28.7.2023
28.7.2023
Primer contacteCarme Martín
Una criatura globulosa s’arrossega pel fons d’un mar dens i iridescent. Al final d’un apèndix amb forma de tentacle, sosté una mena de salabret. La criatura, que té un nom que és un gest no verbal, vol caçar algunes “cuquetes” —esferes petites de closca semitova que són una menja exquisida—. Però capta la proximitat del seu progenitor i prova d’amagar-se. El progenitor, igualment globulós però de mida més gran, no es donarà per vençut perquè se sent responsable del petit. Hi ha joc per a estona.
Són l’espècie 175 però ells encara no ho saben. Així els han denominat els exploradors que els observen des del cel amb tota mena d’artefactes.
L’espècie 175 no ha conquerit encara l’espai estel·lar: potser a causa de la seva tecnologia, poc desenvolupada a parer dels observadors; potser per la manca d’interès de científics i autoritats planetàries. Però tot està a punt de canviar.
La tripulació de la nau terrestre Argo fa mesos que prepara la trobada amb l’espècie 175. El capità Jàson és qui comanda la nau i aquesta és la seva primera missió de “Primer contacte”. La tripulació és la mateixa amb què ha dut a terme altres missions exploratòries i el seu primer oficial és l’Hèracles, un home gros i fort que sempre va per feina, malgrat que això suposi saltar-se algun reglament. En Jàson és pacient i amant de procedir pas a pas sense trencar els protocols. Però aquesta vegada és diferent: pel primer contacte, i també per l’Atalanta, perquè ella no és ben bé humana. L’Atalanta és un prototip d’intel·ligència artificial orgànica amb una ment superior i unes condicions físiques singulars. Ni l’Hèracles no la pot igualar.
Per tot això l’impassible capità Jàson està neguitós i mira de fer-se passar el neguit al gimnàs de la nau. Li costa reconèixer que potser el problema de l’androide és que sigui una dona artificial tan ben dotada físicament que una part de la tripulació es comporta en la seva presència com canalla d’institut. Mentre el capità aixeca uns pesos massa pesats per a la seva forma física, entren els bessons Càstor i Pòl·lux, en Càstor és el timoner i en Pòl·lux l’encarregat dels temes de seguretat. Justament parlen de l’Atalanta, concretament dels seus pits:
—No calia que fos tan... real, és que me la miro i penso... ja m’entens.
—El babau d’en Teseu no pot parlar amb ella sense quequejar i posar-se tot vermell.
En Jàson, que sap que no l’han vist, deixa els pesos i els diu:
—El que heu de fer és la vostra feina i deixar estar l’Atalanta. És només com una altra dona qualsevol de la tripulació.
—Però no l’és.
—No ho és, capità.
L’Atalanta, que és la cap científica de la nau Argo, processa les dades que arriben sobre els subjectes d’observació, una família de còlquids, que és el nom amb què es refereixen col·loquialment a l’espècie 175. Ha decidit reduir al mínim les interaccions amb els tripulants mascles de la nau, donada la seva incapacitat de raonar amb normalitat en la seva presència. Amb la tripulació femenina tampoc no té gaire èxit ja que la veuen com una rival.
La cap científica veu confirmat el fet que els còlquids no tenen llenguatge verbal. Sembla ser que només es comuniquen amb canvis corporals que no tenen traducció humana, són criatures incapaces d’emetre sons. Aquest fet és un gran inconvenient per a la comunicació, ja que els traductors universals —ella mateixa n’és un amb milers de llengües incorporades— esdevenen inútils.
L’Atalanta veu necessària una conversa amb el capità, que és qui té la darrera paraula abans d’emprendre qualsevol acció. No sap si ell es comportarà tan inapropiadament com els altres homes de la nau. Per si de cas es repassa l’uniforme, però no pot fer res per aplanar les protuberàncies de la seva part davantera. L’Atalanta comença a intuir que els problemes de comunicació provenen d’aquesta part davantera del seu cos artificial.
Els subjectes alienígenes de l’estudi fan cabrioles dins del mar. Se’ls afegeixen altres individus com ells, de més grossos i també de més petits. Cap d’ells no emet sons. Es lliuren a una mena de joc que els fa canviar constantment de forma i de color. No saben que a terra ferma unes criatures bípedes els observen i els esperen. Per què els han triat a ells, d’entre els milions que poblen el planeta, serà sempre un misteri. Potser els visitants no han estat capaços de treure l’entrellat del sistema jeràrquic dels còlquids, dins del qual els subjectes de l’observació són una peça minúscula.
Els bípedes despleguen a la platja rocosa tot un mostrari de diferents aparells amb els que creuen que podran establir comunicació amb els còlquids que juguen dins l’aigua. Els humans tenen una fe infinita en la seva tecnologia, i també una necessitat compulsiva de mostrar-la a les noves espècies; la tecnologia és el seu segell, la seva grandesa.
Però dins del grup reduït que hi ha a la platja han aparegut desavinences: d’una banda els escèptics, liderats per la dona artificial, que creuen que no podran comunicar-se amb els còlquids —la majoria d’aquesta facció són dones—; de l’altra, el grup més nombrós, el del capità Jàson, que està convençut que la comunicació és possible i que cal fer servir tots els recursos disponibles.
Els subjectes de la investigació arriben a la platja i s’aturen davant dels exploradors de la galàxia. No tenen òrgans identificables i els nouvinguts no poden saber si els veuen, els senten o els perceben d’alguna manera. El desplegament tecnològic és debades: els aparells són incapaços d’enregistrar cap variable malgrat els canvis visibles de forma i de color. Passada una estona i l’esforç infructuós dels exploradors per fer-los reaccionar, els còlquids se’n van tot levitant graciosament. L’Hèracles, impulsiu, prova d’agafar-ne algun, però un gest del seu capità el fa desistir.
—No —diu en Jàson—, és inútil. L’Atalanta potser té raó. No ens poden veure ni sentir.
—Però no els podem deixar que s’escapin —insisteix l’Hèracles.
—Això que fem és inútil —diu l’Atalanta—. No estan fets de la mateixa matèria que nosaltres. Són una altra cosa, una forma de vida realment aliena.
La veu de l’Atalanta els sobta i els incomoda perquè no volen incloure la dona androide en aquest “nosaltres” però en Jàson assenteix.
—Ella té raó. Els còlquids no estan preparats per a un “Primer contacte” i probablement no ho estaran mai.
—Ni nosaltres tampoc —rebla l’Atalanta.
28.7.2023
28.7.2023
Ningú entre els igualsNicolau Poncell
De vegades passa que algú s’oblida del més essencial.
Tots els éssers, l’home també, el que primer aprenem és a respirar, la set, i la gana. Ningú ens ha de dir si hem de respirar, tenim fam o estem assedegats, ho sabem i, si la sensació és molt intensa, ho patim. Però de vegades algú se n’oblida. D’entrada ignora la primera sensació, no en fa cas, després la combat i acaba desapareixent. I ja està: ha deixat de menjar, de beure, de respirar! Si això dura gaire el desenllaç és fatal i més o menys tràgic depenent de quin sigui el cas.
Ningú camina entre els iguals.
L’havies vist mai? Diu algú; no, li responen. Qui és aquest? Diu algú; no és ningú, li responen. I Ningú passa pel costat de l’un i de l’altre, com si no hi fossin. No respira, com si no hi fos. Li és ben bé igual perquè és lliure, no respira, no menja, no beu, no necessita res. De fet no necessita ni el cos.
On és tothom?
Ningú no és ningú mai més, ara es diu a ell mateix: TOT, amb majúscules, i ningú no el contradiu. No hi ha cap algú. Ja no camina entre els iguals, ja no camina. Es mou a la velocitat del pensament per TOT arreu, amb majúscula també. De fet, s’adona que no necessita moure’s. Pot abastar-ho TOT. És conscient de tot el que és, ha sigut i serà i, també, de tots els iguals, que són ningú...
I ara què?
28.7.2023
28.7.2023
Barallant-se amb els adjectiusRosa Pons
L’aprenent d’escriptor està d’allò més atabalat, acaba de llegir que els adjectius són l’eina que converteix un text pla i avorrit en un de brillant i inoblidable. I ell es reconeix un desastre amb els adjectius. Per tant, a fi de practicar-los, s’imposa l’exercici de descriure la festa d’aniversari del Daniel, celebrada la setmana anterior, i es lliura a la tasca amb els cinc sentits.
Decideix que, en lloc de dir que van planificar una festa divertida i especial, dirà que tenien la intenció que fos xalant i singular; on qualificaria l’organitzadora d’original, la descriurà com a imaginativa —i es callarà que passada de voltes—. Pel que fa al local que van llogar, un espai de la mida adequada, net i ben equipat, en la descripció no hi mancaran els mots acollidor, lluminós i recollit. Dels més que típics i tòpics entrepans de pernil —del serrà, per no sortir-se de pressupost—, formatge manxec i fuet, en destacarà els artesanals mètodes d’elaboració dels productes, el caràcter tradicional de l’àpat servit i la bellesa simfònica de l’arranjament de les safates. De les begudes, comprades al súper aquell mateix matí, potser caldrà remarcar-ne el punt refrescant i estimulant de les coles i el poder engrescador dels diversos —i assortits— alcohols.
No repetirà la paraula original per transmetre com era el pastís; més aviat glossarà que aquell emoji en forma de caca amb les espelmes enfilant-se-li per sobre dels ulls era creatiu. No es limitarà a constatar que el sabor resultà deliciós, ans matisarà les diferents —divergents, heterogènies, peculiars— opinions dels comensals. Des de la majoritària que el trobà llefiscós —era una mousse d’emoji en forma de caca, collons!—, passant per la minoritària que el considerà estrany —tot i que escriurà contrastat—, fins a la Llúcia, sempre tan diferent —inspirada—, que el trobà evanescent —i, en aquest cas, el qualificatiu és literal.
Obviarà, però, el to enfadat —cabrejat— de la veu del responsable del local quan comprovà que no totes les restes del pastís que no havien consumit romanien en els platets de postres, sinó que algun, o alguns, convidat graciós —esbojarrat, en el text; torracollons, fill de puta, en el seu magí— les havia aprofitat per guarnir les parets i els miralls del lavabo.
S’entretindrà en remarcar la raresa —extravagància— del regal adquirit entre tots i el difícil —complex i fatigós— que els fou aconseguir-lo. Segons el Ramon, que surt amb ell en bici els caps de setmana, el que el Daniel anhelava era fugir del brogit de Barcelona i perdre’s pels Monegros per respirar el silenci i fotografiar-ne cada racó. I els Monegros van ben escassos —pateixen un dèficit— d’hotelets.
No titllarà de sorprenent sinó d’imprevisible i inesperat que quan la cambrera comparegué somrient —radiant— amb els dos globus que representaven un 5 i un 0 en una mà, i, a l’altra, la capseta de l’estada de tres nits en la modesta i aïllada —remota i inhòspita— casa rural, amagada a l’esquena, i el Ramon exclamà «Tio, no t’imagines el que ens ha costat trobar-la, però ens en hem sortit de regalar-te el que et feia tanta il·lusió!», el Daniel prengués la noia per una stripper, s’abalancés sobre ella i intentés treure-li la brusa allà mateix.
Que la faldilla de la noia fos tan curta —breu, exigua— i que l’home anés una mica begut —torrat, pitof— , no ajudà a aclarir el malentès.
Més tard, el Ramon, confús i avergonyit —aquests són els adjectius que retraten amb més precisió el seu estat d’ànim—, els digué que, quan el Daniel es lamentava que en cap dels seus dos comiats de solter li haguessin portat una stripper, es pensava que feia broma; ara bé, quan, cansat —rendit, esgotat— per les llargues —processionals— cues d’entrar i sortir cada dia de Barcelona, esbombà que tot el que desitjava era agafar la càmera i travessar sol de banda a banda el desert dels Monegros, se’l prengué seriosament.
Com seriosa —èpica— fou la discussió que esclatà a l’hora d’assumir el fort —quantiós, descomunal, exuberant— increment de la factura. Als extres que els carregaren per la neteja de parets i lavabos, calgué afegir-hi la generosa —exorbitant— propina que hagueren d’oferir a la cambrera per tal que no els denunciés per assetjament. Decidiren no fer menció de la —reduïda, fugaç— faldilla, temorosos que, a homes i dones per igual, se’ls apliquessin els agreujants de masclisme i violència de gènere.
L’escriptor novell rellegeix les notes del relat que es proposa escriure i, amb gest dubitatiu —hesitant—, resol que, només perquè és un exercici que s’ha autoimposat, el portarà a terme. Conclou que se li fa feixuc aquest desgavell de paraules, que les descripcions no són el seu fort i que, si el deixessin fer, en tindria prou amb tres o quatre frases —precises, concises i esmolades— per enviar la història de la maleïda festeta d’aniversari a prendre pel sac.
5.4.2023
5.4.2023
Mar de lavandaPaula Colobrans
Va ser per la llum del sol que banya els camps quan s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes. Em sentia neguitós mentre tornava a la terra que vaig heretar. “Has sortit a l’àvia”, em deies sempre, perquè l’àvia elaborava productes amb oli essencial de lavanda. Vam anar a París quan el pare va morir, però els avis van quedar-se a la Provença; fins i tot durant els pitjors anys, quan l’àvia es va quedar vídua. I ara, a la casa, només hi ha silenci entre aquests camps, plena d’uns records que sento meus per les cartes, les històries i les fotografies que ens arribaven des d’aquí. Aquí dorm el receptari de l’àvia, el de les flors. Dorm perquè jo el desperti. Soc perfumista.
Surto al camp. Cullo una flor i la desfaig entre els dits per olorar-ne el perfum i saber si està madur. El zumzeig de les abelles es fon amb l’aleteig lleuger de les papallones. Torno als cinc anys; de lluny et veig a tu, mare. Somrius. El sol t’il·lumina i veig la teva figura a contrallum, amb el vestit blanc de lli. Un barret de palla et protegeix del sol i la cinta de ras voleia amb la brisa suau del matí. Somrius com l’àvia, amb suavitat. Em mires i dius que vingui, que hem d’omplir el cistell de vímet. L’àvia ens espera lluny, a casa. Recordo que als matins et deixava dormir, em despertava i em deia “renta’t la cara”. I em pentinava amb la seva aigua d’espígol. L’àvia està sempre amb les lavandes, com tu.
Amb cura, tallo una a una les tiges per conservar-ne les flors. Les deso al cistell i les porto a l’estudi. Les col·loco a l’alambí i penso en tu, mare, en la teva olor, en la teva dolçor. Quan l’oli estigui destil·lat, el guardaré dins d’un flascó de vidre, petit i bufó, dels que t’agraden. Preferiria que fossis aquí, però hi ets sense ser-hi, com l’àvia. He vingut per quedar-me. De què serviria treballar enlloc desarrelat de la meva terra? Elaboro les receptes una a una, com ho feia l’àvia. A més, he fet compondre un receptari il·lustrat i una col·lecció de productes que vendrem a la nostra filial; els he anomenat Béatrice, com et deies tu, com es deia ella. Béatrice de la Provence.
Baixo al poble i m’assec a la cafeteria; em conviden a un tros de pastís de civada amb aroma d’espígol, que és d’una recepta antiga de l’àvia. Però no té el mateix gust, perquè a les coses noves els falten els records que trobem a les velles. Aquí tothom em recorda de quan era petit. De mica en mica entrem tots a l’església. És l’hora de dir-nos adeu, mare. En silenci, em donen el condol. Recullo les dues corones de roses blanques amb lliris i lavandes, i les deso sobre el taüt. Una és per a tu i l’altre per a l’àvia. Passegem fins al cementiri per a donar-te l’últim adeu. Aquí dormireu plegades.
He tornat per a quedar-me; és per la llum que banya els camps, pel sol que s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes, pel seu perfum, per tu, per l’àvia i per mi.
13.11.2022
Una rondalla de Tossa
Montserrat Morera
Un estiu vaig viure un mes a Tossa de Mar, ben sol, llegint i passejant entre les ruïnes del passat medieval d’aquest bell indret. Pensava molt, i escoltava molt també. Les rondalles sempre m’han interessat i, un vespre, fent un cremat amb gent de la vila, en vaig escoltar una que mai no he vist escrita enlloc:
«Fa segles, els que es llançaven a la mar per guanyar-se o perdre-hi la vida tenien unes supersticions molt arrelades. I entre elles, la por a les bruixes era ben real. Aquí sabreu l’aventura d’un bon home, i com va desfer-se’n d’un parell.
»Un pescador ja gran veia que la seva dona es comportava cada dia de manera més sospitosa; parlava amb el gat i recitava oracions incomprensibles. No podia provar res, però tampoc no s’hi amoïnava gaire, ja que passava molt de temps a la mar. Fins que, una nit, va sentir que entrava una estranya vella a casa quan ell ja era al llit. Va sentir que parlaven amb la dona d’anar a pescar i que sortien sense fer soroll.
»Pensant que li agafarien la barca, es va vestir d’una revolada i les va seguir fins a la costa. Quan les va atrapar, els va demanar què pensaven fer a aquelles hores. La dona li va respondre que anaven a pescar, però que no els calia la barca ni la seva ajuda i que, si les deixava salpar, li portarien peix per a tota la setmana. Només li varen posar una condició: mentre fossin a l’aigua no havia de dir el nom de Déu. Molt espantat, va comprendre que eren bruixes i va veure com es transformaven en dues grans rates, saltaven dins un sedàs tarat i rovellat i es feien a la mar.
»Com els gossos pastors quan recollien les ovelles, anaven dibuixant cercles i cercles i van fer arribar un munt de peixos a la platja. Mentre l’home els posava en un cabàs li van dir: “En tens prou?” I ell va respondre: “I tant!” Però van tornar a salpar, i aquesta vegada van tornar amb centenars de peixos saltant a la sorra. Ell va cridar: “Ja n’hi ha massa!” Però elles estaven engrescades i van tornar a sortir. Quan va veure que s’allunyaven va tenir por que no deixarien ni un sol peix a l’aigua i els va cridar: “Per l’amor de Déu, atureu-vos!” Quan van sentir aquest nom, amb un llamp i un fort esclat, el sedàs es va enfonsar amb les dues rates, i de la seva dona no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.»
Un estiu vaig viure un mes a Tossa de Mar, ben sol, llegint i passejant entre les ruïnes del passat medieval d’aquest bell indret. Pensava molt, i escoltava molt també. Les rondalles sempre m’han interessat i, un vespre, fent un cremat amb gent de la vila, en vaig escoltar una que mai no he vist escrita enlloc:
«Fa segles, els que es llançaven a la mar per guanyar-se o perdre-hi la vida tenien unes supersticions molt arrelades. I entre elles, la por a les bruixes era ben real. Aquí sabreu l’aventura d’un bon home, i com va desfer-se’n d’un parell.
»Un pescador ja gran veia que la seva dona es comportava cada dia de manera més sospitosa; parlava amb el gat i recitava oracions incomprensibles. No podia provar res, però tampoc no s’hi amoïnava gaire, ja que passava molt de temps a la mar. Fins que, una nit, va sentir que entrava una estranya vella a casa quan ell ja era al llit. Va sentir que parlaven amb la dona d’anar a pescar i que sortien sense fer soroll.
»Pensant que li agafarien la barca, es va vestir d’una revolada i les va seguir fins a la costa. Quan les va atrapar, els va demanar què pensaven fer a aquelles hores. La dona li va respondre que anaven a pescar, però que no els calia la barca ni la seva ajuda i que, si les deixava salpar, li portarien peix per a tota la setmana. Només li varen posar una condició: mentre fossin a l’aigua no havia de dir el nom de Déu. Molt espantat, va comprendre que eren bruixes i va veure com es transformaven en dues grans rates, saltaven dins un sedàs tarat i rovellat i es feien a la mar.
»Com els gossos pastors quan recollien les ovelles, anaven dibuixant cercles i cercles i van fer arribar un munt de peixos a la platja. Mentre l’home els posava en un cabàs li van dir: “En tens prou?” I ell va respondre: “I tant!” Però van tornar a salpar, i aquesta vegada van tornar amb centenars de peixos saltant a la sorra. Ell va cridar: “Ja n’hi ha massa!” Però elles estaven engrescades i van tornar a sortir. Quan va veure que s’allunyaven va tenir por que no deixarien ni un sol peix a l’aigua i els va cridar: “Per l’amor de Déu, atureu-vos!” Quan van sentir aquest nom, amb un llamp i un fort esclat, el sedàs es va enfonsar amb les dues rates, i de la seva dona no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina.»
5.9.2022
Arnada
Ita Molins
Els esbarzers m’entren per les espardenyes mig esquinçades. Segueixo corrent. No és moment de parar. Estic desorientada, tot el bosc sembla igual, m’ofega la vista.
Ulls d’esglai, de feredat, d’humitat captiva que remenen per trobar quelcom que desconec.
Avisto un rierol que llueix com acabat d’estrenar. M’hi apropo magnetitzada per la seva lluïssor i asseguda a la llera recupero l’alè perdut.
Em desnuo i deixo que l’aigua freda em pessigollegi els dits dels peus. Tot es torna més afable.
Amb cura, m’endinso a la zona més profunda, xipollejo, suro mentre el sol m’inunda. Sento la pau de quan una es reconeix part íntegra de la natura.
Un, dos, tres segons… i ho torno a recordar. Tinc por. Tinc càncer.
Els esbarzers m’entren per les espardenyes mig esquinçades. Segueixo corrent. No és moment de parar. Estic desorientada, tot el bosc sembla igual, m’ofega la vista.
Ulls d’esglai, de feredat, d’humitat captiva que remenen per trobar quelcom que desconec.
Avisto un rierol que llueix com acabat d’estrenar. M’hi apropo magnetitzada per la seva lluïssor i asseguda a la llera recupero l’alè perdut.
Em desnuo i deixo que l’aigua freda em pessigollegi els dits dels peus. Tot es torna més afable.
Amb cura, m’endinso a la zona més profunda, xipollejo, suro mentre el sol m’inunda. Sento la pau de quan una es reconeix part íntegra de la natura.
Un, dos, tres segons… i ho torno a recordar. Tinc por. Tinc càncer.
29.8.2022
El nostre pa de cada vespre
Rosa Pons
Setanta-nou passos. Que es podria considerar que no està tan malament si es té en compte que hi va haver dies, la setmana passada, que en va necessitar més de cent per completar el mateix recorregut. Cinquanta-cinc paraules. Que tampoc es considerarien escasses, si no fos que només les nou invertides en expulsar el seu crescut cadell de la cuina han estat dirigides a un congènere que li pogués contestar.
—Altre cop farcint-te de crispetes i Coca-Cola, inútil gandul?
—Deu ser que he sortit al butanero —agafant la saborosa pitança i encaminant-se cap a la cambra—, o al lampista, o al que ven els números dels cecs. Ai, no! Que tots aquests treballen.
Del total de passos, onze han estat per anar des del rebedor fins al llindar de l’habitació, on s’ha aturat per llançar la jaqueta a sobre del llit, objectiu acomplert aquesta tarda amb inusual punteria. De l’entrada de l’habitació a la cuina, vuit més. Un cop allà, destorbat per la inesperada trobada amb el cadell, la rutina diària s’ha vist lleugerament alterada: els setze passos necessaris per arribar a la porta de la nevera els ha hagut de fer en dues parts, amb una parada enmig per foragitar l’inútil gandul.
Dues passes enrere per obrir el frigorífic i nou paraules —Maleïda bagassa! Ja m’ho ha tornat a fer!—, en adonar-se que quedava una única ampolla de cervesa. Dotze passos des de la nevera fins a la meitat del passadís, i deu per tornar cap al moble de la cuina per agafar l’obridor —I, a sobre, la mongòlica imbècil ni tan sols és capaç de comprar ampolles amb el tap roscat.
De la cuina al sofà del menjador, dinou passes fetes en dos trams separats per les cinc paraules —Surt del mig, bola peluda!— i per l’intent fallit d’etzibar-me una coça. L’he pogut esquivar amb facilitat, que ja són anys d’experiència, però, a ell, li ha anat ben just d’acabar de cul per terra.
Sense més incidències que les tentines habituals, a la fi ha arribat al sofà, on ha necessitat dues mitges passes per fer-se amb el comandament i canviar a un canal d’esports. I allà s’està, intentant sense èxit satisfer la seva set insaciable amb una única cervesa. Mastega, més que no diu, les catorze darreres paraules.
Però, si el mascle alfa d’aquesta manada no es recorda aviat de posar-me la corretja i treure’m al carrer, quan la —Mala puta, ves a saber on es fica que cada dia ve més tard— arribi al cau després d’haver fregat les dues escales, carregada amb les bosses que haurà omplert al Día (on val més que hagi ficat una dotzena de llaunes de cervesa que ens assegurin a tots un vespre sense cops ni entrebancs), es pot trobar amb una sorpresa ben desagradable. I que no em vinguin amb allò que em faig gran o que estic mal educat, perquè porto dotze hores tancat aquí dins i ja no puc aguantar-me més, que m’estic pixant!
Setanta-nou passos. Que es podria considerar que no està tan malament si es té en compte que hi va haver dies, la setmana passada, que en va necessitar més de cent per completar el mateix recorregut. Cinquanta-cinc paraules. Que tampoc es considerarien escasses, si no fos que només les nou invertides en expulsar el seu crescut cadell de la cuina han estat dirigides a un congènere que li pogués contestar.
—Altre cop farcint-te de crispetes i Coca-Cola, inútil gandul?
—Deu ser que he sortit al butanero —agafant la saborosa pitança i encaminant-se cap a la cambra—, o al lampista, o al que ven els números dels cecs. Ai, no! Que tots aquests treballen.
Del total de passos, onze han estat per anar des del rebedor fins al llindar de l’habitació, on s’ha aturat per llançar la jaqueta a sobre del llit, objectiu acomplert aquesta tarda amb inusual punteria. De l’entrada de l’habitació a la cuina, vuit més. Un cop allà, destorbat per la inesperada trobada amb el cadell, la rutina diària s’ha vist lleugerament alterada: els setze passos necessaris per arribar a la porta de la nevera els ha hagut de fer en dues parts, amb una parada enmig per foragitar l’inútil gandul.
Dues passes enrere per obrir el frigorífic i nou paraules —Maleïda bagassa! Ja m’ho ha tornat a fer!—, en adonar-se que quedava una única ampolla de cervesa. Dotze passos des de la nevera fins a la meitat del passadís, i deu per tornar cap al moble de la cuina per agafar l’obridor —I, a sobre, la mongòlica imbècil ni tan sols és capaç de comprar ampolles amb el tap roscat.
De la cuina al sofà del menjador, dinou passes fetes en dos trams separats per les cinc paraules —Surt del mig, bola peluda!— i per l’intent fallit d’etzibar-me una coça. L’he pogut esquivar amb facilitat, que ja són anys d’experiència, però, a ell, li ha anat ben just d’acabar de cul per terra.
Sense més incidències que les tentines habituals, a la fi ha arribat al sofà, on ha necessitat dues mitges passes per fer-se amb el comandament i canviar a un canal d’esports. I allà s’està, intentant sense èxit satisfer la seva set insaciable amb una única cervesa. Mastega, més que no diu, les catorze darreres paraules.
Però, si el mascle alfa d’aquesta manada no es recorda aviat de posar-me la corretja i treure’m al carrer, quan la —Mala puta, ves a saber on es fica que cada dia ve més tard— arribi al cau després d’haver fregat les dues escales, carregada amb les bosses que haurà omplert al Día (on val més que hagi ficat una dotzena de llaunes de cervesa que ens assegurin a tots un vespre sense cops ni entrebancs), es pot trobar amb una sorpresa ben desagradable. I que no em vinguin amb allò que em faig gran o que estic mal educat, perquè porto dotze hores tancat aquí dins i ja no puc aguantar-me més, que m’estic pixant!
2.8.2022
Infern còsmic
M. Lluïsa Salazar
La curiositat superà la prudència. Vint-i-dos dies després encara no tolero el silenci.
En els continus viatges de Nebu-2 a Spica per motius professionals, apareixia sempre al sud-oest de la ruta, estàtica i desafiant, com un sentinella que sotja els confins de l’Univers.
El planeta Rubrum i aquella enorme plataforma passaren a formar part d’una malaltissa obsessió. Analitzant els pros i els contres, vaig constatar que, per motius desconeguts i estranys, en aquella ruta mai coincidiria amb cap altra cosmonau.
L’aterratge fou complex. L’escassa superfície lliure dificultà el descens. La coberta d’aquell aparatós giny en forma d’antena parabòlica ocupava gairebé tota la superfície del planeta.
Resultava prou obvi deduir l’abandó d’aquella enorme massa de ferro enmig de la foscor, una parcel·la ombrívola de l’Univers. Ni un sol raig de llum il·luminà la meva gesta personal. També s’intuïa la inhabitabilitat. El meu esperit aventurer, camuflat en la tediosa feina de comercial, fou propici a atènyer el primer repte... i sense demanar permís a ningú de la corporació. El temor més gran, en aquell primer moment, fou patir l’efecte d’una potent força de gravetat que m’impedís el posterior enlairament i fugida.
La quietud i el silenci eren superiors als imaginats. Una sensació de culpa, de trencar una prohibició establerta en una norma desconeguda, m’empenyia a recular, però el valor heretat per segles d’ancestres supervivents em donà l’impuls suficient per seguir amb la meva pròpia travessa. El paisatge inhòspit i corsecat també convidava a desistir i oblidar, però la tossuderia guanyà la por.
Amb una barreja d’esperança i temor vaig aconseguir arribar a la part que semblava enfonsar-se en un dels cràters sangonosos. Maleeixo el moment en què vaig atansar l’orella a la superfície convexa. En un primer moment un palpitar desconegut fins aleshores es barrejà amb el que creia els meus pensaments, abombollats dins el casc. Però aquell so gutural, planyívol, xisclaire, emanava de l’interior. Contràriament al que havia imaginat, l’enorme braç del giny no n’extreia res. Més aviat semblava atraure les veus del món i envalisar-les en una massa rocosa prou allunyada del nucli terrestre.
Els gestos mecànics de supervivència m’atiaren a la nau en un intent de fugida. Un cop enlairats, els batecs del meu cor es compassaren a la cadència habitual. Però les veus, els grinyols, els crits i altres efectes sonors indefinibles continuen repetint-se dins el meu cervell vint-i-dos dies més tard. Talment com les veus de l’infern.
La curiositat superà la prudència. Vint-i-dos dies després encara no tolero el silenci.
En els continus viatges de Nebu-2 a Spica per motius professionals, apareixia sempre al sud-oest de la ruta, estàtica i desafiant, com un sentinella que sotja els confins de l’Univers.
El planeta Rubrum i aquella enorme plataforma passaren a formar part d’una malaltissa obsessió. Analitzant els pros i els contres, vaig constatar que, per motius desconeguts i estranys, en aquella ruta mai coincidiria amb cap altra cosmonau.
L’aterratge fou complex. L’escassa superfície lliure dificultà el descens. La coberta d’aquell aparatós giny en forma d’antena parabòlica ocupava gairebé tota la superfície del planeta.
Resultava prou obvi deduir l’abandó d’aquella enorme massa de ferro enmig de la foscor, una parcel·la ombrívola de l’Univers. Ni un sol raig de llum il·luminà la meva gesta personal. També s’intuïa la inhabitabilitat. El meu esperit aventurer, camuflat en la tediosa feina de comercial, fou propici a atènyer el primer repte... i sense demanar permís a ningú de la corporació. El temor més gran, en aquell primer moment, fou patir l’efecte d’una potent força de gravetat que m’impedís el posterior enlairament i fugida.
La quietud i el silenci eren superiors als imaginats. Una sensació de culpa, de trencar una prohibició establerta en una norma desconeguda, m’empenyia a recular, però el valor heretat per segles d’ancestres supervivents em donà l’impuls suficient per seguir amb la meva pròpia travessa. El paisatge inhòspit i corsecat també convidava a desistir i oblidar, però la tossuderia guanyà la por.
Amb una barreja d’esperança i temor vaig aconseguir arribar a la part que semblava enfonsar-se en un dels cràters sangonosos. Maleeixo el moment en què vaig atansar l’orella a la superfície convexa. En un primer moment un palpitar desconegut fins aleshores es barrejà amb el que creia els meus pensaments, abombollats dins el casc. Però aquell so gutural, planyívol, xisclaire, emanava de l’interior. Contràriament al que havia imaginat, l’enorme braç del giny no n’extreia res. Més aviat semblava atraure les veus del món i envalisar-les en una massa rocosa prou allunyada del nucli terrestre.
Els gestos mecànics de supervivència m’atiaren a la nau en un intent de fugida. Un cop enlairats, els batecs del meu cor es compassaren a la cadència habitual. Però les veus, els grinyols, els crits i altres efectes sonors indefinibles continuen repetint-se dins el meu cervell vint-i-dos dies més tard. Talment com les veus de l’infern.
15.7.2022
La bèstia
Nicolau Poncell
Aquesta tarda, mentre llegia a l’ombra, han passat per casa un gat i un corb. El gat era ros i el corb negre, no hi ha gaires gats rossos i tots els corbs són negres, em sembla. El gat ros l’he sentit rondinar, com si hagués perdut una batussa a l’altre costat del mur, fins que l’he perdut de vista. El corb buscava menjar, cucs o altres bestioles que haguessin quedat exposades en mig de les restes de les herbes que he tallat al matí, abans de l’hora de la calor, feia saltirons i picossades, fins que ha vist que jo l’havia vist i me’l mirava sense dissimular i ha sortit volant cap a una branca del lledoner. Després d’observar-nos una estona hem perdut l’interès l’un per l’altre i, de reüll, he vist que ha tornat a baixar per continuar el seu àpat, mentre jo continuava la meva lectura. Més tard m’han cridat de la casa estant, on els darrers dies havíem trobat petits rastres d’algun rosegador. La mestressa havia sentit un soroll dins una de les caixes de la cambra dels mals endreços i hem deduït que podria ser-ne el responsable. Sense gaires dubtes i atès que ens era del tot impossible parar cap trampa ni posar cap verí fins a la propera vegada que anéssim a ciutat a proveir-nos, he decidit vestir-me per a la batalla per no deixar la bèstia dins la casa.
M’he tancat a la cambra dels mals endreços abillat amb botes, pantalons i màniga llargs, gorra i guants de jardiner i una aixada, disposat a no sortir-ne si no era victoriós. Curosament he anat apartant caixes i trastos, traient-los fora de l’habitació amb compte de no deixar escapar la rata. Tot d’una he arribat al seu amagatall i amb prou feina he pogut veure com s’escapolia. L’ha delatada el soroll quan s’enfilava per darrere l’ampoller de fusta i l’he atrapada empenyent-lo contra la paret. Amb el mànec de l’eina l’he pogut colpejar una mica però s’ha tornat a escapolir. I un altre lleuger soroll l’ha tornada a delatar al racó de les caixes de llenya. D’una en una les he anat apartant, previngut per esclafar-la a la que aparegués. Un cop de sort ha volgut que la pogués atrapar, en moure el darrer dels calaixos de fusta ha quedat atrapada amb el llistó que hi havia a sota per anivellar-lo al terra inclinat i s’ha escanyat a l’acte. L’he temptejada amb l’aixada per assegurar-me que estigués ben morta, mentre em miraven els seus ulls esbatanats.
No era una rata lletja i grossa com les que havia vist a ciutat, tenia un pèl bonic gris amb alguna clapa blanca. L’he recollida amb cura i l’he treta a l’eixida, sense gaire cerimònia però una mica compungit per haver-la morta. Ara que ja no era un perill em sabia una mica de greu haver-la hagut de matar i pensava que m’hauria agradat poder treure-la sense fer-ho, tot i sospitar que no ho hauria aconseguit, d’igual manera que m’ensumava que havia aconseguit caçar-la per pura sort. Després m’he entretingut a buscar per on podria haver entrat i he tapat un esvoranc que havia passat desapercebut en un racó. De totes maneres, per un cas i sense dilació, ara vaig a ciutat a comprar mata-rates. Si n’hi ha més no hauré de matar-les, de fet ni les veuré mortes, l’únic indici i certesa alhora serà veure com desapareixen els esquers que posi.
Aquesta tarda, mentre llegia a l’ombra, han passat per casa un gat i un corb. El gat era ros i el corb negre, no hi ha gaires gats rossos i tots els corbs són negres, em sembla. El gat ros l’he sentit rondinar, com si hagués perdut una batussa a l’altre costat del mur, fins que l’he perdut de vista. El corb buscava menjar, cucs o altres bestioles que haguessin quedat exposades en mig de les restes de les herbes que he tallat al matí, abans de l’hora de la calor, feia saltirons i picossades, fins que ha vist que jo l’havia vist i me’l mirava sense dissimular i ha sortit volant cap a una branca del lledoner. Després d’observar-nos una estona hem perdut l’interès l’un per l’altre i, de reüll, he vist que ha tornat a baixar per continuar el seu àpat, mentre jo continuava la meva lectura. Més tard m’han cridat de la casa estant, on els darrers dies havíem trobat petits rastres d’algun rosegador. La mestressa havia sentit un soroll dins una de les caixes de la cambra dels mals endreços i hem deduït que podria ser-ne el responsable. Sense gaires dubtes i atès que ens era del tot impossible parar cap trampa ni posar cap verí fins a la propera vegada que anéssim a ciutat a proveir-nos, he decidit vestir-me per a la batalla per no deixar la bèstia dins la casa.
M’he tancat a la cambra dels mals endreços abillat amb botes, pantalons i màniga llargs, gorra i guants de jardiner i una aixada, disposat a no sortir-ne si no era victoriós. Curosament he anat apartant caixes i trastos, traient-los fora de l’habitació amb compte de no deixar escapar la rata. Tot d’una he arribat al seu amagatall i amb prou feina he pogut veure com s’escapolia. L’ha delatada el soroll quan s’enfilava per darrere l’ampoller de fusta i l’he atrapada empenyent-lo contra la paret. Amb el mànec de l’eina l’he pogut colpejar una mica però s’ha tornat a escapolir. I un altre lleuger soroll l’ha tornada a delatar al racó de les caixes de llenya. D’una en una les he anat apartant, previngut per esclafar-la a la que aparegués. Un cop de sort ha volgut que la pogués atrapar, en moure el darrer dels calaixos de fusta ha quedat atrapada amb el llistó que hi havia a sota per anivellar-lo al terra inclinat i s’ha escanyat a l’acte. L’he temptejada amb l’aixada per assegurar-me que estigués ben morta, mentre em miraven els seus ulls esbatanats.
No era una rata lletja i grossa com les que havia vist a ciutat, tenia un pèl bonic gris amb alguna clapa blanca. L’he recollida amb cura i l’he treta a l’eixida, sense gaire cerimònia però una mica compungit per haver-la morta. Ara que ja no era un perill em sabia una mica de greu haver-la hagut de matar i pensava que m’hauria agradat poder treure-la sense fer-ho, tot i sospitar que no ho hauria aconseguit, d’igual manera que m’ensumava que havia aconseguit caçar-la per pura sort. Després m’he entretingut a buscar per on podria haver entrat i he tapat un esvoranc que havia passat desapercebut en un racó. De totes maneres, per un cas i sense dilació, ara vaig a ciutat a comprar mata-rates. Si n’hi ha més no hauré de matar-les, de fet ni les veuré mortes, l’únic indici i certesa alhora serà veure com desapareixen els esquers que posi.
7.7.2022
El riu
M. Carme Martín
La riuada arrossegava troncs i mobles trencats, rodes de carro i el terror de la nit passada en vetlla. La gent d’aquell poble, petit i esbarriat entre els meandres del riu, havien contemplat impotents com l’aigua ho negava tot i s’enduia els animals d’ulls esbatanats i esgarips espantosos. En algunes cases, les més properes a la riba, els estadants no havien tingut altre remei que enfilar-se dalt de les teulades.
I ara el cel s’obria i sortia un sol salvatge i feridor que mostrava un paisatge desolador. Després de la pluja —les pluges intenses que havien durat tres dies i tres nits— els habitants del poble intentaven tornar a la normalitat. Però quina normalitat pot existir quan ho has perdut tot, quan tens la por ficada encara al cos i a l’ànima?
La Clotilde, amb els punys closos, aclucava els ulls aclaparada a cal Closa. Ella era sola, sense marit, i tres criatures per educar, alimentar i vestir, i havia vessat molta suor i moltes llàgrimes durant aquells anys per fer rutllar la granja. I ara... Res. Tot. Només el retruny ensordidor de l’aigua. Només despulles que giravoltaven en remolins abans de marxar riu avall ves a saber on. I va passar el primer dia. I una nit de lluna clara. I les aigües van començar a baixar.
Relliscaven pel llot de la llera mentre lluitaven contra les esllavissades. La Clotilde amb els nanos i molta altra gent, ara que el nivell del riu baixava, miraven de recuperar estris i mobles, bestiar mort i inflat, vehicles arrossegats. Cares brutes, ulls enfonsats de no dormir; llàgrimes que buscaven, com l’aigua, sortida a borbollons. Tocava començar des del no-res. O gairebé.
De sobte un xivarri d’escatxics. Un xiscle! Al càrritx! Un mort! Un cos! Qui és? Ningú no el coneixia. Mig cos al llot, de bocaterrosa. Un home ja gran enganxat a les branques dels càrritxs de la riba. El van girar. Li van netejar la cara. Algú o alguna cosa esmolada li havia tallat el coll d’una banda a l’altra. Ja no sagnava:
—Això no ho ha fet la riuada.
—Aquest mort no és nostre.
La gent del poble en rotllana. Alguns se senyen. Les dones giren la cara. Els nens no es perden detall.
—No és nostre. Ningú no el coneix.
Es miren i emeten un veredicte silenciós. Dos homes l’agafen: un per les aixelles, l’altre pels peus. El llancen a l’aigua, al mig del corrent. El cos desapareix de la vista però tothom continua mirant, amb tensió. Quan el cadàver emergeix a la superfície i, fent una tombarella, marxa riu avall, fan un sospir d’alleujament i tornen a la recerca infructuosa de restes que s’hagin pogut salvar de la destrucció.
El nen gran de la Clotilde, que s’ho ha mirat tot de ben a prop, li diu:
—Mama, per què el tornen a l’aigua?
La Clotilde agafa els nens i, amb una regadora abonyegada i un tamboret amb dues potes que ha recollit del fang, se’ls emporta cap a cal Closa, on encara queda llot per netejar.
—No era dels nostres. Ves. Ja tenim prou desgràcia.
La riuada arrossegava troncs i mobles trencats, rodes de carro i el terror de la nit passada en vetlla. La gent d’aquell poble, petit i esbarriat entre els meandres del riu, havien contemplat impotents com l’aigua ho negava tot i s’enduia els animals d’ulls esbatanats i esgarips espantosos. En algunes cases, les més properes a la riba, els estadants no havien tingut altre remei que enfilar-se dalt de les teulades.
I ara el cel s’obria i sortia un sol salvatge i feridor que mostrava un paisatge desolador. Després de la pluja —les pluges intenses que havien durat tres dies i tres nits— els habitants del poble intentaven tornar a la normalitat. Però quina normalitat pot existir quan ho has perdut tot, quan tens la por ficada encara al cos i a l’ànima?
La Clotilde, amb els punys closos, aclucava els ulls aclaparada a cal Closa. Ella era sola, sense marit, i tres criatures per educar, alimentar i vestir, i havia vessat molta suor i moltes llàgrimes durant aquells anys per fer rutllar la granja. I ara... Res. Tot. Només el retruny ensordidor de l’aigua. Només despulles que giravoltaven en remolins abans de marxar riu avall ves a saber on. I va passar el primer dia. I una nit de lluna clara. I les aigües van començar a baixar.
Relliscaven pel llot de la llera mentre lluitaven contra les esllavissades. La Clotilde amb els nanos i molta altra gent, ara que el nivell del riu baixava, miraven de recuperar estris i mobles, bestiar mort i inflat, vehicles arrossegats. Cares brutes, ulls enfonsats de no dormir; llàgrimes que buscaven, com l’aigua, sortida a borbollons. Tocava començar des del no-res. O gairebé.
De sobte un xivarri d’escatxics. Un xiscle! Al càrritx! Un mort! Un cos! Qui és? Ningú no el coneixia. Mig cos al llot, de bocaterrosa. Un home ja gran enganxat a les branques dels càrritxs de la riba. El van girar. Li van netejar la cara. Algú o alguna cosa esmolada li havia tallat el coll d’una banda a l’altra. Ja no sagnava:
—Això no ho ha fet la riuada.
—Aquest mort no és nostre.
La gent del poble en rotllana. Alguns se senyen. Les dones giren la cara. Els nens no es perden detall.
—No és nostre. Ningú no el coneix.
Es miren i emeten un veredicte silenciós. Dos homes l’agafen: un per les aixelles, l’altre pels peus. El llancen a l’aigua, al mig del corrent. El cos desapareix de la vista però tothom continua mirant, amb tensió. Quan el cadàver emergeix a la superfície i, fent una tombarella, marxa riu avall, fan un sospir d’alleujament i tornen a la recerca infructuosa de restes que s’hagin pogut salvar de la destrucció.
El nen gran de la Clotilde, que s’ho ha mirat tot de ben a prop, li diu:
—Mama, per què el tornen a l’aigua?
La Clotilde agafa els nens i, amb una regadora abonyegada i un tamboret amb dues potes que ha recollit del fang, se’ls emporta cap a cal Closa, on encara queda llot per netejar.
—No era dels nostres. Ves. Ja tenim prou desgràcia.
10.5.2022
Norman
Javi Fernández
Quanta estona deu fer que m’observa palplantat a la porta de la cuina? És d’hora i encara no tinc llest el sopar. Ni tan sols l’he sentit entrar a casa. Fitant-me sense parpellejar, el Norman dibuixa una rialla estranya i excessiva.
«Norman?».
Manté un posat rígid i un somriure estirat fins a formar una ganyota impossible; literalment.
«Parla’m, vida. Què et passa?».
No m’atreveixo a acostar-m’hi. Els seus braços han claudicat vers la força de la gravetat i no oposen cap resistència. Semblen més llargs. Té els ulls ressecs i inflats, i m’impacten com cops de puny; com ariets roms que no em reconeixen. La comissura dels llavis li comença a sagnar per l’esforç que fa en estirar-los d’aquesta forma inhumana i insuportable. Ni tan sols abaixa el cap quan les gotes de càlida i vermella bava regalimen fins a tacar-li la samarreta. Em vaig enamorar d’ell perquè semblava un actor de cinema, però ara fa anys que li tinc por, pel que em fa i perquè ell ho vol d’aquesta manera.
«Parla’m, si us plau, Norman. Digues alguna cosa».
Ja no és ell. Ara veig com també li raja la sang dels ulls. Quant temps fa que no els tanca?
«Parla’m, Norman. Parla’m. Parla’m! Parla’m!».
Fa temps que ell s’encarrega de gestionar-ho tot i no sé a qui demanar ajuda. Només em queden els veïns, però què en pensaran, de nosaltres? Estic molt espantada. Ha tombat una mica més el cap, que li queda en un angle incòmode de mirar. Obre més els ulls; sagna; estira més el riure; sagna. No és ell o, més ben dit, no hi és tot.
Li dono l’esquena per tal d’obrir la finestra que tinc sobre l’aigüera i cridar. Llavors, els veig. Des del carrer, tots ells em miren amb la mateixa expressió. Als jardins, a les voreres o al mig de la carretera. Tots riuen i sagnen. Tots tomben el cap a la vegada. M’eixugo les llàgrimes i em taquen els dits de vermell, quant fa que no parpellejo? Al Norman, se li escapa un ronc; sento les seves paraules amb una veu que ja tampoc és seva: «la invasió ha començat».
I somric com fan els altres.
Quanta estona deu fer que m’observa palplantat a la porta de la cuina? És d’hora i encara no tinc llest el sopar. Ni tan sols l’he sentit entrar a casa. Fitant-me sense parpellejar, el Norman dibuixa una rialla estranya i excessiva.
«Norman?».
Manté un posat rígid i un somriure estirat fins a formar una ganyota impossible; literalment.
«Parla’m, vida. Què et passa?».
No m’atreveixo a acostar-m’hi. Els seus braços han claudicat vers la força de la gravetat i no oposen cap resistència. Semblen més llargs. Té els ulls ressecs i inflats, i m’impacten com cops de puny; com ariets roms que no em reconeixen. La comissura dels llavis li comença a sagnar per l’esforç que fa en estirar-los d’aquesta forma inhumana i insuportable. Ni tan sols abaixa el cap quan les gotes de càlida i vermella bava regalimen fins a tacar-li la samarreta. Em vaig enamorar d’ell perquè semblava un actor de cinema, però ara fa anys que li tinc por, pel que em fa i perquè ell ho vol d’aquesta manera.
«Parla’m, si us plau, Norman. Digues alguna cosa».
Ja no és ell. Ara veig com també li raja la sang dels ulls. Quant temps fa que no els tanca?
«Parla’m, Norman. Parla’m. Parla’m! Parla’m!».
Fa temps que ell s’encarrega de gestionar-ho tot i no sé a qui demanar ajuda. Només em queden els veïns, però què en pensaran, de nosaltres? Estic molt espantada. Ha tombat una mica més el cap, que li queda en un angle incòmode de mirar. Obre més els ulls; sagna; estira més el riure; sagna. No és ell o, més ben dit, no hi és tot.
Li dono l’esquena per tal d’obrir la finestra que tinc sobre l’aigüera i cridar. Llavors, els veig. Des del carrer, tots ells em miren amb la mateixa expressió. Als jardins, a les voreres o al mig de la carretera. Tots riuen i sagnen. Tots tomben el cap a la vegada. M’eixugo les llàgrimes i em taquen els dits de vermell, quant fa que no parpellejo? Al Norman, se li escapa un ronc; sento les seves paraules amb una veu que ja tampoc és seva: «la invasió ha començat».
I somric com fan els altres.
31.03.2022
Pare, he pecat
Paula Colobrans
Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adeu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nounat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adeu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nounat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
22.03.2022
La faula del nou origen (i 2)
Eduard Creus
El silenci que va envair la nit va ser concís. A les primeres hores de la matinada es van sentir els xiulets emesos per l’oratge. El vent arrossegà la pluja, la qual descarregà gruixudes gotes que s’estavellaven contra els vidres, i l’asfalt i tot el que hi havia a la superfície van sofrir les batzegades d’un terratrèmol. En Biel i l’Arlet es van despertar, i es van quedar quiets, estrenyent-se ben fort l’un contra l’altre. Al cap de mitja hora la tremolor va parar i el temporal va remetre. Els joves no van tornar a dormir, tanmateix, van romandre al llit fins que començà a despuntar la claror del dia. Quan els primers raigs de llum es van esmunyir a través de la persiana, l’Arlet es va aixecar i en Biel la va seguir. El panorama a fora era equiparable al d’un film catastròfic, les teulades d’algunes de les construccions més antigues havien cedit, diversos arbres havien sigut arrencats i s’havien estimbat a sobre dels cotxes. El terra era ple d’esvorancs, alguns vehicles carregats amb maletes i altres objectes circulaven fent sonar els clàxons, alhora que la perícia dels xofers intentava esquivar els clots de la superfície. Tot seguit, la parella es va vestir a correcuita, i van mirar els mòbils a la recerca de missatges o trucades perdudes. Endebades. Després l’Arlet va engegar el televisor i va buscar el canal 3/24. El paisatge que es mostrava d’altres indrets de Catalunya era similar al que tenien al seu davant, i la veu de la presentadora que acompanyava les imatges afirmava que: “El tsunami s’ha estès per tot el territori, i ha fet estralls arreu on havia deixat la seva petjada”. Paral·lelament, en Biel va dir:—Anem, Arlet.—Cap a on? —va demanar-li ella.—Vull anar a veure com està casa meva. Després hem de pensar què farem.
A continuació, els dos joves van baixar fins al carrer i van caminar la curta distància que hi havia fins al bloc on vivia en Biel. A la façana de l’edifici s’hi veien les esquerdes provocades pel moviment sísmic de la nit anterior. Seguidament, van pujar al segon pis i van entrar a l’habitatge. El noi va cridar als seus pares i a la seva germana, debades, ningú va respondre. En el mateix moment, els joves van reprendre les trucades als mòbils dels seus familiars, però no van obtenir cap resposta. Aleshores van decidir anar a veure què passava a la resta de barris de la ciutat. Van baixar fins al Passeig i van continuar cap al carrer Joaquima de Vedruna fins a arribar al mercat de La Masuca. A continuació, van entrar a dins i van comprovar que moltes de les parades estaven tancades, i a les que estaven obertes hi havia desenes de persones fent cua. Després, van continuar l’itinerari cap a la plaça de l’Ajuntament. Durant el camí, van veure persones que sortien dels establiments de queviures amb les mans carregades de bosses. Malgrat creuar-se amb coneguts, cap vianant s’aturava per parlar. Sense deixar de caminar, s’intercanviaven algunes paraules i en acabant, continuaven el seu camí. El trànsit era notori, al davant de les botigues on algun dels membres de la família havia entrat per aconseguir provisions, hi havia multitud de vehicles estacionats a sobre de la vorera. A banda d’això, quan l’Arlet i en Biel van arribar al seu destí, es van dirigir cap a l’edifici de la corporació municipal. Quan van arribar a la porta d’entrada, els dos policies que hi havia al davant els van dir que no podien entrar, que el consistori municipal estava reunit d’urgència. No van insistir. Aleshores, en Biel va intentar sintonitzar Ràdio Igualada a través del telèfon, però l’emissora local no emetia cap mena de senyal. Tot seguit, els dos joves es van apropar de nou cap als agents i van preguntar-los si funcionaven els transports públics. Els qüestionats respongueren que no ho sabien, que el millor que podien fer era anar a comprovar-ho personalment. En el mateix moment, en Biel i l’Arlet van fer marxa enrere i es van dirigir cap a l’estació de tren i autobusos. En passar pel davant de l’immoble de l’hotel Ciutat d’Igualada, van veure que malgrat haver estat tancat i abandonat durant molt de temps, a l’interior hi havia moviment. —Entrem-hi! —digué l’Arlet. —Vols dir? —va preguntar en Biel—. Aquí no se’ns hi ha perdut res.—Au, va —va respondre ella—. Si hi ha gent, deu ser per algun motiu.
Tot i no estar-ne convençut del tot, en Biel va seguir la noia, la qual ja havia enfilat el passadís que conduïa a la recepció. Al costat, a la sala on hi hagué el restaurant, hi havia mainada que jugava; al voltant de la quitxalla hi havia adults de tota mena, que estaven asseguts a terra. Tots portaven fardells amb roba, utensilis personals i d’altres pertinences. Llavors, l’Arlet els va demanar què feien allà, i ells van respondre que els pisos on vivien eren molt vells i com que durant anys no s’hi havia fet cap mena de manteniment, no havien resistit les sotragades del terratrèmol. Així és que, no tenien enlloc més on anar i com que, la majoria eren forans i no tenien familiars que els poguessin acollir, van anar a raure allà. Finalment, els joves van sortir i van continuar fins a l’estació, i un cop allà, van veure un tren aturat a l’andana, però com que la via estava malmesa, els combois no podien ni anar ni venir. A l’estació d’autobusos hi havia vehicles aparcats, tanmateix, les oficines estaven tancades. —Si almenys sabéssim si les nostres famílies estan bé o si s’han quedat atrapats en algun lloc —va dir l’Arlet amb la cara pansida i el cap cot.—Tant de bo ho poguéssim esbrinar — va respondre en Biel—, així i tot, em sembla que ara per ara no hi ha manera. El que penso és que aquí no ens podem quedar, hem d’anar-nos-en, va reblar.—Marxar? I cap a on? —va preguntar ella amb cara esbalaïda. —No ho sé ben bé, no obstant això, lluny, a algun lloc que hagi quedat exempt de la catàstrofe, on hi hagi els serveis mínims i funcionin les comunicacions. Anem a casa, agafem quatre coses i comprem menjar. Guaita! —afegí mostrant la pantalla del seu mòbil a la noia.
Totes les pàgines de notícies advertien que tant els meteoròlegs com els especialistes en catàstrofes naturals coincidien en el fet que el tsunami tòxic no s’havia acabat. En qualsevol moment es podia tornar a manifestar i que cada nova aparició seria més forta i causaria més damnificacions que l’anterior.—Jo no tinc cotxe, faig servir el de casa i el meu pare se l’emporta per anar a treballar —va dir l’Arlet—. Tu en tens?—Sí, fa poc me’n vaig comprar un de segona mà. És una mica vell, però n’hi haurà prou per transportar-nos.
Després, els joves van tornar a fer el mateix camí que havien fet la tarda anterior, i arribats a casa d’en Biel, es van separar i van quedar que ell aniria a buscar el cotxe i posteriorment l’aniria a recollir. Al cap d’una estona, l’Arlet va rebre el senyal d'en Biel i va baixar. Seguidament, van anar fent voltes fins que van trobar una entrada accessible al pàrquing del supermercat Esclat. A l’interior, bona part dels productes s’havien exhaurit i no els havien restablert. Això no obstant, van aconseguir omplir un carro amb menjar i un altre amb paquets d’ampolles d’aigua i caixes de llet. Tot seguit, van carregar-ho tot al maleter i van sortir. A continuació, en Biel va fer un gir de cent vuitanta graus a la rotonda i va enfilar vers l’avinguda del Mestre Muntaner.—Cap a on? —va preguntar ell.—No tinc cap mena de preferència —va respondre ella—. Tu ets el xofer, tu decideixes —va afegir.
És per això que en Biel va continuar conduint en línia recta fins a descobrir el rètol que indicava l’entrada de l’autovia A-2, direcció Lleida. El noi va encendre l’intermitent i començà la fugida cap al nord. No sabien on anirien a parar, però tant els feia. Qualsevol lloc segur estaria bé.
Nonae de Mart de 2025, en una terra sense nom
Un nen de dos anys i mig juga en una era envoltada per la verdor d’un camp de blat. Alhora, una dona embarassada surt a cridar-lo.—Biel, entra cap a dins, i mentre esperem que arribi el papa et donaré el dinar.
El nen va obeir i al cap de poc va arribar el seu pare, amb qui compartia el nom i el color dels cabells. Feia cinc anys que l’Arlet en Biel havien trobat un assentament lluny del desastre, i s’hi van instal·lar. Més endavant, van formar una família que aviat augmentaria. Dels seus pares i germans mai en van tornar a saber res. Així i tot, en comptes de pensar que havien sigut víctimes de la catàstrofe, van voler creure que també havien sobreviscut i que ara mateix eren en un altre lloc. Des que hi va haver el cataclisme, les persones ja no es quedaven sempre al mateix indret, cada quatre o cinc anys canviaven i anaven a la recerca d’un nou espai. Qui sap si en un proper emplaçament es retrobarien.
22.02.2022
El silenci que va envair la nit va ser concís. A les primeres hores de la matinada es van sentir els xiulets emesos per l’oratge. El vent arrossegà la pluja, la qual descarregà gruixudes gotes que s’estavellaven contra els vidres, i l’asfalt i tot el que hi havia a la superfície van sofrir les batzegades d’un terratrèmol. En Biel i l’Arlet es van despertar, i es van quedar quiets, estrenyent-se ben fort l’un contra l’altre. Al cap de mitja hora la tremolor va parar i el temporal va remetre. Els joves no van tornar a dormir, tanmateix, van romandre al llit fins que començà a despuntar la claror del dia. Quan els primers raigs de llum es van esmunyir a través de la persiana, l’Arlet es va aixecar i en Biel la va seguir. El panorama a fora era equiparable al d’un film catastròfic, les teulades d’algunes de les construccions més antigues havien cedit, diversos arbres havien sigut arrencats i s’havien estimbat a sobre dels cotxes. El terra era ple d’esvorancs, alguns vehicles carregats amb maletes i altres objectes circulaven fent sonar els clàxons, alhora que la perícia dels xofers intentava esquivar els clots de la superfície. Tot seguit, la parella es va vestir a correcuita, i van mirar els mòbils a la recerca de missatges o trucades perdudes. Endebades. Després l’Arlet va engegar el televisor i va buscar el canal 3/24. El paisatge que es mostrava d’altres indrets de Catalunya era similar al que tenien al seu davant, i la veu de la presentadora que acompanyava les imatges afirmava que: “El tsunami s’ha estès per tot el territori, i ha fet estralls arreu on havia deixat la seva petjada”. Paral·lelament, en Biel va dir:
—Anem, Arlet.
—Cap a on? —va demanar-li ella.
—Vull anar a veure com està casa meva. Després hem de pensar què farem.
A continuació, els dos joves van baixar fins al carrer i van caminar la curta distància que hi havia fins al bloc on vivia en Biel. A la façana de l’edifici s’hi veien les esquerdes provocades pel moviment sísmic de la nit anterior. Seguidament, van pujar al segon pis i van entrar a l’habitatge. El noi va cridar als seus pares i a la seva germana, debades, ningú va respondre. En el mateix moment, els joves van reprendre les trucades als mòbils dels seus familiars, però no van obtenir cap resposta. Aleshores van decidir anar a veure què passava a la resta de barris de la ciutat. Van baixar fins al Passeig i van continuar cap al carrer Joaquima de Vedruna fins a arribar al mercat de La Masuca. A continuació, van entrar a dins i van comprovar que moltes de les parades estaven tancades, i a les que estaven obertes hi havia desenes de persones fent cua. Després, van continuar l’itinerari cap a la plaça de l’Ajuntament. Durant el camí, van veure persones que sortien dels establiments de queviures amb les mans carregades de bosses. Malgrat creuar-se amb coneguts, cap vianant s’aturava per parlar. Sense deixar de caminar, s’intercanviaven algunes paraules i en acabant, continuaven el seu camí. El trànsit era notori, al davant de les botigues on algun dels membres de la família havia entrat per aconseguir provisions, hi havia multitud de vehicles estacionats a sobre de la vorera. A banda d’això, quan l’Arlet i en Biel van arribar al seu destí, es van dirigir cap a l’edifici de la corporació municipal. Quan van arribar a la porta d’entrada, els dos policies que hi havia al davant els van dir que no podien entrar, que el consistori municipal estava reunit d’urgència. No van insistir. Aleshores, en Biel va intentar sintonitzar Ràdio Igualada a través del telèfon, però l’emissora local no emetia cap mena de senyal. Tot seguit, els dos joves es van apropar de nou cap als agents i van preguntar-los si funcionaven els transports públics. Els qüestionats respongueren que no ho sabien, que el millor que podien fer era anar a comprovar-ho personalment. En el mateix moment, en Biel i l’Arlet van fer marxa enrere i es van dirigir cap a l’estació de tren i autobusos. En passar pel davant de l’immoble de l’hotel Ciutat d’Igualada, van veure que malgrat haver estat tancat i abandonat durant molt de temps, a l’interior hi havia moviment.
—Entrem-hi! —digué l’Arlet.
—Vols dir? —va preguntar en Biel—. Aquí no se’ns hi ha perdut res.
—Au, va —va respondre ella—. Si hi ha gent, deu ser per algun motiu.
Tot i no estar-ne convençut del tot, en Biel va seguir la noia, la qual ja havia enfilat el passadís que conduïa a la recepció. Al costat, a la sala on hi hagué el restaurant, hi havia mainada que jugava; al voltant de la quitxalla hi havia adults de tota mena, que estaven asseguts a terra. Tots portaven fardells amb roba, utensilis personals i d’altres pertinences. Llavors, l’Arlet els va demanar què feien allà, i ells van respondre que els pisos on vivien eren molt vells i com que durant anys no s’hi havia fet cap mena de manteniment, no havien resistit les sotragades del terratrèmol. Així és que, no tenien enlloc més on anar i com que, la majoria eren forans i no tenien familiars que els poguessin acollir, van anar a raure allà. Finalment, els joves van sortir i van continuar fins a l’estació, i un cop allà, van veure un tren aturat a l’andana, però com que la via estava malmesa, els combois no podien ni anar ni venir. A l’estació d’autobusos hi havia vehicles aparcats, tanmateix, les oficines estaven tancades.
—Si almenys sabéssim si les nostres famílies estan bé o si s’han quedat atrapats en algun lloc —va dir l’Arlet amb la cara pansida i el cap cot.
—Tant de bo ho poguéssim esbrinar — va respondre en Biel—, així i tot, em sembla que ara per ara no hi ha manera. El que penso és que aquí no ens podem quedar, hem d’anar-nos-en, va reblar.
—Marxar? I cap a on? —va preguntar ella amb cara esbalaïda.
—No ho sé ben bé, no obstant això, lluny, a algun lloc que hagi quedat exempt de la catàstrofe, on hi hagi els serveis mínims i funcionin les comunicacions. Anem a casa, agafem quatre coses i comprem menjar. Guaita! —afegí mostrant la pantalla del seu mòbil a la noia.
Totes les pàgines de notícies advertien que tant els meteoròlegs com els especialistes en catàstrofes naturals coincidien en el fet que el tsunami tòxic no s’havia acabat. En qualsevol moment es podia tornar a manifestar i que cada nova aparició seria més forta i causaria més damnificacions que l’anterior.
—Jo no tinc cotxe, faig servir el de casa i el meu pare se l’emporta per anar a treballar —va dir l’Arlet—. Tu en tens?
—Sí, fa poc me’n vaig comprar un de segona mà. És una mica vell, però n’hi haurà prou per transportar-nos.
Després, els joves van tornar a fer el mateix camí que havien fet la tarda anterior, i arribats a casa d’en Biel, es van separar i van quedar que ell aniria a buscar el cotxe i posteriorment l’aniria a recollir. Al cap d’una estona, l’Arlet va rebre el senyal d'en Biel i va baixar. Seguidament, van anar fent voltes fins que van trobar una entrada accessible al pàrquing del supermercat Esclat. A l’interior, bona part dels productes s’havien exhaurit i no els havien restablert. Això no obstant, van aconseguir omplir un carro amb menjar i un altre amb paquets d’ampolles d’aigua i caixes de llet. Tot seguit, van carregar-ho tot al maleter i van sortir. A continuació, en Biel va fer un gir de cent vuitanta graus a la rotonda i va enfilar vers l’avinguda del Mestre Muntaner.
—Cap a on? —va preguntar ell.
—No tinc cap mena de preferència —va respondre ella—. Tu ets el xofer, tu decideixes —va afegir.
És per això que en Biel va continuar conduint en línia recta fins a descobrir el rètol que indicava l’entrada de l’autovia A-2, direcció Lleida. El noi va encendre l’intermitent i començà la fugida cap al nord. No sabien on anirien a parar, però tant els feia. Qualsevol lloc segur estaria bé.
Nonae de Mart de 2025, en una terra sense nom
Un nen de dos anys i mig juga en una era envoltada per la verdor d’un camp de blat. Alhora, una dona embarassada surt a cridar-lo.
—Biel, entra cap a dins, i mentre esperem que arribi el papa et donaré el dinar.
El nen va obeir i al cap de poc va arribar el seu pare, amb qui compartia el nom i el color dels cabells. Feia cinc anys que l’Arlet en Biel havien trobat un assentament lluny del desastre, i s’hi van instal·lar. Més endavant, van formar una família que aviat augmentaria. Dels seus pares i germans mai en van tornar a saber res. Així i tot, en comptes de pensar que havien sigut víctimes de la catàstrofe, van voler creure que també havien sobreviscut i que ara mateix eren en un altre lloc. Des que hi va haver el cataclisme, les persones ja no es quedaven sempre al mateix indret, cada quatre o cinc anys canviaven i anaven a la recerca d’un nou espai. Qui sap si en un proper emplaçament es retrobarien.
22.02.2022
La faula del nou origen (1)
Eduard Creus
Tal com feia cada dia, a tres quarts de vuit del matí de la nonae de Mart de 2020, en Biel s’esperava a la parada del passeig Verdaguer per agafar l’Express.cat i anar cap a Barcelona. L’any passat havia acabat el grau en Humanitats i ara hi estava fent un màster en Antropologia i Etnografia. Quan l’autobús va arribar, va pujar i va asseure’s en un dels seients de les primeres files. El vehicle va continuar fins a l’estació d’autobusos, i allà va entrar una noia que va seure al costat d’en Biel. Ell la coneixia de veure-la per Igualada i de coincidir en alguns trajectes. Sabia que es deia Arlet i que estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Tot seguit, l’autobús inicià el viatge, l’Arlet va aclucar els ulls i en Biel va extreure de la motxilla el telèfon mòbil i començà a escoltar una llista de Spotify. De tant en tant, donava una ullada a Instagram per veure les fotos que havien penjat les seves amistats. Arribats a destí, l’Arlet baixà a la parada del metro de Palau Reial i en Biel va fer-ho a la de Maria Cristina.
Acabada la jornada lectiva, en Biel va tornar cap a Igualada i com que l’endemà era divendres i no tenia classe, va pensar que ho aprofitaria per avançar el treball de fi de curs. En el mateix moment en què es van apropar a Esparreguera, el cel es va enfosquir. Ningú en va fer gaire cas perquè feia dies que els meteoròlegs anunciaven canvis de temps. Això no obstant, va canviar després d’haver travessat el túnel del Bruc, i una atapeïda massa de cumulonimbus va cobrir l’aspecte del cel. De sobte, es va sentir el retruny d’un tro que els va eixordar i que es va repetir tres vegades. Aquella negror consistent els va acompanyar fins que van arribar a Igualada, on van trobar-se un panorama que els va deixar atordits. L’esplanada de l’estació d’autobusos estava farcida de gent. L’aparcament del supermercat Aldi estava ple a vessar, i la gent que sortia d’aquesta superfície, anava amb carros atapeïts de bosses. A l’interior del CarrefourMarket totes les prestatgeries estaven buides, així com els congeladors i les neveres.
Quan el xofer de l’autobús va obrir les portes, tothom va sortir esperitat. Llavors, en Biel es acostar a un grup de persones i els va preguntar: ―Sabeu què està passant? A què és degut tot aquest desori? —Tot ha començat als voltants de les quatre de la tarda —va respondre un d’ells—. El cel s’ha enrogit, han començat a caure volves de color de fang, i, s’ha girat un vent abrasador. Després, s’ha sentit un tro i s’ha desfermat una terrabastada. L’aigua que queia era bullent i de color grogós, i la gent que no ha trobat cap lloc per aixoplugar-se, ha mort calcinada.—I ha durat gaire, això? —va demanar en Biel. —No —respongué un altre—. Un quart d’hora, com a molt. En acabat, tot s’ha aturat i la vermellor del cel s’ha transformat en fosquedat. Seguidament, s’ha començat a sentir miolar de les sirenes de les ambulàncies, la policia i els bombers. Immediatament, tothom ha sortit en massa cap a les botigues de queviures i els supermercats.
Tot seguit, en Biel va donar les gràcies als seus informadors i va començar a caminar molt de pressa. En aquell moment, només tenia una cosa al cap: arribar a casa i comprovar si els seus pares i la seva germana estaven sans i estalvis. De sobte, va sentir una corredissa darrere seu i una veu femenina que el cridava, es va girar i va veure que era l’Arlet. En el mateix moment, ella li va mostrar el seu mòbil perquè ell llegís la notícia que apareixia a la pantalla. “Diversos municipis i comarques catalans han patit els efectes del tsunami tòxic que els meteoròlegs i els científics han batejat com SARG-25. Es preveu que continuï avançant durant les hores vinents i que s’escampi cap a la resta del Principat i d’altres comunitats autònomes. Les víctimes mortals ja es compten per centenars”.
Simultàniament, van veure uns cotxes de la policia municipal que emetien un missatge pels altaveus, en el qual demanaven a la ciutadania que, per seguretat, anessin cap a casa i no sortissin. A continuació, en Biel i l’Arlet van començar a córrer en direcció al carrer Lleida. En arribar a l’altura de l’Escola Anoia, davant de la qual vivia en Biel, es van acomiadar. L’Arlet va continuar fins que va arribar a l’avinguda Barcelona, i va entrar en un edifici situat enfront de l’antiga Vives-Vidal. El que els dos joves es van trobar a l’interior de les seves llars va ser el mateix: fredor i solitud. Debades van provar de trucar als seus pares i germans, perquè o bé no responia ningú o bé la veu del contestador deia que “El telèfon estava apagat o fora de cobertura”. Van passar minuts, hores, durant les quals van continuar intentant-ho. Tanmateix, obtingueren el mateix resultat. El que va començar com una preocupació esdevingué angoixa i després ansietat. Tot seguit, en Biel i l’Arlet van començar a parlar per WhatsApp, i van compartir l’angúnia que sentien. I si eren al carrer quan va caure la borrasca verinosa i ara són a l’hospital?, va escriure l’Arlet. Tens raó,va teclejar en Biel pensant que la premonició de l’Arlet podia ser certa.
Al cap de cinc minuts, els dos joves es van trobar al davant de casa de la noia i van anar cap a l’hospital. Quan van arribar a la benzinera que hi ha al costat del bar Canaletes, van veure una munió de gent que envoltava l’edifici. Seguidament, van anar cap a la part del darrere i van accedir al vestíbul. Un cop a dins, el quadre que se’ls dibuixà davant dels ulls els va consternar. La superfície estava plena de lliteres, d’altres persones estaven ajagudes a terra. El trànsit continu de metges i infermeres anant amunt i avall per atendre els malalts, era continu. L’Arlet i en Biel van aconseguir arribar al taulell de recepció, i van preguntar si hi havia alguna possibilitat d’esbrinar si els seus familiars eren allà. La dona que hi havia al darrere, la cara de la qual deixava palès que estava físicament i mentalment esgotada, els va dir que no, que encara no havien pogut introduir les dades de tots els pacients que havien arribat. Finalment, van decidir pujar al tercer pis, mirar en els passadissos i les habitacions, i retrobar-se a la planta baixa. Van veure moltes persones, tanmateix, no les que buscaven ells, i per aquest motiu, van decidir tornar cap a casa. L’Arlet va proposar pujar al seu pis i compartir unes pizzes que tenia a la nevera. Mentre mastegaven, feien travesses sobre el que estava succeint, i temien que el pitjor encara hagués d’arribar. En acabar de menjar, en Biel va dir-li a l’Arlet que se n’anava i que li trucaria l’endemà al matí. Aleshores, ella li va contestar que si volia es podia quedar, i en Biel va assentir amb el cap. Després, van asseure’s al sofà, i en la penombra van parlar sobre el que farien l’endemà. Més endavant, van deixar de parlar, els seus rostres estaven a tocar i simultàniament, es van apropar un xic més fins que els seus llavis es van tocar. Primer va ser un petó, posteriorment, un altre i un altre. Transcorreguts uns minuts, els seus llavis estaven enganxats, les llengües lligades i els palmells de les mans lliscaven per tot el cos. Van rebolcar-se al canapè fins que al final, es van aixecar i van anar cap a l’habitació d’ella. En el mateix moment d’entrar, van rodolar per sobre del llit, i tota la roba que duien va quedar escampada per terra. Els panteixos i els gemecs van ser l’únic so que esquerdava la quietud que regia entre aquells quatre murs. L’èxtasi no va trigar a arribar, i lentament, la follia es va apaivagar. Al cap de deu minuts, ambdós dormien.
Tal com feia cada dia, a tres quarts de vuit del matí de la nonae de Mart de 2020, en Biel s’esperava a la parada del passeig Verdaguer per agafar l’Express.cat i anar cap a Barcelona. L’any passat havia acabat el grau en Humanitats i ara hi estava fent un màster en Antropologia i Etnografia. Quan l’autobús va arribar, va pujar i va asseure’s en un dels seients de les primeres files. El vehicle va continuar fins a l’estació d’autobusos, i allà va entrar una noia que va seure al costat d’en Biel. Ell la coneixia de veure-la per Igualada i de coincidir en alguns trajectes. Sabia que es deia Arlet i que estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Tot seguit, l’autobús inicià el viatge, l’Arlet va aclucar els ulls i en Biel va extreure de la motxilla el telèfon mòbil i començà a escoltar una llista de Spotify. De tant en tant, donava una ullada a Instagram per veure les fotos que havien penjat les seves amistats. Arribats a destí, l’Arlet baixà a la parada del metro de Palau Reial i en Biel va fer-ho a la de Maria Cristina.
Acabada la jornada lectiva, en Biel va tornar cap a Igualada i com que l’endemà era divendres i no tenia classe, va pensar que ho aprofitaria per avançar el treball de fi de curs. En el mateix moment en què es van apropar a Esparreguera, el cel es va enfosquir. Ningú en va fer gaire cas perquè feia dies que els meteoròlegs anunciaven canvis de temps. Això no obstant, va canviar després d’haver travessat el túnel del Bruc, i una atapeïda massa de cumulonimbus va cobrir l’aspecte del cel. De sobte, es va sentir el retruny d’un tro que els va eixordar i que es va repetir tres vegades. Aquella negror consistent els va acompanyar fins que van arribar a Igualada, on van trobar-se un panorama que els va deixar atordits. L’esplanada de l’estació d’autobusos estava farcida de gent. L’aparcament del supermercat Aldi estava ple a vessar, i la gent que sortia d’aquesta superfície, anava amb carros atapeïts de bosses. A l’interior del CarrefourMarket totes les prestatgeries estaven buides, així com els congeladors i les neveres.
Quan el xofer de l’autobús va obrir les portes, tothom va sortir esperitat. Llavors, en Biel es acostar a un grup de persones i els va preguntar:
―Sabeu què està passant? A què és degut tot aquest desori?
—Tot ha començat als voltants de les quatre de la tarda —va respondre un d’ells—. El cel s’ha enrogit, han començat a caure volves de color de fang, i, s’ha girat un vent abrasador. Després, s’ha sentit un tro i s’ha desfermat una terrabastada. L’aigua que queia era bullent i de color grogós, i la gent que no ha trobat cap lloc per aixoplugar-se, ha mort calcinada.
—I ha durat gaire, això? —va demanar en Biel.
—No —respongué un altre—. Un quart d’hora, com a molt. En acabat, tot s’ha aturat i la vermellor del cel s’ha transformat en fosquedat. Seguidament, s’ha començat a sentir miolar de les sirenes de les ambulàncies, la policia i els bombers. Immediatament, tothom ha sortit en massa cap a les botigues de queviures i els supermercats.
Tot seguit, en Biel va donar les gràcies als seus informadors i va començar a caminar molt de pressa. En aquell moment, només tenia una cosa al cap: arribar a casa i comprovar si els seus pares i la seva germana estaven sans i estalvis. De sobte, va sentir una corredissa darrere seu i una veu femenina que el cridava, es va girar i va veure que era l’Arlet. En el mateix moment, ella li va mostrar el seu mòbil perquè ell llegís la notícia que apareixia a la pantalla. “Diversos municipis i comarques catalans han patit els efectes del tsunami tòxic que els meteoròlegs i els científics han batejat com SARG-25. Es preveu que continuï avançant durant les hores vinents i que s’escampi cap a la resta del Principat i d’altres comunitats autònomes. Les víctimes mortals ja es compten per centenars”.
Simultàniament, van veure uns cotxes de la policia municipal que emetien un missatge pels altaveus, en el qual demanaven a la ciutadania que, per seguretat, anessin cap a casa i no sortissin. A continuació, en Biel i l’Arlet van començar a córrer en direcció al carrer Lleida. En arribar a l’altura de l’Escola Anoia, davant de la qual vivia en Biel, es van acomiadar. L’Arlet va continuar fins que va arribar a l’avinguda Barcelona, i va entrar en un edifici situat enfront de l’antiga Vives-Vidal. El que els dos joves es van trobar a l’interior de les seves llars va ser el mateix: fredor i solitud. Debades van provar de trucar als seus pares i germans, perquè o bé no responia ningú o bé la veu del contestador deia que “El telèfon estava apagat o fora de cobertura”. Van passar minuts, hores, durant les quals van continuar intentant-ho. Tanmateix, obtingueren el mateix resultat. El que va començar com una preocupació esdevingué angoixa i després ansietat. Tot seguit, en Biel i l’Arlet van començar a parlar per WhatsApp, i van compartir l’angúnia que sentien. I si eren al carrer quan va caure la borrasca verinosa i ara són a l’hospital?, va escriure l’Arlet. Tens raó,va teclejar en Biel pensant que la premonició de l’Arlet podia ser certa.
Al cap de cinc minuts, els dos joves es van trobar al davant de casa de la noia i van anar cap a l’hospital. Quan van arribar a la benzinera que hi ha al costat del bar Canaletes, van veure una munió de gent que envoltava l’edifici. Seguidament, van anar cap a la part del darrere i van accedir al vestíbul. Un cop a dins, el quadre que se’ls dibuixà davant dels ulls els va consternar. La superfície estava plena de lliteres, d’altres persones estaven ajagudes a terra. El trànsit continu de metges i infermeres anant amunt i avall per atendre els malalts, era continu. L’Arlet i en Biel van aconseguir arribar al taulell de recepció, i van preguntar si hi havia alguna possibilitat d’esbrinar si els seus familiars eren allà. La dona que hi havia al darrere, la cara de la qual deixava palès que estava físicament i mentalment esgotada, els va dir que no, que encara no havien pogut introduir les dades de tots els pacients que havien arribat. Finalment, van decidir pujar al tercer pis, mirar en els passadissos i les habitacions, i retrobar-se a la planta baixa. Van veure moltes persones, tanmateix, no les que buscaven ells, i per aquest motiu, van decidir tornar cap a casa. L’Arlet va proposar pujar al seu pis i compartir unes pizzes que tenia a la nevera. Mentre mastegaven, feien travesses sobre el que estava succeint, i temien que el pitjor encara hagués d’arribar. En acabar de menjar, en Biel va dir-li a l’Arlet que se n’anava i que li trucaria l’endemà al matí. Aleshores, ella li va contestar que si volia es podia quedar, i en Biel va assentir amb el cap. Després, van asseure’s al sofà, i en la penombra van parlar sobre el que farien l’endemà. Més endavant, van deixar de parlar, els seus rostres estaven a tocar i simultàniament, es van apropar un xic més fins que els seus llavis es van tocar. Primer va ser un petó, posteriorment, un altre i un altre. Transcorreguts uns minuts, els seus llavis estaven enganxats, les llengües lligades i els palmells de les mans lliscaven per tot el cos. Van rebolcar-se al canapè fins que al final, es van aixecar i van anar cap a l’habitació d’ella. En el mateix moment d’entrar, van rodolar per sobre del llit, i tota la roba que duien va quedar escampada per terra. Els panteixos i els gemecs van ser l’únic so que esquerdava la quietud que regia entre aquells quatre murs. L’èxtasi no va trigar a arribar, i lentament, la follia es va apaivagar. Al cap de deu minuts, ambdós dormien.
6.11.2021
El mar
Montserrat Morera
A casa som de secà, però sempre ens ha agradat el mar. Cada estiu els pares llogaven una caseta a Calafell i jo passava un mes nedant i prenent el sol amb les meves germanes. Això era abans de la guerra. Ara el mar em porta records molt diferents.
El mar d’Argelers, en ple febrer, amb un vent glaçat i cap lloc on resguardar-se si no era un forat a la sorra; aquell mar gris i brut, que tant servia per orinar com per rentar-se la cara. No vaig resistir gaires dies les mirades dels senegalesos i els crostons de pa sec que ens tiraven els gavatxos com si fóssim les mones del zoo. Amb uns quants companys vam tornar a passar la frontera i ens vam lliurar a l’enemic.
L’Atlàntic va ser el següent mar: els presoners presentados vam ser embarcats a Hendaia cap a Andalusia en un vaixell atrotinat que ja no servia ni per fer la guerra. Vam passar quinze dies apilotats com sardines, sense poder-nos rentar, plens de polls i xinxes, amb poc menjar i aprenent a cantar el Cara al sol, una cançó que ningú no coneixia i que ens feien assajar matí i vespre; van repartir un paper que no podíem perdre amb la lletra, per quan arribéssim al camp de concentració feixista.
Vam veure de lluny Lisboa, vam travessar l’estret de Gibraltar, vigilats pels cuirassats anglesos que ja es preparaven pel que havia de venir i, finalment, vam desembarcar a Màlaga. Quan vam entrar al Cuartel La Aurora, que era un magatzem de troncs amb un gran pati, estàvem tots malalts, amb diarrea i febre, resultat del mareig, la gana i el mal estat del vaixell. Allà em vaig anar refent de mica en mica, gràcies al sol, al ranxo i als banys diaris a la Mediterrània, que em van deslliurar dels polls. Al cap d’un mes em van destinar a Écija a conduir camions. Era un dels pocs que tenia carnet. Això em va salvar dels treballs més durs, i em va permetre guanyar bones propines dels caps d’Intendència que volien transportar menjar d’estraperlo des dels pobles fins a Sevilla.
Després d’un any de molts avals i certificats he pogut tornar a casa amb els pares. A la bòbila he trobat alguns companys i el vell camió dels totxos. Aquest estiu he estat a Mallorca per primer cop, a casa de la meva germana petita —que hi ha anat a viure de casada—, i he pogut tornar a banyar-me en platges netes i torrar-me amb el sol. A partir del meu alliberament he anat al mar sempre que he pogut, però la meva darrera visita m’ha portat males sensacions: hem anat a Calella de Palafrugell, amb la meva dona i els dos fills petits, a casa d’un seu germà, l’Ignasi. L’aigua era tan transparent que m’he posat a nedar mar endins, fins a una boia. Quan he volgut tornar em notava cansat, sense forces, i no podia respirar. Faltava molt per arribar a la platja i el cunyat s’ha adonat que alguna cosa no rutllava. Ell no està acostumat a nedar gaire estona, perquè sol practicar a la piscina de Manresa, però ha estat valent i s’ha anat acostant fins on era jo, que ja no em movia de lloc. Amb penes i treballs m’ha pogut arrossegar, i hem arribat fins on ens esperaven les dones. Ni ell ni jo no podíem parlar, només esbufegar. He comprès que els pulmons no em manxen prou bé. No sé pas què dec tenir...
A casa som de secà, però sempre ens ha agradat el mar. Cada estiu els pares llogaven una caseta a Calafell i jo passava un mes nedant i prenent el sol amb les meves germanes. Això era abans de la guerra. Ara el mar em porta records molt diferents.
El mar d’Argelers, en ple febrer, amb un vent glaçat i cap lloc on resguardar-se si no era un forat a la sorra; aquell mar gris i brut, que tant servia per orinar com per rentar-se la cara. No vaig resistir gaires dies les mirades dels senegalesos i els crostons de pa sec que ens tiraven els gavatxos com si fóssim les mones del zoo. Amb uns quants companys vam tornar a passar la frontera i ens vam lliurar a l’enemic.
L’Atlàntic va ser el següent mar: els presoners presentados vam ser embarcats a Hendaia cap a Andalusia en un vaixell atrotinat que ja no servia ni per fer la guerra. Vam passar quinze dies apilotats com sardines, sense poder-nos rentar, plens de polls i xinxes, amb poc menjar i aprenent a cantar el Cara al sol, una cançó que ningú no coneixia i que ens feien assajar matí i vespre; van repartir un paper que no podíem perdre amb la lletra, per quan arribéssim al camp de concentració feixista.
Vam veure de lluny Lisboa, vam travessar l’estret de Gibraltar, vigilats pels cuirassats anglesos que ja es preparaven pel que havia de venir i, finalment, vam desembarcar a Màlaga. Quan vam entrar al Cuartel La Aurora, que era un magatzem de troncs amb un gran pati, estàvem tots malalts, amb diarrea i febre, resultat del mareig, la gana i el mal estat del vaixell. Allà em vaig anar refent de mica en mica, gràcies al sol, al ranxo i als banys diaris a la Mediterrània, que em van deslliurar dels polls. Al cap d’un mes em van destinar a Écija a conduir camions. Era un dels pocs que tenia carnet. Això em va salvar dels treballs més durs, i em va permetre guanyar bones propines dels caps d’Intendència que volien transportar menjar d’estraperlo des dels pobles fins a Sevilla.
Després d’un any de molts avals i certificats he pogut tornar a casa amb els pares. A la bòbila he trobat alguns companys i el vell camió dels totxos. Aquest estiu he estat a Mallorca per primer cop, a casa de la meva germana petita —que hi ha anat a viure de casada—, i he pogut tornar a banyar-me en platges netes i torrar-me amb el sol. A partir del meu alliberament he anat al mar sempre que he pogut, però la meva darrera visita m’ha portat males sensacions: hem anat a Calella de Palafrugell, amb la meva dona i els dos fills petits, a casa d’un seu germà, l’Ignasi. L’aigua era tan transparent que m’he posat a nedar mar endins, fins a una boia. Quan he volgut tornar em notava cansat, sense forces, i no podia respirar. Faltava molt per arribar a la platja i el cunyat s’ha adonat que alguna cosa no rutllava. Ell no està acostumat a nedar gaire estona, perquè sol practicar a la piscina de Manresa, però ha estat valent i s’ha anat acostant fins on era jo, que ja no em movia de lloc. Amb penes i treballs m’ha pogut arrossegar, i hem arribat fins on ens esperaven les dones. Ni ell ni jo no podíem parlar, només esbufegar. He comprès que els pulmons no em manxen prou bé. No sé pas què dec tenir...
Tres desitjos
Lluïsa Salazar
—Em costa de creure que mai hagis sospesat trobar-me en el teu camí —es dirigeix a l’Eva amb els braços plegats.La situació li resulta prou inversemblant a ella que es considera una escèptica en tots els àmbits. No juga a la loteria ni cerca missatges encriptats a cap dels seus somnis. Tan tranquil·la que treia la pols dels mobles i ara aquest estrany li formula una pregunta del tot inesperada.—I vols que et respongui així? Sense pensar? Crec que un tema tan seriós és per meditar-hi amb deteniment. Dona’m temps —afegeix amb un deix d’ingenuïtat—. Per cert, quant fa que no et deixaves veure? Imagino que no soc ni de lluny la teva primera víctima. Et proposo una dutxa mentre et rento el vestit, o bé et busco algun conjunt més actual.—Que en sou, de complicades, les dones. Amb els homes tot és més senzill —respon tapant-se la cara amb la mà dreta. Sembla ben bé una emoticona d’aquest segle, somriu l’Eva. —Sembles tens i encarcarat. Et convindria un bon massatge. Si et quedes un parell o tres de dies conec un bon osteòpata.A la fi accedeix a utilitzar el bany i espolsar-se la pols dels segles que duu enganxats a l’esquena. La dutxa reconfortant fins i tot el rejoveneix. Mentre es vesteix amb un nou pantaló i una samarreta, observa una zona desconeguda i tan diferent del món que va deixar enrere en acceptar aquella feina tan singular. Li resulta fins i tot impossible recordar com va anar tot plegat. —I com passes el temps en aquell espai tan minúscul? —l’interroga mirant de reüll el recipient d’on ha emergit un personatge tan singular. —No resulta tan petit com sembla. El temps i l’espai són d’allò més relatius i el meu univers és força més ampli que la teva cova —somriu maliciós i respon fent girar el cap en totes les direccions possibles d’aquell pis—. Com ha canviat la Terra de la darrera visita ençà! —afegeix mirant per la finestra.De la cuina escapa una olor d’aquelles que obre la gana i al desconegut no li passa per alt. —Ja has pensat o encara necessites més temps? Puc oferir-te el que em demanis, per impossible que et pugui semblar. Tinc gana. Et permeto una estona més si em convides a menjar.—Ets una bona cuinera —diu entre queixalada i queixalada—. Em sorprèn d’allò més la teva naturalitat. Acostumo a crear confusió entre els meus clients. Tan incrèdula, ets? Demana’m un primer desig i comprova-ho per tu mateixa.—La teva proposta va més enllà d’un simple antull, i no vull malmetre l’ocasió.—No hi pateixis tant, al cap i a la fi te’n quedaran dos més. Allò que somnies en acotxar-te entre els llençols o imagines cada matí en posar els peus a terra... —xiuxiueja.—Ben mirat, m’agradaria tenir tot el temps del món i que algú altre ocupés el meu lloc en aquesta casa. Dit i fet! —M’has ben fotut! —crida el geni en aquell menjador—. Com li faré entendre a l’Enric on ha anat a fer cap l’Eva i que soc jo qui ocupa el seu lloc? I han quedat tots els plats i cassoles per rentar... Estic convençut que acabo de perdre tots els meus poders.
—Em costa de creure que mai hagis sospesat trobar-me en el teu camí —es dirigeix a l’Eva amb els braços plegats.
La situació li resulta prou inversemblant a ella que es considera una escèptica en tots els àmbits. No juga a la loteria ni cerca missatges encriptats a cap dels seus somnis. Tan tranquil·la que treia la pols dels mobles i ara aquest estrany li formula una pregunta del tot inesperada.
—I vols que et respongui així? Sense pensar? Crec que un tema tan seriós és per meditar-hi amb deteniment. Dona’m temps —afegeix amb un deix d’ingenuïtat—. Per cert, quant fa que no et deixaves veure? Imagino que no soc ni de lluny la teva primera víctima. Et proposo una dutxa mentre et rento el vestit, o bé et busco algun conjunt més actual.
—Que en sou, de complicades, les dones. Amb els homes tot és més senzill —respon tapant-se la cara amb la mà dreta. Sembla ben bé una emoticona d’aquest segle, somriu l’Eva.
—Sembles tens i encarcarat. Et convindria un bon massatge. Si et quedes un parell o tres de dies conec un bon osteòpata.
A la fi accedeix a utilitzar el bany i espolsar-se la pols dels segles que duu enganxats a l’esquena. La dutxa reconfortant fins i tot el rejoveneix. Mentre es vesteix amb un nou pantaló i una samarreta, observa una zona desconeguda i tan diferent del món que va deixar enrere en acceptar aquella feina tan singular. Li resulta fins i tot impossible recordar com va anar tot plegat.
—I com passes el temps en aquell espai tan minúscul? —l’interroga mirant de reüll el recipient d’on ha emergit un personatge tan singular.
—No resulta tan petit com sembla. El temps i l’espai són d’allò més relatius i el meu univers és força més ampli que la teva cova —somriu maliciós i respon fent girar el cap en totes les direccions possibles d’aquell pis—. Com ha canviat la Terra de la darrera visita ençà! —afegeix mirant per la finestra.
De la cuina escapa una olor d’aquelles que obre la gana i al desconegut no li passa per alt.
—Ja has pensat o encara necessites més temps? Puc oferir-te el que em demanis, per impossible que et pugui semblar. Tinc gana. Et permeto una estona més si em convides a menjar.
—Ets una bona cuinera —diu entre queixalada i queixalada—. Em sorprèn d’allò més la teva naturalitat. Acostumo a crear confusió entre els meus clients. Tan incrèdula, ets? Demana’m un primer desig i comprova-ho per tu mateixa.
—La teva proposta va més enllà d’un simple antull, i no vull malmetre l’ocasió.
—No hi pateixis tant, al cap i a la fi te’n quedaran dos més. Allò que somnies en acotxar-te entre els llençols o imagines cada matí en posar els peus a terra... —xiuxiueja.
—Ben mirat, m’agradaria tenir tot el temps del món i que algú altre ocupés el meu lloc en aquesta casa.
Dit i fet!
—M’has ben fotut! —crida el geni en aquell menjador—. Com li faré entendre a l’Enric on ha anat a fer cap l’Eva i que soc jo qui ocupa el seu lloc? I han quedat tots els plats i cassoles per rentar... Estic convençut que acabo de perdre tots els meus poders.
31.7.2021
Insomni d’una nit d’estiu
Nicolau Poncell
Catric. Un quart de quatre de la matinada. Catric, catrac. Un quart i un minut, faig veure que no ho sento. Catric, catrac, catruc. Un quart i cinc i no passa gens d’aire. Catric, catrac, catruc i catruc. M’aixeco pensant en si esbroncar o no a qui em desperta. Que no són hores de remenar trastos! Catric, catrac. Surto al balcó, és un treballador del servei municipal de recollida però segueix sense ser hora de fer soroll. Catrac, catruc. Per què m’han de despertar a aquestes hores? Bé que treballo, jo, a la tarda, amb tota la calor, sense molestar ningú! Catruc. Dos quarts menys cinc de cinc de la matinada: s’allunya el rum-rum del motor que ha estat engegat tota l’estona i ja sé que em costarà tornar a dormir.
Són les cinc i penso que hi ha coses que no haurien de ser com són. Avui és una d’aquelles nits que no vol refrescar i arriba tota la remor de motors de màquines i vehicles de tota la ciutat, que ja mai tampoc no dorm del tot. Dues noies passen xerrant. No criden però ara se sent tot: de veritat, això no hauria de ser així, no està bé... No sé pas de què parlen, però hi estic d’acord. Qui coi deu haver deixat tots aquells mobles al carrer? Catric, catrac, catruc. Potser el mateix malapersona que abans-d’ahir havia deixat un matalàs dels grossos arrepenjat als contenidors del reciclatge? Vaig haver de maleir-li els ossos perquè em va fer embrutar les mans per poder llençar els envasos que duia. Quin coi de porc deuria dormir-hi?: brut, molt brut, humit, gairebé moll tot i la calor que fa! Quin fàstic! A mi m’hauria fet vergonya deixar-lo allà, que tothom el veiés: ni que ningú em conegués. Deu ser el mateix, o la mateixa o mateixos, no ho sé, que dia sí dia no hi deixen trastos per l’estil. Sempre andròmines repugnants i inaprofitables. De vegades, en algun lloc, en veus alguna que penses: coi, això encara ho podria aprofitar! Si tinguessis lloc i sabessis per a què ho vols.
Seus a la taula del menjador cansat de donar voltes al llit i al magí, aquí sí que passa una mica d’aire! Un cuc et rosegava l’estómac, perquè havies sopat poc desganat de calor, i has assaltat la nevera. Quarts de sis de la matinada potser no són hores, però et venia de gust i has obert una llauna d’olives farcides, la bossa de cacauets i una cervesa ben freda. A poc a poc t’ho has cruspit. Catric, catrac, catruc. No t’hi fas mala sang, però no deixes de pensar-hi. Et sembla que el món està capgirat. Barrines perquè ja saps que no t’adormiràs fins que sigui massa tard, quan es faci de dia, o no dormiràs. Cap de les dues opcions no és bona, cap de les dues no t’agrada: avui volies descansar, dormir, llevar-te a una hora prudent, més aviat d’hora i aprofitar per fer uns quants encàrrecs al matí, encara a la fresca, la poca que fa. I ves! Catrac, catruc. Volies aprofitar el primer dia de vacances però no en tens cap obligació i faràs el que et sembli i com et sembli. Catruc. Tret de dormir béeezzzzzzz...
Catric. Un quart de quatre de la matinada. Catric, catrac. Un quart i un minut, faig veure que no ho sento. Catric, catrac, catruc. Un quart i cinc i no passa gens d’aire. Catric, catrac, catruc i catruc. M’aixeco pensant en si esbroncar o no a qui em desperta. Que no són hores de remenar trastos! Catric, catrac. Surto al balcó, és un treballador del servei municipal de recollida però segueix sense ser hora de fer soroll. Catrac, catruc. Per què m’han de despertar a aquestes hores? Bé que treballo, jo, a la tarda, amb tota la calor, sense molestar ningú! Catruc. Dos quarts menys cinc de cinc de la matinada: s’allunya el rum-rum del motor que ha estat engegat tota l’estona i ja sé que em costarà tornar a dormir.
Són les cinc i penso que hi ha coses que no haurien de ser com són. Avui és una d’aquelles nits que no vol refrescar i arriba tota la remor de motors de màquines i vehicles de tota la ciutat, que ja mai tampoc no dorm del tot. Dues noies passen xerrant. No criden però ara se sent tot: de veritat, això no hauria de ser així, no està bé... No sé pas de què parlen, però hi estic d’acord. Qui coi deu haver deixat tots aquells mobles al carrer? Catric, catrac, catruc. Potser el mateix malapersona que abans-d’ahir havia deixat un matalàs dels grossos arrepenjat als contenidors del reciclatge? Vaig haver de maleir-li els ossos perquè em va fer embrutar les mans per poder llençar els envasos que duia. Quin coi de porc deuria dormir-hi?: brut, molt brut, humit, gairebé moll tot i la calor que fa! Quin fàstic! A mi m’hauria fet vergonya deixar-lo allà, que tothom el veiés: ni que ningú em conegués. Deu ser el mateix, o la mateixa o mateixos, no ho sé, que dia sí dia no hi deixen trastos per l’estil. Sempre andròmines repugnants i inaprofitables. De vegades, en algun lloc, en veus alguna que penses: coi, això encara ho podria aprofitar! Si tinguessis lloc i sabessis per a què ho vols.
Seus a la taula del menjador cansat de donar voltes al llit i al magí, aquí sí que passa una mica d’aire! Un cuc et rosegava l’estómac, perquè havies sopat poc desganat de calor, i has assaltat la nevera. Quarts de sis de la matinada potser no són hores, però et venia de gust i has obert una llauna d’olives farcides, la bossa de cacauets i una cervesa ben freda. A poc a poc t’ho has cruspit. Catric, catrac, catruc. No t’hi fas mala sang, però no deixes de pensar-hi. Et sembla que el món està capgirat. Barrines perquè ja saps que no t’adormiràs fins que sigui massa tard, quan es faci de dia, o no dormiràs. Cap de les dues opcions no és bona, cap de les dues no t’agrada: avui volies descansar, dormir, llevar-te a una hora prudent, més aviat d’hora i aprofitar per fer uns quants encàrrecs al matí, encara a la fresca, la poca que fa. I ves! Catrac, catruc. Volies aprofitar el primer dia de vacances però no en tens cap obligació i faràs el que et sembli i com et sembli. Catruc. Tret de dormir béeezzzzzzz...
31.7.2021
Una
M. Carme Martín
Teníem gana i teníem fred. Es feia de dia i la mama encara no havia tornat. I els homes dels peus sorollosos parlaven a crits i engegaven màquines que sonaven molt fort.
I teníem set i teníem por. I ens arraulíem tots quatre per no sentir els sorolls i fer-nos passar el fred. I la meva germana gran va ser més agosarada i se’n va anar a un racó per on s’havia escolat l’aigua de la pluja i s’havia fet un bassal a terra. I ella va arribar llepant-se els morros. I jo ho vaig provar però abans d’arribar-hi un dels homes va estar a punt de trepitjar-me amb les botes. Com que soc negra no em veien, però els tenia por. I els altres dos germans, els que havien nascut darrers amb la mama ja esgotada, no es movien, i es tornaven freds. I la germana rossa i jo els vam llepar però no es bellugaven ni obrien els ulls.
Es va pondre el sol i la mama no havia tornat. I teníem gana i teníem fred i teníem por i els blanquets no es movien i cada vegada es tornaven més freds. I la rosseta i jo els vam deixar i vam sortir fora pel forat de la porta metàl·lica per buscar un lloc més abrigat. I vam trobar un cotxe i estava calent i jo vaig poder pujar dalt de la roda i s’hi estava bé amb aquella escalforeta però la meva germana rossa no podia. Ella ho provava i tornava a caure. Teníem gana i ens afeblíem. I vam sentir les veus d’uns homes i vaig veure la lluna grossa penjada del cel. Sort que vaig saltar a temps! Els homes es van endur el cotxe.
La meva germana i jo vam caminar pel polígon industrial fet de cases grans i fredes on treballaven els homes. I d’una nau sortia oloreta de menjar. I ens vam aplanar molt i vam passar sota la porta i vam trobar unes molles de pa i de pernil. I ens ho vam empassar. I ens vam arraulir en un racó on hi havia uns plàstics. I vam dormir. L’endemà em va despertar el terrabastall de la porta metàl·lica que s’obria. Vaig miolar i els pèls se’m van estarrufar. La meva germana ja no hi era. On havia anat? Per què m’havia deixat sola?
Tenia por i tenia fred i tenia gana i estava sola. No em quedaven forces. No sé si es va fer de dia o de nit. De sobte em vaig adonar que una mà calenta m’agafava i m’embolicava amb alguna cosa suau i càlida com el pèl de la mama. Però no era la mama. Mai més vaig tornar a veure la mama. Aquelles mans em van ficar en un cotxe, em vam donar aigua i una mica de llet i em vaig adormir.
Quan em vaig despertar era en una casa. Hi havia molt menjar i tot era calent. I les mans m’agafaven i em feien carícies. Era com haver trobat una altra mama. I a sobre un papa que jugava amb mi.
I aquests dos papis em van voler a casa seva i em van dir et diràs Miranda, com la noia d’una obra d’un senyor de nom llarg que viu en una illa i està molt sola. Però jo no estic mai sola. No tinc germans però tinc els papis i tiets i tietes i un nen que em ve a veure.
Ja no tinc fred, menjo tant com vull, tinc aigua, juguen amb mi, em pentinen, em porten al metge quan no em trobo bé. Sé que no em deixaran mai sola.
Teníem gana i teníem fred. Es feia de dia i la mama encara no havia tornat. I els homes dels peus sorollosos parlaven a crits i engegaven màquines que sonaven molt fort.
I teníem set i teníem por. I ens arraulíem tots quatre per no sentir els sorolls i fer-nos passar el fred. I la meva germana gran va ser més agosarada i se’n va anar a un racó per on s’havia escolat l’aigua de la pluja i s’havia fet un bassal a terra. I ella va arribar llepant-se els morros. I jo ho vaig provar però abans d’arribar-hi un dels homes va estar a punt de trepitjar-me amb les botes. Com que soc negra no em veien, però els tenia por. I els altres dos germans, els que havien nascut darrers amb la mama ja esgotada, no es movien, i es tornaven freds. I la germana rossa i jo els vam llepar però no es bellugaven ni obrien els ulls.
Es va pondre el sol i la mama no havia tornat. I teníem gana i teníem fred i teníem por i els blanquets no es movien i cada vegada es tornaven més freds. I la rosseta i jo els vam deixar i vam sortir fora pel forat de la porta metàl·lica per buscar un lloc més abrigat. I vam trobar un cotxe i estava calent i jo vaig poder pujar dalt de la roda i s’hi estava bé amb aquella escalforeta però la meva germana rossa no podia. Ella ho provava i tornava a caure. Teníem gana i ens afeblíem. I vam sentir les veus d’uns homes i vaig veure la lluna grossa penjada del cel. Sort que vaig saltar a temps! Els homes es van endur el cotxe.
La meva germana i jo vam caminar pel polígon industrial fet de cases grans i fredes on treballaven els homes. I d’una nau sortia oloreta de menjar. I ens vam aplanar molt i vam passar sota la porta i vam trobar unes molles de pa i de pernil. I ens ho vam empassar. I ens vam arraulir en un racó on hi havia uns plàstics. I vam dormir. L’endemà em va despertar el terrabastall de la porta metàl·lica que s’obria. Vaig miolar i els pèls se’m van estarrufar. La meva germana ja no hi era. On havia anat? Per què m’havia deixat sola?
Tenia por i tenia fred i tenia gana i estava sola. No em quedaven forces. No sé si es va fer de dia o de nit. De sobte em vaig adonar que una mà calenta m’agafava i m’embolicava amb alguna cosa suau i càlida com el pèl de la mama. Però no era la mama. Mai més vaig tornar a veure la mama. Aquelles mans em van ficar en un cotxe, em vam donar aigua i una mica de llet i em vaig adormir.
Quan em vaig despertar era en una casa. Hi havia molt menjar i tot era calent. I les mans m’agafaven i em feien carícies. Era com haver trobat una altra mama. I a sobre un papa que jugava amb mi.
I aquests dos papis em van voler a casa seva i em van dir et diràs Miranda, com la noia d’una obra d’un senyor de nom llarg que viu en una illa i està molt sola. Però jo no estic mai sola. No tinc germans però tinc els papis i tiets i tietes i un nen que em ve a veure.
Ja no tinc fred, menjo tant com vull, tinc aigua, juguen amb mi, em pentinen, em porten al metge quan no em trobo bé. Sé que no em deixaran mai sola.
8.6.2021
Bon appétit
Javi Fernández
El senyor Patata odiava la senyora Moniato. Ella era més dolça, estava més bronzejada i, a sobre, hi havia èpoques en les quals la seva fama era insultant. La família del senyor Patata sempre quedava a l’ombra, per exemple, formant part d’una truita on la discussió era «ceba sí o ceba no»; mig ofegats per una salsa nerviosa que no els deixava espai per desenvolupar el seu gust per la cuina; o encara pitjor, qui els recordaria en mig d’un guisat ple de gustosa carn i sucós caldo? Però si fins i tot eren insultats per tots els infants i gairebé la majoria dels adults quan es presentaven, ferms i orgullosos, al bell mig d’un bullit de verdures.
Doncs vet aquí que aquell dia, el senyor Patata estava fet puré. A més a més, l’encant de la senyora Moniato s’estenia per tot arreu com una teranyina feta de fècula. Vinga presumir, vinga passar-li per la cara com d’esplèndida es presentaria ella tot sortint del forn. Brillant i com a estrella de l’àpat, es gallejaria entre els dolços més esperats de la nit de castanyada. Tota creguda, assegurava que amb «batata» fins i tot s’evitava el desagradable esput en pronunciar la barroera pe inicial de la seva companya de casta inferior.
Però no tota la jornada era exclusiva d’aquella festa tan nostrada. Cada cop més, aquella nit es compartia amb altres festes que arribaven d’arreu. Així doncs, el senyor Patata va pensar que si tant agradava a tothom el maleït Halloween, caldria celebrar-lo amb totes les de la llei.
Va preparar un entorn adient, amb el caliu que a ell tant li esqueia, i tramà el que seria la recepta definitiva per a aquella bleda. La festejaria, l’enganyaria i després la couria al forn mentre se la mirava a través del vidre temperat de la porta.
Unes hores abans del sopar de gala, va demanar els serveis de la greixonera de terrissa més maca de l’armari. Morta feia anys, però totalment funcional, no va negar-s’hi, és clar. A dins seu, va estendre un llit fet de ceba dolça. Va aromatitzar l’estança amb flors de pebre i va omplir-ho tot de reflexos de llum que rebotaven en cristalls de sal. Envoltada per un bosc de xampinyons i branques de llorer, la senyora Moniato no podria resistir-se a un bany d’oli i vi blanc.
L’havia citat en vint minuts, i gairebé tot estava ja preparat. Només faltava el toc de picant que tant s’agraeix en un bon àpat carnal. Es despullà de la pell i arreglà totes les impureses del seu arrodonit cos. Es va dutxar sota l’aixeta de l’aigüera i s’estirà amb tota la sensualitat que l’havia fet el més aclamat galant d’entre els tubercles del safareig. La cassola descansava ja dins del forn i, amb l’excusa d’anar a buscar unes branquetes de farigola per a la seva convidada, l’abandonaria allà dins fins a rostir-la del tot. Volia veure com se li arrugava la pell i desitjava fer-la suar com una salsitxa, ella que era tan primmirada i creguda.
Va sentir un soroll i va mirar el rellotge del forn. Encara faltaven uns minuts i una batata mai arribava a l’hora exacta, però no volia arriscar-se. Es va estirar i va inflar tots els porus per tal de marcar bé els seus atributs. «Ara no sé si m’ha dit que posi la rentadora o que engegui el forn», va sentir que deia el cònjuge més despistat de la casa. «Deu ser el forn, que ja està preparat».
El «No» del senyor Patata va quedar emmudit pel cop que va fer la porta del forn en tancar-se i el «Pip» indicant que estava engegat. La resistència elèctrica va rugir com un dels Senyors de l’Avern i va començar a escalfar aquella cova recoberta de tefló. El senyor Patata va intentar aixecar-se, però el seu pla estava massa ben pensat. Relliscava sense parar amb l’oli. «Sempre hi ha massa oli!», es va lamentar. A sota seu, la ceba va començar a cruixir i a retorçar-se com cucs sortits d’una tomba, les branquetes d’herbes van esdevenir un bosc maleït ple d’esquelets socarrimats i els xampinyons es van assecar i empetitir com caps reduïts de jívaros que, de tant en tant, esclataven i atacaven el pobre senyor Patata.
La senyora Moniato va arribar a la seva cita just en el moment en el qual el senyor Patata agonitzava. El desmai va ser inevitable per aquella batata enamorada en secret des que arribà al rebost. Sense esma, rodolà pel terra de la cuina fins al racó del rentavaixella, on justament apareixia la sabata del botxí del seu amor. «Coi, ens hem deixat això fora». Va recollir-la i, maldestre com era aquell humà, aliè a la calamitat que es coïa, la va pelar a correcuita i malament, desmembrant-la i mutilant-la sense compassió. Va obrir la porta del forn i la va llençar literalment al recipient, tot evitant una cremada, i va sortir de la cuina tancant el llum darrere seu.
Només il·luminats pel petit led de l’interior del forn, el senyor Patata mai va ser conscient que el seu pla finalment es va portar a terme. Allà dins, cremada en vida, la senyora Moniato tampoc va saber mai d’aquell propòsit cruel del senyor Patata i va morir pensant que moria per amor, com una dramàtica Julieta que no troba sentit en viure sense el seu Romeu.
El senyor Patata odiava la senyora Moniato. Ella era més dolça, estava més bronzejada i, a sobre, hi havia èpoques en les quals la seva fama era insultant. La família del senyor Patata sempre quedava a l’ombra, per exemple, formant part d’una truita on la discussió era «ceba sí o ceba no»; mig ofegats per una salsa nerviosa que no els deixava espai per desenvolupar el seu gust per la cuina; o encara pitjor, qui els recordaria en mig d’un guisat ple de gustosa carn i sucós caldo? Però si fins i tot eren insultats per tots els infants i gairebé la majoria dels adults quan es presentaven, ferms i orgullosos, al bell mig d’un bullit de verdures.
Doncs vet aquí que aquell dia, el senyor Patata estava fet puré. A més a més, l’encant de la senyora Moniato s’estenia per tot arreu com una teranyina feta de fècula. Vinga presumir, vinga passar-li per la cara com d’esplèndida es presentaria ella tot sortint del forn. Brillant i com a estrella de l’àpat, es gallejaria entre els dolços més esperats de la nit de castanyada. Tota creguda, assegurava que amb «batata» fins i tot s’evitava el desagradable esput en pronunciar la barroera pe inicial de la seva companya de casta inferior.
Però no tota la jornada era exclusiva d’aquella festa tan nostrada. Cada cop més, aquella nit es compartia amb altres festes que arribaven d’arreu. Així doncs, el senyor Patata va pensar que si tant agradava a tothom el maleït Halloween, caldria celebrar-lo amb totes les de la llei.
Va preparar un entorn adient, amb el caliu que a ell tant li esqueia, i tramà el que seria la recepta definitiva per a aquella bleda. La festejaria, l’enganyaria i després la couria al forn mentre se la mirava a través del vidre temperat de la porta.
Unes hores abans del sopar de gala, va demanar els serveis de la greixonera de terrissa més maca de l’armari. Morta feia anys, però totalment funcional, no va negar-s’hi, és clar. A dins seu, va estendre un llit fet de ceba dolça. Va aromatitzar l’estança amb flors de pebre i va omplir-ho tot de reflexos de llum que rebotaven en cristalls de sal. Envoltada per un bosc de xampinyons i branques de llorer, la senyora Moniato no podria resistir-se a un bany d’oli i vi blanc.
L’havia citat en vint minuts, i gairebé tot estava ja preparat. Només faltava el toc de picant que tant s’agraeix en un bon àpat carnal. Es despullà de la pell i arreglà totes les impureses del seu arrodonit cos. Es va dutxar sota l’aixeta de l’aigüera i s’estirà amb tota la sensualitat que l’havia fet el més aclamat galant d’entre els tubercles del safareig. La cassola descansava ja dins del forn i, amb l’excusa d’anar a buscar unes branquetes de farigola per a la seva convidada, l’abandonaria allà dins fins a rostir-la del tot. Volia veure com se li arrugava la pell i desitjava fer-la suar com una salsitxa, ella que era tan primmirada i creguda.
Va sentir un soroll i va mirar el rellotge del forn. Encara faltaven uns minuts i una batata mai arribava a l’hora exacta, però no volia arriscar-se. Es va estirar i va inflar tots els porus per tal de marcar bé els seus atributs. «Ara no sé si m’ha dit que posi la rentadora o que engegui el forn», va sentir que deia el cònjuge més despistat de la casa. «Deu ser el forn, que ja està preparat».
El «No» del senyor Patata va quedar emmudit pel cop que va fer la porta del forn en tancar-se i el «Pip» indicant que estava engegat. La resistència elèctrica va rugir com un dels Senyors de l’Avern i va començar a escalfar aquella cova recoberta de tefló. El senyor Patata va intentar aixecar-se, però el seu pla estava massa ben pensat. Relliscava sense parar amb l’oli. «Sempre hi ha massa oli!», es va lamentar. A sota seu, la ceba va començar a cruixir i a retorçar-se com cucs sortits d’una tomba, les branquetes d’herbes van esdevenir un bosc maleït ple d’esquelets socarrimats i els xampinyons es van assecar i empetitir com caps reduïts de jívaros que, de tant en tant, esclataven i atacaven el pobre senyor Patata.
La senyora Moniato va arribar a la seva cita just en el moment en el qual el senyor Patata agonitzava. El desmai va ser inevitable per aquella batata enamorada en secret des que arribà al rebost. Sense esma, rodolà pel terra de la cuina fins al racó del rentavaixella, on justament apareixia la sabata del botxí del seu amor. «Coi, ens hem deixat això fora». Va recollir-la i, maldestre com era aquell humà, aliè a la calamitat que es coïa, la va pelar a correcuita i malament, desmembrant-la i mutilant-la sense compassió. Va obrir la porta del forn i la va llençar literalment al recipient, tot evitant una cremada, i va sortir de la cuina tancant el llum darrere seu.
Només il·luminats pel petit led de l’interior del forn, el senyor Patata mai va ser conscient que el seu pla finalment es va portar a terme. Allà dins, cremada en vida, la senyora Moniato tampoc va saber mai d’aquell propòsit cruel del senyor Patata i va morir pensant que moria per amor, com una dramàtica Julieta que no troba sentit en viure sense el seu Romeu.
El llac maragda
Paula Colobrans
A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil·la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.
S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.
Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real... De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil·litat.
2.3.2021A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil·la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.
S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.
Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real... De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil·litat.
Mirades
Jesús Cerezo
El Daniel intentava recrear amb la seva memòria quadriculada aquells ulls que l’havien enlluernat a l’autobús, que havien segrestat els seus fins al punt de fer que quasi es passés de parada i arribés tard a la seva primera feina. No era qüestió d’acumular faltes ara.
Primer va ser un fugaç esguard, ella d’esquerra a dreta i ell de dreta a esquerra fins al punt d’intersecció en què les trajectòries de les seves mirades es creuaren. Tots dos detingueren el gir dels seus caps durant un segon, o dos, o tres —ara semblava molt de temps però no podria precisar amb exactitud quant en va transcórrer en realitat— i a continuació i també quasi a l’uníson, tots dos dissimularen desviant els ulls cap al sostre del vehicle i cap enlloc en particular. Quina pèrdua de temps, pensava ara reclinat al sofà, si hagués aprofundit més, recordaria més coses, potser detalls de la roba, la marca dels pantalons, això hauria estat bé, o la de la camisa. Però no va poder, i és que en aquells dos o tres segons les bategades del seu cor s’acceleraren espontàniament. Calculà que uns vint segons després, o sigui, una cruïlla més enllà i un parell de batzegades per frenades brusques del conductor, captà de nou aquells cristalls imponents i obrí instantàniament els seus ulls intentant cridar l’atenció de la seva portadora. Tímid com era, no va gosar atansar-se, és clar. I a més, el bus anava atapeït de gent, eren tres quarts de nou i tothom es dirigia cap a l’escola o la feina. Aquest segon cop la trobada visual va durar tres o quatre segons, acabats en un moviment de celles que ara provava d’interpretar sense gaire èxit. Mirava de reproduir l’escena mil·limètricament i tot i ser un fisonomista natural, el destí volia que s’enfrontés amb dificultats inesperades, es lamentà. Escorcollava els ressorts de la seva memòria, escodrinyant qualsevol detall amagat com el gruix de les celles, potser alguna piga furtiva, i la inclinació dels cabells sobre el seu front. Creia tenir la imatge fresca, però, i si l’endemà anava pentinada d’una altra manera? I si portava ulleres de sol? I si anava vestida totalment diferent? Els quatre o cinc metres que els separaven aquell matí van impedir que percebés cap perfum ni cap altra sensació, perquè ell va baixar abans i ella va quedar agafada i immòbil a la barra del bus, dedicant-li, això sí, una última ullada, que ara evocava esperançat.
De sobte, li sobrevingué una fiblada en l’esperit. I si no tornava a veure aquells ulls? Es remogué al seient, inquiet. Vejam, repassem, es digué a si mateix: texans, desgastats però sense estripades, cabell castany, ulls verds marronosos, amb brillantor cristal·lina, celles perfectes en forma de vall suau, front atlètic semiocult pel serrell ondulat, jaqueta blava ajustada i camisa blanca o potser beix, bossa de mà creuada i a l’alçada dels malucs. La bossa s’esvaia ara en el seu record, quina ràbia! No suportava aquells intervals amnèsics, si s’hi hagués fixat una mica més! Esperava que l’endemà dugués almenys la mateixa jupa, potser ella també especulava una propera trobada, qui sap? En fi, desitjava, de totes totes, tenir l’oportunitat de poder adreçar-se a ella i qui sap si preguntar-li el seu nom. Faria provisió de valor aquesta nit de dilluns i esperaria que l’endemà dimarts a aquell ésser d’ulls preciosos i mirada agradable li calgués, per treball o per estudis, fer el mateix trajecte i a la mateixa hora.
Entrà ràpidament a la plana web del transport metropolità per comprovar les parades habituals del vuitanta-set, calcular horaris i sortir de casa l’endemà una mica abans. A la seva parada, el bus arribava ja molt ple i no seria gens fàcil des de fora saber si ella era a dins. Bé, tampoc no calia treure les coses de polleguera, pensà. Era ben possible que en una ciutat de dos milions d’habitants aquella dona jove passés a la llista dels múltiples desconeguts del nostre passat que durant una estona ens fan imaginar, volar, especular una història, somiar desperts, o senzillament acompanyar la nostra solitud com un mirall amb imatge virtual, qui sap si de l’altre costat també somiant, volant, imaginant, fantasiejant.
S’aixecà i decidí que es faria alguna cosa per sopar. Miraria un capítol o dos de la sèrie de moda i aniria a dormir no massa tard. De vegades, quan havia tingut problemes o donava mil voltes a un assumpte, les hores de son l’havien ajudat a trobar la solució. Un cop sopat, mirada la sèrie i ficat al llit, quan finalment la son el conduí a aquella estança tranquil·la i assossegada on la ingravidesa s’apodera de nosaltres, li aparegué l’última ombra; i és que, en això, la sort li va ser esquívola. Aquell àngel de dilluns matí, aquella dona la bellesa de la qual semblava indiscutible, tenia en comú amb quasi tot el passatge, inclús amb ell mateix, un tret que no havia volgut afrontar de bon començament i que deixava massa marge a la imaginació: la seva mascareta, model FFP2, amb forma d’enorme bec. Almenys l’endemà continuarien sent obligatòries, murmurà somnolent.
10.8.2020
El Daniel intentava recrear amb la seva memòria quadriculada aquells ulls que l’havien enlluernat a l’autobús, que havien segrestat els seus fins al punt de fer que quasi es passés de parada i arribés tard a la seva primera feina. No era qüestió d’acumular faltes ara.
Primer va ser un fugaç esguard, ella d’esquerra a dreta i ell de dreta a esquerra fins al punt d’intersecció en què les trajectòries de les seves mirades es creuaren. Tots dos detingueren el gir dels seus caps durant un segon, o dos, o tres —ara semblava molt de temps però no podria precisar amb exactitud quant en va transcórrer en realitat— i a continuació i també quasi a l’uníson, tots dos dissimularen desviant els ulls cap al sostre del vehicle i cap enlloc en particular. Quina pèrdua de temps, pensava ara reclinat al sofà, si hagués aprofundit més, recordaria més coses, potser detalls de la roba, la marca dels pantalons, això hauria estat bé, o la de la camisa. Però no va poder, i és que en aquells dos o tres segons les bategades del seu cor s’acceleraren espontàniament. Calculà que uns vint segons després, o sigui, una cruïlla més enllà i un parell de batzegades per frenades brusques del conductor, captà de nou aquells cristalls imponents i obrí instantàniament els seus ulls intentant cridar l’atenció de la seva portadora. Tímid com era, no va gosar atansar-se, és clar. I a més, el bus anava atapeït de gent, eren tres quarts de nou i tothom es dirigia cap a l’escola o la feina. Aquest segon cop la trobada visual va durar tres o quatre segons, acabats en un moviment de celles que ara provava d’interpretar sense gaire èxit. Mirava de reproduir l’escena mil·limètricament i tot i ser un fisonomista natural, el destí volia que s’enfrontés amb dificultats inesperades, es lamentà. Escorcollava els ressorts de la seva memòria, escodrinyant qualsevol detall amagat com el gruix de les celles, potser alguna piga furtiva, i la inclinació dels cabells sobre el seu front. Creia tenir la imatge fresca, però, i si l’endemà anava pentinada d’una altra manera? I si portava ulleres de sol? I si anava vestida totalment diferent? Els quatre o cinc metres que els separaven aquell matí van impedir que percebés cap perfum ni cap altra sensació, perquè ell va baixar abans i ella va quedar agafada i immòbil a la barra del bus, dedicant-li, això sí, una última ullada, que ara evocava esperançat.
De sobte, li sobrevingué una fiblada en l’esperit. I si no tornava a veure aquells ulls? Es remogué al seient, inquiet. Vejam, repassem, es digué a si mateix: texans, desgastats però sense estripades, cabell castany, ulls verds marronosos, amb brillantor cristal·lina, celles perfectes en forma de vall suau, front atlètic semiocult pel serrell ondulat, jaqueta blava ajustada i camisa blanca o potser beix, bossa de mà creuada i a l’alçada dels malucs. La bossa s’esvaia ara en el seu record, quina ràbia! No suportava aquells intervals amnèsics, si s’hi hagués fixat una mica més! Esperava que l’endemà dugués almenys la mateixa jupa, potser ella també especulava una propera trobada, qui sap? En fi, desitjava, de totes totes, tenir l’oportunitat de poder adreçar-se a ella i qui sap si preguntar-li el seu nom. Faria provisió de valor aquesta nit de dilluns i esperaria que l’endemà dimarts a aquell ésser d’ulls preciosos i mirada agradable li calgués, per treball o per estudis, fer el mateix trajecte i a la mateixa hora.
Entrà ràpidament a la plana web del transport metropolità per comprovar les parades habituals del vuitanta-set, calcular horaris i sortir de casa l’endemà una mica abans. A la seva parada, el bus arribava ja molt ple i no seria gens fàcil des de fora saber si ella era a dins. Bé, tampoc no calia treure les coses de polleguera, pensà. Era ben possible que en una ciutat de dos milions d’habitants aquella dona jove passés a la llista dels múltiples desconeguts del nostre passat que durant una estona ens fan imaginar, volar, especular una història, somiar desperts, o senzillament acompanyar la nostra solitud com un mirall amb imatge virtual, qui sap si de l’altre costat també somiant, volant, imaginant, fantasiejant.
S’aixecà i decidí que es faria alguna cosa per sopar. Miraria un capítol o dos de la sèrie de moda i aniria a dormir no massa tard. De vegades, quan havia tingut problemes o donava mil voltes a un assumpte, les hores de son l’havien ajudat a trobar la solució. Un cop sopat, mirada la sèrie i ficat al llit, quan finalment la son el conduí a aquella estança tranquil·la i assossegada on la ingravidesa s’apodera de nosaltres, li aparegué l’última ombra; i és que, en això, la sort li va ser esquívola. Aquell àngel de dilluns matí, aquella dona la bellesa de la qual semblava indiscutible, tenia en comú amb quasi tot el passatge, inclús amb ell mateix, un tret que no havia volgut afrontar de bon començament i que deixava massa marge a la imaginació: la seva mascareta, model FFP2, amb forma d’enorme bec. Almenys l’endemà continuarien sent obligatòries, murmurà somnolent.
10.8.2020
Mestral
Natxa Nacenta
Aquell vespre, passejaren fins al carrussel. La posta barrejada amb aire gelat. De tant en tant, un glop de mar els esquitxava la cara. Botonant-se l’abric, ella va demanar-li de passar per l’altra vorera.
—Jana, no puc més. La de comptabilitat s’ha tornat a equivocar i no puc fer el budget per al vuit si ho he de repassar tot.
—Però, ho sap, el Santi?
—Clar que ho sap. I no ha fet cap entrevista. Jo no puc perdre temps perquè aquella s’equivoqui.
La Jana es va embolcallar el coll tirant amunt la bufanda. Es va acostar al seu marit i li va buscar la mà dins la butxaca d’ell. Tenia les puntes dels dits gelades.
—Potser hauria de tornar a treballar, Hans. Cap pastilla em funciona. No em curaré mai. Potser he de fer-me’n el càrrec. Si jo treballés, tu podries buscar una altra feina.
Ell li va prémer la mà i la va aturar sota un fanal encès. Treia baf per la boca i tremolava.
—Jana, hi ha moments. No sé com dir-ho. Dies en què em pregunto si és certa la teva depressió. No em malinterpretis. Però és que et veig bé, em fas costat i em dones ànims. Se’t veu tranquil·la.
—Hans, de veritat no t’ho creus? Em sento fatal de viure malalta, com culpable. Si fos una ferida oberta, si supurés, potser t’ho creuries. Tu i els altres. Se’m fa dur haver-me de justificar.
—Perdona, perdona —li va fer un petó al front mentre l’abraçava—. Ja no sé què em dic. He estat cruel. És que no puc més. Perdona, nina.
—No passa res. T’entenc. Però la feina, l’hauries d’aguantar.
—Jo, jo hauria volgut fills, Jana. Per què treballo tant? No tenim fills que ens continuïn. T’estimo. Però no puc seguir així.
—Dos fills. Vam dir que no ens ho retrauríem més. Hauríem d’haver adoptat. Però tu no vas voler. Hans, hauríem estat tan feliços.
—Jana, perdona. No faig més que ficar la pota, avui. Però haguessis vist aquella tòtila! No sap ni on falla. El vuit és a prop, Jana. Deixem-ho tot, marxem ben lluny. No ens lliga res, aquí.
Ella li va deixar anar la mà i va seguir caminant amb el cap cot. Ell la mirava de reüll. No volia fer-la sentir més malament.
—Hans, hi ha els meus pares, també. No els podria deixar. Són grans.
—Els teus pares, dius?
—Sí. T’estan molt agraïts. N’estic segura. Els haurien pres el pis si no fos per tu, i ho saben. Ens necessiten.
—Aquesta és bona! Jana, als teus pares no els falto, jo: els sobra la teva germana.
Es va fer un silenci entre ells. Converses a mitges, ajornades durant anys. Arribaven al final del passeig i la música del carrussel els va fer parlar en veu alta. El fred era cada cop més dens i els fanals perdien la continuïtat. Més enllà, les roques negres i el far.
—Hans, el carrussel. Mira com brilla. No hi ha ningú. Vols que hi pugem?
—No, no vull pujar a una il·lusió: no me’n queden.
—Estàs així per mi?
—No m’has entès. Ets el meu motor. Però no puc passar un dia més en aquella oficina. Tenim diners, Jana. Demanaré que em prejubilin. Anem a Barbados, acabem-hi la vida. Si més no, no hi farà tant fred com aquí.
—Els meus pares. No podem marxar.
—Els pares? Ni ens miren la cara, no ens han perdonat mai allò de la teva germana.
—No hi tornis. Calla, Hans —li va posar la mà a la boca i el va apartar del davant del carrussel—. Si no fos per ella, no ens hauríem conegut.
—Jana, te n’hauries d’haver desentès fa anys. Et fan anar avall. D’aquí la teva depressió. No ens parlen, però els diners els accepten. Fa massa que la cosa va així. Jo, a l’oficina, no aguanto més.
—És molt fosc. Anem a casa. Explica-l’hi demà, al Santi. Al vespre, en podem tornar a parlar.
El Hans es va queixar del vent i s’acostà a ella. La Jana va dir que eren bonics, aquells cavalls amb el mar de fons. Potser un altre dia, si no feia tant fred, podien pujar al carrussel.
25.6.2020
El vicari de la parròquia de Sant Oleguer havia sentit rumors de les beates sobre uns fets estranys que s’esdevenien les nits de lluna nova a la serra Negra, prop del poble. Acaba de sortir del seminari i no en vol fer gaire cas, però està cada dia més intrigat. Finalment, decideix acostar-s’hi una nit de lluna nova. Per precaució, agafa la sitra d’aigua beneita i l’hisop del rector i, enmig de la fosca, travessa el bosc i puja cap a la muntanya.
Sota la roca del Diable, la boira cobreix una rotllana d’esperits desfermats. Tot és negre i, mirant de dalt del cim del Llop, només es pot albirar un gran núvol de fum i les espurnes d’una foguera. Dins l’aire pútrid de la fosca nuvolada vermellosa suren bruixots, conjuradors, bruixes i fetilleres de tota mena. Enmig de crits, renecs i malediccions es van saludant: Bona nit, Vell Alcavot! Com va tot, Paella Bruta? Giravoltant damunt del foc amb les escombres es posen al corrent de les noves fetilleries, conjurs i encantaments que han fet caure sobre alguns humans o els seus animals des de la darrera trobada: Jo he mort tot un ramat de porcs, estimbant-los per un barranc; Jo he tallat la mà d’un pilot mercant en plena tempesta i s’ha perdut tot el carregament del vaixell; Jo he tirat un nadó al braser... De sobte s’atura l’aldarull de crits i rialles i es fa un silenci absolut: Ha arribat el mestre! Ja pot començar el Sàbat! Al vicari, amagat sota una balma, se li ericen tots els pèls i corre a senyar-se.
Volant amb una negra capa de vellut, folrada de seda vermella, apareix el senyor d’aquella cova. Tothom cau de genolls en veure Sa Satànica Majestat, un enorme boc negre de banyes recargolades. El Rei del Mal s’asseu en una gran roca que li fa de tron. Als seus peus, els bruixots més vells formen la cort infernal. Tothom vol sentir les seves paraules ansiosament, sobretot les bruixes més novelles, que tenen molt per aprendre.
Com sempre, el Gran Boc els parla d’éssers que ha conegut viatjant pel món. Aquesta vegada explica admirat la bruixeria de tres velles escoceses desdentegades que van aconseguir fer caure la dinastia d’un bon rei per posar-ne un altre sense cor, en un castell enmig dels erms glaçats de les terres salvatges de Caledònia. Aquelles fetilleres es reuneixen dins un bosc espès, sempre que hi ha trons, llamps i pedregada seca. Li van ensenyar un encanteri poderós que ara vol que s’aprengui tothom qui vulgui formar part de l’aquelarre: Fair is Foul and Foul is Fair. Els ho fa repetir moltes vegades, i acaba sent un cant monòton i hipnòtic que va sonant mentre volten la foguera i beuen l’elixir de sang de criatura viva. El pobre vicari sent uns fogots que li pugen per l’entrecuix. No sap què li passa. Pensa a mullar el seu dimoni amb l’aigua santa, però finalment prefereix llençar la sitra i l’hisop i afegir-se a la rotllana. Amb la sotana negra queda camuflat enmig de la sardana infernal i pot beure de la copa embruixada.
Quan cauen tots embriagats per terra, el diable crida l’ordre final: Orgia! És el moment esperat. Una barreja de cossos enfollits que es retorcen, volen, corren, criden, reneguen, xisclen, s’abracen, s’esgarrapen i es mosseguen fins a arribar a l’èxtasi. Només la sortida del sol els farà fugir cap als seus caus, desitjosos de veure passar un nou cicle de la lluna perquè arribi el proper Sàbat. El vicari es desperta nu al costat de les brases.
Cap a la una ja n’hi havia uns quants que roncaven ajaguts a les hamaques que havíem instal·lat entre els pins. Tot i que la Lluna brillava alta al cel i la nit era ben entrada, encara feia molta calor; aquell agost estava sent implacable. Havia organitzat la meva festa d’aniversari en una casa rural amb un pati molt gran on hi vam posar coixins, palets amb matalassos, llumets penjats als arbres i una barra improvisada sota el porxo. Tot havia quedat ben bonic i a punt per a una festa de somni. A la tarda ens vam banyar al riu que passa pel costat de la casa, i quan es va pondre el Sol va començar a sonar la música, vam servir el sopar que havíem preparat entre tots i ja es van omplir les primeres copes. A quarts d’una va decaure una mica la festa, per això els meus amics músics van treure els instruments i van mirar d’animar el personal amb les seves improvisacions. Jo em vaig escapolir un moment perquè em toqués l’aire; les copes de pinya colada m’estaven passant factura.
Em vaig apropar al riu, allà l’aire era refrescant. Un xot ululava amagat i les granotes raucant omplien la nit. Vaig asseure’m en una roca amb els peus a l’aigua i una granoteta molt menuda va saltar al meu costat. No semblava tenir-me por, o sigui que vaig posar la mà plana a la pedra perquè se m’hi enfilés. Dit i fet, la granoteta va fer un salt fins a sobre la meva mà. Me la vaig mirar de prop, ella també em mirava amb aquells ulls sortits fent raucs petits. Seria el meu príncep? Jo em sentia com una princesa aquella nit, amb el vestit blanc esquitxat de flors blaves i les margarides als cabells. Vaig acostar els llavis a la granoteta a poc a poc i, suaument, li vaig fer un petó. El petit amfibi va parar de raucar mentre desprenia una lluïssor tènue i li tremolava tot el cos. Amb un puf! va desaparèixer i al seu lloc hi aparegué el meu príncep... O alguna cosa semblant. Era un paio lletjot, amb unes patilles frondoses i un mocador vermell lligat al coll. Quina decepció... Jo esperava un morenàs d’ulls verds amb capa i espasa, però és clar, la granota tampoc era com la dels contes. Me’n vaig tornar a la festa i l’hi vaig convidar; em sabia greu deixar-lo allà sol, i al cap i a la fi semblava simpàtic.
Al pati de la casa la gent començava a avorrir-se. Llavors el meu pseudopríncep es va afegir als músics i va començar a cantar algun cosa animada sobre l’estiu que va fer revifar tothom, i vam ballar fins que va sortir el Sol. Un príncep dels de tota la vida no ens ho hauria fet passar tan bé.
4.2.2020
Els gegants caminen tan lentament que un pas seu, un de sol, pot durar generacions de les nostres vides. Sempre havia pensat que la gran xemeneia que hi ha al costat de la biblioteca n’era un, i estava convençuda que si pogués viure uns cinc-cents anys, finalment la trobaria, imponent i impassible, en una altra plaça de la ciutat. Engrescada i sent com soc, que no planyo mai res, vaig voler rodejar-la amb paciència i atenció perquè sovint, com feia tothom, passava pel seu costat mirant-la però sense veure-la. Va ser aquell dia, doncs, que vaig fixar-me en el cartell: “Qualsevol visita és desitjada. Si us plau, truca totes les vegades que puguis”. Em va fer molta gràcia i li vaig seguir la veta. Vaig picar sobre el mateix rètol, ja que no hi veia cap timbre, picaporta, balda o baldó que em donés cap més pista que el sofert cartell. Ho vaig fer fins que vaig notar a la mà esquerra la vermellor i el formigueig típics de l’esgotament, sensació que amenaçava amb escampar-se per la resta del cos quan, de sobte, va grinyolar una porta de fusta vella que, poruga, feia l’esforç de mantenir-se al marge.
De l’interior de la xemeneia en va sortir un noi espatllut i fort de còrpora, bru i amb els cabells plens d’irreverència. Em va convidar a passar amb un posat tan cortès com anacrònic; semblava un escura-xemeneies amb les maneres d’un cortesà francès del segle XVIII. El seu somriure era sincer perquè, desdentat com estava d’alguna peça, no s’hagués deixat veure d’haver estat d’una altra manera.
Dins la xemeneia el seu món era tranquil, pausat i sense ulls que m’interroguessin. Em vaig trobar dins una columna estreta però tan alta que permetia muntar cambres i racons en vertical, fent que la meva vista grimpés en espiral per l’efecte dels maons cap a un punt de fuga que s’estrenyia al final d’aquell gegant. Diàfana i circular, tot era a la vista, i no calien envans que amaguessin res. Com a amfitrió, el noi em va oferir un àpat digne del capritx d’aquella edat insolent, i em va fer descobrir somriures secrets fins aleshores quan m'explicava que viure a la xemeneia tenia coses bones i coses dolentes. Escombrar, per exemple, era molt senzill, ja que la planta no tenia cantonades rebels. Però per altra banda, penjar un quadre era gairebé impossible si no el feies ben combat. Ell hi tenia la mà trencada i els seus marcs estaven penjats en llocs on la paret no podria romandre nua.
Aquell dia vaig marxar tranquil·la, sabia que jo només sóc una nota dins la simfonia de més de cinc-cents anys que viuria aquella xemeneia. I ara, després de tant de temps, em fa una mica de vergonya reconèixer que m’agrada creure que la resta de la gent segueix mirant sense veure, que ningú més s’ha fixat en el cartell i que dins aquell gegant, el noi de cabells irreverents només m’espera a mi.
Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.
Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa... Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar.
La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.
Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.
28.10.2019
3.10.2019
22.05.2019
22.04.2019
16.03.2019
Aquesta tarda hem quedat a la terrassa de l’hotel, i m’ha donat males notícies. La seva mare no creu en casualitats i ha dit als tiets que no em volia ni veure. Ara entenc per què, quan al matí he anat a trucar al pis dels Rodés, m’han dit que no hi era benvingut. La Maria era fora i, al migdia, el seu oncle li ha explicat que s’havia presentat un xicot pelut, amb barba i una “trenka” marró, demanant per ella. Es veu que no li he fet cap gràcia: ha dit que la Maria no hi era i no m’ha deixat ni passarar al rebedor.
Ara estem asseguts davant de dues coca-coles, amb un posat ben moix. Una anglesa gran ens ha vist tan seriosos que ens ha dit: “Smile, please!”. No en tenim gens de ganes. Per fer-nos passar la pena hem anat a l’habitació i la nostra temperatura ha anat pujant. Però, quan més engrescats estàvem, hem sentit que movien la maneta de la porta i que una cambrera deia: “¡Caramba!”. Quan hem baixat ja ens esperava el recepcionista: ha demanat el DNI a la Maria i ha dit que no s’admetien visites d’aquella mena a les habitacions. Una altra via tancada!
18.02.2019
30.01.2019
25.01.2019
13.10.2016
15.9.2016
El Sàbat
Montserrat Morera
El vicari de la parròquia de Sant Oleguer havia sentit rumors de les beates sobre uns fets estranys que s’esdevenien les nits de lluna nova a la serra Negra, prop del poble. Acaba de sortir del seminari i no en vol fer gaire cas, però està cada dia més intrigat. Finalment, decideix acostar-s’hi una nit de lluna nova. Per precaució, agafa la sitra d’aigua beneita i l’hisop del rector i, enmig de la fosca, travessa el bosc i puja cap a la muntanya.
Sota la roca del Diable, la boira cobreix una rotllana d’esperits desfermats. Tot és negre i, mirant de dalt del cim del Llop, només es pot albirar un gran núvol de fum i les espurnes d’una foguera. Dins l’aire pútrid de la fosca nuvolada vermellosa suren bruixots, conjuradors, bruixes i fetilleres de tota mena. Enmig de crits, renecs i malediccions es van saludant: Bona nit, Vell Alcavot! Com va tot, Paella Bruta? Giravoltant damunt del foc amb les escombres es posen al corrent de les noves fetilleries, conjurs i encantaments que han fet caure sobre alguns humans o els seus animals des de la darrera trobada: Jo he mort tot un ramat de porcs, estimbant-los per un barranc; Jo he tallat la mà d’un pilot mercant en plena tempesta i s’ha perdut tot el carregament del vaixell; Jo he tirat un nadó al braser... De sobte s’atura l’aldarull de crits i rialles i es fa un silenci absolut: Ha arribat el mestre! Ja pot començar el Sàbat! Al vicari, amagat sota una balma, se li ericen tots els pèls i corre a senyar-se.
Volant amb una negra capa de vellut, folrada de seda vermella, apareix el senyor d’aquella cova. Tothom cau de genolls en veure Sa Satànica Majestat, un enorme boc negre de banyes recargolades. El Rei del Mal s’asseu en una gran roca que li fa de tron. Als seus peus, els bruixots més vells formen la cort infernal. Tothom vol sentir les seves paraules ansiosament, sobretot les bruixes més novelles, que tenen molt per aprendre.
Com sempre, el Gran Boc els parla d’éssers que ha conegut viatjant pel món. Aquesta vegada explica admirat la bruixeria de tres velles escoceses desdentegades que van aconseguir fer caure la dinastia d’un bon rei per posar-ne un altre sense cor, en un castell enmig dels erms glaçats de les terres salvatges de Caledònia. Aquelles fetilleres es reuneixen dins un bosc espès, sempre que hi ha trons, llamps i pedregada seca. Li van ensenyar un encanteri poderós que ara vol que s’aprengui tothom qui vulgui formar part de l’aquelarre: Fair is Foul and Foul is Fair. Els ho fa repetir moltes vegades, i acaba sent un cant monòton i hipnòtic que va sonant mentre volten la foguera i beuen l’elixir de sang de criatura viva. El pobre vicari sent uns fogots que li pugen per l’entrecuix. No sap què li passa. Pensa a mullar el seu dimoni amb l’aigua santa, però finalment prefereix llençar la sitra i l’hisop i afegir-se a la rotllana. Amb la sotana negra queda camuflat enmig de la sardana infernal i pot beure de la copa embruixada.
Quan cauen tots embriagats per terra, el diable crida l’ordre final: Orgia! És el moment esperat. Una barreja de cossos enfollits que es retorcen, volen, corren, criden, reneguen, xisclen, s’abracen, s’esgarrapen i es mosseguen fins a arribar a l’èxtasi. Només la sortida del sol els farà fugir cap als seus caus, desitjosos de veure passar un nou cicle de la lluna perquè arribi el proper Sàbat. El vicari es desperta nu al costat de les brases.
4.2.2020
Summertime
Georgina Guixà
Cap a la una ja n’hi havia uns quants que roncaven ajaguts a les hamaques que havíem instal·lat entre els pins. Tot i que la Lluna brillava alta al cel i la nit era ben entrada, encara feia molta calor; aquell agost estava sent implacable. Havia organitzat la meva festa d’aniversari en una casa rural amb un pati molt gran on hi vam posar coixins, palets amb matalassos, llumets penjats als arbres i una barra improvisada sota el porxo. Tot havia quedat ben bonic i a punt per a una festa de somni. A la tarda ens vam banyar al riu que passa pel costat de la casa, i quan es va pondre el Sol va començar a sonar la música, vam servir el sopar que havíem preparat entre tots i ja es van omplir les primeres copes. A quarts d’una va decaure una mica la festa, per això els meus amics músics van treure els instruments i van mirar d’animar el personal amb les seves improvisacions. Jo em vaig escapolir un moment perquè em toqués l’aire; les copes de pinya colada m’estaven passant factura.
Em vaig apropar al riu, allà l’aire era refrescant. Un xot ululava amagat i les granotes raucant omplien la nit. Vaig asseure’m en una roca amb els peus a l’aigua i una granoteta molt menuda va saltar al meu costat. No semblava tenir-me por, o sigui que vaig posar la mà plana a la pedra perquè se m’hi enfilés. Dit i fet, la granoteta va fer un salt fins a sobre la meva mà. Me la vaig mirar de prop, ella també em mirava amb aquells ulls sortits fent raucs petits. Seria el meu príncep? Jo em sentia com una princesa aquella nit, amb el vestit blanc esquitxat de flors blaves i les margarides als cabells. Vaig acostar els llavis a la granoteta a poc a poc i, suaument, li vaig fer un petó. El petit amfibi va parar de raucar mentre desprenia una lluïssor tènue i li tremolava tot el cos. Amb un puf! va desaparèixer i al seu lloc hi aparegué el meu príncep... O alguna cosa semblant. Era un paio lletjot, amb unes patilles frondoses i un mocador vermell lligat al coll. Quina decepció... Jo esperava un morenàs d’ulls verds amb capa i espasa, però és clar, la granota tampoc era com la dels contes. Me’n vaig tornar a la festa i l’hi vaig convidar; em sabia greu deixar-lo allà sol, i al cap i a la fi semblava simpàtic.
Al pati de la casa la gent començava a avorrir-se. Llavors el meu pseudopríncep es va afegir als músics i va començar a cantar algun cosa animada sobre l’estiu que va fer revifar tothom, i vam ballar fins que va sortir el Sol. Un príncep dels de tota la vida no ens ho hauria fet passar tan bé.
El gegant pausat
Javi Fernández
Els gegants caminen tan lentament que un pas seu, un de sol, pot durar generacions de les nostres vides. Sempre havia pensat que la gran xemeneia que hi ha al costat de la biblioteca n’era un, i estava convençuda que si pogués viure uns cinc-cents anys, finalment la trobaria, imponent i impassible, en una altra plaça de la ciutat. Engrescada i sent com soc, que no planyo mai res, vaig voler rodejar-la amb paciència i atenció perquè sovint, com feia tothom, passava pel seu costat mirant-la però sense veure-la. Va ser aquell dia, doncs, que vaig fixar-me en el cartell: “Qualsevol visita és desitjada. Si us plau, truca totes les vegades que puguis”. Em va fer molta gràcia i li vaig seguir la veta. Vaig picar sobre el mateix rètol, ja que no hi veia cap timbre, picaporta, balda o baldó que em donés cap més pista que el sofert cartell. Ho vaig fer fins que vaig notar a la mà esquerra la vermellor i el formigueig típics de l’esgotament, sensació que amenaçava amb escampar-se per la resta del cos quan, de sobte, va grinyolar una porta de fusta vella que, poruga, feia l’esforç de mantenir-se al marge.
De l’interior de la xemeneia en va sortir un noi espatllut i fort de còrpora, bru i amb els cabells plens d’irreverència. Em va convidar a passar amb un posat tan cortès com anacrònic; semblava un escura-xemeneies amb les maneres d’un cortesà francès del segle XVIII. El seu somriure era sincer perquè, desdentat com estava d’alguna peça, no s’hagués deixat veure d’haver estat d’una altra manera.
Dins la xemeneia el seu món era tranquil, pausat i sense ulls que m’interroguessin. Em vaig trobar dins una columna estreta però tan alta que permetia muntar cambres i racons en vertical, fent que la meva vista grimpés en espiral per l’efecte dels maons cap a un punt de fuga que s’estrenyia al final d’aquell gegant. Diàfana i circular, tot era a la vista, i no calien envans que amaguessin res. Com a amfitrió, el noi em va oferir un àpat digne del capritx d’aquella edat insolent, i em va fer descobrir somriures secrets fins aleshores quan m'explicava que viure a la xemeneia tenia coses bones i coses dolentes. Escombrar, per exemple, era molt senzill, ja que la planta no tenia cantonades rebels. Però per altra banda, penjar un quadre era gairebé impossible si no el feies ben combat. Ell hi tenia la mà trencada i els seus marcs estaven penjats en llocs on la paret no podria romandre nua.
Aquell dia vaig marxar tranquil·la, sabia que jo només sóc una nota dins la simfonia de més de cinc-cents anys que viuria aquella xemeneia. I ara, després de tant de temps, em fa una mica de vergonya reconèixer que m’agrada creure que la resta de la gent segueix mirant sense veure, que ningú més s’ha fixat en el cartell i que dins aquell gegant, el noi de cabells irreverents només m’espera a mi.
26.11.2019
Ítaca
Paula Colobrans
Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.
Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa... Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar.
La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.
Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.
28.10.2019
En Yacouba i el bou
Ricard Closa
Una frenada brusca i el ruflet estrident del depressor desperten en Yacouba, amagat entre fardells i sacs d’arpillera, dins la caixa del camió. Té el cos entumit, les cames balbes i la suor li regalima per les galtes negres com l’absència. Li costa uns segons adonar-se de la situació però de seguida se’n fa a la idea. Sent les veus de dos homes que parlen, allunyant-se, i després de comprovar que no hi ha ningú més a la vora, surt pel descosit de la lona, darrere la cabina, per on s’havia escolat molts kilòmetres abans. A fora, respira l’aire fresc a glopades alliberadores i contempla l’albada del color d’un blues que comença a il·luminar una vall arbrada com no havia vist mai. Zalagrema, el poblet blanc i endreçat que s’emparra pel vessant de la muntanya, tot just es desperta. Emparat per les ombres de la matinada, en Yacouba s’encamina lent i furtiu en direcció a les primeres cases.
Una sotragada brusca i el grinyol agut del forrellat que ferma el caixó de fusta on ha passat les darreres hores, posa en alerta Vigoroso. Té les potes balbes i el front adolorit de colpejar-se les banyes contra les parets d’un toril massa estret. D’un cop sec s’obre la trapa que l’empresona i uns mossos tiben de la corda que duu lligada a la base de la cornamenta, fent-lo sortir. En mig de la multitud que l’escridassa, enlluernat, Vigoroso ensopega i cau i s’alça brandant el cap a batzegades, envestint amb les banyes els capots que uns joves fan voleiar vora seu per provocar-lo. El carrer és ple de gent que espera que els empaiti i, de fet, així que s’adona de la situació, comença una cursa, embogit per la cridòria, les estrebades de corda i els cops a les anques que li claven els més valents.
Banderoles de festa major bufetegen a mercè del vent i, des de la seguretat del balcó de l’ajuntament, les autoritats acompanyades de les pubilles, vestides de gala, contemplen el correbou. En un reclau de la plaça, a recer de les envestides i de la gent, en Yacouba no se’n sap avenir. Quina mena de festa és aquesta en què es fa patir un bou? El pensament se li’n va a Burkina, quan ell i Sahu, un bou de raça sanga, transhumaven pel país i es llogaven per tibar de pesats jous per llaurar camps d’altres, de manera precària, sempre a canvi de menjar i beure i, a vegades, sostre per uns dies mentre feien la feina. Però Sahu va morir un dia de sobte, vell i cansat, se li podien comptar les costelles sota la pell clara. En Yacouba el va plorar moltes nits abans de prendre la decisió d’emigrar.
A migdia, quan el sol en vertical li fa més lluent la pell, Vigoroso diu prou. Es planta al mig de la plaça i, alçant el cap amb la mirada negra com les llàgrimes de la cançó, agafa consciència de tot plegat, deixa de respondre a les provocacions i, amb una habilitat impròpia, aprofita una distracció per desfer-se de la corda. Es deixa anar un crit de pànic entre la gent i quan tothom espera el pitjor, el bou gira cua i se’n va per un carrer amunt, cap a la part alta del poble, saltant tanques com un poltre. Sense èxit intenten caçar-lo. El jovent, desconcertat, es troba de cop empaitant el bou quan hauria de ser a l’inrevés i Vigoroso els guanya la partida.
L’endemà, dilluns, el bou encara campa lliure pels carrers del poble davant l’estupefacció de vilatans i turistes, que acaben les vacances precipitats. Ningú entoma la responsabilitat. La policia diu que és cosa dels forestals i aquests diuen que a qui s’ha d’avisar és a la Guàrdia Civil. Una mala sort de buit legal encalla qualsevol iniciativa i fa que la gent es tanqui a casa; els comerços, en serveis mínims, atenen les comandes que la brigada, prèvia negociació d’un plus de perillositat, reparteix casa per casa. El consistori, reunit d’urgència, no sap com acabar-ho. Mentrestant, Vigoroso menja l’herba alta dels jardins municipals, es cruspeix la buguenvíl·lea de la dona de l’alcalde i un gessamí preciós de l’hort del mossèn, del qual queden unes branques florides, poèticament penjades de les banyes.
Uns dies més tard, en un camp ros i ondulat que sembla pintat per Edward Hopper, en Yacouba fa la migdiada sota unes alzines sureres quan el soroll d’unes passes el desperta. A l’obrir els ulls veu, palplantat a pocs metres, Vigoroso, que se’l mira amb aquells ulls negres com la por. El bou guerxa el cap i emet un bramul discret, com de desconcert. El negre s’aixeca i s’espolsa a poc a poc, sense deixar de mirar-se’l. L’home no havia vist mai un bou negre, el bou no havia vist mai un home negre, però amb la complicitat dels clandestins i amb la força de la mirada en tenen prou per entendre-s’ho tot.
Una sotragada brusca i el grinyol agut del forrellat que ferma el caixó de fusta on ha passat les darreres hores, posa en alerta Vigoroso. Té les potes balbes i el front adolorit de colpejar-se les banyes contra les parets d’un toril massa estret. D’un cop sec s’obre la trapa que l’empresona i uns mossos tiben de la corda que duu lligada a la base de la cornamenta, fent-lo sortir. En mig de la multitud que l’escridassa, enlluernat, Vigoroso ensopega i cau i s’alça brandant el cap a batzegades, envestint amb les banyes els capots que uns joves fan voleiar vora seu per provocar-lo. El carrer és ple de gent que espera que els empaiti i, de fet, així que s’adona de la situació, comença una cursa, embogit per la cridòria, les estrebades de corda i els cops a les anques que li claven els més valents.
Banderoles de festa major bufetegen a mercè del vent i, des de la seguretat del balcó de l’ajuntament, les autoritats acompanyades de les pubilles, vestides de gala, contemplen el correbou. En un reclau de la plaça, a recer de les envestides i de la gent, en Yacouba no se’n sap avenir. Quina mena de festa és aquesta en què es fa patir un bou? El pensament se li’n va a Burkina, quan ell i Sahu, un bou de raça sanga, transhumaven pel país i es llogaven per tibar de pesats jous per llaurar camps d’altres, de manera precària, sempre a canvi de menjar i beure i, a vegades, sostre per uns dies mentre feien la feina. Però Sahu va morir un dia de sobte, vell i cansat, se li podien comptar les costelles sota la pell clara. En Yacouba el va plorar moltes nits abans de prendre la decisió d’emigrar.
A migdia, quan el sol en vertical li fa més lluent la pell, Vigoroso diu prou. Es planta al mig de la plaça i, alçant el cap amb la mirada negra com les llàgrimes de la cançó, agafa consciència de tot plegat, deixa de respondre a les provocacions i, amb una habilitat impròpia, aprofita una distracció per desfer-se de la corda. Es deixa anar un crit de pànic entre la gent i quan tothom espera el pitjor, el bou gira cua i se’n va per un carrer amunt, cap a la part alta del poble, saltant tanques com un poltre. Sense èxit intenten caçar-lo. El jovent, desconcertat, es troba de cop empaitant el bou quan hauria de ser a l’inrevés i Vigoroso els guanya la partida.
L’endemà, dilluns, el bou encara campa lliure pels carrers del poble davant l’estupefacció de vilatans i turistes, que acaben les vacances precipitats. Ningú entoma la responsabilitat. La policia diu que és cosa dels forestals i aquests diuen que a qui s’ha d’avisar és a la Guàrdia Civil. Una mala sort de buit legal encalla qualsevol iniciativa i fa que la gent es tanqui a casa; els comerços, en serveis mínims, atenen les comandes que la brigada, prèvia negociació d’un plus de perillositat, reparteix casa per casa. El consistori, reunit d’urgència, no sap com acabar-ho. Mentrestant, Vigoroso menja l’herba alta dels jardins municipals, es cruspeix la buguenvíl·lea de la dona de l’alcalde i un gessamí preciós de l’hort del mossèn, del qual queden unes branques florides, poèticament penjades de les banyes.
Uns dies més tard, en un camp ros i ondulat que sembla pintat per Edward Hopper, en Yacouba fa la migdiada sota unes alzines sureres quan el soroll d’unes passes el desperta. A l’obrir els ulls veu, palplantat a pocs metres, Vigoroso, que se’l mira amb aquells ulls negres com la por. El bou guerxa el cap i emet un bramul discret, com de desconcert. El negre s’aixeca i s’espolsa a poc a poc, sense deixar de mirar-se’l. L’home no havia vist mai un bou negre, el bou no havia vist mai un home negre, però amb la complicitat dels clandestins i amb la força de la mirada en tenen prou per entendre-s’ho tot.
Viure
Jesús Cerezo
El matí en què l’Abelard fa seixanta-sis anys plovisqueja de manera discreta. Una cortina d’aigua suau com la seda acaricia les teulades i terrats de Ventura. El matí en què l’expert supervisor comptable de Credipresto es jubila, el cel és d’un gris plomís com si els déus amaguessin l’escenari als venturencs, aliens a les conxorxes del destí. Un període de cotització incert l’obliga a retirar-se un any més tard que la majoria de companys; això sí, amb la pensió íntegra. El sacrifici ha estat considerable, inclús excessiu, però sens dubte ha valgut la pena.
Aquest mateix matí, la senyora d’ulls vius, color de mel i cabellera en altres èpoques castanya, ara amb agosarats fils blancs com la neu d’alta muntanya, contempla mandrosa i meditabunda els clònics edificis de l’avinguda del Progrés, des d’un seient de finestra de l’autobús de la zona metropolitana. Modestament vestida, però amb aquella classe que no es pot impostar, té la vista perduda, en un involuntari exercici de retrospectiva íntima que la transporta a uns quants anys enrere, quan va conèixer aquell home, tímid, maldestre, amb qui, malgrat tot, quedava molts dimecres després del curs d’alemany, a fer el cafè en aquell bar davant de l’acadèmia d’idiomes. Encara li queden quatre parades per arribar a la seva feina de recepcionista a l’hospital del centre.
L’Abelard s’afaita curosament; avui té dues feines serioses i vol estar impecable. Una, apropar-se al banc per rescatar el seu pla de pensions. Poca broma, que un deu per cent del sou durant els últims 20 anys li ha proporcionat un suculent complement a la pensió pública, i suposarà un immillorable retorn comptable. I l’altra, passar per l’agència de viatges de la Rambla, ja que per fi, sense més demores, podrà visitar Alaska a començaments d’hivern. I, com que és propi dels déus no ensenyar cartes, el reflex de la seva cara al mirall en un dia com avui, el porta a aquella època en què potser la soledat no era quelcom irremeiable. Records amb aromes de cafè i ulls melosos després de les tedioses classes d’alemany, imprescindibles per entendre’s mínimament amb els auditors de la Central de Frankfurt, que ja se sap que els teutons, gelosos del seu idioma, baixen a l’anglès només com a últim recurs. La propietària d’aquells ulls era maca, jove i capaç d’abstreure’l, durant aquelles sobretaules, dels balanços, els comptes consolidats i els odiosos informes financers que demanaven els de dalt. Per què mai no la va convidar a dinar? Com és que mai va ser capaç de tenir aquest petit gest? Potser ajornar la generositat a èpoques postreres era també un pla dels déus, i l’Abelard, formiga d’ànima, es va lliurar al treball sense pausa per tal que l’hivern de la seva existència no fos ni fred ni cru. I ara, com qui es dóna permís per viure, aquells ulls —que creia oblidats— retornen amb una força inusitada. Fins i tot, cruel. Per un moment elucubra sobre aquella dona jove, maca, humil mare soltera i de somriure contagiós. Els ulls negres de l’Abelard s’humitegen lleugerament, i la pell se li eriça com quan la temperatura cau en picat. I els déus volen que aquell home decideixi en aquest mateix instant que avui té una cosa més a fer: investigar. Net i polit i amb l’americana a l’espatlla enfila les escales i decideix que enllestirà ràpidament les dues primeres tasques de l’agenda. De fet, la tercera i última de la llista ha esdevingut, per gràcia divina, la feina prioritària. Potser encara no és massa tard, pensa. I accelera el pas.
Només queda una parada, i l’Aurora, com qui emergeix a la superfície, recupera el sentit del temps i la realitat quan, de sobte, l’autobús frena en sec i se sent un fort cop seguit d’un brogit de metalls, veus i crits. La porta del darrere s’obre a continuació de l’impacte i l’Aurora baixa confusa i s’uneix a la munió de curiosos que contemplen un cos inert just davant del vehicle municipal. S’apropa a l’infortunat per prestar-li els primers auxilis, però quan arriba l'assistència mèdica, aquesta fa retrocedir a tothom. Com que ja fa tard i haurà de caminar una mica, l’Aurora abandona el lloc tot seguit, sense tenir consciència clara del que pensava moments abans de l’atropellament. Se li ha quedat enganxat a la sola de la sabata dreta un fulletó mullat on es pot llegir “Wild Alaska”, i del qual es desfà, sense prestar-hi atenció, ajudant-se de l’esquerra. En un paperot descolorit i rebregat adherit a la publicitat sobre els inuits, consta subratllada la frase “deutsche sprache”, així com el nom d’una acadèmia d’idiomes. Fulletó i paperot vaguen ara perduts en el no res de l’asfalt. L’Aurora avança decidida i ràpida cap a la feina.
Dins d’una ambulància, l’home atropellat per un autobús, i potser perquè els déus es guarden cartes sota la màniga, obre els ulls i tot seguit recorda que, avui, té una feina important a fer.
Aquest mateix matí, la senyora d’ulls vius, color de mel i cabellera en altres èpoques castanya, ara amb agosarats fils blancs com la neu d’alta muntanya, contempla mandrosa i meditabunda els clònics edificis de l’avinguda del Progrés, des d’un seient de finestra de l’autobús de la zona metropolitana. Modestament vestida, però amb aquella classe que no es pot impostar, té la vista perduda, en un involuntari exercici de retrospectiva íntima que la transporta a uns quants anys enrere, quan va conèixer aquell home, tímid, maldestre, amb qui, malgrat tot, quedava molts dimecres després del curs d’alemany, a fer el cafè en aquell bar davant de l’acadèmia d’idiomes. Encara li queden quatre parades per arribar a la seva feina de recepcionista a l’hospital del centre.
L’Abelard s’afaita curosament; avui té dues feines serioses i vol estar impecable. Una, apropar-se al banc per rescatar el seu pla de pensions. Poca broma, que un deu per cent del sou durant els últims 20 anys li ha proporcionat un suculent complement a la pensió pública, i suposarà un immillorable retorn comptable. I l’altra, passar per l’agència de viatges de la Rambla, ja que per fi, sense més demores, podrà visitar Alaska a començaments d’hivern. I, com que és propi dels déus no ensenyar cartes, el reflex de la seva cara al mirall en un dia com avui, el porta a aquella època en què potser la soledat no era quelcom irremeiable. Records amb aromes de cafè i ulls melosos després de les tedioses classes d’alemany, imprescindibles per entendre’s mínimament amb els auditors de la Central de Frankfurt, que ja se sap que els teutons, gelosos del seu idioma, baixen a l’anglès només com a últim recurs. La propietària d’aquells ulls era maca, jove i capaç d’abstreure’l, durant aquelles sobretaules, dels balanços, els comptes consolidats i els odiosos informes financers que demanaven els de dalt. Per què mai no la va convidar a dinar? Com és que mai va ser capaç de tenir aquest petit gest? Potser ajornar la generositat a èpoques postreres era també un pla dels déus, i l’Abelard, formiga d’ànima, es va lliurar al treball sense pausa per tal que l’hivern de la seva existència no fos ni fred ni cru. I ara, com qui es dóna permís per viure, aquells ulls —que creia oblidats— retornen amb una força inusitada. Fins i tot, cruel. Per un moment elucubra sobre aquella dona jove, maca, humil mare soltera i de somriure contagiós. Els ulls negres de l’Abelard s’humitegen lleugerament, i la pell se li eriça com quan la temperatura cau en picat. I els déus volen que aquell home decideixi en aquest mateix instant que avui té una cosa més a fer: investigar. Net i polit i amb l’americana a l’espatlla enfila les escales i decideix que enllestirà ràpidament les dues primeres tasques de l’agenda. De fet, la tercera i última de la llista ha esdevingut, per gràcia divina, la feina prioritària. Potser encara no és massa tard, pensa. I accelera el pas.
Només queda una parada, i l’Aurora, com qui emergeix a la superfície, recupera el sentit del temps i la realitat quan, de sobte, l’autobús frena en sec i se sent un fort cop seguit d’un brogit de metalls, veus i crits. La porta del darrere s’obre a continuació de l’impacte i l’Aurora baixa confusa i s’uneix a la munió de curiosos que contemplen un cos inert just davant del vehicle municipal. S’apropa a l’infortunat per prestar-li els primers auxilis, però quan arriba l'assistència mèdica, aquesta fa retrocedir a tothom. Com que ja fa tard i haurà de caminar una mica, l’Aurora abandona el lloc tot seguit, sense tenir consciència clara del que pensava moments abans de l’atropellament. Se li ha quedat enganxat a la sola de la sabata dreta un fulletó mullat on es pot llegir “Wild Alaska”, i del qual es desfà, sense prestar-hi atenció, ajudant-se de l’esquerra. En un paperot descolorit i rebregat adherit a la publicitat sobre els inuits, consta subratllada la frase “deutsche sprache”, així com el nom d’una acadèmia d’idiomes. Fulletó i paperot vaguen ara perduts en el no res de l’asfalt. L’Aurora avança decidida i ràpida cap a la feina.
Dins d’una ambulància, l’home atropellat per un autobús, i potser perquè els déus es guarden cartes sota la màniga, obre els ulls i tot seguit recorda que, avui, té una feina important a fer.
3.10.2019
Erudita
Lluïsa Salazar
Si avui és dijous sense cap mena de dubte et trobaràs la Concepció fent les compres setmanals. Empeny el carretó, substitut per un dia d’un bastó acostumat a les passes lentes i insegures d’una dona de gairebé noranta anys. Només evita de sortir quan els carrers són molls, però previsora com és sempre procura tenir guardat algun producte alimentari al rebost i al congelador. En va aprendre de la mare i de les penúries que passaren en temps precaris, per enganyar la gana.
Setmana rere setmana es fa embolicar, ja com un costum adquirit, els productes congelats amb un parell de fulls de diari malgrat els avisos reiterats de la Solen. Sempre es deixa la bossa que li va regalar i no és per manca de memòria, no.
En tornar a casa desembolica el paquet, estén els fulls damunt la taula i deixa el peix a descongelar. S’asseu a la cadira encoixinada, es neteja les ulleres i observa els titulars. Es disgusta en comprovar que només corresponen a notícies esportives, sobretot de futbol. I recorda el dia que va conèixer el Ferran mentre ell empaitava una pilota al camp de futbol i va veure-li aquelles cames musculoses i morenes. En arribar a la ciutat per qüestions laborals sempre més va vestir pantaló llarg.
A la pàgina següent una ressenya sobre la victòria de les noies de natació sincronitzada li provoca un somriure amable. La Concepció, que és tan de secà, se n’alegra de debò, malgrat tractar-se d’una notícia massa petita per al seu gust, un esport minoritari i protagonitzat per dones. Es distreu recordant quan aprenia a llegir, asseguda al costat de la Marga, sota la mirada atenta del seu pare, que desitjava un bon futur i amb coneixements suficients per a les seves nenes. La mare també en va aprendre entre espelmes i llums de carbur mentre el Ferran els feia de mestre. Llegien d’amagat, i com tot allò que era prohibit, esdevingué una provocació i, amb els anys, una passió que entretenia i alliçonava al mateix temps. Estalviant com una formigueta va aconseguir fer-se una bona col·lecció de novel·les que feia rondar de la cuina al dormitori i del sofà al lavabo, esgarrapant temps al temps. Cada llibre retenia, entre les seves pàgines, les olors d’aquell piset des del sofregit a l’escudella, l’escuma d’afaitar del Ferran, al cel sia, i les colònies dels nens, que han crescut prou per ampliar i perpetuar la família.
No recorda quan ni com va avesar-se a llegir pàgines de diari i com satisfeia una curiositat que encara manté intacta. Els guarda d’ençà que van traslladar la biblioteca del barri a un edifici nou, massa allunyat de casa per poder fer el trajecte d’anar i tornar tot i la ajuda del bastó. Prou que es conforma amb aquestes lectures amb un punt de sorpresa afegit. I malgrat els anys passats encara llegeix en aquell silenci tan seu allargant el secret que compartí amb el pare, la Marga i la mare, ja desapareguts.
El dia que es retrobi amb el Ferran i aquells qui l’han precedit en el temps els explicarà tot el que ha llegit durant els anys. Intueix una eternitat prou llarga per dialogar de tot allò que ha après mitjançant uns fulls desordenats però que guarda amb tanta cura, com una autèntica bibliotecària.
Amb aquest convenciment s’aixeca a preparar el dinar. Després d’una petita migdiada continuarà llegint ressenyes caducades sense acabar de creure la fi del paper ni imaginar altra manera d’embolicar els congelats. Convençuda que sempre hi haurà un tros de diari per distreure-la dels dolors del cos i la ment, seguirà intentant desxifrar el llenguatge tècnic del bàsquet, l’handbol, el tenis o el golf.
Setmana rere setmana es fa embolicar, ja com un costum adquirit, els productes congelats amb un parell de fulls de diari malgrat els avisos reiterats de la Solen. Sempre es deixa la bossa que li va regalar i no és per manca de memòria, no.
En tornar a casa desembolica el paquet, estén els fulls damunt la taula i deixa el peix a descongelar. S’asseu a la cadira encoixinada, es neteja les ulleres i observa els titulars. Es disgusta en comprovar que només corresponen a notícies esportives, sobretot de futbol. I recorda el dia que va conèixer el Ferran mentre ell empaitava una pilota al camp de futbol i va veure-li aquelles cames musculoses i morenes. En arribar a la ciutat per qüestions laborals sempre més va vestir pantaló llarg.
A la pàgina següent una ressenya sobre la victòria de les noies de natació sincronitzada li provoca un somriure amable. La Concepció, que és tan de secà, se n’alegra de debò, malgrat tractar-se d’una notícia massa petita per al seu gust, un esport minoritari i protagonitzat per dones. Es distreu recordant quan aprenia a llegir, asseguda al costat de la Marga, sota la mirada atenta del seu pare, que desitjava un bon futur i amb coneixements suficients per a les seves nenes. La mare també en va aprendre entre espelmes i llums de carbur mentre el Ferran els feia de mestre. Llegien d’amagat, i com tot allò que era prohibit, esdevingué una provocació i, amb els anys, una passió que entretenia i alliçonava al mateix temps. Estalviant com una formigueta va aconseguir fer-se una bona col·lecció de novel·les que feia rondar de la cuina al dormitori i del sofà al lavabo, esgarrapant temps al temps. Cada llibre retenia, entre les seves pàgines, les olors d’aquell piset des del sofregit a l’escudella, l’escuma d’afaitar del Ferran, al cel sia, i les colònies dels nens, que han crescut prou per ampliar i perpetuar la família.
No recorda quan ni com va avesar-se a llegir pàgines de diari i com satisfeia una curiositat que encara manté intacta. Els guarda d’ençà que van traslladar la biblioteca del barri a un edifici nou, massa allunyat de casa per poder fer el trajecte d’anar i tornar tot i la ajuda del bastó. Prou que es conforma amb aquestes lectures amb un punt de sorpresa afegit. I malgrat els anys passats encara llegeix en aquell silenci tan seu allargant el secret que compartí amb el pare, la Marga i la mare, ja desapareguts.
El dia que es retrobi amb el Ferran i aquells qui l’han precedit en el temps els explicarà tot el que ha llegit durant els anys. Intueix una eternitat prou llarga per dialogar de tot allò que ha après mitjançant uns fulls desordenats però que guarda amb tanta cura, com una autèntica bibliotecària.
Amb aquest convenciment s’aixeca a preparar el dinar. Després d’una petita migdiada continuarà llegint ressenyes caducades sense acabar de creure la fi del paper ni imaginar altra manera d’embolicar els congelats. Convençuda que sempre hi haurà un tros de diari per distreure-la dels dolors del cos i la ment, seguirà intentant desxifrar el llenguatge tècnic del bàsquet, l’handbol, el tenis o el golf.
22.05.2019
La cala
Natxa Nacenta
Teníem dotze anys la darrera vegada
que vaig veure la meva cosina. Va venir a passar uns dies d’estiu a casa. La
segona tarda la mare va respirar fort i va dir: No puc més, anem a la platja; i
la platja era una cala amb poca sorra, massa tovalloles i roques al sol. Ombrel·les,
la bossa, xiscles de nens, la nevera amb begudes fresques, els pares i
nosaltres tres. Perquè també hi havia el meu germà, que ens seguia tota
l’estona.
La mare es va posar les ulleres fosques, va obrir una cervesa i va seure a la tovallola, que quasi tocava la dels veïns. El meu germà buscava petxines amb una galleda esquerdada. El pare, de cap a l'aigua. Nosaltres jugàvem a la platja, amb el trencar de les ones. Amb els peus banyats, la cosina va alçar la mà i va dir: Has vist, al fons? Són dofins. Vaig mirar i només veia caps de banyistes fora de l’aigua, i onades esclatant contra l’illot de roques que sobresortia del mar, ben lluny. Un altre cop; els has vist? N’he vist saltar una quadrilla! Hem d'arribar fins allà. Vinga, que marxaran! Cap a les roques, va dir. I jo, que no veia els dofins, em vaig posar a córrer il·lusionada dins l’aigua en la mateixa direcció que ella.
El meu germà va deixar la galleda i va dir que també venia. I jo em vaig posar a prop de la cosina, que va dir-li que no, que hi aniríem sense ell. Però ell ens va seguir un bon tros. Llavors la cosina, que tenia clar que no el volia, li va posar el cap sota l’aigua una estona i va riure. Ell va esclafir a plorar i va marxar caminant per l’aigua estossegant fins a la mare. Espantada, vaig ancorar els peus a la sorra del fons, de cara a la cala, de cara al meu germà petit que encara es recuperava amb les mans als genolls. La mare ens va renyar de lluny, des de la costa, i jo quasi no la sentia. Fins que la cosina va dir: Va, que marxaran! i vaig donar l’esquena a la mare.
Jo vinga a nedar, però estava cansada, i mirava l’horitzó i veia la cosina uns metres enllà fent braçades fermes amb aquells braços tan prims. Havia de seguir. Cap a l’illot. Fins que no vaig poder més, esgotada. Una onada de les grosses em va embolcallar, i no vaig poder emergir de tant cansament, empesa cap al fons per altres onades que cada cop s’alçaven amb més força. Vaig poder treure el cap un moment i agafar aire, que se’m va barrejar amb aigua salada i em va ennuegar. Llavors la vaig veure, a la cosina, un segon només, amb cara divertida, a mig metre de mi, somrient. El mar em va untar d’algues blanes que se’m van arrapar al cos com diminutes boies de ciment. Abandonar-me entre les aigües cada cop més tèrboles, flotar de sobte i tornar a respirar un instant. Fins que el pèlag em va xuclar amb força cap al fons i jo em vaig deixar anar. I va començar a semblar-me que ja respirava dins de l’aigua, envoltada per una cançó de dofins foscos mentre m’enfonsava.
Aleshores uns braços em van guiar cap a la llum, i la llum era el pare, que em treia de l’aigua.
A la tovallola, quan em vaig recuperar, la cosina em mirava amb els ulls de pedra blava ben oberts. No va esmentar ni un sol cop els dofins, quan ell li va demanar. Jo també vaig callar. Uns dies malalta. Em va dir que potser es va precipitar fent-me anar tan lluny. I quan ja començava a perdonar-la, no la vaig tornar a veure més, a la cosina.
La mare es va posar les ulleres fosques, va obrir una cervesa i va seure a la tovallola, que quasi tocava la dels veïns. El meu germà buscava petxines amb una galleda esquerdada. El pare, de cap a l'aigua. Nosaltres jugàvem a la platja, amb el trencar de les ones. Amb els peus banyats, la cosina va alçar la mà i va dir: Has vist, al fons? Són dofins. Vaig mirar i només veia caps de banyistes fora de l’aigua, i onades esclatant contra l’illot de roques que sobresortia del mar, ben lluny. Un altre cop; els has vist? N’he vist saltar una quadrilla! Hem d'arribar fins allà. Vinga, que marxaran! Cap a les roques, va dir. I jo, que no veia els dofins, em vaig posar a córrer il·lusionada dins l’aigua en la mateixa direcció que ella.
El meu germà va deixar la galleda i va dir que també venia. I jo em vaig posar a prop de la cosina, que va dir-li que no, que hi aniríem sense ell. Però ell ens va seguir un bon tros. Llavors la cosina, que tenia clar que no el volia, li va posar el cap sota l’aigua una estona i va riure. Ell va esclafir a plorar i va marxar caminant per l’aigua estossegant fins a la mare. Espantada, vaig ancorar els peus a la sorra del fons, de cara a la cala, de cara al meu germà petit que encara es recuperava amb les mans als genolls. La mare ens va renyar de lluny, des de la costa, i jo quasi no la sentia. Fins que la cosina va dir: Va, que marxaran! i vaig donar l’esquena a la mare.
Jo vinga a nedar, però estava cansada, i mirava l’horitzó i veia la cosina uns metres enllà fent braçades fermes amb aquells braços tan prims. Havia de seguir. Cap a l’illot. Fins que no vaig poder més, esgotada. Una onada de les grosses em va embolcallar, i no vaig poder emergir de tant cansament, empesa cap al fons per altres onades que cada cop s’alçaven amb més força. Vaig poder treure el cap un moment i agafar aire, que se’m va barrejar amb aigua salada i em va ennuegar. Llavors la vaig veure, a la cosina, un segon només, amb cara divertida, a mig metre de mi, somrient. El mar em va untar d’algues blanes que se’m van arrapar al cos com diminutes boies de ciment. Abandonar-me entre les aigües cada cop més tèrboles, flotar de sobte i tornar a respirar un instant. Fins que el pèlag em va xuclar amb força cap al fons i jo em vaig deixar anar. I va començar a semblar-me que ja respirava dins de l’aigua, envoltada per una cançó de dofins foscos mentre m’enfonsava.
Aleshores uns braços em van guiar cap a la llum, i la llum era el pare, que em treia de l’aigua.
A la tovallola, quan em vaig recuperar, la cosina em mirava amb els ulls de pedra blava ben oberts. No va esmentar ni un sol cop els dofins, quan ell li va demanar. Jo també vaig callar. Uns dies malalta. Em va dir que potser es va precipitar fent-me anar tan lluny. I quan ja començava a perdonar-la, no la vaig tornar a veure més, a la cosina.
22.04.2019
Roses de sang
Georgina Guixà
La princesa va arribar al
palau estrenyent contra el pit un gran ram de roses i les va anar a ficar dins
un gerro que hi havia a prop del finestral del petit saló. Era la seva estança
preferida. Assolellada i càlida, s’hi passava hores llegint asseguda entre els
coixins del festejador o a la butaca de vellut blau cel, i a estones
contemplava amb nostàlgia les muntanyes que es veien més enllà i amagaven els
paratges on havia viscut una temporada. Va flairar les roses i el seu perfum
dolç i intens li va fer mal al cor. El príncep, destorbant aquell moment
plàcid, va entrar fent soroll. Les botes de caça i l’espasa penjada al cinyell
trontollaven com un exèrcit de nans armats fins les barbes.
—Encara no t’has vestit per a la cacera? Tens el cavall ensellat
i impacient a l’estable —li va dir.
—T’he dit moltes vegades que no m’agrada anar a caçar. Si
m’escoltessis…
—No es tracta de si t’agrada o no, és un compromís amb els barons
i s’ha de complir.
—No vull espatllar aquest dia tan bonic caçant —la princesa es va
asseure a la butaca, va agafar el llibre que hi havia oblidat i es va posar a
llegir.
—Ets una princesa indigna! Maleït sigui el dia que et vaig
salvar… —ella es va mossegar la llengua. Tot al seu temps, va
pensar.
Quan el príncep l’havia portat al palau feia anys ja es va adonar
que no era una dona fàcil. Havia protestat molt abans d’accedir a contracor a
viure amb ell. La princesa sabia que era el que li corresponia, però no tenia
cap ganes d’anar a viure entre quatre parets on la cuidarien com si fos de
vidre. Procurava fer-se el dia a dia senzill acceptant de bon grat el que
aquella vida li oferia, però sempre que en tenia l’ocasió s’escapava per estar
sola, passejar o anar al poble. Sovint necessitava l’aire que el palau i les
exigències del príncep no li permetien. Però cada cop s’ofegava més i les
estones que es buscava per a ella no li alleugeraven el pes que sentia al cor.
No podia continuar enganyant-se amb aquella vida idíl·lica que no li aportava
res. S’estava convertint en un tros de gel incapaç de sentir, i això
l’espantava.
De bon matí havia sortit
a passejar i les seves passes l’havien dut fins a un lloc on no havia tornat
des de feia temps. Quan va arribar al peu de la muntanya l’olor de roses la va
guiar fins on jeia aquell que l’havia pres. Damunt d’un camp ple de roses
badades l’esquelet d’un drac enorme descansava silenciós i la princesa s’hi va
ficar per asseure’s entre les costelles, que semblaven una gàbia feta d’ossos.
La visió d’aquella criatura, o del que quedava d’ella, li va despertar records
que s’havia vist obligada a enterrar, i el dolor li va esclatar al pit. Havia
sigut tan feliç…. El dia que l’havia raptat va pensar que era la fi, que seria
l’aperitiu d’aquell drac verd maragda majestuós. Però la realitat va ser tota
una altra. Amb una delicadesa impensable en una bèstia com ell, la va fer seure
damunt del llom, entre les ales membranoses, i plegats van volar fins a les
muntanyes. Allà la va deixar al cau on hi va trobar una bona provisió de fruita
i petits animals que podria rostir al foc. A la mirada del drac hi va veure una
noblesa que mai més havia tornat a percebre en ningú, i de seguida es va adonar
que no li volia cap mal, sinó que només volia una companya. Entre les
muntanyes, vora el riu i a la cova s’havia sentit més lliure que mai, i era
feliç amb aquell animal mandrós que l’abraçava amb la cua a l’hora de dormir.
Però la notícia del rapte de la princesa havia arribat a orelles del príncep
que, galant i coratjós, de seguida va córrer a salvar-la. Ella havia anat a
banyar-se riu avall, i quan va tornar amb un cabàs ple de peixos per compartir
amb el drac, se’l va trobar mort als peus del cavaller, l’espasa del qual
encara regalimava vermella. Va desfer-se en plors, abraçant el cos escatós del
seu amic i maleint el príncep. Però ell, fent cas omís de la seva ràbia, li va
dir que el seu lloc era al seu costat, i no amb aquell monstre infernal.
Empassant-se les llàgrimes i conscient que el mal ja estava fet, va acceptar
resignada el paper que tenia assignat, però l’ombra de l’odi es va instal·lar
al seu cor per fer-se cada dia una mica més llarga.
El príncep va tornar de
la cacera al vespre. Cansat, va prendre un bany relaxant i es va ficar al llit,
on la princesa ja dormia feia estona. O al menys això pensava ell. De seguida
es va adormir, i ella, quan va notar que la seva respiració era lenta i
pausada, es va aixecar del llit.
—No et vaig demanar que em salvessis, no ho
necessitava… —va dir en un xiuxiueig que va deixar anar la ràbia que s’havia
forçat a empassar tot aquell temps. Va agafar l’espasa amb què el príncep havia
llevat la vida al drac, i empunyant-la amb les dues mans va travessar el seu
autèntic raptor des del pit fins a l’esquena. La fulla va quedar enfonsada al
llit mentre la sang brollava sense fi.
—Desagraïda… —va aconseguir articular dèbilment el príncep. La princesa es va vestir i va marxar del palau en direcció a les muntanyes.
Allà buscaria un drac, el seu drac amb qui poder tornar a volar.
16.03.2019
Mallorca
Montserrat Morera
Els meus pares hi van anar de viatge de nuvis, i penso que em van engendrar allà, perquè al cap de nou mesos justos vaig néixer. Jo no hi he estat mai, i ara la Maria m’ha dit que hi ha d’anar pel casament d’una cosina. Hem fet el pla de trobar-nos “per casualitat” uns dies abans i demanar als seus tiets que em deixin quedar al casament. He agafat una habitació al mateix hotel on van anar els meus pares fa vint anys; no sabia el nom de cap altre i tenia curiositat per anar-hi.
Aquesta tarda hem quedat a la terrassa de l’hotel, i m’ha donat males notícies. La seva mare no creu en casualitats i ha dit als tiets que no em volia ni veure. Ara entenc per què, quan al matí he anat a trucar al pis dels Rodés, m’han dit que no hi era benvingut. La Maria era fora i, al migdia, el seu oncle li ha explicat que s’havia presentat un xicot pelut, amb barba i una “trenka” marró, demanant per ella. Es veu que no li he fet cap gràcia: ha dit que la Maria no hi era i no m’ha deixat ni passarar al rebedor.
Ara estem asseguts davant de dues coca-coles, amb un posat ben moix. Una anglesa gran ens ha vist tan seriosos que ens ha dit: “Smile, please!”. No en tenim gens de ganes. Per fer-nos passar la pena hem anat a l’habitació i la nostra temperatura ha anat pujant. Però, quan més engrescats estàvem, hem sentit que movien la maneta de la porta i que una cambrera deia: “¡Caramba!”. Quan hem baixat ja ens esperava el recepcionista: ha demanat el DNI a la Maria i ha dit que no s’admetien visites d’aquella mena a les habitacions. Una altra via tancada!
Més tard hem anat a veure el xalet dels seus tiets, ara buit perquè tots són a Palma preparant el casament. Hem saltat la tanca i m’ha anat ensenyant tots els llocs on jugava de petita amb les seves cosines. Hem fet fotos, hem baixat cap al mar i hem mirat la posta de sol des d’unes roques. Caminant per la costa ens hem ficat en una zona militar, i uns soldats ens han fet marxar. Veig que aquí no em volen enlloc, així que no m’hi quedaré ni un dia més. Hem anat a canviar el bitllet de l’avió per demà al matí. La Maria s’ha quedat molt trista, perquè haurà de fer el paperot a la festa, ella que planejava haver-hi anat amb mi i passar uns dies feliços.
Al vespre hem anat a un racó de la muntanya i hem trobat un lloc dels que ens agraden, per acomiadar-nos amb tendresa. Abans de marxar hem collit farigola i romaní —com si fóssim a prop de Montserrat— i hem fet dos petits rams per sentir-nos menys sols quan ens separem. Demà tornaré a la Universitat de Santiago i ja no ens veurem fins per Nadal.
M’he assabentat que ahir va passar una cosa terrible, el que em faltava per renegar de Mallorca! El meu pare hi havia fet el servei (crec que s’ho va passar molt bé i per això va voler tornar-hi amb la dona), i en dir-li que hi anava a passar uns dies, va voler donar-me una sorpresa. Sense avisar-me, va agafar l’avió i es va presentar a l’hotel. Allà li van dir que jo n’havia marxat feia només unes hores. Va buscar el telèfon de la família Rodés i hi va trucar, demanant per mi. S’hi va posar un cosí de la Maria que era a punt de marxar al casament i li va dir que allà no hi havia cap Jaume. Aquella mateixa tarda, el meu pare se’n va tornar a Barcelona.
Aquesta nit el pare m'ha trucat a la pensió de Santiago i m'ha explicat que havia fet el viatge en va. Em sap tan greu no haver pogut estar amb ell a Mallorca! No parlem massa entre nosaltres, i aquesta hauria estat l'ocasió i el lloc perfectes. Tot ha sortit malament, i potser aquesta trobada tan especial no la tornarem a repetir mai més.
18.02.2019
La lluna, la muntanya, el bosc, l'Ona
Vanesa Carcasona
Les passes de l’Ona ressonaven en la fosca. El camí que vorejava el riu s’enfilava pel vessant del turó, brillant com marbre serpentí pel reflex de la lluna plena en les pedres esmolades pel temps.
Un núvol de polsim s’aixecava cada vegada que la petjada deixava una pista al seu pas. La nit era tranquil·la i serena; l’ànima del bosc es mostrava assossegada.
L’Ona coneixia molt bé aquell camí ja que cada mes, quan la lluna assolia el seu punt més àlgid d’arrodoniment, repetia el trajecte que travessava la fondalada del bosc i pujava pel muntijol fins a la llacuna de la mitjanit.
No era pas en va que l’Ona fes i refés el mateix recorregut. La muntanya i el temps l’havien ensenyat a créixer. La mare ja la portava al bosc i la deixava corretejar com un cadellet entre la malesa. Les cuques, les serps, els senglars i les guineus havien sigut companyes de joc i la morfologia de l’arbreda, el seu gronxador més salvatge. Les cames se li havien allargassat molt en poques llunes. La muntanya les havia tornades fortes i massisses i els seus braços musculats partien branques cada cop més grosses. Gaudia de la companyia del bosc i per això aprofitava les nits de lluna plena per pujar fins a la clariana i banyar-se a la llacuna.
Vivia en un poblet de cases de dues plantes cimentades sobre roca. La seva, era una comunitat tranquil·la que subsistia amb la ramaderia de la vall i el comerç dels fruits silvestres. Els vilatans estimaven el bosc i la llacuna però també els temien, així com temien la nit i les tempestes fulgurants. La majoria no s’endinsava dins la nit del bosc ni creuava els límits del seu territori, allunyant-se de la protecció de la comunitat; però l’Ona era diferent. Tot sovint, trobava la comprensió dins la fredor de la boscúria. Els seus coetanis no entenien les inquietuds ni els malestars que la perseguien; en canvi la perspicàcia de la natura sempre la sorprenia.
Aquella nit de lluna plena tenia un pressentiment, una frisança que només podria apaivagar amb la calma de la profunditat de la muntanya. A mesura que s’atansava a la llacuna, sentia que la marxa se li feia més feixuga. Va minorar lleument, fins parar-se, per aixecar el cap i contemplar el magnificent satèl·lit. La lluna era una amiga; amb ella s’hi podia parlar.
El seu diàleg recíproc amb l’astre mare quedava suspès momentàniament per l’enigma que la rondava: què havia de passar aquella nit? Per què era diferent de les altres? Atabalada amb les seves cabòries, va prosseguir pujant l’últim tram del camí, aquell en què la vegetació era més atofada i la presència dels éssers tel·lúrics es feia més palesa.
En arribar a la vora de la llacuna, va deixar el vestit i la jaqueta de cotó sobre la pedra ovalada que li feia de penjador. Després s’hi va asseure per deslligar-se les sabates. Tota nua, va fer unes passes fins que la fredor de l’aigua va acaronar-li els peus. La pell blanquinosa lluïa amb força, mostrant-la com una candela en la foscor mentre la lluna es desdoblava en el reflex de la serenor del llac. La resta del seu cos va submergir-se paulatinament a l’aigua fent-se una boleta, com els porquets de Sant Antoni. Pensativa, ajaguda a la vora de la riba, seguia contemplant la magnificència de la cúpula celestial. La Via Làctia lluïa com una escatxigada de pols platejada i l’Óssa Major posicionava la seva lluentor per sobre les altres. Una fiblada va travessar-li les entranyes, fent-li incorporar el tronc. Mentre amb la mà esquerra es recolzava sobre la pedra humida amb la dreta es fregava la part baixa de l’abdomen.
—Què està passant? —li va preguntar. L’espasme va repetir-se. Mirant l’aigua amb atenció va veure un reguer de foscor entre les cames. Va aixecar el cap i la lluna li va respondre amb el seu silenci: benvinguda a l’edat adulta.
30.01.2019
La solució
Jesús Cerezo
No és fàcil decidir-se, si la boira cobreix els contorns de l’ànima i les faccions del destí. Tot i que soc de les que deixo fluir les emocions sense crítiques ni censures, ara tinc un dilema. Cal triar. Els afers del cor són més incerts que una fórmula química, però ja no puc prorrogar més aquesta fase.
Vejam! Tu, David, has estat —sempre ho he pensat— l’amor de la meva vida. El capítol perfecte de la meva biografia. Impossible trobar algú com tu: intel·ligent, conversador, bon amant, plena compatibilitat de caràcters, atractiu. Qui podria demanar millors components a alguna mescla? Vaig estar anys convençuda que no, però em faltava contrastar resultats. A la fórmula li mancava un element, la fidelitat. Vas resultar ser de tret fàcil. En dues ocasions vas mantenir una relació adúltera i en totes dues et vaig perdonar. Em vas convèncer que no havien significat res, i jo, que també havia flirtejat i gaudit amb aquell investigador d’una empresa rival, vaig apostar per la concòrdia. Maleït siguis! Hauria d’haver tallat de socarrel. Els reincidents no sou mai de fiar.
Vaja! Aquest remenador és fantàstic. La dissolució va per bon camí; amb els derivats del sofre sempre s’ha de vigilar. Ufff! No pensava que fos tan tard, gairebé ja no s’hi veu gens. Va, que perdo el fil.
Tu Saül, per contra, t’has anat escolant a la meva vida a poc a poc, i quan me n'he adonat te m’havies apoderat fins i tot de l’ànima. Conqueridor silenciós, dominant, has sabut escrutar els meus racons més obscurs, la meva consciència, despullant-la i deixant-me indefensa. M’has dut a les humiliacions sexuals més denigrants, com el millor dels deixebles del Marquès de Sade, i malgrat tot t’he estimat amb aquella bogeria irracional dels amants clandestins. Fins que va aparèixer ella i va començar a ser la inspiració de les teves performances, la teva musa. I el destí volgué que us enxampés en plena actuació: ella lligada de mans i peus, i tu ben encastat assotant-la amb un fuet a la mà mentre la penetraves frenèticament entre crits de dolor o plaer, o tot alhora. Res que jo no sabés, i per això em va fer encara més mal.
És clar que sou els homes de la meva vida. Però haig de decidir-me. Sí, ja ho sé, tots dos em vau demanar perdó, cadascú des del vostre angle. Tots dos fóreu eloqüents en les defenses. Tu, David, desplegant la coneguda barreja de la monotonia com la mort de les relacions, de la distància com el fre de la passió i de les trampes dels braços d’una altra. I tu, Saül, sempre retorçat, em vas voler convèncer amb gran gosadia que la línia entre el bé i el mal és molt fina, i que havies sentit la necessitat malaltissa d’experimentar amb altres persones però que, realment, només m’estimaves a mi.
A qui volíeu enganyar amb aquestes excuses? És ben cert però, que jo potser tampoc no he estat a l’alçada. Havia pensat que podria dominar la situació com si es tractés d’una fórmula magistral.
Eureka! Per fi! Ja he trobat la solució. No caldrà remenar més. El líquid resultant, ni calent ni fred. Un tebi agradable.
Ja vinc, no patiu. Sí, ja sé que no us coneixíeu i que així lligats i emmordassats no esteu gaire còmodes. No cal que em mireu espaordits. Treieu aquests ulls de terror, i deixeu de gemegar com nens petits, amb aquests sorollets que féu. Veieu aquesta xeringa? Mireu, directa al pot de sèrum intravenós que us acompanya des que heu despertat. Ah sí, no us havia presentat? David, Saül. Saül, David. Va, ja està. Una solució temperada i de color ben groc —no us farà mal, ja ho veureu— que s’introdueix lentament pels vostres tubs flexibles i us endinsa, angelets meus, en una llarga i profunda son.
Bé, així molt millor. Ja esteu del tot quiets i ben immòbils. Uf, quines ganes tenia ja de treure’m els guants! Aquest làtex... Demà, per cert, buidaré el cubell d’instrumental i deixalles químiques. Un laboratori no pot estar tan desendreçat. Avui, per sort, ja he resolt el dilema. I és que sempre hi ha una solució.
25.01.2019
Poemari
Toni Llena
M’ha costat fer la migdiada, no tenia massa son i ja no
podia dissimular més els nervis. Avui tinc
una cita! Tot ha anat força de pressa, un missatge al Facebook i un: Ui,
quina sorpresa!, porta a un altre: Quant de temps! I una cosa porta a l’altra i
un m’agradaria veure’t transmuta en una invitació en forma de pregunta
retòrica: Quedem? Realment m’ha costat Déu i ajuda calcular quant de temps feia
del darrer cop que ens havíem vist, una eternitat! Al final he dormit el just,
quinze minuts més cinc de propina. He anat a la dutxa, perquè per molt poeta
maleït que sigui, no puc anar a retrobar-la així de deixat i brut, fet una
pelleringa Quin desastre quan m’he vist
nu a la banyera, quins cabells, hauries d’haver anat a tallar-te’ls! Quina
panxa! No respiris, ara, així sí! Aquest saxó! Uf, quin munt de pèl, ara ja no
tinc temps de depilar-me, coi abans bé que li agradava! Ai, ai, que m’he de
tallar les ungles dels peus! Amb la mandra que em fot! Apa noi, ja saps què
toca. Clac!, i la primera ungla va a parar entre les ampolles de gel de bany i
de xampú! Segueix, no la pots anar esgarrapant! Un altre clac i la segona ungla
fa un doble salt mortal abans d’entrar a la dimensió desconeguda dels racons
del WC. I tampoc puc no treure’m els mitjons! La tercera fa el més difícil
encara, el mai vist, i com una acròbata del Circ dels Impossibles, després de
tres salts mortals i un tirabuixó que frega la perfecció gimnàstica, desapareix
pel desguàs del bidet. I si porta mitges pas li faré una carrera, bé, amb les
ungles segur que no. Finalment cauen totes. Per fi em reconec al mirall, net,
clenxinat i perfumat soc jo i no el poeta deprimit i autodestructiu en el què
m’estava convertint.
De camí cap a la cafeteria m’he creuat amb mirades
explícites que em deien: Seràs beneit! Ruc, mira com somrius! Tan se val, avui
soc un home nou, apa que previsible que soc! Quina bajanada, ni soc nou, ni
m’he tret un munt d’anys de sobre, soc el mateix sapastre de la setmana
passada. Però avui he quedat amb ella. Em vaig imaginant a què es deu dedicar,
com li ha anat la vida en tots aquests anys, si encara deu ser tan irresistible
i seductora com quan ens vàrem conèixer. Fantasiejo com anirà vestida. Accelero
una mica el pas i també se m’accelera el cor. M’aturo, agafo aire i provo de
tranquil·litzar-me. Tinc una cita, no faig cap cursa, coi de paio! Ara feia
temps que no en tenia cap i sembla que he perdut la pràctica. No puc arribar
suat i amb l’excitació i la por al ulls. Observo els arbres acabats d’esporgar,
un núvol em sobrevola i em sembla un zepelí carregat de gent que alhora
m’observen i m’animen a seguir endavant. Més segur i encalmat segueixo fins a
destí.
Entro i la veig asseguda a l'última taula, llegeix. M’hi
apropo, ho-hola, com estàs? Coi, podria haver estat més original, oi? Em
somriu. Em quedo palplantat. Poc sé què dir ara que la tinc davant. Seu, home
seu! M’etziba. No t’entretindré massa, ja ho veuràs. Fent neteja he retrobat
això. Treu un vell bloc MiqueRius de tapes granats. És teu, em diu, te’l vaig
robar, em confessa. I jo que pensava que l’havia perdut! El tenies tu? Sí,
reconeix avergonyida. De fet era el teu regal d’aniversari, tots els poemes que
hi ha escrits estaven dedicats a tu, segueixo. Sí, ho vaig pensar. Per això et
vaig deixar. Bé, he de marxar, només et volia tornar la llibreta, jo no en faré
res a Austràlia. S’aixeca i no em fa ni un petó, només un gest tímid amb la mà.
Però ara no marxis, el vas llegir, et, et, et va agradar?
Aquella nit de difunts
Paula Colobrans
Infinites puntes d’agulla se’m claven al rostre, fa fred. La lluna plena es vesteix dolça rere un tel de núvols, mentre passejo entre les tombes. Fa quaranta-tres anys que sóc guardià al cementiri d’un poblet llunyà, a les muntanyes. Avui he fet tard, però a ningú li importa: els morts dormen i els vius estan entretinguts celebrant la nova moda de Halloween. Durant el dia, el cementiri ha estat ple de visitants, i ara tot resta preciós i empolainat gràcies als rams de flors amb la seva aroma. En nits com aquesta em deleixo recordant els qui ja no hi són, ressegueixo el perfil de les lletres i números esculpits damunt les seves làpides, ennegrides pel pas del temps, sentint com l’olor a cementiri ja forma part de mi.
Qui hi ha? No estic sol, algú s’amaga sota la foscor. Penso que serà en Manel, perquè ja ha vingut altres nits. Ell representa els homes amb l’ànima petrificada pel patiment, incapaços d’acceptar la mort de la seva promesa durant la vigília de les seves núpcies. Té la veu aspre i em sobresalta: “No em puc imaginar la vida sense tu, oh, Amèlia!”. Camino vers ell il·luminant-lo amb la llanterna. Em fixo en que ha cobert la tomba amb el vel de noces que la jove hauria dut si no hagués patit aquell tràgic accident:
—La pobra Amèlia dorm dins d’una caixa petita, la mida justa per acollir els trossos que els llops van deixar —em diu hieràtic, remenant quelcom que escalfa en un fogonet—. I ara se la mengen els cucs! —em vomita ple de ràbia. Però jo no sé què dir, perquè aquella mort colpidora és massa recent. De sobte, en Manel continua parlant amb una tranquil·litat esfereïdora—. He preparat un petit sopar d’aniversari, acompanyi’ns amb un tassó de brou, Sr. Josep—. I sota la seva mirada atenta, me l’atansa. El seu rostre queda trencat per l’ombra sinistra d’un xiprer: em fa sentir por però no m’hi puc negar.
—En prendré una tasseta, gràcies —, li responc sentint com l’escalfor del brou em baixa per la gola. Es gustós i, malgrat tot, s’agraeix el detall. Tothom diu que aquell home s’ha trastocat.
L’esglai per aquesta intimitat macabra em fa fugir cap a la rectoria. Allí em quedo adormit recordant la pal·lidesa cadavèrica d’en Manel, que em fa dubtar de si és viu o mort. A la llunyania, dins la boscúria, els udols de les rapaces trenquen el silenci.
A trenc d’alba torno a fer la ronda. Per sort, ell ja no hi és, només queden les restes del sopar. Però una tomba és oberta: la de l’Amèlia! No sé com no ho vaig intuir la nit abans, qui s’ho podia imaginar? Em sento atribolat, tot es confon, no pot ser!, penso horroritzat en recollir l’olla del brou: el cor em batzega, l’amargor del vòmit em crema, hi veig surant el cap de la pobra estimada!
15.9.2016
Avui faig 18 anys
Montse Morera
22 d’octubre de 1968: per fi ha
arribat el dia! No tinc la majoria d’edat legal per anar a votar, però tinc la
majoria d’edat penal perquè em tanquin a la presó, tal com em recordava ahir un
meu cosí de Mallorca. És clar que esperar els 21 anys per anar a votar no val
la pena: què es pot votar en aquest país? Un referèndum? Si tots surten que sí!
Em conformo amb haver entrat a la Universitat i poder viure a Barcelona, encara
que sigui a casa d’uns tiets.
Hem començat la carrera a l’octubre,
quan a París la revolta de maig ja estava esgotada. Però a Barcelona encara hi
queden brases d’aquella batalla i a les facultats contínuament hi ha intents de
vaga, corredisses pels carrers, grisos a cavall o a peu, assemblees... Després
de la vida monòtona que dúiem a Manresa el curs passat, ara estem tots exaltats.
No sé pas si estudiarem gaire! Avui rai, no ho faré pas. Cap a les set del
vespre aniré a buscar el meu xicot a l’Acadèmia Peñalver de la Via Laietana (ha
hagut de repetir Preu, pobret) i anirem a Les
gens que j’aime, un pub soterrani de moda, a celebrar els anys que em converteixen en una persona més o
menys adulta.
Aquest matí, al Clínic, hem fet la
primera pràctica de dissecció. Ens han dut a una sala d’autòpsies vella i atrotinada
(com tot el que hi ha a la Facultat de Medicina), i allà ens han repartit en
grups de 10 persones, tots amb la nostra bata blanca, un escalpel i guants de
goma fins. A cada taula de marbre hi havia un braç. L’ajudant d’Anatomia ens
anava mostrant les venes, els nervis, els tendons, i ens convidava a tallar una
mica més amunt (no gaire, perquè tot el grup pogués practicar). Quan ja ho he
fet, he voltat per la sala i m’han cridat l’atenció unes banyeres amb tapa
metàl·lica. Mentre els companys anaven remenant les mostres, he aixecat sigil·losament
les tapes i he descobert el que imaginava: braços, cames, cossos i finalment
caps de totes les edats i sexes. Suraven dins el formol amb els ulls oberts i
els cabells esbullats. M’ha semblat ser a París durant la Revolució Francesa,
contemplant els cabassos plens de testes nobles. Aquesta visió no l’oblidaré
mai: serà el record més clar del meu divuitè aniversari.
Però avui encara no s’han acabat les
emocions fortes: aquest vespre, quan he anat a la Peñalver, mentre m’esperava
al carrer ha sortit un altre noi de Manresa, amic meu de l’adolescència. M’ha
felicitat amb dos petons i ens hem mirat durant un llarg moment. Ens enyorem
molt sense dir-ho. Veure’l m’ha produït una sensació de joia i de tristor a
l’hora. Quan ha baixat el meu xicot ens ha ullat de manera estranya i ens hem
acomiadat. El brindis amb xampany al meu pub preferit no m’ha fet gaire efecte:
tenia el cap en un altre lloc.
