo corrent. No és moment de parar. Estic desorientada, tot el bosc sembla igual, m’ofega la vista.
Ulls d’esglai, de feredat, d’humitat captiva que remenen per trobar quelcom que desconec.
Avisto un rierol que llueix com acabat d’estrenar. M’hi apropo magnetitzada per la seva lluïssor i asseguda a la llera recupero l’alè perdut.
Em desnuo i deixo que l’aigua freda em pessigollegi els dits dels peus. Tot es torna més afable.
Amb cura, m’endinso a la zona més profunda, xipollejo, suro mentre el sol m’inunda. Sento la pau de quan una es reconeix part íntegra de la natura.
Un, dos, tres segons… i ho torno a recordar. Tinc por. Tinc càncer.
29.8.2022
El nostre pa de cada vespre
Rosa Pons
Setanta-nou passos. Que es podria considerar que no està tan malament si es té en compte que hi va haver dies, la setmana passada, que en va necessitar més de cent per completar el mateix recorregut. Cinquanta-cinc paraules. Que tampoc es considerarien escasses, si no fos que només les nou invertides en expulsar el seu crescut cadell de la cuina han estat dirigides a un congènere que li pogués contestar.
—Altre cop farcint-te de crispetes i Coca-Cola, inútil gandul?
—Deu ser que he sortit al butanero —agafant la saborosa pitança i encaminant-se cap a la cambra—, o al lampista, o al que ven els números dels cecs. Ai, no! Que tots aquests treballen.
Del total de passos, onze han estat per anar des del rebedor fins al llindar de l’habitació, on s’ha aturat per llançar la jaqueta a sobre del llit, objectiu acomplert aquesta tarda amb inusual punteria. De l’entrada de l’habitació a la cuina, vuit més. Un cop allà, destorbat per la inesperada trobada amb el cadell, la rutina diària s’ha vist lleugerament alterada: els setze passos necessaris per arribar a la porta de la nevera els ha hagut de fer en dues parts, amb una parada enmig per foragitar l’inútil gandul.
Dues passes enrere per obrir el frigorífic i nou paraules —Maleïda bagassa! Ja m’ho ha tornat a fer!—, en adonar-se que quedava una única ampolla de cervesa. Dotze passos des de la nevera fins a la meitat del passadís, i deu per tornar cap al moble de la cuina per agafar l’obridor —I, a sobre, la mongòlica imbècil ni tan sols és capaç de comprar ampolles amb el tap roscat.
De la cuina al sofà del menjador, dinou passes fetes en dos trams separats per les cinc paraules —Surt del mig, bola peluda!— i per l’intent fallit d’etzibar-me una coça. L’he pogut esquivar amb facilitat, que ja són anys d’experiència, però, a ell, li ha anat ben just d’acabar de cul per terra.
Sense més incidències que les tentines habituals, a la fi ha arribat al sofà, on ha necessitat dues mitges passes per fer-se amb el comandament i canviar a un canal d’esports. I allà s’està, intentant sense èxit satisfer la seva set insaciable amb una única cervesa. Mastega, més que no diu, les catorze darreres paraules.
Però, si el mascle alfa d’aquesta manada no es recorda aviat de posar-me la corretja i treure’m al carrer, quan la —Mala puta, ves a saber on es fica que cada dia ve més tard— arribi al cau després d’haver fregat les dues escales, carregada amb les bosses que haurà omplert al Día (on val més que hagi ficat una dotzena de llaunes de cervesa que ens assegurin a tots un vespre sense cops ni entrebancs), es pot trobar amb una sorpresa ben desagradable. I que no em vinguin amb allò que em faig gran o que estic mal educat, perquè porto dotze hores tancat aquí dins i ja no puc aguantar-me més, que m’estic pixant!
Setanta-nou passos. Que es podria considerar que no està tan malament si es té en compte que hi va haver dies, la setmana passada, que en va necessitar més de cent per completar el mateix recorregut. Cinquanta-cinc paraules. Que tampoc es considerarien escasses, si no fos que només les nou invertides en expulsar el seu crescut cadell de la cuina han estat dirigides a un congènere que li pogués contestar.
—Altre cop farcint-te de crispetes i Coca-Cola, inútil gandul?
—Deu ser que he sortit al butanero —agafant la saborosa pitança i encaminant-se cap a la cambra—, o al lampista, o al que ven els números dels cecs. Ai, no! Que tots aquests treballen.
Del total de passos, onze han estat per anar des del rebedor fins al llindar de l’habitació, on s’ha aturat per llançar la jaqueta a sobre del llit, objectiu acomplert aquesta tarda amb inusual punteria. De l’entrada de l’habitació a la cuina, vuit més. Un cop allà, destorbat per la inesperada trobada amb el cadell, la rutina diària s’ha vist lleugerament alterada: els setze passos necessaris per arribar a la porta de la nevera els ha hagut de fer en dues parts, amb una parada enmig per foragitar l’inútil gandul.
Dues passes enrere per obrir el frigorífic i nou paraules —Maleïda bagassa! Ja m’ho ha tornat a fer!—, en adonar-se que quedava una única ampolla de cervesa. Dotze passos des de la nevera fins a la meitat del passadís, i deu per tornar cap al moble de la cuina per agafar l’obridor —I, a sobre, la mongòlica imbècil ni tan sols és capaç de comprar ampolles amb el tap roscat.
De la cuina al sofà del menjador, dinou passes fetes en dos trams separats per les cinc paraules —Surt del mig, bola peluda!— i per l’intent fallit d’etzibar-me una coça. L’he pogut esquivar amb facilitat, que ja són anys d’experiència, però, a ell, li ha anat ben just d’acabar de cul per terra.
Sense més incidències que les tentines habituals, a la fi ha arribat al sofà, on ha necessitat dues mitges passes per fer-se amb el comandament i canviar a un canal d’esports. I allà s’està, intentant sense èxit satisfer la seva set insaciable amb una única cervesa. Mastega, més que no diu, les catorze darreres paraules.
Però, si el mascle alfa d’aquesta manada no es recorda aviat de posar-me la corretja i treure’m al carrer, quan la —Mala puta, ves a saber on es fica que cada dia ve més tard— arribi al cau després d’haver fregat les dues escales, carregada amb les bosses que haurà omplert al Día (on val més que hagi ficat una dotzena de llaunes de cervesa que ens assegurin a tots un vespre sense cops ni entrebancs), es pot trobar amb una sorpresa ben desagradable. I que no em vinguin amb allò que em faig gran o que estic mal educat, perquè porto dotze hores tancat aquí dins i ja no puc aguantar-me més, que m’estic pixant!
2.8.2022
Infern còsmic
M. Lluïsa Salazar
La curiositat superà la prudència. Vint-i-dos dies després encara no tolero el silenci.
En els continus viatges de Nebu-2 a Spica per motius professionals, apareixia sempre al sud-oest de la ruta, estàtica i desafiant, com un sentinella que sotja els confins de l’Univers.
El planeta Rubrum i aquella enorme plataforma passaren a formar part d’una malaltissa obsessió. Analitzant els pros i els contres, vaig constatar que, per motius desconeguts i estranys, en aquella ruta mai coincidiria amb cap altra cosmonau.
L’aterratge fou complex. L’escassa superfície lliure dificultà el descens. La coberta d’aquell aparatós giny en forma d’antena parabòlica ocupava gairebé tota la superfície del planeta.
Resultava prou obvi deduir l’abandó d’aquella enorme massa de ferro enmig de la foscor, una parcel·la ombrívola de l’Univers. Ni un sol raig de llum il·luminà la meva gesta personal. També s’intuïa la inhabitabilitat. El meu esperit aventurer, camuflat en la tediosa feina de comercial, fou propici a atènyer el primer repte... i sense demanar permís a ningú de la corporació. El temor més gran, en aquell primer moment, fou patir l’efecte d’una potent força de gravetat que m’impedís el posterior enlairament i fugida.
La quietud i el silenci eren superiors als imaginats. Una sensació de culpa, de trencar una prohibició establerta en una norma desconeguda, m’empenyia a recular, però el valor heretat per segles d’ancestres supervivents em donà l’impuls suficient per seguir amb la meva pròpia travessa. El paisatge inhòspit i corsecat també convidava a desistir i oblidar, però la tossuderia guanyà la por.
Amb una barreja d’esperança i temor vaig aconseguir arribar a la part que semblava enfonsar-se en un dels cràters sangonosos. Maleeixo el moment en què vaig atansar l’orella a la superfície convexa. En un primer moment un palpitar desconegut fins aleshores es barrejà amb el que creia els meus pensaments, abombollats dins el casc. Però aquell so gutural, planyívol, xisclaire, emanava de l’interior. Contràriament al que havia imaginat, l’enorme braç del giny no n’extreia res. Més aviat semblava atraure les veus del món i envalisar-les en una massa rocosa prou allunyada del nucli terrestre.
Els gestos mecànics de supervivència m’atiaren a la nau en un intent de fugida. Un cop enlairats, els batecs del meu cor es compassaren a la cadència habitual. Però les veus, els grinyols, els crits i altres efectes sonors indefinibles continuen repetint-se dins el meu cervell vint-i-dos dies més tard. Talment com les veus de l’infern.
La curiositat superà la prudència. Vint-i-dos dies després encara no tolero el silenci.
En els continus viatges de Nebu-2 a Spica per motius professionals, apareixia sempre al sud-oest de la ruta, estàtica i desafiant, com un sentinella que sotja els confins de l’Univers.
El planeta Rubrum i aquella enorme plataforma passaren a formar part d’una malaltissa obsessió. Analitzant els pros i els contres, vaig constatar que, per motius desconeguts i estranys, en aquella ruta mai coincidiria amb cap altra cosmonau.
L’aterratge fou complex. L’escassa superfície lliure dificultà el descens. La coberta d’aquell aparatós giny en forma d’antena parabòlica ocupava gairebé tota la superfície del planeta.
Resultava prou obvi deduir l’abandó d’aquella enorme massa de ferro enmig de la foscor, una parcel·la ombrívola de l’Univers. Ni un sol raig de llum il·luminà la meva gesta personal. També s’intuïa la inhabitabilitat. El meu esperit aventurer, camuflat en la tediosa feina de comercial, fou propici a atènyer el primer repte... i sense demanar permís a ningú de la corporació. El temor més gran, en aquell primer moment, fou patir l’efecte d’una potent força de gravetat que m’impedís el posterior enlairament i fugida.
La quietud i el silenci eren superiors als imaginats. Una sensació de culpa, de trencar una prohibició establerta en una norma desconeguda, m’empenyia a recular, però el valor heretat per segles d’ancestres supervivents em donà l’impuls suficient per seguir amb la meva pròpia travessa. El paisatge inhòspit i corsecat també convidava a desistir i oblidar, però la tossuderia guanyà la por.
Amb una barreja d’esperança i temor vaig aconseguir arribar a la part que semblava enfonsar-se en un dels cràters sangonosos. Maleeixo el moment en què vaig atansar l’orella a la superfície convexa. En un primer moment un palpitar desconegut fins aleshores es barrejà amb el que creia els meus pensaments, abombollats dins el casc. Però aquell so gutural, planyívol, xisclaire, emanava de l’interior. Contràriament al que havia imaginat, l’enorme braç del giny no n’extreia res. Més aviat semblava atraure les veus del món i envalisar-les en una massa rocosa prou allunyada del nucli terrestre.
Els gestos mecànics de supervivència m’atiaren a la nau en un intent de fugida. Un cop enlairats, els batecs del meu cor es compassaren a la cadència habitual. Però les veus, els grinyols, els crits i altres efectes sonors indefinibles continuen repetint-se dins el meu cervell vint-i-dos dies més tard. Talment com les veus de l’infern.
15.7.2022
La bèstia
Nicolau Poncell
Aquesta tarda, mentre llegia a l’ombra, han passat per casa un gat i un corb. El gat era ros i el corb negre, no hi ha gaires gats rossos i tots els corbs són negres, em sembla. El gat ros l’he sentit rondinar, com si hagués perdut una batussa a l’altre costat del mur, fins que l’he perdut de vista. El corb buscava menjar, cucs o altres bestioles que haguessin quedat exposades en mig de les restes de les herbes que he tallat al matí, abans de l’hora de la calor, feia saltirons i picossades, fins que ha vist que jo l’havia vist i me’l mirava sense dissimular i ha sortit volant cap a una branca del lledoner. Després d’observar-nos una estona hem perdut l’interès l’un per l’altre i, de reüll, he vist que ha tornat a baixar per continuar el seu àpat, mentre jo continuava la meva lectura. Més tard m’han cridat de la casa estant, on els darrers dies havíem trobat petits rastres d’algun rosegador. La mestressa havia sentit un soroll dins una de les caixes de la cambra dels mals endreços i hem deduït que podria ser-ne el responsable. Sense gaires dubtes i atès que ens era del tot impossible parar cap trampa ni posar cap verí fins a la propera vegada que anéssim a ciutat a proveir-nos, he decidit vestir-me per a la batalla per no deixar la bèstia dins la casa.
M’he tancat a la cambra dels mals endreços abillat amb botes, pantalons i màniga llargs, gorra i guants de jardiner i una aixada, disposat a no sortir-ne si no era victoriós. Curosament he anat apartant caixes i trastos, traient-los fora de l’habitació amb compte de no deixar escapar la rata. Tot d’una he arribat al seu amagatall i amb prou feina he pogut veure com s’escapolia. L’ha delatada el soroll quan s’enfilava per darrere l’ampoller de fusta i l’he atrapada empenyent-lo contra la paret. Amb el mànec de l’eina l’he pogut colpejar una mica però s’ha tornat a escapolir. I un altre lleuger soroll l’ha tornada a delatar al racó de les caixes de llenya. D’una en una les he anat apartant, previngut per esclafar-la a la que aparegués. Un cop de sort ha volgut que la pogués atrapar, en moure el darrer dels calaixos de fusta ha quedat atrapada amb el llistó que hi havia a sota per anivellar-lo al terra inclinat i s’ha escanyat a l’acte. L’he temptejada amb l’aixada per assegurar-me que estigués ben morta, mentre em miraven els seus ulls esbatanats.
No era una rata lletja i grossa com les que havia vist a ciutat, tenia un pèl bonic gris amb alguna clapa blanca. L’he recollida amb cura i l’he treta a l’eixida, sense gaire cerimònia però una mica compungit per haver-la morta. Ara que ja no era un perill em sabia una mica de greu haver-la hagut de matar i pensava que m’hauria agradat poder treure-la sense fer-ho, tot i sospitar que no ho hauria aconseguit, d’igual manera que m’ensumava que havia aconseguit caçar-la per pura sort. Després m’he entretingut a buscar per on podria haver entrat i he tapat un esvoranc que havia passat desapercebut en un racó. De totes maneres, per un cas i sense dilació, ara vaig a ciutat a comprar mata-rates. Si n’hi ha més no hauré de matar-les, de fet ni les veuré mortes, l’únic indici i certesa alhora serà veure com desapareixen els esquers que posi.
Aquesta tarda, mentre llegia a l’ombra, han passat per casa un gat i un corb. El gat era ros i el corb negre, no hi ha gaires gats rossos i tots els corbs són negres, em sembla. El gat ros l’he sentit rondinar, com si hagués perdut una batussa a l’altre costat del mur, fins que l’he perdut de vista. El corb buscava menjar, cucs o altres bestioles que haguessin quedat exposades en mig de les restes de les herbes que he tallat al matí, abans de l’hora de la calor, feia saltirons i picossades, fins que ha vist que jo l’havia vist i me’l mirava sense dissimular i ha sortit volant cap a una branca del lledoner. Després d’observar-nos una estona hem perdut l’interès l’un per l’altre i, de reüll, he vist que ha tornat a baixar per continuar el seu àpat, mentre jo continuava la meva lectura. Més tard m’han cridat de la casa estant, on els darrers dies havíem trobat petits rastres d’algun rosegador. La mestressa havia sentit un soroll dins una de les caixes de la cambra dels mals endreços i hem deduït que podria ser-ne el responsable. Sense gaires dubtes i atès que ens era del tot impossible parar cap trampa ni posar cap verí fins a la propera vegada que anéssim a ciutat a proveir-nos, he decidit vestir-me per a la batalla per no deixar la bèstia dins la casa.
M’he tancat a la cambra dels mals endreços abillat amb botes, pantalons i màniga llargs, gorra i guants de jardiner i una aixada, disposat a no sortir-ne si no era victoriós. Curosament he anat apartant caixes i trastos, traient-los fora de l’habitació amb compte de no deixar escapar la rata. Tot d’una he arribat al seu amagatall i amb prou feina he pogut veure com s’escapolia. L’ha delatada el soroll quan s’enfilava per darrere l’ampoller de fusta i l’he atrapada empenyent-lo contra la paret. Amb el mànec de l’eina l’he pogut colpejar una mica però s’ha tornat a escapolir. I un altre lleuger soroll l’ha tornada a delatar al racó de les caixes de llenya. D’una en una les he anat apartant, previngut per esclafar-la a la que aparegués. Un cop de sort ha volgut que la pogués atrapar, en moure el darrer dels calaixos de fusta ha quedat atrapada amb el llistó que hi havia a sota per anivellar-lo al terra inclinat i s’ha escanyat a l’acte. L’he temptejada amb l’aixada per assegurar-me que estigués ben morta, mentre em miraven els seus ulls esbatanats.
No era una rata lletja i grossa com les que havia vist a ciutat, tenia un pèl bonic gris amb alguna clapa blanca. L’he recollida amb cura i l’he treta a l’eixida, sense gaire cerimònia però una mica compungit per haver-la morta. Ara que ja no era un perill em sabia una mica de greu haver-la hagut de matar i pensava que m’hauria agradat poder treure-la sense fer-ho, tot i sospitar que no ho hauria aconseguit, d’igual manera que m’ensumava que havia aconseguit caçar-la per pura sort. Després m’he entretingut a buscar per on podria haver entrat i he tapat un esvoranc que havia passat desapercebut en un racó. De totes maneres, per un cas i sense dilació, ara vaig a ciutat a comprar mata-rates. Si n’hi ha més no hauré de matar-les, de fet ni les veuré mortes, l’únic indici i certesa alhora serà veure com desapareixen els esquers que posi.
7.7.2022
El riu
M. Carme Martín
La riuada arrossegava troncs i mobles trencats, rodes de carro i el terror de la nit passada en vetlla. La gent d’aquell poble, petit i esbarriat entre els meandres del riu, havien contemplat impotents com l’aigua ho negava tot i s’enduia els animals d’ulls esbatanats i esgarips espantosos. En algunes cases, les més properes a la riba, els estadants no havien tingut altre remei que enfilar-se dalt de les teulades.
I ara el cel s’obria i sortia un sol salvatge i feridor que mostrava un paisatge desolador. Després de la pluja —les pluges intenses que havien durat tres dies i tres nits— els habitants del poble intentaven tornar a la normalitat. Però quina normalitat pot existir quan ho has perdut tot, quan tens la por ficada encara al cos i a l’ànima?
La Clotilde, amb els punys closos, aclucava els ulls aclaparada a cal Closa. Ella era sola, sense marit, i tres criatures per educar, alimentar i vestir, i havia vessat molta suor i moltes llàgrimes durant aquells anys per fer rutllar la granja. I ara... Res. Tot. Només el retruny ensordidor de l’aigua. Només despulles que giravoltaven en remolins abans de marxar riu avall ves a saber on. I va passar el primer dia. I una nit de lluna clara. I les aigües van començar a baixar.
Relliscaven pel llot de la llera mentre lluitaven contra les esllavissades. La Clotilde amb els nanos i molta altra gent, ara que el nivell del riu baixava, miraven de recuperar estris i mobles, bestiar mort i inflat, vehicles arrossegats. Cares brutes, ulls enfonsats de no dormir; llàgrimes que buscaven, com l’aigua, sortida a borbollons. Tocava començar des del no-res. O gairebé.
De sobte un xivarri d’escatxics. Un xiscle! Al càrritx! Un mort! Un cos! Qui és? Ningú no el coneixia. Mig cos al llot, de bocaterrosa. Un home ja gran enganxat a les branques dels càrritxs de la riba. El van girar. Li van netejar la cara. Algú o alguna cosa esmolada li havia tallat el coll d’una banda a l’altra. Ja no sagnava:
—Això no ho ha fet la riuada.
—Aquest mort no és nostre.
La gent del poble en rotllana. Alguns se senyen. Les dones giren la cara. Els nens no es perden detall.
—No és nostre. Ningú no el coneix.
Es miren i emeten un veredicte silenciós. Dos homes l’agafen: un per les aixelles, l’altre pels peus. El llancen a l’aigua, al mig del corrent. El cos desapareix de la vista però tothom continua mirant, amb tensió. Quan el cadàver emergeix a la superfície i, fent una tombarella, marxa riu avall, fan un sospir d’alleujament i tornen a la recerca infructuosa de restes que s’hagin pogut salvar de la destrucció.
El nen gran de la Clotilde, que s’ho ha mirat tot de ben a prop, li diu:
—Mama, per què el tornen a l’aigua?
La Clotilde agafa els nens i, amb una regadora abonyegada i un tamboret amb dues potes que ha recollit del fang, se’ls emporta cap a cal Closa, on encara queda llot per netejar.
—No era dels nostres. Ves. Ja tenim prou desgràcia.
La riuada arrossegava troncs i mobles trencats, rodes de carro i el terror de la nit passada en vetlla. La gent d’aquell poble, petit i esbarriat entre els meandres del riu, havien contemplat impotents com l’aigua ho negava tot i s’enduia els animals d’ulls esbatanats i esgarips espantosos. En algunes cases, les més properes a la riba, els estadants no havien tingut altre remei que enfilar-se dalt de les teulades.
I ara el cel s’obria i sortia un sol salvatge i feridor que mostrava un paisatge desolador. Després de la pluja —les pluges intenses que havien durat tres dies i tres nits— els habitants del poble intentaven tornar a la normalitat. Però quina normalitat pot existir quan ho has perdut tot, quan tens la por ficada encara al cos i a l’ànima?
La Clotilde, amb els punys closos, aclucava els ulls aclaparada a cal Closa. Ella era sola, sense marit, i tres criatures per educar, alimentar i vestir, i havia vessat molta suor i moltes llàgrimes durant aquells anys per fer rutllar la granja. I ara... Res. Tot. Només el retruny ensordidor de l’aigua. Només despulles que giravoltaven en remolins abans de marxar riu avall ves a saber on. I va passar el primer dia. I una nit de lluna clara. I les aigües van començar a baixar.
Relliscaven pel llot de la llera mentre lluitaven contra les esllavissades. La Clotilde amb els nanos i molta altra gent, ara que el nivell del riu baixava, miraven de recuperar estris i mobles, bestiar mort i inflat, vehicles arrossegats. Cares brutes, ulls enfonsats de no dormir; llàgrimes que buscaven, com l’aigua, sortida a borbollons. Tocava començar des del no-res. O gairebé.
De sobte un xivarri d’escatxics. Un xiscle! Al càrritx! Un mort! Un cos! Qui és? Ningú no el coneixia. Mig cos al llot, de bocaterrosa. Un home ja gran enganxat a les branques dels càrritxs de la riba. El van girar. Li van netejar la cara. Algú o alguna cosa esmolada li havia tallat el coll d’una banda a l’altra. Ja no sagnava:
—Això no ho ha fet la riuada.
—Aquest mort no és nostre.
La gent del poble en rotllana. Alguns se senyen. Les dones giren la cara. Els nens no es perden detall.
—No és nostre. Ningú no el coneix.
Es miren i emeten un veredicte silenciós. Dos homes l’agafen: un per les aixelles, l’altre pels peus. El llancen a l’aigua, al mig del corrent. El cos desapareix de la vista però tothom continua mirant, amb tensió. Quan el cadàver emergeix a la superfície i, fent una tombarella, marxa riu avall, fan un sospir d’alleujament i tornen a la recerca infructuosa de restes que s’hagin pogut salvar de la destrucció.
El nen gran de la Clotilde, que s’ho ha mirat tot de ben a prop, li diu:
—Mama, per què el tornen a l’aigua?
La Clotilde agafa els nens i, amb una regadora abonyegada i un tamboret amb dues potes que ha recollit del fang, se’ls emporta cap a cal Closa, on encara queda llot per netejar.
—No era dels nostres. Ves. Ja tenim prou desgràcia.
10.5.2022
Norman
Javi Fernández
Quanta estona deu fer que m’observa palplantat a la porta de la cuina? És d’hora i encara no tinc llest el sopar. Ni tan sols l’he sentit entrar a casa. Fitant-me sense parpellejar, el Norman dibuixa una rialla estranya i excessiva.
«Norman?».
Manté un posat rígid i un somriure estirat fins a formar una ganyota impossible; literalment.
«Parla’m, vida. Què et passa?».
No m’atreveixo a acostar-m’hi. Els seus braços han claudicat vers la força de la gravetat i no oposen cap resistència. Semblen més llargs. Té els ulls ressecs i inflats, i m’impacten com cops de puny; com ariets roms que no em reconeixen. La comissura dels llavis li comença a sagnar per l’esforç que fa en estirar-los d’aquesta forma inhumana i insuportable. Ni tan sols abaixa el cap quan les gotes de càlida i vermella bava regalimen fins a tacar-li la samarreta. Em vaig enamorar d’ell perquè semblava un actor de cinema, però ara fa anys que li tinc por, pel que em fa i perquè ell ho vol d’aquesta manera.
«Parla’m, si us plau, Norman. Digues alguna cosa».
Ja no és ell. Ara veig com també li raja la sang dels ulls. Quant temps fa que no els tanca?
«Parla’m, Norman. Parla’m. Parla’m! Parla’m!».
Fa temps que ell s’encarrega de gestionar-ho tot i no sé a qui demanar ajuda. Només em queden els veïns, però què en pensaran, de nosaltres? Estic molt espantada. Ha tombat una mica més el cap, que li queda en un angle incòmode de mirar. Obre més els ulls; sagna; estira més el riure; sagna. No és ell o, més ben dit, no hi és tot.
Li dono l’esquena per tal d’obrir la finestra que tinc sobre l’aigüera i cridar. Llavors, els veig. Des del carrer, tots ells em miren amb la mateixa expressió. Als jardins, a les voreres o al mig de la carretera. Tots riuen i sagnen. Tots tomben el cap a la vegada. M’eixugo les llàgrimes i em taquen els dits de vermell, quant fa que no parpellejo? Al Norman, se li escapa un ronc; sento les seves paraules amb una veu que ja tampoc és seva: «la invasió ha començat».
I somric com fan els altres.
Quanta estona deu fer que m’observa palplantat a la porta de la cuina? És d’hora i encara no tinc llest el sopar. Ni tan sols l’he sentit entrar a casa. Fitant-me sense parpellejar, el Norman dibuixa una rialla estranya i excessiva.
«Norman?».
Manté un posat rígid i un somriure estirat fins a formar una ganyota impossible; literalment.
«Parla’m, vida. Què et passa?».
No m’atreveixo a acostar-m’hi. Els seus braços han claudicat vers la força de la gravetat i no oposen cap resistència. Semblen més llargs. Té els ulls ressecs i inflats, i m’impacten com cops de puny; com ariets roms que no em reconeixen. La comissura dels llavis li comença a sagnar per l’esforç que fa en estirar-los d’aquesta forma inhumana i insuportable. Ni tan sols abaixa el cap quan les gotes de càlida i vermella bava regalimen fins a tacar-li la samarreta. Em vaig enamorar d’ell perquè semblava un actor de cinema, però ara fa anys que li tinc por, pel que em fa i perquè ell ho vol d’aquesta manera.
«Parla’m, si us plau, Norman. Digues alguna cosa».
Ja no és ell. Ara veig com també li raja la sang dels ulls. Quant temps fa que no els tanca?
«Parla’m, Norman. Parla’m. Parla’m! Parla’m!».
Fa temps que ell s’encarrega de gestionar-ho tot i no sé a qui demanar ajuda. Només em queden els veïns, però què en pensaran, de nosaltres? Estic molt espantada. Ha tombat una mica més el cap, que li queda en un angle incòmode de mirar. Obre més els ulls; sagna; estira més el riure; sagna. No és ell o, més ben dit, no hi és tot.
Li dono l’esquena per tal d’obrir la finestra que tinc sobre l’aigüera i cridar. Llavors, els veig. Des del carrer, tots ells em miren amb la mateixa expressió. Als jardins, a les voreres o al mig de la carretera. Tots riuen i sagnen. Tots tomben el cap a la vegada. M’eixugo les llàgrimes i em taquen els dits de vermell, quant fa que no parpellejo? Al Norman, se li escapa un ronc; sento les seves paraules amb una veu que ja tampoc és seva: «la invasió ha començat».
I somric com fan els altres.
31.03.2022
Pare, he pecat
Paula Colobrans
Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adeu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nounat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adeu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nounat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
22.03.2022
La faula del nou origen (i 2)
Eduard Creus
El silenci que va envair la nit va ser concís. A les primeres hores de la matinada es van sentir els xiulets emesos per l’oratge. El vent arrossegà la pluja, la qual descarregà gruixudes gotes que s’estavellaven contra els vidres, i l’asfalt i tot el que hi havia a la superfície van sofrir les batzegades d’un terratrèmol. En Biel i l’Arlet es van despertar, i es van quedar quiets, estrenyent-se ben fort l’un contra l’altre. Al cap de mitja hora la tremolor va parar i el temporal va remetre. Els joves no van tornar a dormir, tanmateix, van romandre al llit fins que començà a despuntar la claror del dia. Quan els primers raigs de llum es van esmunyir a través de la persiana, l’Arlet es va aixecar i en Biel la va seguir. El panorama a fora era equiparable al d’un film catastròfic, les teulades d’algunes de les construccions més antigues havien cedit, diversos arbres havien sigut arrencats i s’havien estimbat a sobre dels cotxes. El terra era ple d’esvorancs, alguns vehicles carregats amb maletes i altres objectes circulaven fent sonar els clàxons, alhora que la perícia dels xofers intentava esquivar els clots de la superfície. Tot seguit, la parella es va vestir a correcuita, i van mirar els mòbils a la recerca de missatges o trucades perdudes. Endebades. Després l’Arlet va engegar el televisor i va buscar el canal 3/24. El paisatge que es mostrava d’altres indrets de Catalunya era similar al que tenien al seu davant, i la veu de la presentadora que acompanyava les imatges afirmava que: “El tsunami s’ha estès per tot el territori, i ha fet estralls arreu on havia deixat la seva petjada”. Paral·lelament, en Biel va dir:—Anem, Arlet.—Cap a on? —va demanar-li ella.—Vull anar a veure com està casa meva. Després hem de pensar què farem.
A continuació, els dos joves van baixar fins al carrer i van caminar la curta distància que hi havia fins al bloc on vivia en Biel. A la façana de l’edifici s’hi veien les esquerdes provocades pel moviment sísmic de la nit anterior. Seguidament, van pujar al segon pis i van entrar a l’habitatge. El noi va cridar als seus pares i a la seva germana, debades, ningú va respondre. En el mateix moment, els joves van reprendre les trucades als mòbils dels seus familiars, però no van obtenir cap resposta. Aleshores van decidir anar a veure què passava a la resta de barris de la ciutat. Van baixar fins al Passeig i van continuar cap al carrer Joaquima de Vedruna fins a arribar al mercat de La Masuca. A continuació, van entrar a dins i van comprovar que moltes de les parades estaven tancades, i a les que estaven obertes hi havia desenes de persones fent cua. Després, van continuar l’itinerari cap a la plaça de l’Ajuntament. Durant el camí, van veure persones que sortien dels establiments de queviures amb les mans carregades de bosses. Malgrat creuar-se amb coneguts, cap vianant s’aturava per parlar. Sense deixar de caminar, s’intercanviaven algunes paraules i en acabant, continuaven el seu camí. El trànsit era notori, al davant de les botigues on algun dels membres de la família havia entrat per aconseguir provisions, hi havia multitud de vehicles estacionats a sobre de la vorera. A banda d’això, quan l’Arlet i en Biel van arribar al seu destí, es van dirigir cap a l’edifici de la corporació municipal. Quan van arribar a la porta d’entrada, els dos policies que hi havia al davant els van dir que no podien entrar, que el consistori municipal estava reunit d’urgència. No van insistir. Aleshores, en Biel va intentar sintonitzar Ràdio Igualada a través del telèfon, però l’emissora local no emetia cap mena de senyal. Tot seguit, els dos joves es van apropar de nou cap als agents i van preguntar-los si funcionaven els transports públics. Els qüestionats respongueren que no ho sabien, que el millor que podien fer era anar a comprovar-ho personalment. En el mateix moment, en Biel i l’Arlet van fer marxa enrere i es van dirigir cap a l’estació de tren i autobusos. En passar pel davant de l’immoble de l’hotel Ciutat d’Igualada, van veure que malgrat haver estat tancat i abandonat durant molt de temps, a l’interior hi havia moviment. —Entrem-hi! —digué l’Arlet. —Vols dir? —va preguntar en Biel—. Aquí no se’ns hi ha perdut res.—Au, va —va respondre ella—. Si hi ha gent, deu ser per algun motiu.
Tot i no estar-ne convençut del tot, en Biel va seguir la noia, la qual ja havia enfilat el passadís que conduïa a la recepció. Al costat, a la sala on hi hagué el restaurant, hi havia mainada que jugava; al voltant de la quitxalla hi havia adults de tota mena, que estaven asseguts a terra. Tots portaven fardells amb roba, utensilis personals i d’altres pertinences. Llavors, l’Arlet els va demanar què feien allà, i ells van respondre que els pisos on vivien eren molt vells i com que durant anys no s’hi havia fet cap mena de manteniment, no havien resistit les sotragades del terratrèmol. Així és que, no tenien enlloc més on anar i com que, la majoria eren forans i no tenien familiars que els poguessin acollir, van anar a raure allà. Finalment, els joves van sortir i van continuar fins a l’estació, i un cop allà, van veure un tren aturat a l’andana, però com que la via estava malmesa, els combois no podien ni anar ni venir. A l’estació d’autobusos hi havia vehicles aparcats, tanmateix, les oficines estaven tancades. —Si almenys sabéssim si les nostres famílies estan bé o si s’han quedat atrapats en algun lloc —va dir l’Arlet amb la cara pansida i el cap cot.—Tant de bo ho poguéssim esbrinar — va respondre en Biel—, així i tot, em sembla que ara per ara no hi ha manera. El que penso és que aquí no ens podem quedar, hem d’anar-nos-en, va reblar.—Marxar? I cap a on? —va preguntar ella amb cara esbalaïda. —No ho sé ben bé, no obstant això, lluny, a algun lloc que hagi quedat exempt de la catàstrofe, on hi hagi els serveis mínims i funcionin les comunicacions. Anem a casa, agafem quatre coses i comprem menjar. Guaita! —afegí mostrant la pantalla del seu mòbil a la noia.
Totes les pàgines de notícies advertien que tant els meteoròlegs com els especialistes en catàstrofes naturals coincidien en el fet que el tsunami tòxic no s’havia acabat. En qualsevol moment es podia tornar a manifestar i que cada nova aparició seria més forta i causaria més damnificacions que l’anterior.—Jo no tinc cotxe, faig servir el de casa i el meu pare se l’emporta per anar a treballar —va dir l’Arlet—. Tu en tens?—Sí, fa poc me’n vaig comprar un de segona mà. És una mica vell, però n’hi haurà prou per transportar-nos.
Després, els joves van tornar a fer el mateix camí que havien fet la tarda anterior, i arribats a casa d’en Biel, es van separar i van quedar que ell aniria a buscar el cotxe i posteriorment l’aniria a recollir. Al cap d’una estona, l’Arlet va rebre el senyal d'en Biel i va baixar. Seguidament, van anar fent voltes fins que van trobar una entrada accessible al pàrquing del supermercat Esclat. A l’interior, bona part dels productes s’havien exhaurit i no els havien restablert. Això no obstant, van aconseguir omplir un carro amb menjar i un altre amb paquets d’ampolles d’aigua i caixes de llet. Tot seguit, van carregar-ho tot al maleter i van sortir. A continuació, en Biel va fer un gir de cent vuitanta graus a la rotonda i va enfilar vers l’avinguda del Mestre Muntaner.—Cap a on? —va preguntar ell.—No tinc cap mena de preferència —va respondre ella—. Tu ets el xofer, tu decideixes —va afegir.
És per això que en Biel va continuar conduint en línia recta fins a descobrir el rètol que indicava l’entrada de l’autovia A-2, direcció Lleida. El noi va encendre l’intermitent i començà la fugida cap al nord. No sabien on anirien a parar, però tant els feia. Qualsevol lloc segur estaria bé.
Nonae de Mart de 2025, en una terra sense nom
Un nen de dos anys i mig juga en una era envoltada per la verdor d’un camp de blat. Alhora, una dona embarassada surt a cridar-lo.—Biel, entra cap a dins, i mentre esperem que arribi el papa et donaré el dinar.
El nen va obeir i al cap de poc va arribar el seu pare, amb qui compartia el nom i el color dels cabells. Feia cinc anys que l’Arlet en Biel havien trobat un assentament lluny del desastre, i s’hi van instal·lar. Més endavant, van formar una família que aviat augmentaria. Dels seus pares i germans mai en van tornar a saber res. Així i tot, en comptes de pensar que havien sigut víctimes de la catàstrofe, van voler creure que també havien sobreviscut i que ara mateix eren en un altre lloc. Des que hi va haver el cataclisme, les persones ja no es quedaven sempre al mateix indret, cada quatre o cinc anys canviaven i anaven a la recerca d’un nou espai. Qui sap si en un proper emplaçament es retrobarien.
22.02.2022
El silenci que va envair la nit va ser concís. A les primeres hores de la matinada es van sentir els xiulets emesos per l’oratge. El vent arrossegà la pluja, la qual descarregà gruixudes gotes que s’estavellaven contra els vidres, i l’asfalt i tot el que hi havia a la superfície van sofrir les batzegades d’un terratrèmol. En Biel i l’Arlet es van despertar, i es van quedar quiets, estrenyent-se ben fort l’un contra l’altre. Al cap de mitja hora la tremolor va parar i el temporal va remetre. Els joves no van tornar a dormir, tanmateix, van romandre al llit fins que començà a despuntar la claror del dia. Quan els primers raigs de llum es van esmunyir a través de la persiana, l’Arlet es va aixecar i en Biel la va seguir. El panorama a fora era equiparable al d’un film catastròfic, les teulades d’algunes de les construccions més antigues havien cedit, diversos arbres havien sigut arrencats i s’havien estimbat a sobre dels cotxes. El terra era ple d’esvorancs, alguns vehicles carregats amb maletes i altres objectes circulaven fent sonar els clàxons, alhora que la perícia dels xofers intentava esquivar els clots de la superfície. Tot seguit, la parella es va vestir a correcuita, i van mirar els mòbils a la recerca de missatges o trucades perdudes. Endebades. Després l’Arlet va engegar el televisor i va buscar el canal 3/24. El paisatge que es mostrava d’altres indrets de Catalunya era similar al que tenien al seu davant, i la veu de la presentadora que acompanyava les imatges afirmava que: “El tsunami s’ha estès per tot el territori, i ha fet estralls arreu on havia deixat la seva petjada”. Paral·lelament, en Biel va dir:
—Anem, Arlet.
—Cap a on? —va demanar-li ella.
—Vull anar a veure com està casa meva. Després hem de pensar què farem.
A continuació, els dos joves van baixar fins al carrer i van caminar la curta distància que hi havia fins al bloc on vivia en Biel. A la façana de l’edifici s’hi veien les esquerdes provocades pel moviment sísmic de la nit anterior. Seguidament, van pujar al segon pis i van entrar a l’habitatge. El noi va cridar als seus pares i a la seva germana, debades, ningú va respondre. En el mateix moment, els joves van reprendre les trucades als mòbils dels seus familiars, però no van obtenir cap resposta. Aleshores van decidir anar a veure què passava a la resta de barris de la ciutat. Van baixar fins al Passeig i van continuar cap al carrer Joaquima de Vedruna fins a arribar al mercat de La Masuca. A continuació, van entrar a dins i van comprovar que moltes de les parades estaven tancades, i a les que estaven obertes hi havia desenes de persones fent cua. Després, van continuar l’itinerari cap a la plaça de l’Ajuntament. Durant el camí, van veure persones que sortien dels establiments de queviures amb les mans carregades de bosses. Malgrat creuar-se amb coneguts, cap vianant s’aturava per parlar. Sense deixar de caminar, s’intercanviaven algunes paraules i en acabant, continuaven el seu camí. El trànsit era notori, al davant de les botigues on algun dels membres de la família havia entrat per aconseguir provisions, hi havia multitud de vehicles estacionats a sobre de la vorera. A banda d’això, quan l’Arlet i en Biel van arribar al seu destí, es van dirigir cap a l’edifici de la corporació municipal. Quan van arribar a la porta d’entrada, els dos policies que hi havia al davant els van dir que no podien entrar, que el consistori municipal estava reunit d’urgència. No van insistir. Aleshores, en Biel va intentar sintonitzar Ràdio Igualada a través del telèfon, però l’emissora local no emetia cap mena de senyal. Tot seguit, els dos joves es van apropar de nou cap als agents i van preguntar-los si funcionaven els transports públics. Els qüestionats respongueren que no ho sabien, que el millor que podien fer era anar a comprovar-ho personalment. En el mateix moment, en Biel i l’Arlet van fer marxa enrere i es van dirigir cap a l’estació de tren i autobusos. En passar pel davant de l’immoble de l’hotel Ciutat d’Igualada, van veure que malgrat haver estat tancat i abandonat durant molt de temps, a l’interior hi havia moviment.
—Entrem-hi! —digué l’Arlet.
—Vols dir? —va preguntar en Biel—. Aquí no se’ns hi ha perdut res.
—Au, va —va respondre ella—. Si hi ha gent, deu ser per algun motiu.
Tot i no estar-ne convençut del tot, en Biel va seguir la noia, la qual ja havia enfilat el passadís que conduïa a la recepció. Al costat, a la sala on hi hagué el restaurant, hi havia mainada que jugava; al voltant de la quitxalla hi havia adults de tota mena, que estaven asseguts a terra. Tots portaven fardells amb roba, utensilis personals i d’altres pertinences. Llavors, l’Arlet els va demanar què feien allà, i ells van respondre que els pisos on vivien eren molt vells i com que durant anys no s’hi havia fet cap mena de manteniment, no havien resistit les sotragades del terratrèmol. Així és que, no tenien enlloc més on anar i com que, la majoria eren forans i no tenien familiars que els poguessin acollir, van anar a raure allà. Finalment, els joves van sortir i van continuar fins a l’estació, i un cop allà, van veure un tren aturat a l’andana, però com que la via estava malmesa, els combois no podien ni anar ni venir. A l’estació d’autobusos hi havia vehicles aparcats, tanmateix, les oficines estaven tancades.
—Si almenys sabéssim si les nostres famílies estan bé o si s’han quedat atrapats en algun lloc —va dir l’Arlet amb la cara pansida i el cap cot.
—Tant de bo ho poguéssim esbrinar — va respondre en Biel—, així i tot, em sembla que ara per ara no hi ha manera. El que penso és que aquí no ens podem quedar, hem d’anar-nos-en, va reblar.
—Marxar? I cap a on? —va preguntar ella amb cara esbalaïda.
—No ho sé ben bé, no obstant això, lluny, a algun lloc que hagi quedat exempt de la catàstrofe, on hi hagi els serveis mínims i funcionin les comunicacions. Anem a casa, agafem quatre coses i comprem menjar. Guaita! —afegí mostrant la pantalla del seu mòbil a la noia.
Totes les pàgines de notícies advertien que tant els meteoròlegs com els especialistes en catàstrofes naturals coincidien en el fet que el tsunami tòxic no s’havia acabat. En qualsevol moment es podia tornar a manifestar i que cada nova aparició seria més forta i causaria més damnificacions que l’anterior.
—Jo no tinc cotxe, faig servir el de casa i el meu pare se l’emporta per anar a treballar —va dir l’Arlet—. Tu en tens?
—Sí, fa poc me’n vaig comprar un de segona mà. És una mica vell, però n’hi haurà prou per transportar-nos.
Després, els joves van tornar a fer el mateix camí que havien fet la tarda anterior, i arribats a casa d’en Biel, es van separar i van quedar que ell aniria a buscar el cotxe i posteriorment l’aniria a recollir. Al cap d’una estona, l’Arlet va rebre el senyal d'en Biel i va baixar. Seguidament, van anar fent voltes fins que van trobar una entrada accessible al pàrquing del supermercat Esclat. A l’interior, bona part dels productes s’havien exhaurit i no els havien restablert. Això no obstant, van aconseguir omplir un carro amb menjar i un altre amb paquets d’ampolles d’aigua i caixes de llet. Tot seguit, van carregar-ho tot al maleter i van sortir. A continuació, en Biel va fer un gir de cent vuitanta graus a la rotonda i va enfilar vers l’avinguda del Mestre Muntaner.
—Cap a on? —va preguntar ell.
—No tinc cap mena de preferència —va respondre ella—. Tu ets el xofer, tu decideixes —va afegir.
És per això que en Biel va continuar conduint en línia recta fins a descobrir el rètol que indicava l’entrada de l’autovia A-2, direcció Lleida. El noi va encendre l’intermitent i començà la fugida cap al nord. No sabien on anirien a parar, però tant els feia. Qualsevol lloc segur estaria bé.
Nonae de Mart de 2025, en una terra sense nom
Un nen de dos anys i mig juga en una era envoltada per la verdor d’un camp de blat. Alhora, una dona embarassada surt a cridar-lo.
—Biel, entra cap a dins, i mentre esperem que arribi el papa et donaré el dinar.
El nen va obeir i al cap de poc va arribar el seu pare, amb qui compartia el nom i el color dels cabells. Feia cinc anys que l’Arlet en Biel havien trobat un assentament lluny del desastre, i s’hi van instal·lar. Més endavant, van formar una família que aviat augmentaria. Dels seus pares i germans mai en van tornar a saber res. Així i tot, en comptes de pensar que havien sigut víctimes de la catàstrofe, van voler creure que també havien sobreviscut i que ara mateix eren en un altre lloc. Des que hi va haver el cataclisme, les persones ja no es quedaven sempre al mateix indret, cada quatre o cinc anys canviaven i anaven a la recerca d’un nou espai. Qui sap si en un proper emplaçament es retrobarien.
22.02.2022
La faula del nou origen (1)
Eduard Creus
Tal com feia cada dia, a tres quarts de vuit del matí de la nonae de Mart de 2020, en Biel s’esperava a la parada del passeig Verdaguer per agafar l’Express.cat i anar cap a Barcelona. L’any passat havia acabat el grau en Humanitats i ara hi estava fent un màster en Antropologia i Etnografia. Quan l’autobús va arribar, va pujar i va asseure’s en un dels seients de les primeres files. El vehicle va continuar fins a l’estació d’autobusos, i allà va entrar una noia que va seure al costat d’en Biel. Ell la coneixia de veure-la per Igualada i de coincidir en alguns trajectes. Sabia que es deia Arlet i que estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Tot seguit, l’autobús inicià el viatge, l’Arlet va aclucar els ulls i en Biel va extreure de la motxilla el telèfon mòbil i començà a escoltar una llista de Spotify. De tant en tant, donava una ullada a Instagram per veure les fotos que havien penjat les seves amistats. Arribats a destí, l’Arlet baixà a la parada del metro de Palau Reial i en Biel va fer-ho a la de Maria Cristina.
Acabada la jornada lectiva, en Biel va tornar cap a Igualada i com que l’endemà era divendres i no tenia classe, va pensar que ho aprofitaria per avançar el treball de fi de curs. En el mateix moment en què es van apropar a Esparreguera, el cel es va enfosquir. Ningú en va fer gaire cas perquè feia dies que els meteoròlegs anunciaven canvis de temps. Això no obstant, va canviar després d’haver travessat el túnel del Bruc, i una atapeïda massa de cumulonimbus va cobrir l’aspecte del cel. De sobte, es va sentir el retruny d’un tro que els va eixordar i que es va repetir tres vegades. Aquella negror consistent els va acompanyar fins que van arribar a Igualada, on van trobar-se un panorama que els va deixar atordits. L’esplanada de l’estació d’autobusos estava farcida de gent. L’aparcament del supermercat Aldi estava ple a vessar, i la gent que sortia d’aquesta superfície, anava amb carros atapeïts de bosses. A l’interior del CarrefourMarket totes les prestatgeries estaven buides, així com els congeladors i les neveres.
Quan el xofer de l’autobús va obrir les portes, tothom va sortir esperitat. Llavors, en Biel es acostar a un grup de persones i els va preguntar: ―Sabeu què està passant? A què és degut tot aquest desori? —Tot ha començat als voltants de les quatre de la tarda —va respondre un d’ells—. El cel s’ha enrogit, han començat a caure volves de color de fang, i, s’ha girat un vent abrasador. Després, s’ha sentit un tro i s’ha desfermat una terrabastada. L’aigua que queia era bullent i de color grogós, i la gent que no ha trobat cap lloc per aixoplugar-se, ha mort calcinada.—I ha durat gaire, això? —va demanar en Biel. —No —respongué un altre—. Un quart d’hora, com a molt. En acabat, tot s’ha aturat i la vermellor del cel s’ha transformat en fosquedat. Seguidament, s’ha començat a sentir miolar de les sirenes de les ambulàncies, la policia i els bombers. Immediatament, tothom ha sortit en massa cap a les botigues de queviures i els supermercats.
Tot seguit, en Biel va donar les gràcies als seus informadors i va començar a caminar molt de pressa. En aquell moment, només tenia una cosa al cap: arribar a casa i comprovar si els seus pares i la seva germana estaven sans i estalvis. De sobte, va sentir una corredissa darrere seu i una veu femenina que el cridava, es va girar i va veure que era l’Arlet. En el mateix moment, ella li va mostrar el seu mòbil perquè ell llegís la notícia que apareixia a la pantalla. “Diversos municipis i comarques catalans han patit els efectes del tsunami tòxic que els meteoròlegs i els científics han batejat com SARG-25. Es preveu que continuï avançant durant les hores vinents i que s’escampi cap a la resta del Principat i d’altres comunitats autònomes. Les víctimes mortals ja es compten per centenars”.
Simultàniament, van veure uns cotxes de la policia municipal que emetien un missatge pels altaveus, en el qual demanaven a la ciutadania que, per seguretat, anessin cap a casa i no sortissin. A continuació, en Biel i l’Arlet van començar a córrer en direcció al carrer Lleida. En arribar a l’altura de l’Escola Anoia, davant de la qual vivia en Biel, es van acomiadar. L’Arlet va continuar fins que va arribar a l’avinguda Barcelona, i va entrar en un edifici situat enfront de l’antiga Vives-Vidal. El que els dos joves es van trobar a l’interior de les seves llars va ser el mateix: fredor i solitud. Debades van provar de trucar als seus pares i germans, perquè o bé no responia ningú o bé la veu del contestador deia que “El telèfon estava apagat o fora de cobertura”. Van passar minuts, hores, durant les quals van continuar intentant-ho. Tanmateix, obtingueren el mateix resultat. El que va començar com una preocupació esdevingué angoixa i després ansietat. Tot seguit, en Biel i l’Arlet van començar a parlar per WhatsApp, i van compartir l’angúnia que sentien. I si eren al carrer quan va caure la borrasca verinosa i ara són a l’hospital?, va escriure l’Arlet. Tens raó,va teclejar en Biel pensant que la premonició de l’Arlet podia ser certa.
Al cap de cinc minuts, els dos joves es van trobar al davant de casa de la noia i van anar cap a l’hospital. Quan van arribar a la benzinera que hi ha al costat del bar Canaletes, van veure una munió de gent que envoltava l’edifici. Seguidament, van anar cap a la part del darrere i van accedir al vestíbul. Un cop a dins, el quadre que se’ls dibuixà davant dels ulls els va consternar. La superfície estava plena de lliteres, d’altres persones estaven ajagudes a terra. El trànsit continu de metges i infermeres anant amunt i avall per atendre els malalts, era continu. L’Arlet i en Biel van aconseguir arribar al taulell de recepció, i van preguntar si hi havia alguna possibilitat d’esbrinar si els seus familiars eren allà. La dona que hi havia al darrere, la cara de la qual deixava palès que estava físicament i mentalment esgotada, els va dir que no, que encara no havien pogut introduir les dades de tots els pacients que havien arribat. Finalment, van decidir pujar al tercer pis, mirar en els passadissos i les habitacions, i retrobar-se a la planta baixa. Van veure moltes persones, tanmateix, no les que buscaven ells, i per aquest motiu, van decidir tornar cap a casa. L’Arlet va proposar pujar al seu pis i compartir unes pizzes que tenia a la nevera. Mentre mastegaven, feien travesses sobre el que estava succeint, i temien que el pitjor encara hagués d’arribar. En acabar de menjar, en Biel va dir-li a l’Arlet que se n’anava i que li trucaria l’endemà al matí. Aleshores, ella li va contestar que si volia es podia quedar, i en Biel va assentir amb el cap. Després, van asseure’s al sofà, i en la penombra van parlar sobre el que farien l’endemà. Més endavant, van deixar de parlar, els seus rostres estaven a tocar i simultàniament, es van apropar un xic més fins que els seus llavis es van tocar. Primer va ser un petó, posteriorment, un altre i un altre. Transcorreguts uns minuts, els seus llavis estaven enganxats, les llengües lligades i els palmells de les mans lliscaven per tot el cos. Van rebolcar-se al canapè fins que al final, es van aixecar i van anar cap a l’habitació d’ella. En el mateix moment d’entrar, van rodolar per sobre del llit, i tota la roba que duien va quedar escampada per terra. Els panteixos i els gemecs van ser l’únic so que esquerdava la quietud que regia entre aquells quatre murs. L’èxtasi no va trigar a arribar, i lentament, la follia es va apaivagar. Al cap de deu minuts, ambdós dormien.
Tal com feia cada dia, a tres quarts de vuit del matí de la nonae de Mart de 2020, en Biel s’esperava a la parada del passeig Verdaguer per agafar l’Express.cat i anar cap a Barcelona. L’any passat havia acabat el grau en Humanitats i ara hi estava fent un màster en Antropologia i Etnografia. Quan l’autobús va arribar, va pujar i va asseure’s en un dels seients de les primeres files. El vehicle va continuar fins a l’estació d’autobusos, i allà va entrar una noia que va seure al costat d’en Biel. Ell la coneixia de veure-la per Igualada i de coincidir en alguns trajectes. Sabia que es deia Arlet i que estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Tot seguit, l’autobús inicià el viatge, l’Arlet va aclucar els ulls i en Biel va extreure de la motxilla el telèfon mòbil i començà a escoltar una llista de Spotify. De tant en tant, donava una ullada a Instagram per veure les fotos que havien penjat les seves amistats. Arribats a destí, l’Arlet baixà a la parada del metro de Palau Reial i en Biel va fer-ho a la de Maria Cristina.
Acabada la jornada lectiva, en Biel va tornar cap a Igualada i com que l’endemà era divendres i no tenia classe, va pensar que ho aprofitaria per avançar el treball de fi de curs. En el mateix moment en què es van apropar a Esparreguera, el cel es va enfosquir. Ningú en va fer gaire cas perquè feia dies que els meteoròlegs anunciaven canvis de temps. Això no obstant, va canviar després d’haver travessat el túnel del Bruc, i una atapeïda massa de cumulonimbus va cobrir l’aspecte del cel. De sobte, es va sentir el retruny d’un tro que els va eixordar i que es va repetir tres vegades. Aquella negror consistent els va acompanyar fins que van arribar a Igualada, on van trobar-se un panorama que els va deixar atordits. L’esplanada de l’estació d’autobusos estava farcida de gent. L’aparcament del supermercat Aldi estava ple a vessar, i la gent que sortia d’aquesta superfície, anava amb carros atapeïts de bosses. A l’interior del CarrefourMarket totes les prestatgeries estaven buides, així com els congeladors i les neveres.
Quan el xofer de l’autobús va obrir les portes, tothom va sortir esperitat. Llavors, en Biel es acostar a un grup de persones i els va preguntar:
―Sabeu què està passant? A què és degut tot aquest desori?
—Tot ha començat als voltants de les quatre de la tarda —va respondre un d’ells—. El cel s’ha enrogit, han començat a caure volves de color de fang, i, s’ha girat un vent abrasador. Després, s’ha sentit un tro i s’ha desfermat una terrabastada. L’aigua que queia era bullent i de color grogós, i la gent que no ha trobat cap lloc per aixoplugar-se, ha mort calcinada.
—I ha durat gaire, això? —va demanar en Biel.
—No —respongué un altre—. Un quart d’hora, com a molt. En acabat, tot s’ha aturat i la vermellor del cel s’ha transformat en fosquedat. Seguidament, s’ha començat a sentir miolar de les sirenes de les ambulàncies, la policia i els bombers. Immediatament, tothom ha sortit en massa cap a les botigues de queviures i els supermercats.
Tot seguit, en Biel va donar les gràcies als seus informadors i va començar a caminar molt de pressa. En aquell moment, només tenia una cosa al cap: arribar a casa i comprovar si els seus pares i la seva germana estaven sans i estalvis. De sobte, va sentir una corredissa darrere seu i una veu femenina que el cridava, es va girar i va veure que era l’Arlet. En el mateix moment, ella li va mostrar el seu mòbil perquè ell llegís la notícia que apareixia a la pantalla. “Diversos municipis i comarques catalans han patit els efectes del tsunami tòxic que els meteoròlegs i els científics han batejat com SARG-25. Es preveu que continuï avançant durant les hores vinents i que s’escampi cap a la resta del Principat i d’altres comunitats autònomes. Les víctimes mortals ja es compten per centenars”.
Simultàniament, van veure uns cotxes de la policia municipal que emetien un missatge pels altaveus, en el qual demanaven a la ciutadania que, per seguretat, anessin cap a casa i no sortissin. A continuació, en Biel i l’Arlet van començar a córrer en direcció al carrer Lleida. En arribar a l’altura de l’Escola Anoia, davant de la qual vivia en Biel, es van acomiadar. L’Arlet va continuar fins que va arribar a l’avinguda Barcelona, i va entrar en un edifici situat enfront de l’antiga Vives-Vidal. El que els dos joves es van trobar a l’interior de les seves llars va ser el mateix: fredor i solitud. Debades van provar de trucar als seus pares i germans, perquè o bé no responia ningú o bé la veu del contestador deia que “El telèfon estava apagat o fora de cobertura”. Van passar minuts, hores, durant les quals van continuar intentant-ho. Tanmateix, obtingueren el mateix resultat. El que va començar com una preocupació esdevingué angoixa i després ansietat. Tot seguit, en Biel i l’Arlet van començar a parlar per WhatsApp, i van compartir l’angúnia que sentien. I si eren al carrer quan va caure la borrasca verinosa i ara són a l’hospital?, va escriure l’Arlet. Tens raó,va teclejar en Biel pensant que la premonició de l’Arlet podia ser certa.
Al cap de cinc minuts, els dos joves es van trobar al davant de casa de la noia i van anar cap a l’hospital. Quan van arribar a la benzinera que hi ha al costat del bar Canaletes, van veure una munió de gent que envoltava l’edifici. Seguidament, van anar cap a la part del darrere i van accedir al vestíbul. Un cop a dins, el quadre que se’ls dibuixà davant dels ulls els va consternar. La superfície estava plena de lliteres, d’altres persones estaven ajagudes a terra. El trànsit continu de metges i infermeres anant amunt i avall per atendre els malalts, era continu. L’Arlet i en Biel van aconseguir arribar al taulell de recepció, i van preguntar si hi havia alguna possibilitat d’esbrinar si els seus familiars eren allà. La dona que hi havia al darrere, la cara de la qual deixava palès que estava físicament i mentalment esgotada, els va dir que no, que encara no havien pogut introduir les dades de tots els pacients que havien arribat. Finalment, van decidir pujar al tercer pis, mirar en els passadissos i les habitacions, i retrobar-se a la planta baixa. Van veure moltes persones, tanmateix, no les que buscaven ells, i per aquest motiu, van decidir tornar cap a casa. L’Arlet va proposar pujar al seu pis i compartir unes pizzes que tenia a la nevera. Mentre mastegaven, feien travesses sobre el que estava succeint, i temien que el pitjor encara hagués d’arribar. En acabar de menjar, en Biel va dir-li a l’Arlet que se n’anava i que li trucaria l’endemà al matí. Aleshores, ella li va contestar que si volia es podia quedar, i en Biel va assentir amb el cap. Després, van asseure’s al sofà, i en la penombra van parlar sobre el que farien l’endemà. Més endavant, van deixar de parlar, els seus rostres estaven a tocar i simultàniament, es van apropar un xic més fins que els seus llavis es van tocar. Primer va ser un petó, posteriorment, un altre i un altre. Transcorreguts uns minuts, els seus llavis estaven enganxats, les llengües lligades i els palmells de les mans lliscaven per tot el cos. Van rebolcar-se al canapè fins que al final, es van aixecar i van anar cap a l’habitació d’ella. En el mateix moment d’entrar, van rodolar per sobre del llit, i tota la roba que duien va quedar escampada per terra. Els panteixos i els gemecs van ser l’únic so que esquerdava la quietud que regia entre aquells quatre murs. L’èxtasi no va trigar a arribar, i lentament, la follia es va apaivagar. Al cap de deu minuts, ambdós dormien.
6.11.2021
El mar
Montserrat Morera
A casa som de secà, però sempre ens ha agradat el mar. Cada estiu els pares llogaven una caseta a Calafell i jo passava un mes nedant i prenent el sol amb les meves germanes. Això era abans de la guerra. Ara el mar em porta records molt diferents.
El mar d’Argelers, en ple febrer, amb un vent glaçat i cap lloc on resguardar-se si no era un forat a la sorra; aquell mar gris i brut, que tant servia per orinar com per rentar-se la cara. No vaig resistir gaires dies les mirades dels senegalesos i els crostons de pa sec que ens tiraven els gavatxos com si fóssim les mones del zoo. Amb uns quants companys vam tornar a passar la frontera i ens vam lliurar a l’enemic.
L’Atlàntic va ser el següent mar: els presoners presentados vam ser embarcats a Hendaia cap a Andalusia en un vaixell atrotinat que ja no servia ni per fer la guerra. Vam passar quinze dies apilotats com sardines, sense poder-nos rentar, plens de polls i xinxes, amb poc menjar i aprenent a cantar el Cara al sol, una cançó que ningú no coneixia i que ens feien assajar matí i vespre; van repartir un paper que no podíem perdre amb la lletra, per quan arribéssim al camp de concentració feixista.
Vam veure de lluny Lisboa, vam travessar l’estret de Gibraltar, vigilats pels cuirassats anglesos que ja es preparaven pel que havia de venir i, finalment, vam desembarcar a Màlaga. Quan vam entrar al Cuartel La Aurora, que era un magatzem de troncs amb un gran pati, estàvem tots malalts, amb diarrea i febre, resultat del mareig, la gana i el mal estat del vaixell. Allà em vaig anar refent de mica en mica, gràcies al sol, al ranxo i als banys diaris a la Mediterrània, que em van deslliurar dels polls. Al cap d’un mes em van destinar a Écija a conduir camions. Era un dels pocs que tenia carnet. Això em va salvar dels treballs més durs, i em va permetre guanyar bones propines dels caps d’Intendència que volien transportar menjar d’estraperlo des dels pobles fins a Sevilla.
Després d’un any de molts avals i certificats he pogut tornar a casa amb els pares. A la bòbila he trobat alguns companys i el vell camió dels totxos. Aquest estiu he estat a Mallorca per primer cop, a casa de la meva germana petita —que hi ha anat a viure de casada—, i he pogut tornar a banyar-me en platges netes i torrar-me amb el sol. A partir del meu alliberament he anat al mar sempre que he pogut, però la meva darrera visita m’ha portat males sensacions: hem anat a Calella de Palafrugell, amb la meva dona i els dos fills petits, a casa d’un seu germà, l’Ignasi. L’aigua era tan transparent que m’he posat a nedar mar endins, fins a una boia. Quan he volgut tornar em notava cansat, sense forces, i no podia respirar. Faltava molt per arribar a la platja i el cunyat s’ha adonat que alguna cosa no rutllava. Ell no està acostumat a nedar gaire estona, perquè sol practicar a la piscina de Manresa, però ha estat valent i s’ha anat acostant fins on era jo, que ja no em movia de lloc. Amb penes i treballs m’ha pogut arrossegar, i hem arribat fins on ens esperaven les dones. Ni ell ni jo no podíem parlar, només esbufegar. He comprès que els pulmons no em manxen prou bé. No sé pas què dec tenir...
A casa som de secà, però sempre ens ha agradat el mar. Cada estiu els pares llogaven una caseta a Calafell i jo passava un mes nedant i prenent el sol amb les meves germanes. Això era abans de la guerra. Ara el mar em porta records molt diferents.
El mar d’Argelers, en ple febrer, amb un vent glaçat i cap lloc on resguardar-se si no era un forat a la sorra; aquell mar gris i brut, que tant servia per orinar com per rentar-se la cara. No vaig resistir gaires dies les mirades dels senegalesos i els crostons de pa sec que ens tiraven els gavatxos com si fóssim les mones del zoo. Amb uns quants companys vam tornar a passar la frontera i ens vam lliurar a l’enemic.
L’Atlàntic va ser el següent mar: els presoners presentados vam ser embarcats a Hendaia cap a Andalusia en un vaixell atrotinat que ja no servia ni per fer la guerra. Vam passar quinze dies apilotats com sardines, sense poder-nos rentar, plens de polls i xinxes, amb poc menjar i aprenent a cantar el Cara al sol, una cançó que ningú no coneixia i que ens feien assajar matí i vespre; van repartir un paper que no podíem perdre amb la lletra, per quan arribéssim al camp de concentració feixista.
Vam veure de lluny Lisboa, vam travessar l’estret de Gibraltar, vigilats pels cuirassats anglesos que ja es preparaven pel que havia de venir i, finalment, vam desembarcar a Màlaga. Quan vam entrar al Cuartel La Aurora, que era un magatzem de troncs amb un gran pati, estàvem tots malalts, amb diarrea i febre, resultat del mareig, la gana i el mal estat del vaixell. Allà em vaig anar refent de mica en mica, gràcies al sol, al ranxo i als banys diaris a la Mediterrània, que em van deslliurar dels polls. Al cap d’un mes em van destinar a Écija a conduir camions. Era un dels pocs que tenia carnet. Això em va salvar dels treballs més durs, i em va permetre guanyar bones propines dels caps d’Intendència que volien transportar menjar d’estraperlo des dels pobles fins a Sevilla.
Després d’un any de molts avals i certificats he pogut tornar a casa amb els pares. A la bòbila he trobat alguns companys i el vell camió dels totxos. Aquest estiu he estat a Mallorca per primer cop, a casa de la meva germana petita —que hi ha anat a viure de casada—, i he pogut tornar a banyar-me en platges netes i torrar-me amb el sol. A partir del meu alliberament he anat al mar sempre que he pogut, però la meva darrera visita m’ha portat males sensacions: hem anat a Calella de Palafrugell, amb la meva dona i els dos fills petits, a casa d’un seu germà, l’Ignasi. L’aigua era tan transparent que m’he posat a nedar mar endins, fins a una boia. Quan he volgut tornar em notava cansat, sense forces, i no podia respirar. Faltava molt per arribar a la platja i el cunyat s’ha adonat que alguna cosa no rutllava. Ell no està acostumat a nedar gaire estona, perquè sol practicar a la piscina de Manresa, però ha estat valent i s’ha anat acostant fins on era jo, que ja no em movia de lloc. Amb penes i treballs m’ha pogut arrossegar, i hem arribat fins on ens esperaven les dones. Ni ell ni jo no podíem parlar, només esbufegar. He comprès que els pulmons no em manxen prou bé. No sé pas què dec tenir...
Tres desitjos
Lluïsa Salazar
—Em costa de creure que mai hagis sospesat trobar-me en el teu camí —es dirigeix a l’Eva amb els braços plegats.La situació li resulta prou inversemblant a ella que es considera una escèptica en tots els àmbits. No juga a la loteria ni cerca missatges encriptats a cap dels seus somnis. Tan tranquil·la que treia la pols dels mobles i ara aquest estrany li formula una pregunta del tot inesperada.—I vols que et respongui així? Sense pensar? Crec que un tema tan seriós és per meditar-hi amb deteniment. Dona’m temps —afegeix amb un deix d’ingenuïtat—. Per cert, quant fa que no et deixaves veure? Imagino que no soc ni de lluny la teva primera víctima. Et proposo una dutxa mentre et rento el vestit, o bé et busco algun conjunt més actual.—Que en sou, de complicades, les dones. Amb els homes tot és més senzill —respon tapant-se la cara amb la mà dreta. Sembla ben bé una emoticona d’aquest segle, somriu l’Eva. —Sembles tens i encarcarat. Et convindria un bon massatge. Si et quedes un parell o tres de dies conec un bon osteòpata.A la fi accedeix a utilitzar el bany i espolsar-se la pols dels segles que duu enganxats a l’esquena. La dutxa reconfortant fins i tot el rejoveneix. Mentre es vesteix amb un nou pantaló i una samarreta, observa una zona desconeguda i tan diferent del món que va deixar enrere en acceptar aquella feina tan singular. Li resulta fins i tot impossible recordar com va anar tot plegat. —I com passes el temps en aquell espai tan minúscul? —l’interroga mirant de reüll el recipient d’on ha emergit un personatge tan singular. —No resulta tan petit com sembla. El temps i l’espai són d’allò més relatius i el meu univers és força més ampli que la teva cova —somriu maliciós i respon fent girar el cap en totes les direccions possibles d’aquell pis—. Com ha canviat la Terra de la darrera visita ençà! —afegeix mirant per la finestra.De la cuina escapa una olor d’aquelles que obre la gana i al desconegut no li passa per alt. —Ja has pensat o encara necessites més temps? Puc oferir-te el que em demanis, per impossible que et pugui semblar. Tinc gana. Et permeto una estona més si em convides a menjar.—Ets una bona cuinera —diu entre queixalada i queixalada—. Em sorprèn d’allò més la teva naturalitat. Acostumo a crear confusió entre els meus clients. Tan incrèdula, ets? Demana’m un primer desig i comprova-ho per tu mateixa.—La teva proposta va més enllà d’un simple antull, i no vull malmetre l’ocasió.—No hi pateixis tant, al cap i a la fi te’n quedaran dos més. Allò que somnies en acotxar-te entre els llençols o imagines cada matí en posar els peus a terra... —xiuxiueja.—Ben mirat, m’agradaria tenir tot el temps del món i que algú altre ocupés el meu lloc en aquesta casa. Dit i fet! —M’has ben fotut! —crida el geni en aquell menjador—. Com li faré entendre a l’Enric on ha anat a fer cap l’Eva i que soc jo qui ocupa el seu lloc? I han quedat tots els plats i cassoles per rentar... Estic convençut que acabo de perdre tots els meus poders.
—Em costa de creure que mai hagis sospesat trobar-me en el teu camí —es dirigeix a l’Eva amb els braços plegats.
La situació li resulta prou inversemblant a ella que es considera una escèptica en tots els àmbits. No juga a la loteria ni cerca missatges encriptats a cap dels seus somnis. Tan tranquil·la que treia la pols dels mobles i ara aquest estrany li formula una pregunta del tot inesperada.
—I vols que et respongui així? Sense pensar? Crec que un tema tan seriós és per meditar-hi amb deteniment. Dona’m temps —afegeix amb un deix d’ingenuïtat—. Per cert, quant fa que no et deixaves veure? Imagino que no soc ni de lluny la teva primera víctima. Et proposo una dutxa mentre et rento el vestit, o bé et busco algun conjunt més actual.
—Que en sou, de complicades, les dones. Amb els homes tot és més senzill —respon tapant-se la cara amb la mà dreta. Sembla ben bé una emoticona d’aquest segle, somriu l’Eva.
—Sembles tens i encarcarat. Et convindria un bon massatge. Si et quedes un parell o tres de dies conec un bon osteòpata.
A la fi accedeix a utilitzar el bany i espolsar-se la pols dels segles que duu enganxats a l’esquena. La dutxa reconfortant fins i tot el rejoveneix. Mentre es vesteix amb un nou pantaló i una samarreta, observa una zona desconeguda i tan diferent del món que va deixar enrere en acceptar aquella feina tan singular. Li resulta fins i tot impossible recordar com va anar tot plegat.
—I com passes el temps en aquell espai tan minúscul? —l’interroga mirant de reüll el recipient d’on ha emergit un personatge tan singular.
—No resulta tan petit com sembla. El temps i l’espai són d’allò més relatius i el meu univers és força més ampli que la teva cova —somriu maliciós i respon fent girar el cap en totes les direccions possibles d’aquell pis—. Com ha canviat la Terra de la darrera visita ençà! —afegeix mirant per la finestra.
De la cuina escapa una olor d’aquelles que obre la gana i al desconegut no li passa per alt.
—Ja has pensat o encara necessites més temps? Puc oferir-te el que em demanis, per impossible que et pugui semblar. Tinc gana. Et permeto una estona més si em convides a menjar.
—Ets una bona cuinera —diu entre queixalada i queixalada—. Em sorprèn d’allò més la teva naturalitat. Acostumo a crear confusió entre els meus clients. Tan incrèdula, ets? Demana’m un primer desig i comprova-ho per tu mateixa.
—La teva proposta va més enllà d’un simple antull, i no vull malmetre l’ocasió.
—No hi pateixis tant, al cap i a la fi te’n quedaran dos més. Allò que somnies en acotxar-te entre els llençols o imagines cada matí en posar els peus a terra... —xiuxiueja.
—Ben mirat, m’agradaria tenir tot el temps del món i que algú altre ocupés el meu lloc en aquesta casa.
Dit i fet!
—M’has ben fotut! —crida el geni en aquell menjador—. Com li faré entendre a l’Enric on ha anat a fer cap l’Eva i que soc jo qui ocupa el seu lloc? I han quedat tots els plats i cassoles per rentar... Estic convençut que acabo de perdre tots els meus poders.
31.7.2021
Insomni d’una nit d’estiu
Nicolau Poncell
Catric. Un quart de quatre de la matinada. Catric, catrac. Un quart i un minut, faig veure que no ho sento. Catric, catrac, catruc. Un quart i cinc i no passa gens d’aire. Catric, catrac, catruc i catruc. M’aixeco pensant en si esbroncar o no a qui em desperta. Que no són hores de remenar trastos! Catric, catrac. Surto al balcó, és un treballador del servei municipal de recollida però segueix sense ser hora de fer soroll. Catrac, catruc. Per què m’han de despertar a aquestes hores? Bé que treballo, jo, a la tarda, amb tota la calor, sense molestar ningú! Catruc. Dos quarts menys cinc de cinc de la matinada: s’allunya el rum-rum del motor que ha estat engegat tota l’estona i ja sé que em costarà tornar a dormir.
Són les cinc i penso que hi ha coses que no haurien de ser com són. Avui és una d’aquelles nits que no vol refrescar i arriba tota la remor de motors de màquines i vehicles de tota la ciutat, que ja mai tampoc no dorm del tot. Dues noies passen xerrant. No criden però ara se sent tot: de veritat, això no hauria de ser així, no està bé... No sé pas de què parlen, però hi estic d’acord. Qui coi deu haver deixat tots aquells mobles al carrer? Catric, catrac, catruc. Potser el mateix malapersona que abans-d’ahir havia deixat un matalàs dels grossos arrepenjat als contenidors del reciclatge? Vaig haver de maleir-li els ossos perquè em va fer embrutar les mans per poder llençar els envasos que duia. Quin coi de porc deuria dormir-hi?: brut, molt brut, humit, gairebé moll tot i la calor que fa! Quin fàstic! A mi m’hauria fet vergonya deixar-lo allà, que tothom el veiés: ni que ningú em conegués. Deu ser el mateix, o la mateixa o mateixos, no ho sé, que dia sí dia no hi deixen trastos per l’estil. Sempre andròmines repugnants i inaprofitables. De vegades, en algun lloc, en veus alguna que penses: coi, això encara ho podria aprofitar! Si tinguessis lloc i sabessis per a què ho vols.
Seus a la taula del menjador cansat de donar voltes al llit i al magí, aquí sí que passa una mica d’aire! Un cuc et rosegava l’estómac, perquè havies sopat poc desganat de calor, i has assaltat la nevera. Quarts de sis de la matinada potser no són hores, però et venia de gust i has obert una llauna d’olives farcides, la bossa de cacauets i una cervesa ben freda. A poc a poc t’ho has cruspit. Catric, catrac, catruc. No t’hi fas mala sang, però no deixes de pensar-hi. Et sembla que el món està capgirat. Barrines perquè ja saps que no t’adormiràs fins que sigui massa tard, quan es faci de dia, o no dormiràs. Cap de les dues opcions no és bona, cap de les dues no t’agrada: avui volies descansar, dormir, llevar-te a una hora prudent, més aviat d’hora i aprofitar per fer uns quants encàrrecs al matí, encara a la fresca, la poca que fa. I ves! Catrac, catruc. Volies aprofitar el primer dia de vacances però no en tens cap obligació i faràs el que et sembli i com et sembli. Catruc. Tret de dormir béeezzzzzzz...
Catric. Un quart de quatre de la matinada. Catric, catrac. Un quart i un minut, faig veure que no ho sento. Catric, catrac, catruc. Un quart i cinc i no passa gens d’aire. Catric, catrac, catruc i catruc. M’aixeco pensant en si esbroncar o no a qui em desperta. Que no són hores de remenar trastos! Catric, catrac. Surto al balcó, és un treballador del servei municipal de recollida però segueix sense ser hora de fer soroll. Catrac, catruc. Per què m’han de despertar a aquestes hores? Bé que treballo, jo, a la tarda, amb tota la calor, sense molestar ningú! Catruc. Dos quarts menys cinc de cinc de la matinada: s’allunya el rum-rum del motor que ha estat engegat tota l’estona i ja sé que em costarà tornar a dormir.
Són les cinc i penso que hi ha coses que no haurien de ser com són. Avui és una d’aquelles nits que no vol refrescar i arriba tota la remor de motors de màquines i vehicles de tota la ciutat, que ja mai tampoc no dorm del tot. Dues noies passen xerrant. No criden però ara se sent tot: de veritat, això no hauria de ser així, no està bé... No sé pas de què parlen, però hi estic d’acord. Qui coi deu haver deixat tots aquells mobles al carrer? Catric, catrac, catruc. Potser el mateix malapersona que abans-d’ahir havia deixat un matalàs dels grossos arrepenjat als contenidors del reciclatge? Vaig haver de maleir-li els ossos perquè em va fer embrutar les mans per poder llençar els envasos que duia. Quin coi de porc deuria dormir-hi?: brut, molt brut, humit, gairebé moll tot i la calor que fa! Quin fàstic! A mi m’hauria fet vergonya deixar-lo allà, que tothom el veiés: ni que ningú em conegués. Deu ser el mateix, o la mateixa o mateixos, no ho sé, que dia sí dia no hi deixen trastos per l’estil. Sempre andròmines repugnants i inaprofitables. De vegades, en algun lloc, en veus alguna que penses: coi, això encara ho podria aprofitar! Si tinguessis lloc i sabessis per a què ho vols.
Seus a la taula del menjador cansat de donar voltes al llit i al magí, aquí sí que passa una mica d’aire! Un cuc et rosegava l’estómac, perquè havies sopat poc desganat de calor, i has assaltat la nevera. Quarts de sis de la matinada potser no són hores, però et venia de gust i has obert una llauna d’olives farcides, la bossa de cacauets i una cervesa ben freda. A poc a poc t’ho has cruspit. Catric, catrac, catruc. No t’hi fas mala sang, però no deixes de pensar-hi. Et sembla que el món està capgirat. Barrines perquè ja saps que no t’adormiràs fins que sigui massa tard, quan es faci de dia, o no dormiràs. Cap de les dues opcions no és bona, cap de les dues no t’agrada: avui volies descansar, dormir, llevar-te a una hora prudent, més aviat d’hora i aprofitar per fer uns quants encàrrecs al matí, encara a la fresca, la poca que fa. I ves! Catrac, catruc. Volies aprofitar el primer dia de vacances però no en tens cap obligació i faràs el que et sembli i com et sembli. Catruc. Tret de dormir béeezzzzzzz...
31.7.2021
Una
M. Carme Martín
Teníem gana i teníem fred. Es feia de dia i la mama encara no havia tornat. I els homes dels peus sorollosos parlaven a crits i engegaven màquines que sonaven molt fort.
I teníem set i teníem por. I ens arraulíem tots quatre per no sentir els sorolls i fer-nos passar el fred. I la meva germana gran va ser més agosarada i se’n va anar a un racó per on s’havia escolat l’aigua de la pluja i s’havia fet un bassal a terra. I ella va arribar llepant-se els morros. I jo ho vaig provar però abans d’arribar-hi un dels homes va estar a punt de trepitjar-me amb les botes. Com que soc negra no em veien, però els tenia por. I els altres dos germans, els que havien nascut darrers amb la mama ja esgotada, no es movien, i es tornaven freds. I la germana rossa i jo els vam llepar però no es bellugaven ni obrien els ulls.
Es va pondre el sol i la mama no havia tornat. I teníem gana i teníem fred i teníem por i els blanquets no es movien i cada vegada es tornaven més freds. I la rosseta i jo els vam deixar i vam sortir fora pel forat de la porta metàl·lica per buscar un lloc més abrigat. I vam trobar un cotxe i estava calent i jo vaig poder pujar dalt de la roda i s’hi estava bé amb aquella escalforeta però la meva germana rossa no podia. Ella ho provava i tornava a caure. Teníem gana i ens afeblíem. I vam sentir les veus d’uns homes i vaig veure la lluna grossa penjada del cel. Sort que vaig saltar a temps! Els homes es van endur el cotxe.
La meva germana i jo vam caminar pel polígon industrial fet de cases grans i fredes on treballaven els homes. I d’una nau sortia oloreta de menjar. I ens vam aplanar molt i vam passar sota la porta i vam trobar unes molles de pa i de pernil. I ens ho vam empassar. I ens vam arraulir en un racó on hi havia uns plàstics. I vam dormir. L’endemà em va despertar el terrabastall de la porta metàl·lica que s’obria. Vaig miolar i els pèls se’m van estarrufar. La meva germana ja no hi era. On havia anat? Per què m’havia deixat sola?
Tenia por i tenia fred i tenia gana i estava sola. No em quedaven forces. No sé si es va fer de dia o de nit. De sobte em vaig adonar que una mà calenta m’agafava i m’embolicava amb alguna cosa suau i càlida com el pèl de la mama. Però no era la mama. Mai més vaig tornar a veure la mama. Aquelles mans em van ficar en un cotxe, em vam donar aigua i una mica de llet i em vaig adormir.
Quan em vaig despertar era en una casa. Hi havia molt menjar i tot era calent. I les mans m’agafaven i em feien carícies. Era com haver trobat una altra mama. I a sobre un papa que jugava amb mi.
I aquests dos papis em van voler a casa seva i em van dir et diràs Miranda, com la noia d’una obra d’un senyor de nom llarg que viu en una illa i està molt sola. Però jo no estic mai sola. No tinc germans però tinc els papis i tiets i tietes i un nen que em ve a veure.
Ja no tinc fred, menjo tant com vull, tinc aigua, juguen amb mi, em pentinen, em porten al metge quan no em trobo bé. Sé que no em deixaran mai sola.
Teníem gana i teníem fred. Es feia de dia i la mama encara no havia tornat. I els homes dels peus sorollosos parlaven a crits i engegaven màquines que sonaven molt fort.
I teníem set i teníem por. I ens arraulíem tots quatre per no sentir els sorolls i fer-nos passar el fred. I la meva germana gran va ser més agosarada i se’n va anar a un racó per on s’havia escolat l’aigua de la pluja i s’havia fet un bassal a terra. I ella va arribar llepant-se els morros. I jo ho vaig provar però abans d’arribar-hi un dels homes va estar a punt de trepitjar-me amb les botes. Com que soc negra no em veien, però els tenia por. I els altres dos germans, els que havien nascut darrers amb la mama ja esgotada, no es movien, i es tornaven freds. I la germana rossa i jo els vam llepar però no es bellugaven ni obrien els ulls.
Es va pondre el sol i la mama no havia tornat. I teníem gana i teníem fred i teníem por i els blanquets no es movien i cada vegada es tornaven més freds. I la rosseta i jo els vam deixar i vam sortir fora pel forat de la porta metàl·lica per buscar un lloc més abrigat. I vam trobar un cotxe i estava calent i jo vaig poder pujar dalt de la roda i s’hi estava bé amb aquella escalforeta però la meva germana rossa no podia. Ella ho provava i tornava a caure. Teníem gana i ens afeblíem. I vam sentir les veus d’uns homes i vaig veure la lluna grossa penjada del cel. Sort que vaig saltar a temps! Els homes es van endur el cotxe.
La meva germana i jo vam caminar pel polígon industrial fet de cases grans i fredes on treballaven els homes. I d’una nau sortia oloreta de menjar. I ens vam aplanar molt i vam passar sota la porta i vam trobar unes molles de pa i de pernil. I ens ho vam empassar. I ens vam arraulir en un racó on hi havia uns plàstics. I vam dormir. L’endemà em va despertar el terrabastall de la porta metàl·lica que s’obria. Vaig miolar i els pèls se’m van estarrufar. La meva germana ja no hi era. On havia anat? Per què m’havia deixat sola?
Tenia por i tenia fred i tenia gana i estava sola. No em quedaven forces. No sé si es va fer de dia o de nit. De sobte em vaig adonar que una mà calenta m’agafava i m’embolicava amb alguna cosa suau i càlida com el pèl de la mama. Però no era la mama. Mai més vaig tornar a veure la mama. Aquelles mans em van ficar en un cotxe, em vam donar aigua i una mica de llet i em vaig adormir.
Quan em vaig despertar era en una casa. Hi havia molt menjar i tot era calent. I les mans m’agafaven i em feien carícies. Era com haver trobat una altra mama. I a sobre un papa que jugava amb mi.
I aquests dos papis em van voler a casa seva i em van dir et diràs Miranda, com la noia d’una obra d’un senyor de nom llarg que viu en una illa i està molt sola. Però jo no estic mai sola. No tinc germans però tinc els papis i tiets i tietes i un nen que em ve a veure.
Ja no tinc fred, menjo tant com vull, tinc aigua, juguen amb mi, em pentinen, em porten al metge quan no em trobo bé. Sé que no em deixaran mai sola.
8.6.2021
Bon appétit
Javi Fernández
El senyor Patata odiava la senyora Moniato. Ella era més dolça, estava més bronzejada i, a sobre, hi havia èpoques en les quals la seva fama era insultant. La família del senyor Patata sempre quedava a l’ombra, per exemple, formant part d’una truita on la discussió era «ceba sí o ceba no»; mig ofegats per una salsa nerviosa que no els deixava espai per desenvolupar el seu gust per la cuina; o encara pitjor, qui els recordaria en mig d’un guisat ple de gustosa carn i sucós caldo? Però si fins i tot eren insultats per tots els infants i gairebé la majoria dels adults quan es presentaven, ferms i orgullosos, al bell mig d’un bullit de verdures.
Doncs vet aquí que aquell dia, el senyor Patata estava fet puré. A més a més, l’encant de la senyora Moniato s’estenia per tot arreu com una teranyina feta de fècula. Vinga presumir, vinga passar-li per la cara com d’esplèndida es presentaria ella tot sortint del forn. Brillant i com a estrella de l’àpat, es gallejaria entre els dolços més esperats de la nit de castanyada. Tota creguda, assegurava que amb «batata» fins i tot s’evitava el desagradable esput en pronunciar la barroera pe inicial de la seva companya de casta inferior.
Però no tota la jornada era exclusiva d’aquella festa tan nostrada. Cada cop més, aquella nit es compartia amb altres festes que arribaven d’arreu. Així doncs, el senyor Patata va pensar que si tant agradava a tothom el maleït Halloween, caldria celebrar-lo amb totes les de la llei.
Va preparar un entorn adient, amb el caliu que a ell tant li esqueia, i tramà el que seria la recepta definitiva per a aquella bleda. La festejaria, l’enganyaria i després la couria al forn mentre se la mirava a través del vidre temperat de la porta.
Unes hores abans del sopar de gala, va demanar els serveis de la greixonera de terrissa més maca de l’armari. Morta feia anys, però totalment funcional, no va negar-s’hi, és clar. A dins seu, va estendre un llit fet de ceba dolça. Va aromatitzar l’estança amb flors de pebre i va omplir-ho tot de reflexos de llum que rebotaven en cristalls de sal. Envoltada per un bosc de xampinyons i branques de llorer, la senyora Moniato no podria resistir-se a un bany d’oli i vi blanc.
L’havia citat en vint minuts, i gairebé tot estava ja preparat. Només faltava el toc de picant que tant s’agraeix en un bon àpat carnal. Es despullà de la pell i arreglà totes les impureses del seu arrodonit cos. Es va dutxar sota l’aixeta de l’aigüera i s’estirà amb tota la sensualitat que l’havia fet el més aclamat galant d’entre els tubercles del safareig. La cassola descansava ja dins del forn i, amb l’excusa d’anar a buscar unes branquetes de farigola per a la seva convidada, l’abandonaria allà dins fins a rostir-la del tot. Volia veure com se li arrugava la pell i desitjava fer-la suar com una salsitxa, ella que era tan primmirada i creguda.
Va sentir un soroll i va mirar el rellotge del forn. Encara faltaven uns minuts i una batata mai arribava a l’hora exacta, però no volia arriscar-se. Es va estirar i va inflar tots els porus per tal de marcar bé els seus atributs. «Ara no sé si m’ha dit que posi la rentadora o que engegui el forn», va sentir que deia el cònjuge més despistat de la casa. «Deu ser el forn, que ja està preparat».
El «No» del senyor Patata va quedar emmudit pel cop que va fer la porta del forn en tancar-se i el «Pip» indicant que estava engegat. La resistència elèctrica va rugir com un dels Senyors de l’Avern i va començar a escalfar aquella cova recoberta de tefló. El senyor Patata va intentar aixecar-se, però el seu pla estava massa ben pensat. Relliscava sense parar amb l’oli. «Sempre hi ha massa oli!», es va lamentar. A sota seu, la ceba va començar a cruixir i a retorçar-se com cucs sortits d’una tomba, les branquetes d’herbes van esdevenir un bosc maleït ple d’esquelets socarrimats i els xampinyons es van assecar i empetitir com caps reduïts de jívaros que, de tant en tant, esclataven i atacaven el pobre senyor Patata.
La senyora Moniato va arribar a la seva cita just en el moment en el qual el senyor Patata agonitzava. El desmai va ser inevitable per aquella batata enamorada en secret des que arribà al rebost. Sense esma, rodolà pel terra de la cuina fins al racó del rentavaixella, on justament apareixia la sabata del botxí del seu amor. «Coi, ens hem deixat això fora». Va recollir-la i, maldestre com era aquell humà, aliè a la calamitat que es coïa, la va pelar a correcuita i malament, desmembrant-la i mutilant-la sense compassió. Va obrir la porta del forn i la va llençar literalment al recipient, tot evitant una cremada, i va sortir de la cuina tancant el llum darrere seu.
Només il·luminats pel petit led de l’interior del forn, el senyor Patata mai va ser conscient que el seu pla finalment es va portar a terme. Allà dins, cremada en vida, la senyora Moniato tampoc va saber mai d’aquell propòsit cruel del senyor Patata i va morir pensant que moria per amor, com una dramàtica Julieta que no troba sentit en viure sense el seu Romeu.
El senyor Patata odiava la senyora Moniato. Ella era més dolça, estava més bronzejada i, a sobre, hi havia èpoques en les quals la seva fama era insultant. La família del senyor Patata sempre quedava a l’ombra, per exemple, formant part d’una truita on la discussió era «ceba sí o ceba no»; mig ofegats per una salsa nerviosa que no els deixava espai per desenvolupar el seu gust per la cuina; o encara pitjor, qui els recordaria en mig d’un guisat ple de gustosa carn i sucós caldo? Però si fins i tot eren insultats per tots els infants i gairebé la majoria dels adults quan es presentaven, ferms i orgullosos, al bell mig d’un bullit de verdures.
Doncs vet aquí que aquell dia, el senyor Patata estava fet puré. A més a més, l’encant de la senyora Moniato s’estenia per tot arreu com una teranyina feta de fècula. Vinga presumir, vinga passar-li per la cara com d’esplèndida es presentaria ella tot sortint del forn. Brillant i com a estrella de l’àpat, es gallejaria entre els dolços més esperats de la nit de castanyada. Tota creguda, assegurava que amb «batata» fins i tot s’evitava el desagradable esput en pronunciar la barroera pe inicial de la seva companya de casta inferior.
Però no tota la jornada era exclusiva d’aquella festa tan nostrada. Cada cop més, aquella nit es compartia amb altres festes que arribaven d’arreu. Així doncs, el senyor Patata va pensar que si tant agradava a tothom el maleït Halloween, caldria celebrar-lo amb totes les de la llei.
Va preparar un entorn adient, amb el caliu que a ell tant li esqueia, i tramà el que seria la recepta definitiva per a aquella bleda. La festejaria, l’enganyaria i després la couria al forn mentre se la mirava a través del vidre temperat de la porta.
Unes hores abans del sopar de gala, va demanar els serveis de la greixonera de terrissa més maca de l’armari. Morta feia anys, però totalment funcional, no va negar-s’hi, és clar. A dins seu, va estendre un llit fet de ceba dolça. Va aromatitzar l’estança amb flors de pebre i va omplir-ho tot de reflexos de llum que rebotaven en cristalls de sal. Envoltada per un bosc de xampinyons i branques de llorer, la senyora Moniato no podria resistir-se a un bany d’oli i vi blanc.
L’havia citat en vint minuts, i gairebé tot estava ja preparat. Només faltava el toc de picant que tant s’agraeix en un bon àpat carnal. Es despullà de la pell i arreglà totes les impureses del seu arrodonit cos. Es va dutxar sota l’aixeta de l’aigüera i s’estirà amb tota la sensualitat que l’havia fet el més aclamat galant d’entre els tubercles del safareig. La cassola descansava ja dins del forn i, amb l’excusa d’anar a buscar unes branquetes de farigola per a la seva convidada, l’abandonaria allà dins fins a rostir-la del tot. Volia veure com se li arrugava la pell i desitjava fer-la suar com una salsitxa, ella que era tan primmirada i creguda.
Va sentir un soroll i va mirar el rellotge del forn. Encara faltaven uns minuts i una batata mai arribava a l’hora exacta, però no volia arriscar-se. Es va estirar i va inflar tots els porus per tal de marcar bé els seus atributs. «Ara no sé si m’ha dit que posi la rentadora o que engegui el forn», va sentir que deia el cònjuge més despistat de la casa. «Deu ser el forn, que ja està preparat».
El «No» del senyor Patata va quedar emmudit pel cop que va fer la porta del forn en tancar-se i el «Pip» indicant que estava engegat. La resistència elèctrica va rugir com un dels Senyors de l’Avern i va començar a escalfar aquella cova recoberta de tefló. El senyor Patata va intentar aixecar-se, però el seu pla estava massa ben pensat. Relliscava sense parar amb l’oli. «Sempre hi ha massa oli!», es va lamentar. A sota seu, la ceba va començar a cruixir i a retorçar-se com cucs sortits d’una tomba, les branquetes d’herbes van esdevenir un bosc maleït ple d’esquelets socarrimats i els xampinyons es van assecar i empetitir com caps reduïts de jívaros que, de tant en tant, esclataven i atacaven el pobre senyor Patata.
La senyora Moniato va arribar a la seva cita just en el moment en el qual el senyor Patata agonitzava. El desmai va ser inevitable per aquella batata enamorada en secret des que arribà al rebost. Sense esma, rodolà pel terra de la cuina fins al racó del rentavaixella, on justament apareixia la sabata del botxí del seu amor. «Coi, ens hem deixat això fora». Va recollir-la i, maldestre com era aquell humà, aliè a la calamitat que es coïa, la va pelar a correcuita i malament, desmembrant-la i mutilant-la sense compassió. Va obrir la porta del forn i la va llençar literalment al recipient, tot evitant una cremada, i va sortir de la cuina tancant el llum darrere seu.
Només il·luminats pel petit led de l’interior del forn, el senyor Patata mai va ser conscient que el seu pla finalment es va portar a terme. Allà dins, cremada en vida, la senyora Moniato tampoc va saber mai d’aquell propòsit cruel del senyor Patata i va morir pensant que moria per amor, com una dramàtica Julieta que no troba sentit en viure sense el seu Romeu.
El llac maragda
Paula Colobrans
A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil·la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.
S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.
Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real... De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil·litat.
2.3.2021A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil·la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.
S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.
Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real... De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil·litat.
Mirades
Jesús Cerezo
El Daniel intentava recrear amb la seva memòria quadriculada aquells ulls que l’havien enlluernat a l’autobús, que havien segrestat els seus fins al punt de fer que quasi es passés de parada i arribés tard a la seva primera feina. No era qüestió d’acumular faltes ara.
Primer va ser un fugaç esguard, ella d’esquerra a dreta i ell de dreta a esquerra fins al punt d’intersecció en què les trajectòries de les seves mirades es creuaren. Tots dos detingueren el gir dels seus caps durant un segon, o dos, o tres —ara semblava molt de temps però no podria precisar amb exactitud quant en va transcórrer en realitat— i a continuació i també quasi a l’uníson, tots dos dissimularen desviant els ulls cap al sostre del vehicle i cap enlloc en particular. Quina pèrdua de temps, pensava ara reclinat al sofà, si hagués aprofundit més, recordaria més coses, potser detalls de la roba, la marca dels pantalons, això hauria estat bé, o la de la camisa. Però no va poder, i és que en aquells dos o tres segons les bategades del seu cor s’acceleraren espontàniament. Calculà que uns vint segons després, o sigui, una cruïlla més enllà i un parell de batzegades per frenades brusques del conductor, captà de nou aquells cristalls imponents i obrí instantàniament els seus ulls intentant cridar l’atenció de la seva portadora. Tímid com era, no va gosar atansar-se, és clar. I a més, el bus anava atapeït de gent, eren tres quarts de nou i tothom es dirigia cap a l’escola o la feina. Aquest segon cop la trobada visual va durar tres o quatre segons, acabats en un moviment de celles que ara provava d’interpretar sense gaire èxit. Mirava de reproduir l’escena mil·limètricament i tot i ser un fisonomista natural, el destí volia que s’enfrontés amb dificultats inesperades, es lamentà. Escorcollava els ressorts de la seva memòria, escodrinyant qualsevol detall amagat com el gruix de les celles, potser alguna piga furtiva, i la inclinació dels cabells sobre el seu front. Creia tenir la imatge fresca, però, i si l’endemà anava pentinada d’una altra manera? I si portava ulleres de sol? I si anava vestida totalment diferent? Els quatre o cinc metres que els separaven aquell matí van impedir que percebés cap perfum ni cap altra sensació, perquè ell va baixar abans i ella va quedar agafada i immòbil a la barra del bus, dedicant-li, això sí, una última ullada, que ara evocava esperançat.
De sobte, li sobrevingué una fiblada en l’esperit. I si no tornava a veure aquells ulls? Es remogué al seient, inquiet. Vejam, repassem, es digué a si mateix: texans, desgastats però sense estripades, cabell castany, ulls verds marronosos, amb brillantor cristal·lina, celles perfectes en forma de vall suau, front atlètic semiocult pel serrell ondulat, jaqueta blava ajustada i camisa blanca o potser beix, bossa de mà creuada i a l’alçada dels malucs. La bossa s’esvaia ara en el seu record, quina ràbia! No suportava aquells intervals amnèsics, si s’hi hagués fixat una mica més! Esperava que l’endemà dugués almenys la mateixa jupa, potser ella també especulava una propera trobada, qui sap? En fi, desitjava, de totes totes, tenir l’oportunitat de poder adreçar-se a ella i qui sap si preguntar-li el seu nom. Faria provisió de valor aquesta nit de dilluns i esperaria que l’endemà dimarts a aquell ésser d’ulls preciosos i mirada agradable li calgués, per treball o per estudis, fer el mateix trajecte i a la mateixa hora.
Entrà ràpidament a la plana web del transport metropolità per comprovar les parades habituals del vuitanta-set, calcular horaris i sortir de casa l’endemà una mica abans. A la seva parada, el bus arribava ja molt ple i no seria gens fàcil des de fora saber si ella era a dins. Bé, tampoc no calia treure les coses de polleguera, pensà. Era ben possible que en una ciutat de dos milions d’habitants aquella dona jove passés a la llista dels múltiples desconeguts del nostre passat que durant una estona ens fan imaginar, volar, especular una història, somiar desperts, o senzillament acompanyar la nostra solitud com un mirall amb imatge virtual, qui sap si de l’altre costat també somiant, volant, imaginant, fantasiejant.
S’aixecà i decidí que es faria alguna cosa per sopar. Miraria un capítol o dos de la sèrie de moda i aniria a dormir no massa tard. De vegades, quan havia tingut problemes o donava mil voltes a un assumpte, les hores de son l’havien ajudat a trobar la solució. Un cop sopat, mirada la sèrie i ficat al llit, quan finalment la son el conduí a aquella estança tranquil·la i assossegada on la ingravidesa s’apodera de nosaltres, li aparegué l’última ombra; i és que, en això, la sort li va ser esquívola. Aquell àngel de dilluns matí, aquella dona la bellesa de la qual semblava indiscutible, tenia en comú amb quasi tot el passatge, inclús amb ell mateix, un tret que no havia volgut afrontar de bon començament i que deixava massa marge a la imaginació: la seva mascareta, model FFP2, amb forma d’enorme bec. Almenys l’endemà continuarien sent obligatòries, murmurà somnolent.
10.8.2020
El Daniel intentava recrear amb la seva memòria quadriculada aquells ulls que l’havien enlluernat a l’autobús, que havien segrestat els seus fins al punt de fer que quasi es passés de parada i arribés tard a la seva primera feina. No era qüestió d’acumular faltes ara.
Primer va ser un fugaç esguard, ella d’esquerra a dreta i ell de dreta a esquerra fins al punt d’intersecció en què les trajectòries de les seves mirades es creuaren. Tots dos detingueren el gir dels seus caps durant un segon, o dos, o tres —ara semblava molt de temps però no podria precisar amb exactitud quant en va transcórrer en realitat— i a continuació i també quasi a l’uníson, tots dos dissimularen desviant els ulls cap al sostre del vehicle i cap enlloc en particular. Quina pèrdua de temps, pensava ara reclinat al sofà, si hagués aprofundit més, recordaria més coses, potser detalls de la roba, la marca dels pantalons, això hauria estat bé, o la de la camisa. Però no va poder, i és que en aquells dos o tres segons les bategades del seu cor s’acceleraren espontàniament. Calculà que uns vint segons després, o sigui, una cruïlla més enllà i un parell de batzegades per frenades brusques del conductor, captà de nou aquells cristalls imponents i obrí instantàniament els seus ulls intentant cridar l’atenció de la seva portadora. Tímid com era, no va gosar atansar-se, és clar. I a més, el bus anava atapeït de gent, eren tres quarts de nou i tothom es dirigia cap a l’escola o la feina. Aquest segon cop la trobada visual va durar tres o quatre segons, acabats en un moviment de celles que ara provava d’interpretar sense gaire èxit. Mirava de reproduir l’escena mil·limètricament i tot i ser un fisonomista natural, el destí volia que s’enfrontés amb dificultats inesperades, es lamentà. Escorcollava els ressorts de la seva memòria, escodrinyant qualsevol detall amagat com el gruix de les celles, potser alguna piga furtiva, i la inclinació dels cabells sobre el seu front. Creia tenir la imatge fresca, però, i si l’endemà anava pentinada d’una altra manera? I si portava ulleres de sol? I si anava vestida totalment diferent? Els quatre o cinc metres que els separaven aquell matí van impedir que percebés cap perfum ni cap altra sensació, perquè ell va baixar abans i ella va quedar agafada i immòbil a la barra del bus, dedicant-li, això sí, una última ullada, que ara evocava esperançat.
De sobte, li sobrevingué una fiblada en l’esperit. I si no tornava a veure aquells ulls? Es remogué al seient, inquiet. Vejam, repassem, es digué a si mateix: texans, desgastats però sense estripades, cabell castany, ulls verds marronosos, amb brillantor cristal·lina, celles perfectes en forma de vall suau, front atlètic semiocult pel serrell ondulat, jaqueta blava ajustada i camisa blanca o potser beix, bossa de mà creuada i a l’alçada dels malucs. La bossa s’esvaia ara en el seu record, quina ràbia! No suportava aquells intervals amnèsics, si s’hi hagués fixat una mica més! Esperava que l’endemà dugués almenys la mateixa jupa, potser ella també especulava una propera trobada, qui sap? En fi, desitjava, de totes totes, tenir l’oportunitat de poder adreçar-se a ella i qui sap si preguntar-li el seu nom. Faria provisió de valor aquesta nit de dilluns i esperaria que l’endemà dimarts a aquell ésser d’ulls preciosos i mirada agradable li calgués, per treball o per estudis, fer el mateix trajecte i a la mateixa hora.
Entrà ràpidament a la plana web del transport metropolità per comprovar les parades habituals del vuitanta-set, calcular horaris i sortir de casa l’endemà una mica abans. A la seva parada, el bus arribava ja molt ple i no seria gens fàcil des de fora saber si ella era a dins. Bé, tampoc no calia treure les coses de polleguera, pensà. Era ben possible que en una ciutat de dos milions d’habitants aquella dona jove passés a la llista dels múltiples desconeguts del nostre passat que durant una estona ens fan imaginar, volar, especular una història, somiar desperts, o senzillament acompanyar la nostra solitud com un mirall amb imatge virtual, qui sap si de l’altre costat també somiant, volant, imaginant, fantasiejant.
S’aixecà i decidí que es faria alguna cosa per sopar. Miraria un capítol o dos de la sèrie de moda i aniria a dormir no massa tard. De vegades, quan havia tingut problemes o donava mil voltes a un assumpte, les hores de son l’havien ajudat a trobar la solució. Un cop sopat, mirada la sèrie i ficat al llit, quan finalment la son el conduí a aquella estança tranquil·la i assossegada on la ingravidesa s’apodera de nosaltres, li aparegué l’última ombra; i és que, en això, la sort li va ser esquívola. Aquell àngel de dilluns matí, aquella dona la bellesa de la qual semblava indiscutible, tenia en comú amb quasi tot el passatge, inclús amb ell mateix, un tret que no havia volgut afrontar de bon començament i que deixava massa marge a la imaginació: la seva mascareta, model FFP2, amb forma d’enorme bec. Almenys l’endemà continuarien sent obligatòries, murmurà somnolent.
10.8.2020
Mestral
Natxa Nacenta
Aquell vespre, passejaren fins al carrussel. La posta barrejada amb aire gelat. De tant en tant, un glop de mar els esquitxava la cara. Botonant-se l’abric, ella va demanar-li de passar per l’altra vorera.
—Jana, no puc més. La de comptabilitat s’ha tornat a equivocar i no puc fer el budget per al vuit si ho he de repassar tot.
—Però, ho sap, el Santi?
—Clar que ho sap. I no ha fet cap entrevista. Jo no puc perdre temps perquè aquella s’equivoqui.
La Jana es va embolcallar el coll tirant amunt la bufanda. Es va acostar al seu marit i li va buscar la mà dins la butxaca d’ell. Tenia les puntes dels dits gelades.
—Potser hauria de tornar a treballar, Hans. Cap pastilla em funciona. No em curaré mai. Potser he de fer-me’n el càrrec. Si jo treballés, tu podries buscar una altra feina.
Ell li va prémer la mà i la va aturar sota un fanal encès. Treia baf per la boca i tremolava.
—Jana, hi ha moments. No sé com dir-ho. Dies en què em pregunto si és certa la teva depressió. No em malinterpretis. Però és que et veig bé, em fas costat i em dones ànims. Se’t veu tranquil·la.
—Hans, de veritat no t’ho creus? Em sento fatal de viure malalta, com culpable. Si fos una ferida oberta, si supurés, potser t’ho creuries. Tu i els altres. Se’m fa dur haver-me de justificar.
—Perdona, perdona —li va fer un petó al front mentre l’abraçava—. Ja no sé què em dic. He estat cruel. És que no puc més. Perdona, nina.
—No passa res. T’entenc. Però la feina, l’hauries d’aguantar.
—Jo, jo hauria volgut fills, Jana. Per què treballo tant? No tenim fills que ens continuïn. T’estimo. Però no puc seguir així.
—Dos fills. Vam dir que no ens ho retrauríem més. Hauríem d’haver adoptat. Però tu no vas voler. Hans, hauríem estat tan feliços.
—Jana, perdona. No faig més que ficar la pota, avui. Però haguessis vist aquella tòtila! No sap ni on falla. El vuit és a prop, Jana. Deixem-ho tot, marxem ben lluny. No ens lliga res, aquí.
Ella li va deixar anar la mà i va seguir caminant amb el cap cot. Ell la mirava de reüll. No volia fer-la sentir més malament.
—Hans, hi ha els meus pares, també. No els podria deixar. Són grans.
—Els teus pares, dius?
—Sí. T’estan molt agraïts. N’estic segura. Els haurien pres el pis si no fos per tu, i ho saben. Ens necessiten.
—Aquesta és bona! Jana, als teus pares no els falto, jo: els sobra la teva germana.